Summertime

Els anuncis de cervesa ens ho mostren fins a l’extenuació: l’estiu és l’època de la xerinola, de l’evasió, de la companyia...

I això és així perquè en el període estival s’uneixen dos factors.

Per una banda, hi ha majors opcions de disposar de temps lliure a causa de les vacances que acostumen a fer-se coincidir per aquestes dates. A més, augmenten les hores de sol i, per tant, les possibilitats de fer-ho durar.

Per l’altre costat, el bon temps es converteix en l’aliat immillorable per anar a explorar camins encantadors, turons amb vistes, ribes gens aigualides i ciutats inexplorades. Sembla que se’ns fa més suportable el no-fred que no pas la calitja sufocant d’alguns d’aquests jorns recremats.

Com dèiem, els anuncis típicament estivals tendeixen a ésser molt estereotipats: o músiques enganxoses que competeixen per esdevenir la cançó de l’estiu (cosa que, vista la tendència, no sé exactament si és un mèrit o un insult); o bé fragments d’existència de gent que entre juny i setembre realitza un canvi radical de les seves vides i viu les aventures més sorprenents en paradisíaques illes desertes o en piscines farcides de tanta agitació com H₂O.

Un anunci d’estiu, si no està salpebrat per un d’aquests ingredients, és que els té ambdós plegats, probablement.

Nosaltres som els vertaders protagonistes principals de les nostres vides (encara que hi hagi acompanyants en l’escena vital que considerem tant o més importants). I l’estiu ens atorga la possibilitat d’ubicar-nos en paisatges diferents dels habituals. I que amb el canvi de context (i de protagonistes secundaris o de figurants, en molts casos), canviïn igualment les històries. Un gir dràstic de guió.

Per això deu ser que estimem les opcions que s’obren amb el bon temps.

Les alternatives són diverses. Podem sortir a la cerca i captura de la visió somiada (natura pura cent per cent o humanitat pura i dura), recórrer milers de quilometres per aire, mar i terra... o bé, simplement, quedar-nos a la terrassa robant el tast d’aquella vergonyosa alenada d’aire fresc que de tant en tant trencarà la calor o admirant les rebequeries dels nens. Podem preparar plànols de rutes, traçar línies discontínues en mapamundis a escales irreals i omplir agendes amb mil coses a visitar... o bé podem tenir fe en la improvisació i en els instants no-domesticats que aquesta ens pot deparar. És possible cercar la companyia d’un grup nombrós d’amics comprimits dins de la discoteca eivissenca de moda, triar les vetllades de dos on el més sorollós seran els batecs del cor davant de la ignició de la mirada de l’altre, o bé fugir d’un mateix retrobant-se amb la solitud per intentar-la convèncer que ens faci una persona nova.

Diferents opcions, cadascuna tan vàlida com l’anterior.

Aquesta estació farem moltes coses. Corren totes elles, però, el risc d’esdevenir com somnis vençuts pel matí traïdor que constituirà la tardor. Quan les fulles caiguin, intentaran cobrir l’excepcionalitat amb un borrissol conegut de rutina, pragmatisme i automatismes.

Es tracta d’allargar l’experiència estiuenca més enllà de la tornada a l’escola, fent usual la singularitat.

Summertime, / and the livin' is easy, / fish are jumpin' / and the cotton is high (Estiu, / i el viure és fàcil / els peixos estan saltant / i el cotó és alt), que diria George Gershwin en la cèlebre cançó.

A gaudir de la proposició temporal al màxim, doncs; que les oportunitats d’evasió i d’instants memorables pinten magres, si no les sabem convèncer nosaltres mateixos.

L'equip petit

En aquest espai he parlat a bastament de les conseqüències nefastes que, segons el meu punt de vista, neixen dels hàbits que propugna l’estil de vida que avui en dia està de moda.

Ha arribat un punt en el qual tot és una competició en què, sense demanar dorsal, automàticament se’ns apunta.

Comencem amb els estudis, en què cada cop més tenim avaluacions contínues i nombroses que han de servir per comparar alumnes, centres, comunitats autònomes o no sé què més (molt abans fins i tot del paradigma d’això que suposava la selectivitat). Amb la forma oposada que les gràfiques que representen l’efectivitat, el respecte, l’esforç o uns valors, es dibuixa la tendència de la cursa de fons en edat escolar.

