30 de des. 2011

2mil12

Aquests dies, com tothom bé sap, canvia l’any. S’acaba un 2011 fatídic per moltíssima gent i entra un 2 a l’última xifra, amb tot encara a demostrar.

Les coses, si fem cas de les expectatives, no són gaire esperançadores: que si apocalipsis maies, que si més inflacions i una economia que no millora, les mateixes males notícies que si no han virat amb tants anys segurament tampoc ho faran ara, rancúnia arreu, una fam massa enquistada en algunes zones del planeta...

Però ens queda la mínima esperança que cada traspàs d’any és una mica com esborrar la pissarra i començar a escriure de nou, amb molt d’espai per plasmar-hi gràfiques i caràcters, o fins i tot redactar-hi contes i narracions vives com mai.

Farem projectes de canvi. Segurament decidirem ésser millors en algun aspecte concret de la nostra existència: acabar aquella col·lecció, anar al gimnàs, sortir menys de nit, aprendre anglès, deixar de fumar, obrir per fi el cor i que aquella persona ho sàpiga, ...

Malauradament, les expectatives són tan baixes que per poc que demanem en podem sortir reforçats. Sobretot si ens posem a reüllar al nostre voltant: veurem gent tant necessitada que no podrem fer altra cosa que sentir-nos uns afortunats i donar gràcies perquè els nostres desitjos siguin quasi bé innocus, comparats amb els d’algú que la diferència entre un anhel complert o no pot ésser la supervivència.

De fet, tal i com pinten les coses, segurament ens costaria molt demanar coses superlatives; estirar més el braç que la màniga fins i tot oníricament parlant.
Els nostres somnis estan de rebaixes. Les circumstàncies ens han fet baixar uns quants graus de l’escala i ara continuem demanant i cercant millora (és una característica intrínseca de l’espècie humana; i malament rai el dia que deixi de ser-ho), però com a mínim un parell de graons davall de l’estat anterior.

Fa uns anys ens havien pintat com a normal poder disposar amb una relativa comoditat d’un bona caseta adossada, un tot-terreny de tres-cents cavalls, vacances a l’altre punta de planeta; etcètera, etcètera, etcètera.
Avui molts es conformarien a tenir un sostre, una feina i veure una posta de sol sense edificis que la interferissin.
I, és clar, fins i tot les persones que tenen la sort de disposar d’una estructura vital i de les necessitats bàsiques ben sustentades no s’atreveixen ja a demanar gaire cosa més. És una qüestió de responsabilitat social, de solidaritat.

La part positiva de tot plegat és que sabem que és possible ésser feliços amb molt menys. El benestar no està bastit de diners, sinó de la nostra recerca i de la lluita que posem en allò que ens importa.
Lamentablement, ho hem hagut d’aprendre a base de cops. Però és una lliçó de vida que restarà ferma i serena. Com a mínim fins que retornem als vells errors; és l’implacable destí humà.

Mentrestant, que signem projectes ambiciosos com les nostres ganes d’ésser feliços i siguem capaços d’exposar-los, decididament, a la capçalera del nou any.
Tant de bo tinguem tots plegats un gran 2mil12. En general, ens el mereixem.

23 de des. 2011

Que innocents que som...!

Aquesta pròxima setmana, un cop haguem passat la joia del Nadal, la primera cita important de les Festes, arribarà el dia vint-i-vuit. I amb aquesta data prendran l’alternativa les innocentades.

Tot i ser un esdeveniment una mica deslligat del tarannà de la resta de celebracions del període, també té la seva quota de protagonisme.
Encara que és cert que sembla que va perdent empenta amb els anys. Ja no es porta gaire el que feien els medis de comunicació fa unes dècades, d’omplir espais amb bromes de més o menys bon gust, que portaven a la confusió o a la perplexitat fins que en l’edició següent resolien l’embolic i observaven amb sorna la cara de circumstàncies dels receptors.

La meva sorpresa va ésser la setmana passada quan, en obrir les primeres pàgines del setmanari El Vallenc, vaig descobrir que l’Ajuntament de Valls ha fet una aclucada d’ull als seus ciutadans i ha decidit recuperar, tot i que de forma avançada (suposo que deu ser per despistar), la tradicional innocentada.
Quina gràcia! Qui s’ho havia de pensar d’una institució que hi ha qui veu tan allunyada del poble! I quina gran pensada del seu departament de Comunicació participar d’una cosa tan simpàtica!

Doncs sí. Per si no es van fixar en la innocentada, vagin a la pàgina dos de El Vallenc de la setmana passada i veuran la notícia dels macroprojectes faraònics que preveu el POUM de la capital de l’Alt Camp. Després, passin full i a la pàgina sis trobaran el que està passant al Pius Hospital, on es preveu presentar un ERO que faci fora dels seus llocs de treball 114 treballadores i treballadors del centre perquè no hi ha res a la caixa.

Si algú vol continuar mantenint la broma, pot replicar que són dos temes que afecten termes econòmics incomparables: un està ubicat en el llarg termini, en el qual les coses poden haver canviat molt; i en canvi l’altre afecta indiscutiblement el curt termini, l’ara mateix, en què la cosa està molt i molt malament, com tots sabem.
De totes maneres, un optimisme tan exagerat que es permetés el luxe de pregonar aquest dispendi futur quan les necessitats actuals són tan contundents podria ésser considerat de molt mal gust. Com a mínim jo així m’ho prendria.
Per això tot plegat no pot ser res més que una ocurrència!

La primera notícia, la del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, diuen que traça cinc eixos estratègics bàsics. I cadascun d’ells està recolzat per infraestructures que els vallencs ens sabem de memòria de tants anys de sentir-ne a parlar. Per tant, no constitueixen cap novetat i no s’entén gaire bé tanta parafernàlia d’estudis d’experts i de comissions de participació. El que sí és segur és que valen el que en aquests moments cap administració pública pot satisfer ni fixar la data en la qual podrà garantir els recursos necessaris per fer-ho efectiu.

Pel que fa a l’ERO del Pius Hospital de Valls, ara no és hora de cercar culpables (em fa tot l’efecte que hi ha hagut errors calamitosos de gestió; però ara no ens podem permetre una omissió de responsabilitat excusant-nos en fets passats), sinó de preocupar-se per la gent que pot perdre la feina i pel servei que els ciutadans de dues comarques poden veure volar.

El que dèiem, doncs: ha estat molt bé la innocentada que l’Ajuntament de Valls produí la setmana passada anunciant alhora dues notícies tan contradictòries.
Però ara que la gràcia està feta és hora de tornar a la realitat i preveure la transcendència de certs fets. Que hi ha coses que no ens podem prendre de cap de les maneres en broma.

16 de des. 2011

Nadal per a tots els gustos

Com qui no vol la cosa, ja tornem a ser Nadal.
A partir de certa edat, al temps li posen patins i amb ells es llança per la pendent dels anys d’una forma temerària i sorprenentment veloç. Sembla ahir que desàvem el pessebre i avui ja hem de tornar a plantar aquell paisatge menut de figurants, rius de plata, personatges escatològics, camells a càmera lenta i establies.
Potser fer-se gran és justament això: quasi no arribar a desar mai les caixes de les figures.

Aquest període que ara encetem té tant detractors acèrrims com grans admiradors. I tot i que darrerament sembla que estigui de moda ensorrar aquestes Festes o infravalorar-les, fins i tot les persones que més volen fer-se les dures acaben sucumbint en algun dels seus aspectes.

I és que gairebé tothom pot trobar el “seu” Nadal.

Hi ha el dels infants (no solament reservat a aquests); aquell en què els ulls espurnegen fins a coure de tant esforçar-se per albirar nous detalls de la il·lusió regnant.
Els menuts sí que coneixen a la perfecció que l’ocasió és només un cop a l’any, i guarden forces per xuclar amb tota l’energia l’instant, expandint la col·lateralitat del moment als pares i familiars que retroben la innocència a partir d’aquell senzill gest.

També hi ha el dels records i les expectatives.
S’obre la plana de l’àlbum de les fotos viscudes per repassar allò que hem estat; els cims assolits o, si més no, intentats; cares i sons que s’han creuat en el nostre camí i la resposta que hem sabut donar a tot plegat.
Però, igualment, aquests dies som propensos a fer emoció-ficció: proposarem canvis que més tard ens atrevirem o no a transposar a la realitat, i baixarem pel tobogan d’un inventari sentimental i de fets que a vegades pot coure o accelerar-se massa, però que constitueix un exercici necessari (fins i tot balsàmic), de tant en tant.

Una tercera manera de viure el Nadal és a través de la tradició.
La repetició d’accions ens du a aturar el moment arran d’allò que ha esdevingut un clàssic: la conversa arran de la sobretaula d’un àpat (amb una mica de sort) copiós, neules i torrons, el dringar de les copes i el xiuxiueig de les bombolles del cava, nadales repetint-se, cops al tió, felicitacions, crits de pares Noel d’evident estampa farsant, misses del Gall o raïm a ritme salvatge.
I mentre vivim això, som per nosaltres mateixos i som més que mai partícips d’una cultura determinada, d’una manera d’ésser específica entrenada al llarg de generacions.
Primerament ho fem perquè ens plau, però alhora posem una àncora al fons de la història, arrelant-nos a una actitud característica com a poble.

I per últim, i aquest és l’aspecte que frivolitza i fa més criticable aquestes dates, hi ha el consumisme extrem que sovint existeix i s’apodera de la gent. Compres compulsives en benefici propi o per satisfer aquells que ens importen.
Ningú ens força, però la publicitat implacable i la dèria de la societat fan semblar que no ets ningú si no treus la pols de la targeta de crèdit. Aparences i excessos que embriaguen en el mal sentit.

A pesar de tot, que tothom i cadascú trobi la seva celebració. I que l’exprimeixi al màxim, que falta que ens fa.
Que aquestes Festes representin un aixopluc enmig de la tempesta, una pausa.
Des d’aquest Parèntesi els desitjo un parèntesi càlid de Nadal que interrompi el ritme trepidant de tants problemes i desolació. I molta felicitat!

10 de des. 2011

Lligar gossos amb llonganisses

L’altre dia feien a la televisió un reportatge sobre tots els aliments que es malbaraten actualment a la nostra societat.
Les xifres són, sense dubte, per esgarrifar-se: només a Catalunya aquest concepte representa el 6,3% dels residus municipals generats; un total de 262.471 tones anuals, segons les dades de generació de l’any 2010 (35 Kg/persona/any).

Els residus generats durant la manufactura són difícilment eliminables, ja que els empresaris persegueixen el màxim benefici i, pel cantó que els toca, ja hauran mirat d’eliminar en principi allò que pugui esdevenir de rebuig.
Però la proporció que prové dels domicilis és un tema a part. Una bona part del que aquí es genera seria evitable amb un ús més racional dels productes o bé acabant de lligar una sèrie de temes pendents.

Primerament, s’hauria d’intentar que tots plegats ens hi miréssim una mica més a l’hora de gestionar les provisions. No comprar de menys, però tampoc de més. Calcular per evitar que se’ns facin malbé els recursos i els haguem de llençar a les escombraries sense usar.
És una qüestió de responsabilitat, de solidaritat amb totes les persones que passen gana; però també és un afer d’estalviar. I tal i com estan les coses, falta que ens fa...

En segon lloc, potser caldria modificar algunes nocions o postulats que tenim assumits sobre la durada dels aliments.
S’escau adequat obrir un debat sobre les dates de caducitat que s’estipulen i les famoses dates de consum preferent (data en què pot haver variat alguna propietat organolèptica, sense haver arribat a caducar). Marcar d’una manera menys vaga quan un producte deixa d’ésser apte perquè l’ingerim.

Precisament amb aquest objectiu el Parlament Europeu està estudiant la necessitat de començar aquest procés. La voluntat és la d’augmentar la vida útil de diversos productes.
La nova proposta parlamentària pretén ésser més flexible amb els estàndards de qualitat, sense deixar d’evitar, naturalment, el consum d’aliments sense un mínim estat de qualitat i seguretat.

Per exemple, actualment es retiren de la circulació fruites i verdures amb formes o colors poc convencionals, encara que aquestes podrien ésser consumides sense cap problema.
O les restriccions que proposen dates massa immediates o una mala política familiar de compres fan que viatgin a les escombraries procedents de la nevera vitamines i proteïnes difícilment rebutjables tal i com està el panorama.

Actualment estan vigents normes que havíem assumit quan l’economia europea demostrava una riquesa que, tot i que potser en realitat no era tal, sí que permetia un major confort de vida.
Però ara és època d’estalvi. Les coses han canviat radicalment i, per tant, és necessari que acceptem rebaixar alguna pretensió.

I és que la crisi actual ha de servir per reformular el sistema econòmic i financer (el dèficit no és només de diners), i fer-nos repensar molts dels excessos que havíem comès. Però no només això. També apreciar que no som els mateixos que fa uns anys.
Cal que sortim tots junts del tràngol, i si això exigeix rebaixar-nos els fums, benvingut sigui.

2 de des. 2011

La innovació del tracte

En moments complicats com aquest, en què la situació econòmica es troba desdibuixada per un estat alterat i una preocupació general de la societat, les empreses tenen un difícil repte.

Per una banda, hi ha la responsabilitat de superar una època en què probablement hauran disminuït les vendes. Caldrà optimitzar els recursos i cercar fórmules imaginatives per trampejar la situació sense defallir en l’intent.
I tot això essent conscients que aquests empresaris estaran en el punt de mira de la societat. Tothom sap (o hauria de saber) que la solució passa en bona mesura per les seves mans i la seva capacitat de generar llocs de treball. Això no obstant, sovint són vistos com els dolents de la pel·lícula; senyalats per alguns sindicats o interessos particulars com els detractors dels drets de les persones treballadores. I, tot i que hi deu haver de tot, la realitat no és així.

Com ha d’actuar una corporació davant d’un desafiament com aquest? Doncs segurament podrà optar per diverses solucions, en funció de l’atreviment que es posi sobre la taula.
Un empresari que porti una petita botiga, un hotelet o bé l’autònom que du un modest taller artesà segurament optaran per no arriscar-se gaire i a intentar fer perviure el seu negoci. Sense estridències ni grans estirabots, solament mantenir les portes obertes i el petit segment de mercat que amb suor i esforç de potser diverses generacions hauran aconseguit.
Els hi va continuar guanyant-se cada dia el pa i, probablement, que a les famílies dels seus treballadors no els caigui de sobte un forat negre que s’empassi amb el seu tenebrós magnetisme qualsevol esperança.

Com aconseguiran sobreviure? Segurament tenint molta cura del grau de qualitat ofert, mirant pel producte o el servei que es posa a disposició del client.
Com a batalleta personal, fa ben poc he hagut de contactar amb una empresa per uns problemes que tenia amb un programari informàtic. Doncs bé, aquesta corporació em va atendre identificant-se amb una persona de contacte ben definida (amb nom, cognoms i un telèfon de contacte), notificant-me regularment durant diverses setmanes com avançava la incidència i, finalment, aportant una solució. Resultat? La impressió que em queda d’aquesta marca (Microsoft, concretament) és molt positiva i em farà menys mal el pròxim cop que hagi de pagar per un producte seu.
Aquest és el camí que cal seguir: que l’usuari identifiqui una companyia com algú que es pugui confiar per rebre, com a mínim, allò que necessita. Tota la satisfacció extra que li puguin transmetre, benvinguda serà.

L’altre opció, més dràstica segurament (no pas per incrementar la feina ni els recursos, sinó perquè implica un canvi de mentalitat), és optar per la innovació.
Tot i que últimament es parla a bastament d’aquest mot, és un vertader desconegut. Encara rai de figures com les del recentment desaparegut Steve Jobs, ànima de l’empresa Apple, l’obra de les quals exemplifica a la perfecció el seu sentit.
I és que en Jobs realitzà el que considero la definició més autèntica, més radical i certa, d’innovació: posar al mercat coses que ningú havia necessitat mai, però que des del moment que van estar disponibles esdevingueren quasi bé indispensables. L’exemple en són artefactes com els iPod, iPad, iPhone o la resta d’iCoses que han anat sorgint (i, esperem, continuïn apareixent).

Tant de bo que les corporacions sàpiguen fer-se fortes, i que la crisi implacable sigui, més que un dany, una oportunitat.
I que aquesta oportunitat sigui la de reinventar-se o, com a mínim, la d’identificar-se amb els clients fins al punt de conèixer quins són els requeriments mínims que han d’ésser satisfets.

26 de nov. 2011

Esforç

Les eleccions ja han passat, els pronòstics s’han complert i la transició del poder, amarga per uns i dolça pels altres, està en dansa.
Però en una situació com l’actual, que hi ha al darrera tot Europa expectant, no s’hi val a allargar el canvi. Les mesures han d’ésser d’aplicació immediata, rotunda.
Això sempre que n’hi hagi de previstes, ja que durant la campanya el partit guanyador dels comicis no ha deixat veure gaire cap tipus de programa.

La primera conclusió que es pot extreure de tot plegat justament es refereix a aquest tema: la lliçó que estem donant a les noves generacions que pugen és que l’immobilisme també dóna resultats, i bons.
El Partit Popular haurà recuperat la poltrona per omissió, pràcticament sense mostrar una alternativa clara ni tenir un projecte de futur lluminós (o, com a mínim, sense ensenyar-lo).
Ara, que el mèrit de tant de benefici per tant poca obra tampoc és seu, sinó del desastre majúscul i de la pèssima gestió orquestrada pels socialistes.