Un aprenentatge per la vida “real” de després? Qui ho vulgui en pot dir així, ja que a mesura que anem creixent ens anirem trobant indefugiblement amb obstacles de diferent índole que acabaran de nou suposant una diferenciació. Donaran a algú el títol de guanyador i a l’altre, la creu de perdedor.

El repte d’aconseguir el millor a bon preu, de vèncer aquell vici que ens destorba o aquella feblesa que ens fa pitjors, de trobar una feina (més que un repte, una quimera, tal i com està el panorama), de lluitar per la noia que ens agrada, de trobar un equilibri entre l’agenda atapeïda i una pàgina en blanc, de sospesar si continuar la nostra llar entre aquestes quatre parets o en una residència, de decidir enmig d’un bosc perdedor de camins i canvis de rasant, d’optar per quedar-nos fixats davant la màgia de la lluna o pel sol que il·lumina els paisatges més formidables...

Tot són partits que se’ns proposen, a voluntat o de forma obligada. Per força hem d’acceptar el guant.

I prefereixo quedar-me en l’àmbit de les “competicions” agafades d’una forma metafòrica, ja que si entréssim en el de les rivalitats reals la cosa seria potser encara més preocupant.

Només cal veure l’exemple que constitueixen per a nenes i nens alguns dels esportistes més venerats, demostrant amb la seva actitud que l’important per a ells mai ha estat participar, sinó passar per sobre de l’adversari sense dur altre estendard que el d’un ego reinflat i vanitós.

Per no parlar de les fal·laces confrontacions inventades d’aquests polítics, que han perdut qualsevol nord, que tenim i/o mereixem.

Per això els proposo que cerquin i vegin un curt documental de la productora barcelonina El Cangrejo que fa un temps que corre per la xarxa. Es titula “L’equip petit”, i explica la història d’un equip de futbol-set prebenjamí, el Futbol Club Margatània, que fou format l’any 2008 per l’AMPA de les escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú.

Aquests vailets, durant la temporada 2010/11 no van guanyar cap partit i acabaren amb un balanç de 271 gols en contra i un de sol a favor, rebent golejades tan severes com, per exemple, un 27 a 0.

Però el vídeo no ensenya tristesa, ni ràbia, ni pressa, ni reprovacions; sinó una anàlisi feta pels mateixos menuts de les causes que fan que no siguin gaire bons (de moment) en això de la pilota.

I no es rendeixen, ni molt menys. Coneixen perfectament les fites que els han de dur a ser millors guanyadors.

També saben, però, que tot i que algun dia potser aniran millor classificats, ja han fet el cim com a esportistes. Estimen el que fan i saben per què ho fan: perquè els diverteix i els fa feliços.

Entre tanta brossa, és un parèntesi de satisfacció trobar una perla com aquesta. Per fi uns competidors que estan a l’alçada.

Per cert, el primer objectiu que la quitxalla descriu en el vídeo és el de marcar un gol. Ho van aconseguir en l’últim partit de la lliga passada.

Quina llàstima que tantes notícies esportives que rebem avui i no puguem conèixer com han quedat aquest any els megacracks del Margatània.

Per saber si, a més d’ésser guanyadors, ara també guanyen partits.

Eufemismes i tabús

El tema de la setmana ha estat, indiscutiblement la partida de diners que des d’Europa ha arribat per refinançar els bancs espanyols.

Sóc conscient que això de “la partida de diners que des d’Europa ha arribat per refinançar els bancs espanyols” és una tirallonga ridícula per descriure quelcom molt més senzill, però la intenció de posar-ho així és per no entrar en polèmiques i que des d’alguns sectors no se m’etiqueti de pervertidor d’idees.

I és que “això” que per a molta gent és un rescat d’Espanya en tota regla, per al ministre De Guindos és una “ajuda financera”.

Certament, com veurem, per gustos (i definicions) no hi ha res escrit.

La nostra societat ja és propensa de per sí als eufemismes. No ve d’ara.

Ho som en el nostre llenguatge estàndard (diem “donar a llum” per l’acció fisiològica de néixer, just quan acabem d’“estar en estat”; “traspassar” és morir; anomenem “països desenvolupats” a les zones on no tothom es mor de gana, “dona pública” per prostituta, “material per a adults” en comptes de productes de pornografia, “intervenció militar” per matança o terrorisme...).