En un moment que ens queixem dels ni-nis fitxats (els joves que ni estudien ni treballen) i dels ni-nis camuflats (aquelles persones que sobreviuen de baixa en baixa, exhaurint qualsevol ajuda social per no treballar o que, tot i estar en atur, rebutgen les feines que no els plauen), haurà quedat palès que sense suor també es pot fer el cim. I aquesta no és precisament la millor ensenyança.
Tant de bo que s’estiguessin reservant esforços i, a partir d’ara, posin tota l’energia que els ha d’haver quedat en reserva. I, sobretot, que aquesta sigui aplicada en la direcció correcta (si no, més val que se la continuïn estalviant).

Els que ara arriben estan en el punt crític en què molts de nosaltres, en altres àmbits, ens hem trobat algun cop: trobar-nos en disposició de desenvolupar allò que durant tant de temps hem lluitat per fer.
És aquell instant en què els somnis s’immisceixen en la realitat, originant una frontera gasosa que barreja oportunitat i desig, dia adormit i nit desperta. Una transició que, ubicada encara en la letargia vaporosa de l’embriaguesa, exigeix deixar de banda ràpidament la novetat de la variació per aferrar la nova responsabilitat sense perdre més pistonada.

I és que a vegades ens refugiem en els somnis per tenir una porta de sortida a l’horitzó, per tenir present el dibuix recordatori de la visió de la nostra existència, allò que volem esdevenir.
I que la missió del dia s’alimenti d’aquesta visió. Talment com el pilot automàtic que ha de corregir les petites variacions de rumb que puguin succeir per no fer-nos perdre l’objectiu final.

Això no obstant, a vegades passa que quan assolim la meta, el després de la línia d’arribada ens apareix buit.
D’aquí la importància, primerament, de no defugir de les responsabilitats i, un cop arribats al punt, saber actuar amb la mateixa coherència i diligència que havia planejat el desig.
Posteriorment, també, serà vital aprendre a renovar contínuament els objectius, plantant-los com diferents estacions d’una mateixa via. Sempre avançant i amb l’ambició necessària per no baixar en el primer destí que ens sembli mitjanament còmode.

18 de nov. 2011

Llençol apedaçat

Històricament s’ha parlat a bastament de les dues velocitats d’Europa. Era evident que no tots els països que la conformen pertanyien a la mateixa divisió econòmica ni social. Massa evident.
I l’opció que s’ha pres per acostar posicions (no de forma voluntària, valgui a dir-ho) ha estat tan salomònica com inesperada: posar tothom a fregar de l’abisme.

Teníem una Grècia de la qual els famosos déus, implicats des de fa segles, fa un temps ja començaven a avergonyir-se’n i a demanar asil a altres potències; i ara Itàlia ens salta amb uns greus problemes que ni la carpa del circ d’en Berlusconi han pogut amagar.
I acompanyant-los, la resta del grup ampliable dels PIGS (Portugal, Irlanda i Espanya), fent torns per espantar l’audiència amb estirabots i incapacitats.

El panorama és desolador i l’expectativa, més àrida encara.
Fa uns dies tots els ulls estaven posats sobre en Papandreu i la seva brillant idea de convocar un referèndum sobre el pla de rescat europeu (l’economista Sala i Martín feia sobre això una analogia molt encertada: era com si una família decidís fer al menjador de casa un referèndum per decidir si pagar o no la hipoteca i, en cas que sortís el sí, el banc no veuria ni un cèntim d’allò que li devien).
Però en un tres i no res els binoculars s’han girat cap al país de la bóta. Els seus números han davallat estrepitosament i l’alarma ha sonat amb el mateix ímpetu que l’acceleració de la caiguda.

Europa sencera s’ha convertit en una ruleta russa (amb el permís d’en Medvédev i en Putin, que s’ho miren des de la barrera tot esperant l’oportunitat), en un joc que barreja a parts iguals l’estratègia cega, un futur indòmit, la sort en el seu estat més pur i una bona dosi de cara dura per part de molts.
Uns resten esperant que els que estan a punt de caure s’agafin al ferro roent d’acceptar totes les exigències comunitàries per tal d’evitar l’abisme; i aquests, aguantaran fins al darrer instant perquè els que s’hi juguen el prestigi europeu (i l’aportació que hauran fet per salvar l’euro) els amnistiïn gratuïtament sense haver de moure un dit.

Un continent és quelcom molt gran com per uniformitzar-lo. Climes diferents; diccionaris variats; tradicions particulars; McDonald’s amb els mateixos noms de productes però que reben més o menys currículums per entrar-hi a treballar; en cap zona plourà prou, i si ho fa, no ho farà pas al gust de tothom... Això és l’Europa de sempre. El vell continent.

Però avui s’ha aprofitat el grau de globalització necessari per posar en comú els problemes. Només amb el grau just i precís, el que convenia.
Tothom vol les seves riqueses, els seus turistes o els impostos retornats i les inversions que li pertanyen. Això no obstant, els inconvenients, els deutes, els compromisos i qualsevol penyora són perfectament compartibles (i, si pot ser, transferibles).

Vivim en un cresol de cultures que amb el temps es van homogeneïtzant. L’únic que perviu ben diferenciat són les responsabilitats que hom pren, les formes de fer i l’orgull. Uns malden per ésser el centre del món i als altres no els suposa cap disgust deixar en ruïnes el seu nom per sobreviure de la caritat d’altres.

Europa és un llençol fet a partir de molts retalls de roba diferents. I tant d’estirar cap a direccions oposades les costures s’han acabat esquinçant.
Però mentre uns quants personatges apedacen, a uns altres els plau veure caure sobre el seu territori una bona doblada de fil. Com a mínim que el seu paisatge canviï.

És la versió moderna i comunitària dels relats de picaresca. Neoversions de Moll Flanders o de Lazarillo de Tormes.
Però a l’engròs i escrit per una política barroera d’adjectius gastats.

11 de nov. 2011

Perenne falsa serenor

Altre cop estem en plena campanya electoral. Una més. Fa la sensació que ens fan triar contínuament... com si hagués de servir d’alguna cosa.

Amb el pessimisme que arrossega la gent sobre els governants, els prejudicis establerts que tant costaran de reparar i, a sobre, l’esforç que aquests hi posen, la truita serà complicada de girar. Per molt que ens vulguin vendre la moto amb propagandes, pamflets, retòrica, intencions o pretensions.

Encara que els temps canviïn i, sobretot, ho facin les circumstàncies, la classe política viu instal·lada en una perenne falsa serenor. Com a exemple només fa falta mirar el debat entre els candidats dels dos partits majoritaris que tingué lloc aquest proppassat dilluns. La cançoneta sempre és la mateixa; previsible, monòtona, caduca i rància. Amb l’afegit que ara la credibilitat dels personatges encara està més sota mínims i el panorama és desolador. Costarà feines i treballs remuntar-lo.

Aquestes eleccions, el que varia significativament pot ser l’intent de mobilització dels votants. Abans de convèncer-los perquè s’afiliïn a una o altra opció política, hauran d’aconseguir que creguin fermament que la representació que triïn, sigui la que sigui la que surti finalment elegida, els tindrà en compte i resoldrà realment els maldecaps de la gent del carrer.

I és que fa tot l’efecte que l’abstenció (o el vot poc convençut dels que, això no obstant, volen fer valdre el seu dret democràtic) pot ser la gran triomfadora dels pròxims comicis.
Tenim tots els ingredients perquè això sigui així: la gent cremada, un partit polític sense arguments després d’haver demostrat la seva total incompetència; l’altre, que no es preocupa ni de tenir programa ni a explicar què farà, l’alternativa solament és qüestió de temps; i la resta de formacions han quedat embrancades en pèrdues de credibilitat (moltes van bescanviar ideologia per poltrona, demostrant quina era la seva prioritat de debò, i ho estan pagant) o prou feina tenen per controlar els seus dirigents o amb les responsabilitats que ja tenen entre mans.

Què ens toca fer, doncs, a nosaltres?
Cadascú farà el que cregui oportú, però segurament anar a votar és la millor opció, encara. Ni que sigui per, posteriorment, tenir dret a queixar-nos.
Amb el Barça passa que té menys socis que no pas gent que parla de l’equip. Doncs exactament el mateix té lloc amb la política: tots ens queixem, però quan arriba el moment de dir-hi la nostra, massa gent es queda a casa.

Només ens queda reclamar quelcom molt semblant a un miracle, i que qui tingui poder de fer-ho il·lumini els futurs ocupants dels escons.
I, sobretot, que no es basteixi amb excuses de mal pagador cap possible inoperància (qui es presenta candidat ja sap en quines condicions ho fa). Que ja sabem que la crisi és implacable, però per aquests casos s’ha de disposar del “pla B” que aquí ens n’hem adonat que ens mancava quan ja era massa tard.

Ara que, ben pensat, potser tornem al mateix punt i qui opta a l’elecció solament ho fa per l’escalf de la cadira. Anar tirant i que la sort entri al terreny de joc com hi càpiga.
Que Déu ens agafi confessats...

8 de nov. 2011

Puces a la consciència i a l'aparença

La setmana passada llegia al setmanari "El Vallenc" que un grup de ciutadans farà el seguiment (el titular de la notícia fins i tot s’atrevia a usar el gosat verb decidiran) del pròxim Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Valls.

Les persones que estaran en aquesta taula de participació són representants del teixit associatiu, cultural i participatiu vallenc, pel que es veu. I no dubto dels mèrits de tots ells i d’allò que poden aportar; però a Valls estem entrant en una dinàmica relliscosa per culpa d’algunes llacunes de comunicació.

I és que els mecanismes d’obertura cap a la població són necessàriament i indefugible positius. Però cal extremar una sèrie de precaucions.
Per posar un cas, abans de configurar definitivament la taula no s’hauria pogut anunciar més profusament l’acció? Aquesta acció hauria estat útil, per exemple, per si a l’Ajuntament se li hagués escapat de convocar alguna associació o entitat a la consulta (possibilitat no pas remota).
És possible que algú em contesti que això ja s’ha fet a través d’algun mecanisme més o menys burocràtic, però precisament perquè es tracta d’un afer obert a la gent del carrer la informació ha d’abastar plenament aquest nivell. És part de la gràcia.
Si no, existeix el risc (a Valls i en gairebé qualsevol altre entorn) d’enquistar els mecanismes de participació i subjugar-los sempre als mateixos. Principalment en pobles i ciutats de mida continguda, en què moltes de les persones encara es coneixen, pot esdevenir preocupant que en els òrgans de decisió o de representació sempre hi percebem les mateixes cares (que no necessàriament coincideixen amb les que fan la feina).

A l’àmbit dels ajuntaments, tot i que és on més fàcilment podrien donar-se i més profit podria treure-se’n, les consultes esdevenen un fet puntual sense una regulació general clara i precisa.
Podria ser una bona iniciativa crear un protocol com el que planeja en el terreny mediambiental la Llei 27/2006 catalana, per la qual es regulen els drets d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia.

Nogensmenys, no tot són flors i violes. Que qualsevol ciutadà opini serà bo si aquesta opinió està gestionada correctament; si no, solament haurà perdut el temps.
El meu veí, la venedora de la fleca o jo podem parlar amb consciència de causa del que passa al nostre carrer, però si ens obstinem a parlar d’algun tema tècnic en el qual no som especialistes, per molt que ens hagin demanat parer, la nostra veu no hauria d’ésser tractada amb la mateixa consideració que en l’anterior cas (en l’exemple de la Llei 27/2006, el departament de Medi Ambient posa al nostre abast la possibilitat d’opinar sobre un informe d’impacte ambiental; i això tant ho podrà fer el pagès del territori que coneix a la perfecció els aqüífers de la zona com l’home que no pot veure ni en pintura el propietari de l’activitat a implantar).

Per això serà imprescindible dibuixar un procediment clar per al curs de la nostra participació. Fins a quin punt ens escoltaran? Com de vehicular serà el percentatge de les respostes? Sobre què tindrem pes i quines coses són innegociables i les hauran de decidir els entesos? O quins mecanismes de modificació posterior d’allò triat són permissibles?
Tot sigui perquè no passi com amb el projecte de modificació de la Plaça del Pati, en què entre el projecte que als ciutadans ens van donar a triar i el definitiu hi ha massa diferències.

No pretenc que se’ns demani opinió de tot. Justament perquè el sistema sigui àgil, cada ics temps votem i fem confiança als que han de prendre les decisions per nosaltres.
Ara bé, que quan ens diguin que compten amb la nostra veu ho facin realment i amb conseqüència. I que aquest no sigui solament un acte perquè alguns s’espolsin les puces de la consciència i de l’aparença.

29 d’oct. 2011

Els dolents que han d'arribar

La setmana passada es produïren grans i importants canvis al món.
Les cròniques deien que el planeta ha esdevingut un lloc un xic millor, des de llavors. I potser és una mica cert, però el mal té nombroses branques i de ben segur que el terreny abandonat no restarà gaire temps erm, malauradament.

Com dèiem, dijous es donà caça finalment a en Gaddafi. Després de tant de temps d’una lluita violenta i ferotge, Líbia comença a veure la llum. La boira de l’home de l’uniforme i el somriure sarcàstic ha escampat, i això autoritza els habitants d’aquest país demacrat i que perdé fa tant de temps l’hàbit d’una existència decent a somiar. Que després de la negra nit arribi la fosca il·luminada pels somnis.
Tanmateix, potser la manera que s’acabà amb el personatge no és la idònia, ni precisament constructiva. Estem fent de l’ull per ull una tàctica desgraciadament habitual, arrabassant a la Llei la possibilitat d’emetre judici. I això diu ben poc del sistema que hem bastit.

Aquest dijous mateix, unes hores després del d’en Gaddafi, va arribar la declaració d’ETA en la qual comunicava l’abandó de la via de la violència.
La notícia era esperada des de feia molt de temps, i no venia de nou. Tant pel debilitament progressiu de l’organització terrorista com perquè feia dies que s’anunciava la possibilitat de l’anunci.
Però el procés no està tancat, ni molt menys. Tot i que el pas és important, cal rematar-lo amb el desarmament definitiu d’ETA i la presa de decisions oportunes (per part de tothom) per evitar que la situació es repeteixi o que les brases latents encenguin un nou incendi.

Doncs bé, avui no tenim Gaddafi, ja no tenim ETA (com a mínim activa), i fa un temps diuen que ens van deixar sense Bin Laden.
Moltes coses d’aquests desenllaços s’haurien pogut fer millor, però el cert és que no trobarem precisament a faltar ni les persones concretes ni allò que representaven.

Davant d’aquesta situació, encara que el missatge no soni precisament optimista, no podem perdre de vista que l’adéu del mal no és mai per sempre.
Encara que no siguem seguidors de l’afirmació que l’ésser humà és dolent per naturalesa, un llop per a l’home, com afirmen certes corrents filosòfiques, sí que existiran contínuament confrontacions i topades d’interessos que fabricaran nous dolents.
I és que aquests malvats no són absoluts, sinó que sempre intervé, per bé o per mal, un relativisme. No oblidem que fins i tot els personatges més dèspotes tenen els seus incondicionals, senyal que sempre hi haurà qui els trobi alguna gràcia (o algun profit).
Quan s’esgoti en un racó l’enfrontament, la tendència en crearà a l’altra banda de planeta un de nou, com per obra d’un efecte papallona. L’autoregulació històrica de la maldat no té aturador.

Davant d’aquesta amenaça, caldrà que actuem sense por, però sí amb prevenció.
A mesura que els “dolents coneguts” van desapareixent, el seu lloc l’ocuparan “dolents desconeguts”, la fama dels quals no ens avisarà de la seva presència i tindran durant els estadis inicials una major impunitat. És la constatació en versió funesta de la cita “A rey muerto, rey puesto”, que diuen en castellà.
Així que la tendència no s’acaba. Com a mínim fins que la vida no sigui com les pel·lícules i, just abans dels títols de crèdit, el que hagi de guanyar ho faci realment i d’una forma contundent.

24 d’oct. 2011

Una relativa conspiració

Jo a les travesses sempre poso que el Madrid guanyarà –deia un que era molt del Barça-. Així com a mínim tinc un motiu per alegrar-me quan el rival més gran del meu equip acaba vencedor.
I és que la mesura d’aquest senyor segurament no era massa racional, però havia nascut per a preservar el seu estat emocional íntegre. Era una comoditat feta a mida, domesticada, submisa.

Al capdavall potser és veritat que no hi ha una felicitat universal. Fins i tot pot ésser cert que ni tan sols no existeix la felicitat, sinó únicament una successió de moments plaents que s’acosten a la noció personal d’aquesta inconcreció.
Sigui com sigui, el benestar té una escala de graduació relativa, en què ni les marques ni les xifres no duen implícites un judici de valors. Nosaltres decidim si en una mínima fa fred o bé calor, o l’ahir pot esdevenir més càlid que l’avui encara que el termòmetre indiqui el contrari.

Per això ens queda l’oportunitat (alguns en diran consol) d’adaptar la nostra consciència a la realitat per, alhora, emmotllar aquesta realitat a la forma de la consciència que carreguem.

Les expectatives tenen un rol fonamental en aquest joc. I són estranyes, contradictòries, quasi bé sàdiques: com més baixes les tinguem més fàcils seran de vèncer per la percepció i produir satisfacció; però, al seu torn, si les deixem excessivament arran de terra faran que ens sentim sense aspiracions, insípids, indiferents, vençuts.
Es tracta d’arribar a un punt de compromís, amb el qual sigui còmode conviure-hi en el nostre actual estat. I és que segons l’estadi vital en el que ens trobem les necessitats seran unes o unes altres: des de la fam de conèixer de la infantesa fins a la inseguretat de tenir massa respostes de la vellesa.