Però en la parla dels polítics això ja es converteix en obsessió (“període de desacceleració” o “dificultat econòmica seriosa” significava crisi per al PSOE; “filets de plastilina” era marea negra segons l’edició 2002 del diccionari del PP; “ajustos” o “reducció de complements salarials” vol dir retallades pel govern actual de CiU; “captació temporal d’aigua” anava en lloc de transvasament pel tripartit del 2008...).

Per no perdre el costum, avui, a juny de 2012, s’han trobat les enginyoses substitucions de “préstec”, “obertura d’una línia de crèdit europea”, o l’anteriorment esmentada “ajuda financera” per evitar anomenar el temut mot “rescat”.

La culpa és de tots plegats. Estem bastint una societat que premia tant o més la paraula que els fets. Sigues un total inepte o omet fer tot allò que s’espera de tu, que si ho saps disfressar amb una retòrica a l’alçada pot ser que el demèrit passi desapercebut o, fins i tot, que siguis alçat fins a l’Olimp dels éssers excepcionals.

Estem imposant sobre alguns mots un pesant tabú. I no pas perquè aquests articulin xiuxiuejos malsonants, ni renecs, ni blasfèmies, ni tan sols atacs a una altra persona. Solament perquè condueixen la ment a reflexions que no convenen a segons qui, a debats condemnats a restar closos pel cadenat de la censura.

I articulem això mitjançant dos mecanismes: per una banda, el dispositiu directe de suprimir alguns conjunts de lletres, sense anomenar-los o apel·lant al seu significat a través dels estimats eufemismes; i per un segon costat, atorgant un protagonisme desmesurat a coses banals o, si més no, molt més intranscendents que el que volem callar.

I és que el soroll és una eina altament efectiva. Fem-lo fort i taparem les paraules que han d’ésser confiscades al gueto de l’“això no toca”. Circ pel poble, que el pa va escàs!

Però pel cas que, tot i així, el missatge sonés tan clar que fos com un crit desbocat, escàpol a qualsevol control, com a mínim que vingui codificat mitjançant una corrua ben llarga d’eufemismes i l’esmena de molts mots tabú.

Heli

La mida d’aquest món no està planejada a escala humana, molts cops. Algunes coses ens sobrepassen; i d’altres no és així, però la nostra percepció fa que ens ho pensem igualment i ens deixem vèncer.

Cada etapa de la vida du associada una lluita. Fins al punt que identificarem fragments de l’existència basant-nos en aquestes marques sobre el sòl. Aquell any em passava tal cosa, l’altre estava tot el dia pensant en allò que m’amoïnava tant, quan arribi a aquesta edat tinc planejat dedicar-m’hi...

Alguns d’aquests objectius s’han fet o es faran realitat. Els altres, no. Malauradament o per sort, ja que la suma d’encerts i fracassos bastirà la persona que esdevindrem.

Sempre hi haurà aquells plànols que queden a la part més alta de l’estanteria, plens de pols. Qualsevol dia potser els retrobarem i encara ens encendran una guspira als ulls; o, pel contrari, un sospir-somriure per sota el nas delatarà la creença que ens hem curat dels il·lusos que érem.

Arriba un punt crític en el procés de conformació dels anhels en els quals la meta es perd, es dissipa, s’esboira.

És com el despertar del somni de l’infant, en què prenem consciència d’una incapacitat o que la pretensió era massa elevada. I deixem de córrer darrere seu, contemplant com la llunyania s’interposa entre la persona que només pot fer que mirar quieta i en silenci, i el mòbil que posa distància a través de la seva velocitat.

Això és com quan una persona està enamorada. Respira les vint-i-quatre hores del dia un aire que no li pertany ni assedega, sense cap altre propòsit que el d’estar cada segon en cos o ànima el més pròxim possible a l’altra  persona, ofrenant-li cada acció d’aquest sagrament trasbalsador que és l’amor.

I en l’estadi inicial d’aproximació o bé quan aquesta ànsia es queda en la fase platònica, l’individu pateix molt. El fet de percebre’s malgastant tota aquella devoció que podria estar emprant com a vent que empenyés furiós i eficientment el molí de la felicitat, l’aïlla (per més o menys temps, segons la seva decisió) en aquest estat intermedi que és l’espera sense acció.

Una ànima enamorada sofreix molt. Mentre espera una resposta o cerca un cupido missatger que bescanviï la nova d’aquella idolatria per la propina de mantenir viu un sentiment patrimoni de la humanitat, pateix enormement.