Aquestes consideracions esdevenen d’una forma natural i espontània. No planifiquem com rebrem el que té possibilitats d’arribar.
A vegades fa la sensació que deixem la vida en mans dels designis de la improvisació. Encara que fem planificacions per als projectes d’empresa o per al pagament de la hipoteca, no realitzem plànings per a quelcom tan valuós com és la nostra existència. Deixem que els fets es vagin succeint d’una forma més o menys atropellada, i basem en la sort o la desgràcia la justificació d’allò que ocorre.
És cert que tenim ben identificat el futur amb el qual ens encantaria encarar-nos. I la majoria fins i tot lluita per acostar-s’hi. Però li posem el nom de somni i, amb aquesta cuirassa, si no es realitza no passarà res. Els somnis, somnis són, ens direm...

És clar que hi ha alguns anhels que són, avui per avui, inabastables. Si jo em marco en el full de ruta del meu pla de vida que vull viatjar al passat, ser multimilionari, viure una temporada a Mart o no envellir estaré condemnat a la frustració.
Qualsevol cosa ha de saber-se triar. Si sóc pretensiós en excés i em salto passos intermedis, el que construiré no seran objectius, sinó fantasies.

Ara que els neutrins estan posant en dubte creences molt consolidades, fem l’esforç d’assentar-ne algunes perquè quedin a prova de qualsevol interrogant:
Primer, la Teoria de la Relativitat (no la d’Einstein, sinó la nostra) és segura i és necessari que la sapiguem manejar. Marquem-nos les ambicions suficients per evolucionar, al mateix temps que tenim molt clar el que hem decretat Felicitat i aprofitem cadascun d’aquests moments.
Segon, també la Teoria de la Conspiració que ens practiquem a nosaltres mateixos en un intent d’automutilació és veritable. A vegades transcorrem pel camí quan el que ens mereixeríem és viatjar, amb tots els sentits; i cerquem mecanismes que no depenguin de nosaltres per tenir excusa quan les coses no surtin com havíem previst.

El senyor que és molt del Barça opta per un mecanisme que agafa unes quantes gotetes de cadascuna d’aquestes teories. I això i la realitat que es doni dins d’un camp de futbol trastocaran el seu món amb tota la força de la felicitat o bé de la insípida acceptació.

17 d’oct. 2011

Problemes invisibles

L’altre dia llegia al diari que l’Ajuntament de Sabadell vol que es retiri una de les estacions de vigilància i previsió de la contaminació atmosfèrica que hi ha al municipi. El motiu? Doncs que supera repetidament els límits legals d’immissió establerts de diòxid de nitrogen.
L’equip de govern ho justifica afirmant que la instal·lació està en una confluència de vies molt transitades, i que els seus resultats distorsionen la realitat de la contaminació a la ciutat, en absolut tan desproporcionada.
Naturalment, des del Departament de Territori i Sostenibilitat s’han fet de moment els sords a la retirada. També el regidor Carles Rossinyol, de CiU, ha declarat que apartar del servei l’estació seria “fer política d’estruç: amagar el problema”.

Recau sobre Sabadell el dubtós honor d’ésser, dades a la mà, la ciutat més contaminada de l’estat espanyol. I als seus governants no se’ls acut millor solució que eliminar les xifres que els ubiquen en tan compromesa tessitura. En comptes de cercar una solució i mirar d’atacar la pol·lució.
No els sona la rebequeria? No serà que ens estem malacostumant a fugir d’estudi i a no saber abraçar cap responsabilitat?
Malauradament, en massa àmbits estem assumint com quelcom normal aquest comportament d’espolsar-nos les puces. Tant, que ja ni resulta un greuge per al perpetrador, sinó una rutina sense més, autoritzada per omissió.

En l’àmbit de la gestió empresarial és un pas bàsic, crític, establir els indicadors que han de permetre realitzar el seguiment dels processos que conformen la realització d’un producte o servei.
Amb aquesta caracterització resultarà ben factible conèixer si millorem o empitjorem en qualsevol dels aspectes visualitzats (per exemple, comptant la proporció d’elements defectuosos detectats o de queixes rebudes), ésser partícips de la responsabilitat de la companyia vers el medi ambient (mesurant el consum de matèries primeres o d’energies) o a la seguretat dels treballadors (mantenint estadístiques d’accidentabilitat o de dies de baixa), posem per cas.

D’altra banda, una de les grans utilitats dels indicadors és que ens permetran dur al terreny de la realitat elements sovint eteris i inconcrets com són els objectius.
No n’hi ha prou de posar per escrit unes bones intencions; cal que, a part d’això, es treballi diàriament per avançar cap a la pretensió. I això implica necessàriament saber en cada moment en quin punt quedem del trajecte; conèixer com de lluny estem per accelerar, si cal, el ritme i arribar abans que s’esgoti el termini planificat.

En el cas de Sabadell que ens servia com a introducció, l’objectiu hauria d’ésser clar: disminuir la concentració d’elements contaminants.
I per acomplir-lo, és necessari refermar uns indicadors clars que compassin l’evolució. En l’exemple, sense dubte aquests hauran de ser precisament les mesures contínues de les concentracions dels diversos gasos contaminants. Per tant, a ningú hauria d’interessar tant que les lectures fossin nombroses, precises i en les màximes localitzacions possibles com al consistori sabadellenc. Però en comptes d’això pretenen eliminar aquella realitat que no els fa el pes.

I és que ja se sap que els problemes no ho són tant si la mirada es desvia i no els veu.
Com a mínim els polítics i la forma de treballar que massa gent té per aquestes contrades confirma que ho sabem.
Els objectius demanden uns responsables; però les responsabilitats pesen massa i ningú les vol.

30 de set. 2011

Mart en un cove

Dimecres de la setmana passada, la NASA presentà el disseny del seu nou aparell de vol, que segons afirmen ha d’ésser capaç de portar algun dia l’home al mitificat planeta Mart.
Segons Charles Bolden, l’actual cap de l’agencia governamental nord-americana, la realització de la nova eina pretén arreplegar el guant deixat anar pel president Obama, que els havia reptat a “ser audaços i somniar en gran”.

L’objectiu principal és omplir el buit deixat pels transbordadors espacials que el passat juliol van ser jubilats.
El cost: uns trenta-cinc mil milions de dòlars d’inversió i una espera per tenir la construcció acabada que es preveu per l’any 2017. Tot per mantenir l’hegemonia americana en la conquesta de l’espai, que amb la irrupció de les economies emergents volent mostrar múscul està més amenaçada que mai.
És clar que el programa va molt per llarg. Entre proves i càlculs, fins com a mínim l’any 2030 res de somiar en Mart, de moment.

Quan s’anuncien aquestes proeses tecnològiques de la NASA (o de l’ESA o de qui sigui) hi ha els que estan realment encantats i aquells que posen el crit al cel.
Efectivament, aquesta quantitat tan majúscula de diners podria tenir aplicacions molt diverses i valuoses.
Ara bé, és missió dels administradors (públics o privats) repartir els fons en cerca i captura de la millor rendibilitat. I unes vegades s’haurà de buscar la immediatesa (destinar els diners per tapar la boca de la fam a la banya d’Àfrica, per exemple), però unes altres serà adequat fer mitja volta addicional per invertir a llarg termini. De fet, si ningú hagués fet això que costa tant, ara no tindríem molts dels avenços tecnològics que ens permeten la qualitat de vida que hem assolit en molts aspectes.
Així, dels faraònics projectes de la NASA n’han sorgit termòmetres d’oïda, vestits ignífugs, ulleres de sol, eines elèctriques autònomes, bolígrafs Fisher, materials ceràmics translúcids emprats avui àmpliament, polímers de cristall líquid dels quals se’n fan recipients, ... Coses discretes que avui ens resulten quotidianes tenen l’origen en l’intent pretensiós d’apropar-nos a les estrelles.
Només per aquesta fàbrica de superació del saber que constitueix la cursa espacial ja val la pena, segurament.

Però potser hi ha un dubte en l’excusa que ens donen per anar a cercar el “més enllà proper”: per què volen anar a Mart?
Tenim un planeta del qual desconeixem molts mecanismes teòrics. Molts mecanismes teòrics i, pel que sembla, tota la pràctica, ja que l’estem deixant agonitzar lentament fins que produirà un canvi de cicle irreparable, com a mínim per a l’espècie humana. Realment hi ha la necessitat d’encetar una nova llibreta quan tenim la del curs passat plena d’incògnites encara per desxifrar?

I si ens trobéssim que Mart és una plataforma per fer-nos populars a tota la Via Làctia? De debò ens interessa ser observats per altres civilitzacions i ser reconeguts com això que som actualment? No val més fer-nos l’orni i passar desapercebuts, amagant fracassos i aquest mal fer?
A més, qui nomenaríem com a ambaixadors nostres, si essent tant pocs tenim la Terra rodolant sota la forma d’una disputa contínua i som incapaços d’articular un discurs comú?

De moment, més val que continuem volent oferir la Lluna en un cove. Mart és impossible fins el 2030 i, a més, la Lluna és la vella amiga que sabem que ens ho perdona tot.

22 de set. 2011

Fent-ne norma

La setmana passada es va commemorar el desè aniversari dels fets de l’onze de setembre de 2001 a Nova York.

Els americans són proclius a aquesta mena de manifestacions, a rendir tribut a tot allò que creuen que pot refermar el seu esperit nacional o, simplement, de comunitat.
I aquí riem molt del seu orgull patriòtic i dels seus estirabots amb la bandera, però segurament alguna cosa sí que els deu aportar a nivell de convivència aquest caminar a una, encara que molts cops només sigui representatiu.
Per començar, encara que els seus polítics es tirin els plats pel cap amb els de signe contrari talment com els d’aquí, també saben fer front comú quan cal; i això és totalment inimaginable en d’altres contrades.

Aquest cop no hi ha cap tipus de dubte que l’atac a les torres bessones de la Big Apple bé mereixia un record. Primer, per totes les persones que s’hi van deixar la vida i per aquelles que van quedar mutilades d’un fill, un germà, algun familiar o un amic per culpa de la rancúnia cega d’uns individus que potser sí que van trobar un Alcorà però no pas el seu Déu. I en segon lloc, perquè fou un episodi superlatiu de la història (un d’aquests tan malauradament habituals fragments lúgubres...) que canvià dràsticament la forma de veure el món a tot el planeta.

Diuen que el món es divideix entre els optimistes i els pessimistes. Entre els que beuen el got mig ple i els que el veuen mig buit (i encara probablement el deuen creure mig buit perquè algú se’ls ha begut d’amagat la seva part).
Ara bé, a l’hora d’actuar com a col·lectiu, com a societat, tendim a recolzar-nos en aquesta segona opció i esdevenim negatius per naturalesa, desconfiats.
Això és el que ha passat amb els fets d’aquest onze de setembre americà, que han causat un gir radical en la frontera entre seguretat i drets.
Per començar, abans de l’any 2001 era inconcebible que en els aeroports haguéssim de passar per la gimcana que ara fem: detectors, líquids en una bossa, registres personals i, ja en molts llocs, els descarats escàners corporals.
Accions que abans haurien esdevingut una violació de drets avui ens són venuts com a mesures bàsiques per intentar evitar que ningú més utilitzi l’avió com a arma massiva.
I segurament tenen raó. Qualsevol aplicació és poca per prevenir; això no obstant, és imprescindible arribar a un compromís, com en tot.

El filòsof Thomas Hobbes, emparant-se en una sentència llatina de Plaute, deia que “homo homini lupus”, és a dir, que l’home és un llop per a l’home; acaba convertint-se ell sol en el seu propi botxí a causa d’egoismes, enveges i altres sentiments pel que es veu massa humans.
I encara que molts no creguem en aquesta afirmació, el fet que aprenguem més com a col·lectiu de les tragèdies i les coses dolentes que ens passen potser sí que demostra que tendim més a aquest pessimisme i a fer bandera de la maldat natural que existeix a la Terra.

Un dia fatídic a Manhattan causà que a partir d’aquell moment prenguéssim consciència que coses terribles eren factibles des d’una aeronau. I ni la multitud de vols que diàriament ens sobrevolen sense incidències ens fa canviar d’opinió. Fem norma i intentem preveure els comportaments que pugui tenir una ment incoherent i que vessi malícia; estranya contradicció.

Valorem allò que pot ocórrer en base a una estadística esbiaixada per la por i els episodis pretèrits de negra faç. Una probabilitat ínfima pot ésser impermissible quan la conseqüència és inassumible a nivell de danys globals (a nivell de danys particulars, qualsevol conseqüència serà cruel) o moralment.
I el zero absolut és gairebé impossible en l’estadística del horror, però provem d’acostar-nos-hi tant com puguem. O tant com ens deixin ells, els estranys.

9 de set. 2011

L'atracció de la morbositat

Deu ser perquè quan fan una exhibició de focs artificials tothom aixeca la mirada i perd de vista allò que passa a la Terra; o perquè els agrada la situació alienant de la cortina de fum; o simplement perquè alguns polítics creuen que tenir la capacitat de fer aixecar la veu del poble és sinònim de poder.
Sigui com sigui, triem el motiu o l’excusa que triem, la qüestió és que ens van sorprenent dia sí i dia també amb nous excessos, salts impossibles sobre dels nostres caps sense cascos que els protegeixin amb una intencionalitat dubtosa, que s’aproxima força a un discurs on l’única racionalitat sigui la mala fe.

Amb tots els problemes que assolen els nostres territoris geogràfics, físics i mentals, i alguns encara s’obstinen a marejar la perdiu amb solucions inventades destinades a problemes que no hi eren. Atiar el foc de la discòrdia és una tàctica malauradament habitual per a molts dels nostres representants de les altes cambres, entre d’altres. Deu ser que darrere hi oculten ineptituds, omissions o una manca de criteri alarmant.

L’última ocasió que hem tingut de comprovar aquest joc de timbals exasperant ha estat en motiu de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió lingüística.
Efectivament, la situació no hauria pogut ésser més propicia per fabricar una polèmica artificial. Ens pesen deu mil coses i fins i tot estem perdent característiques d’aquell estat del benestar que ens havien venut que teníem perfectament assentat, i a uns quants il·luminats no se’ls ocorre millor opció que cercar de nou la confrontació, l’odi, les comparacions de mala fe...

Fa un parell de setmanes, en aquest mateix espai sortia el tema de les competències difuses en matèria d’educació i de tots els problemes que feien que el futur de les noves generacions no es percebi avui precisament com un horitzó planer. Doncs ara imaginin-se si li hem de posar un nou entrebanc. Plou sobre mullat.

Probablement els mateixos que han embolicat la troca, ara que percebran que s’han sortit amb la seva, faran intents per fer veure que la sentència no suposarà pas un trasbals, sinó només un procés natural per solucionar la injustícia que ells pensaven que es donava. Potser fins i tot ni s’esperaven aquesta decisió, sinó que l’única intencionalitat era fer el numerat i obtenir el crèdit electoral que és tot el seu únic leitmotiv.

Però la jugada ja està feta i solament resta la rèplica. I aquesta pot venir sota la forma d’un contraatac o bé esperar el minut noranta per certificar una nova derrota.

En el cas del conflicte Catalunya-Espanya dels últims temps (pesi a qui pesi, el motiu final de tot l’enrenou és aquest), hi ha una topada molt intensa entre la teoria i la pràctica.
Tot allò que alguns personatges i medis de comunicació venen sobre la realitat catalana, ben poc o res té a veure amb el que passa de debò. Ni tenim un castellà marginat, ni els nostres infants deixen l’escola desconeixent l’idioma de l’imperi. Només cal sortir a donar un tomb per qualsevol localitat catalana per adonar-se d’aquesta veritat i apreciar quin dels dos diccionaris està més amenaçat per la manca d’ús (i de recolzament social, i de medis de comunicació que l’emprin, etcètera).

Però mentre hi hagi els individus que es dediquen a crear incendis i aprofiten la repercussió de la resposta per vendre que els excessos provenen del nostre cantó, no fugirem del bucle on estem ubicats.
Tenim aquesta opció passiva d’anar aguantant; o bé la de donar-los la raó i anar a cercar l’energia extra que venci l’atracció de la morbositat que ens proposen periòdicament, per anar a cercar una nova òrbita.

2 de set. 2011

L'home de l'uniforme

Entre imatge sagnant i imatge esgarrifosa, des de Líbia ens van explicant la derrota del despotisme d’en Gaddafi.
Haurà costat, quan s’acabi concretant (a la data de tancar aquest article, encara no hi ha major novetat), un grapat de vides i aquella col·lecció de terrors que sempre suposa una guerra. Germans matant germans i el retronar de les bombes al pati del veí, conspirant dolor i amenaçant amb conjurs metàl·lics que qualsevol pot ésser el següent.

Aquests dies, la perdició del dictador es va cuinant a foc lent sobre els fogons dels anhels d’un poble que per fi arriben a l’ebullició. Ho testimonien els fotogrames de la gent normal i corrent de Trípoli envaint les residències on la troupe Gaddafi vivia entre opulència i abundància.
I que estrany veure grups de totes les edats passejant, com si d’un parc temàtic es tractés, per la fortalesa de Bab al-Aziziah; sota la haima destinada a les recepcions oficials, des del balcó dels discursos, pintant proclames a les parets abans nobles mitjançant grafitis, maleint l’home de l’uniforme en contemplar els cotxes d’alta gamma o l’avió privat, o condemnant-lo doblement en comprovar que les infraestructures que el poble no tenia estaven totes disposades en el túnel reservat de dos metres i mig d’amplada que el criminal tenia per passejar-se a voluntat per la ciutat...
Turisme de revolució, una venjança familiar... Tots cap al cau del llop per observar de primera mà que al final ha acabat resultant tan vulnerable com la casa de paper dels tres porquets que per a ell eren el seu Poble. I llançar al món el missatge que els dolents no sempre guanyen. Encara que a vegades ho pugui semblar.