Però cap sofriment es pot comparar amb el de la persona que un bon dia es desperta i se n’adona que ja no necessita per viure l’oxigen de certes coses. Ni s’enamora, ni somia, ni espera, ni planeja...

Aquesta letargia pot esdevenir pèssima; una caixa de morts amb una xemeneia que acull un foc que no fa llar, un desert amb aspersors d’attrezzo, vistes a una lluna tant teva que mai la tindràs, un globus ple d’heli que fa elis, elis i no vol volar...

Justament això és el que ens pot passar si no espavilem. Aquesta maleïda crisi i l’estat de consternació a què ens transporta fa que ens limitem en certa manera a veure-les passar, a mantenir-nos tal i com estem.

No esperem gaire més, com si suposés un abús permetre’s somiar. I això és un error, un temps que ens estan estafant i potser algun jorn ens mancarà.

Encara que el món estigui farcit de problemes i injustícies, estem vius! I això du implícit el tast potencial de sabors meravellosos!

Per això és inadmissible que passem de puntetes pel prat d’herba pel qual hauríem d’estar passejant descalços per copsar-ne tota la frescor.

Desconfiança

Europa té actualment dos grans problemes. Millor dit, el grapat immens de cabòries que té es poden subdividir en dos grups: un és l’estrictament econòmic; l’altre, la manca de confiança.

Segurament un deu portar a l’altre. Si no hi ha líquid per bescanviar, acudeixen automàticament els deutes i, amb ells, el malpensar de l’altre, el mirar de reüll, l’enemistat covant-se... Això és així tant a l’escala de les persones normals i corrents com en la macroeconomia de països i continents.

I ara hi ha una crisi tangible de confiança.

Potser jo podria ajudar el que està en dificultats, però qui m’assegura que em tornarà algun dia el que li deixo? És més: com puc estar convençut que en aquests moments està fent tot realment el que queda a les seves mans i no es gronxa en la bona fe de gent com jo?

La conseqüència de tot plegat és que la prima de risc espanyola està assolint màxims històrics en comparació amb el deute alemany, que representa el paper de germà gran responsable i model.

Amb la resta de països de l’Euro observant detingudament el govern d’en Rajoy i companyia, els gestos s’han de mesurar amb paper mil·limetrat. Però encara hi ha massa coses que sembla que s’estiguin realitzant pel broc gros, sense meditació prèvia ni concertar amb antelació un objectiu determinat.

Anem tirant, trampejant els obstacles desviant-nos cap als cantons, de forma que ja fa quilòmetres que hem perdut qualsevol camí i anem camp a través.

“Com a mínim que no acabem com Grècia...”, crida el trist consol.

La part divertida (i a l’abast de tothom) és aquesta component humana de l’economia. És una ciència que, com que acaba afectant a tothom (com s’ha vist i comprovat), acaba adquirint els tics més humans. I ara la desconfiança està ocupant el lloc més elevat del pòdium.

Però què domina aquest sentiment antropogènic?

El reconegut psicòleg Erik Erikson, en una de les vuit crisis de la teoria psicosocial que proposa, dibuixa la lluita entre la confiança i la desconfiança.

Ja en l’estadi més inicial de nadó, diu, la persona necessita desenvolupar un equilibri just entre la refiança (que els permet generar relacions íntimes) i la protecció vital que suposa cert recel.

El favorable, segons aquest autor, és que la dicotomia tingui una lleugera desviació cap a la confiança, ja que això permetrà desenvolupar la virtut de l’esperança, la creença que hom pot satisfer les seves necessitats i aferrar els desitjos més personals.

En canvi, quan predomina la desconfiança, el món és percebut com un medi hostil i imprevisible, on tothom fa la guerra pel seu compte i la solidaritat és quasi bé una quimera. La desunió és llavors l’únic destí.

Al capdavall, de cara a què aquesta relació s’enforteixi amb seguretat o bé arrossegui el llast del dubte, l’hàbit serà el que marcarà el procés.

Si ens envoltem de persones (o mercats, o empreses, o el que sigui) que no ens defraudin contínuament i el comportament de les quals sigui transparent, serem capaços d’assaborir la pau de poder refiar-nos dels altres (i no augmentar-los la prima de risc). En cas contrari, anirem a parar a l’Homo hominis lupus est (l’home és un llop per l’home) de Plaute.

Malauradament, avui estem tant al mig de la manada que els udols ens neguen fins i tot el més lleu descans.