Que trista és la visió d’una casa amb totes les pertinences encara dintre oberta als ulls de tothom.
Ho hem vist ara a Trípoli, però ja ho coneixíem dels edificis que han patit explosions de gas, moviments sobtats de terra o terratrèmols. Parets trencades, partint per la meitat façanes estructurals i façanes íntimes, mostrant allò que únicament hauria d’ésser visible per a les persones pròximes a allò que anomenem unitat familiar.
Taules, cadires, plats a mig retirar, un televisor reflectint a la pantalla el drama que mai cap guionista hauria imaginat, llits on dorm el sostre, nines amputades, molts gerros trencats i un gerro indultat, mitjons desaparellats, vaixella fent aigües, envans torts que aguanten quadres perfectament centrats, fotografies que la pols ha deixat momentàniament en un segon pla, una maleta a la qual el viatger no ha esperat per emprendre el vol, llibres que comparen la realitat de la tinta amb la realitat del sòl on resten, diaris d’ahir i neguits de demà. I una llàgrima escolant-se per la galta de l’observador limitat a aquest rol, el de l’eterna observança.

La nostra és una societat materialista. Tothom ho sap i és profecia. Però, per contradictori que sigui, la moda és renegar d’aquest materialisme que probablement en algun moment acabarem abraçant.
Això no obstant, trobar el valor de les coses físiques no esdevindrà nociu, sinó tot just al contrari, si sabem comptar amb unitats sentimentals en lloc de fer-ho amb unitats monetàries. L’economia és molt més rica que la simplificació del diner.
Al capdavall, tots tenim aquell utensili que vinculem a un record, a una experiència, a la infantesa o a una marxa. I amanyaguem el succedani amb la mateixa tendresa que ho faríem si el referent fos mal·leable.

Què s’emportà Gaddafi abans d’emprendre la fugida? O de quina de les seves possessions s’avergonyirà més ara que les veurà, com la resta de planeta, per la televisió?
O què devien carregar les baques dels cotxes de les persones que fugien atemorides de l’huracà Irene? Quin sistema van emprar per prioritzar, ja que abastar-ho tot era tècnicament impossible i desconeixien si la ventada no s’enduria completament la resta?
I què agafaríem nosaltres si ens enviessin demà a una d’aquelles illes tan estranyes de les que parla tanta gent en què només caben tres coses?

Segurament la resposta a les anteriors qüestions definiria força bé l’individu en qüestió. I és que som ment i pensament, però els objectes dels quals ens envoltem són sovint l’attrezzo del que voldríem ésser.

27 d’ag. 2011

Nens que molesten

Fa uns dies va sortir a uns quants medis la noticia que una aerolínia prohibiria que els nadons viatgessin en primera classe, ja que segons ells destorbaven el son d’aquells que havien pagat un seient suficientment confortable com per fer una bona becaina.
I fa ben poc ha aparegut també la nova que un restaurant d’Estats Units (el McDain’s, de Monroeville; tinguin-ho en compte...) vetarà l’entrada als nens menors de sis anys. Segons el propietari la mesura es fonamenta en què ja està tip que els plors incontrolats dels vailets intimidin la resta de clients, davant la passivitat de la majoria de pares.

La primera reacció en sentir noticies d’aquest estil és la indignació (ara que està de moda). Però a darrere hi ha tot un debat associat, sovint incòmode, que no podem pas obviar.
I és que no cal entrar en molts errors que en el passat es cometien per fer que “la canalla pugés recte”, però tampoc s’ha d’anar a parar al cantó oposat i que facin allò que els vingui en gana.
Avui és el pa de cada dia observar pel carrer les rebequeries desproporcionades de nens petits i nens no-tan-petits. Xiscles, cops de peu i molèsties de tot tipus cap als transeünts que no tenen pas cap obligació de vetllar-los davant la mirada permissiva (i el que és pitjor, que sembla autoritzar) dels que haurien d’exercir de cuidadors.

Molts dels enrenous actuals de la societat conflueixen cap a l’educació, cosa que fa i farà que les noves generacions rebin el major impacte de la situació que entre tots estem bastint.
I el problema principal és de responsabilitats: els progenitors s’escuden en les disfuncions del sistema educatiu per pintar en tons foscos el futur dels propis descendents, i professors i rectors del sistema es veuen desbordats per una joventut que no es deixa ensenyar.

Segurament caldria començar per repensar-nos el mètode.
Potser oferint una sortida a tot aquell jovent que se sentirà pres si l’obliguen a romandre dins d’una aula fins els setze anys, i que entorpeix el camí d’aquells que sí que volen fer-ho.
O, per exemple, recuperar la figura de l’aprenent seria una solució efectiva per oferir una formació efectiva dins de la pràctica. Se n’han fet intents, però més des de l’àmbit local que des d’un espai regulat normativament.
I és que el temps d’aparent bonança féu mal fins i tot en això: fa uns anys, grapats de joves sense cap mena de coneixement específic trobaven en la construcció una escapatòria que els oferia un guany immediat. Però ara que les mans dels reis Mides de la totxana tenen durícies i ja no converteixen en or tot allò que toquen tenim als carrers massa gent sense preparació, ofici ni benefici. I el mal sembla endèmic i tan elàstic com per suportar un allargament il·limitat.

Això no obstant, també hi ha el rol dels pares. I dins del seu espectre tenim una àmplia gamma de comportaments.
Però malauradament estan molt estesos els d’aquells que consideren el xiquet com una tasca que els distreu de totes aquelles coses que podrien estar fent ara mateix; i al pol oposat, els progenitors que embolcallen el nen o nena en una closca que els aïlli del món real.
I com a comú denominador entre ambdós comportaments, de nou la responsabilitat.
I és que hi ha una corrent perniciosa dins de la nostra societat que allibera a qui ho desitgi, a voluntat, de la càrrega de la culpa (no pas així del mèrit).
Vam comprar l’estat del benestar que un dia ens havien venut només pels drets, però quan ens exigeixen els deures ens fem l’orni. Si no tinc casa, rebento la porta de la d’algú que ha treballat dotze hores diàries per pagar-la; per cobrar una ajuda m’inventaré el que sigui; ser propietari, ric o banquer és un delicte, però robar, agredir o trencar fanals pot ésser una expressió de rebel·lia lícita; si no tinc solucions, m’indigno i espero que algú em solucioni la rabieta...

Què ha de fer un marrec, davant d’això? Doncs és normal que no temi cap més conseqüència que la no-conseqüència.
La vida pot ser tan feliçment falsa, amb una inconsciència consentida...

19 d’ag. 2011

La coartada del passat

Sembla que de mica en mica anem recuperant la normalitat climàtica de l’estiu. La xafogor que s’ha fet esquiva durant un grapat setmanes, apareixent com una diva capritxosa molt de tant en tant, per fi sembla que ha decidit estendre el seu mantell d’una forma un xic més perllongada. A veure quant dura.

En parlar del temps, un d’aquells temes comodí que tenen la missió de rompre silencis incòmodes o encetar la llauna d’una possible coneixença, acut sovint la comparació. L’estat actual es veu enfrontat sistemàticament amb allò que passava uns anys enrere. I normalment tendim a desproporcionar el passat (els hiverns eren glacials i els estius, més calorosos), però, paradoxalment, alhora diem que el d’ara és un període ben estrany, desconcertant.

Això mateix és generalitzable a qualsevol dels episodis de la història, siguin de l’àmbit que siguin.
Molts dels actes que ens antecedeixen són extrems, i els apreciem com a tals. Això no obstant, quantes vegades no haurem sentit que les coses que tenen lloc en el present d’ara i aquí (que ens venen embolicat en paper de vidre) no havien passat mai?
Deu ser perquè assumim el rol de protagonistes (és el que toca) de la nostra vida, que amplifica el que ocorre arran de la nostra percepció, que el que ens passa a nosaltres és més important. De fet, però, segurament cada decenni haurà tingut les seves excentricitats i estirabots.

Simplement mirant el calendari observem un reguitzell de dies commemoratius d’esdeveniments. Sobre cada xifra tenim els sants i aquells dimonis representats pels actes cruels que són vergonya per a la Humanitat.
Alguna cosa bona es commemora de tant en tant, segur, però sempre sobresurten les malícies i el terror, exposades en la vitrina de la història per remoure la consciència d’aquells que no en som culpables.

Aquests dies mateix, s’està fent difusió del cinquantè aniversari de l’aixecament del mur de Berlin. I han aparegut els missatges institucionals i de la gent de bona fe (no és que hagin d’ésser necessàriament dos estrats diferenciats, però és per deixar-ho clar) per una banda, i els dels nostàlgics de la segregació o de la forma d’actuar autoritària i dèspota d’aquells temps, que també n’hi ha.

Precisament un alemany, el pensador Goethe, deia que qui no pot aprendre de tres mil anys d’història viurà a les fosques la resta de la seva vida. D’aquí la importància de contemplar tant les ruïnes com els palaus de l’antiguitat (la desolació de la misèria i l’ostentació de l’abundància).
Ara bé, la truita es capgira en el moment que aferrem la voluntat de bastir amb arguments pretèrits excuses per a l’avui. I massa sovint som testimonis d’això per a foscos objectius: guerres santes, discriminacions racials, drets de reconquesta, barris dividits, justícies de l’ull per ull, servituds amb la caducitat esborrada que romanen com una clàusula impassible...

Per viure com a mer espectador (o com a turista, que mai és tan greu que com a habitant) l’experiència d’una d’aquestes hipoteques de les cròniques arcaiques, és molt recomanable donar un tomb per Belfast, per exemple. Observar com en els temps moderns un poble en pau aparent està immers en un odi ancestral que marca amb foc la seva personalitat és una vivència que ajuda a entendre moltes coses.
Per això se’m posen els pèls de punta quan sento en la política espanyola individus que cerquen la transposició a l’avui de les mentalitats que van generar fa anys una guerra civil (una batalla fratricida, ni més ni menys; com qualsevol guerra, de fet...). O mortals que van a buscar l’argumentació per al desprestigi o l’atac tantes generacions enrere com faci falta.

Tenim un arbre genealògic que ens dóna cognoms i genètica. I som branques que ballaran més o menys amb el vent, emmotllades per una fusta amb experiència, però sempre arrapades al tronc al qual pertanyen.
Però ningú pot acusar-nos per la peça de fruita podrida d’ahir. I menys assenyalar amb una creu els nostres fills per aquest mateix motiu.

14 d’ag. 2011

Relativa gravetat

L’any 1687 Sir Isaac Newton postulà la Llei de la Gravitació Universal en la seva obra Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Gràcies a l’atac indiscriminat d’una poma suïcida se n’adonà que tot el que és a dalt acaba baixant, i que si això és així per força hi ha d’haver un mecanisme que ho reguli.

La troballa va permetre explicar alguns comportaments anòmals. Bé, segurament no devien ser considerats precisament anòmals, en aquells temps: i és que no resulta desconegut allò que no sabem ni que existeix.
A partir de llavors, la massa (allò que normalment coneixem com a pes, tot i que en aquest concepte també hi intervé la força gravitacional) va esdevenir quelcom més que la mesura d’una compra o la dificultat de traginar un sac. En aquell moment la naturalesa va passar a ésser apreciada com un conjunt de vectors que permetien la predicció del moviment d’un mòbil o la resposta d’una empenta tant per qui havia rebut el sotrac com per l’executor.

Més tard, un altre dels grans científics que ens han il·luminat, Albert Einstein, aquest cop amb més ajuda del guix i la pissarra que de cap fruita saltadora, donà a llum entre 1905 i 1916 la Teoria de la Relativitat.
I amb ella, tot i ser una colossal troballa que va permetre saber molt més de l’energia, va venir un efecte colateral: conèixer que hi ha partícules que poden estar en dos llocs alhora i moviments exactes narrables mitjançant l’estadística, facilita arribar a la conclusió que sempre existirà quelcom que se’ns escaparà, algunes veritats universalment variables.

La conjunció d’ambdues teories se m’ha fet present en llegir sobre el cop que ha suposat per a Estats Units la rebaixa de la qualificació del seu deute. La decisió de l’agència Standard & Poor’s ha provocat un sacseig monstruós en l’ego del país acostumat a ser la referència, el melic del planeta.

I per què barrejar teories científiques amb les cabòries d’Obama?
Doncs perquè el cas barreja la gravetat (allò que semblava perpetu, inalterable, fet d’una graduació ferma i constant. Com l’hegemonia aclaparadora de la nació de les barres i les estrelles) amb la relativitat (de cara a elaborar la graduació de la que abans parlàvem, hem establert uns punts que ens serveixen per a la comparació. Però lluny d’ésser sòlida certesa, la seva caducitat es fa patent).

No hi ha res que duri cent anys, diuen algunes veus. Tot té la tardor que la farà caure de l’estat que semblava impermutable, com la fulla que es vesteix de marró per reivindicar l’autodol.
Això no obstant, qualsevol rei mort té el seu successor. Els llocs de privilegi mai queden vacants (els llocs plens de desgràcia, malauradament, tampoc). Som un trencaclosques: moltes peces, però un sol possible dibuix. Tot plegat, però, en perpetu moviment.

Els models predefinits són una opció; mai han de ser una obligació. Es tracta d’escollir voluntàriament a què o a qui desitgem assemblar-nos, tot i ésser en tot moment conscients que la infal·libilitat no és comuna. La cosa o la persona que sigui assumida com la ratlla que mirarem de superar posant-nos de puntetes haurà de veure’s supervisat per una crítica contínua.
I és que quasi bé tot el que puja, baixa. I si no ho fa, potser és que ho estàvem contemplant acotxats i, en realitat, no n’hi havia pas per tant.

7 d’ag. 2011

El perdó

La iraniana Ameneh Bahrami perdonà, diumenge passat, l’home que anys enrere li havia desfigurat la cara i l’havia deixat cega. Segons la llei de la qisas, hauria pogut ruixar els ulls d’aquell bàrbar amb el mateix àcid que ell li havia tirat quan va rebutjar la seva petició de matrimoni. Però a última hora considerà que l’amnistia era més important que l’antic dret de l’“ull per ull”.
Ara l’individu passarà encara un temps més a la presó, però amb la faç intacta, això sí. I de ben segur que si li queda un gramet de consciència se n’adonarà que aquella persona a qui ell havia atacat brutalment l’ha deixat ubicat de per vida, visqui els anys que visqui, en una divisió inferior de l’espècie humana; amb una vexació molt més gran que l’aniquilació física que ell un dia havia provocat.

En Mayid Mohavedi, que és com es diu el personatge, va intentar defensar-se dient que havia comès l’aberració ofuscat per l’amor. Que com que l’havia rebutjat per casar-se amb un altre, volia impedir aquesta unió fent-la menys atractiva físicament.

En aquesta situació hi podem veure representats alhora dos tipus de perdó ben diferenciats i particulars.
L’un és el perdó absolut, magnífic, reducte identificatiu d’aquelles peculiaritats que fan gran l’ànima humana. Mentre que l’altre és un perdó covard, que brota com un últim recurs, com a cuirassa final abans de perdre la batalla i haver de reconèixer la derrota definitiva de la moral.

Centrant-nos per començar amb aquesta darrera pretesa absolució, cada cop que sentim declaracions dels monstres quotidians que periòdicament sorgeixen de la selva dels successos en tenim exemples.
En Mohavedi provava d’autoritzar-se l’autojustificació esmentant que la força dels sentiments l’havien conduit per viaranys perversos, embriagant-lo i fent-li perdre qualsevol nord que mai hagués pogut trobar. De la mateixa manera, fa uns dies el noruec Anders Behring Breivik es postulava com a heroi afirmant que la matança d’Oslo i de l’illa d’Utøya eren uns actes, tot i que execrables, totalment necessaris...
La ment és a vegades tan complexa que sorprèn fins i tot a aquell que en rep els mandats (i les mans del qual actuen com a executores). Però això només pot suposar una excusa per a un cervell malalt, ja que precisament aquest òrgan del pensament és el que esdevé més que física per convertir-nos en els individus que som, totalment indestriable de la resta.
És cert que l’entorn d’algú i les seves circumstàncies poden desviar la voluntat humana, però cal establir un marc per vehicular els graus de marge. S’han de desvincular els actes irracionals de les explicacions estereotipades que massa gent dóna per bones.
I no cal que anem a l’extrem d’aquests psicòpates. Els jutjats vessen diàriament de motius normativitzats que sovint tenen repercussió en l’opinió pública i en els veredictes: maltractadors que es refugien en la beguda, lladres que diuen que ho són per culpa d’una situació familiar desestructurada, veïns que es veuen autoritzats a obrir portes d’un cop de peu i ocupar llars que algú altre ha pagat amb suor, ...
Cal fonamentar una base sòlida i lliure de prejudicis (no s’ha d’ésser extremament moralista, però tampoc massa llibertí) per avaluar amb justícia els errors de les persones.

És aquí on intervé el primer tipus de perdó del qual hem parlat. Aquell que pregonen religions i ètiques, però que a la pràctica és tan difícil de concretar.
I és que l’absolució neix directament de la deu de l’ànima humana. Justament en el xoc entre l’espill que no vol reconèixer cap enemic ni cap rancor darrere de la pròpia imatge i les brases de l’instint que reclamen justícia.

El perdó és una contradicció, ni més ni menys. El seu mèrit és vèncer l’impuls amb la voluntat.
I la grandesa de la persona és aportar, quan s’ho proposa, energia pròpia per igualar ambdues forces.