26 de jul. 2013

Pilot automàtic


Hi ha vegades que no ens queda altre remei que optar pel pla B. La vida és tan extremadament imprevisible que en qualsevol moment pot aparèixer un canvi de rumb que ens desgavelli allò esquematitzat i ens traslladi a un nou escenari, un panorama inesperat.

Aquests últims dies, per exemple, la premsa va plena de la dissortada recaiguda en la malaltia d’en Tito Vilanova; l’home que després d’aconseguir arribar al lloc anhelat per ell, suposo, d’entrenador del Barça i fer una bona primera temporada a la banqueta del Camp Nou, veu el somni esquinçat per un afer que res té a veure amb la dinàmica esportiva.

La primera conclusió que es pot extreure de l’assumpte, sense voler entrar en moralismes barats, és que quan entren en escena protagonistes tràgics com una manca greu de salut, desavinences importants entre persones o fins i tot la mort, centren la importància real de les coses sobre allò que vertaderament s’ho mereix. Els focus de la seva llum negra buiden de contingut tot allò aliè a la seva recopilació d’atenció i fan sobresortir únicament la tenebrosa faç del pervers element. Tot el demés és secundari, simples vetlladors d’aquest dol.

Bé és cert que em poden contestar que igualment existeixen motius de joia capaços d’esborrar del mapa qualsevol altre argument quan es fan tangibles. Una rialla, un retrobament, un amor...
Tanmateix, la naturalesa humana fa que sempre el sentit de supervivència ens domini (vegin la piràmide de les necessitats de Maslow) i faci orbitar les altres coses arran de la seva atracció. Per molt que quelcom extraordinari ens estigui passant ara mateix, en major o menor mesura tindrem un ull posat en un esdevenidor del qual ens han ensenyat a desconfiar.
A més, malauradament ja se sap que en una hipotètica batalla entre un succés memorable i un de tràgic, aquest últim té totes les de guanyar. Disposa de l’arma definitiva de la profunditat de les ferides que provoca: l’instant lúgubre no podrà ésser instantàniament reparat per una alegria, mentre que la desgràcia cobrirà fàcilment la crosta de qualsevol alegria.

Arribats, doncs, a aquesta conclusió, què hem de fer? Ens abandonem a la sort d’un món irracional, tot flagel·lant-nos perquè el minúscul moment d’immensa joia que ens ha sobtat avui demà pot veure’s sotmès sota el pes de la desgràcia?
Evidentment, si naveguéssim per la travessa amb la barca del pessimisme extrem, arrossegaríem tant de pes que la densitat de l’embarcació superaria inexorablement la de qualsevol realitat i ens enfonsaríem sense remissió.

El que hem de fer és manejar amb responsabilitat i coratge allò que sí que podem controlar. Actuar amb senderi, aprofitant l’ensenyança impagable dels anys i d’errors passats, mesurant usualment cada pas però tirant-nos al buit de tant en tant, compartint viaranys amb altres viatgers que, per molt que es facin els segurs, probablement estaran o han estat en algun punt tan perduts com nosaltres... Fent, decidits, camí.

Al capdavall, potser sí que el que importa és el Tot.
Per això pot resultar útil que fixem d’una forma determinada i concreta uns objectius per a la nostra existència. Unes metes que siguin específiques, mesurables, rellevants, realistes i amb un límit autoimposat de temps per completar-les.
Així, si arriben a la nostra vida les turbulències que inevitablement un moment o altre, en forma d’un episodi cruel o bé menys inclement, acabaran arribant, aquests objectius actuaran com el pilot automàtic que ajudarà la nau a recuperar el rumb. Sempre amb la mirada a la distància, amb la ment centrada en allò realment important.
I esperant, tanmateix, que les tempestes siguin curtes i, sobretot, justes.

19 de jul. 2013

Tradicions


Ja s’ha acabat a Pamplona la celebració dels San Fermines, i ho ha fet amb un balanç de persones ferides notable.
Ja se sap el risc que té aquesta festa. Primerament, perquè ja va intrínsec en la naturalesa pròpia de l’esdeveniment; però, a més, perquè ha gaudit (o patit) un auge que l’ha massificat i hi ha dut un tipus de públic que segurament no és el més ben conscienciat.
L’espectacle de la gent supera els aspectes festius, musicals o taurins que es puguin dibuixar sobre les vies de la ciutat navarresa aquests jorns. I això té el seu encant. Però a vegades va massa enllà i implica unes conseqüències nefastes.
Per exemple, aquest any s’ha comentat la pèrdua del nord per part d’una porció significativa del turisme sanferminero. Americans que hi van com qui aniria a un ritual salvatge d’iniciació, gent que ha perdut qualsevol referència sobre l’origen o la motivació de l’acte primogènit, noies queixant-se que hi ha qui aprofita les aglomeracions per excedir-se en el contacte físic, grups massa tocats per la beguda que tenen inhibida qualsevol noció de perill i enormement desenvolupat el sentit de cercar-se problemes, munts colossals de persones que en comparació amb els mitjans d’autoprotecció disponibles fan que s’hagin d’encomanar al cel més sovint del que seria recomanable...
Vertaderament, potser molts factors alteradors de l’ordre junts. Segurament, s’ha temptat massa la sort...

Les tradicions són quelcom massa important com per deixar-les perdre. És una evidència i és important que ho continuem creient així.
Tanmateix, és necessari que hi meditem o, si cal, les repensem per tal d’adaptar-les als temps actuals.
San Fermín n’és un exemple: la festa així podia estar bé fa cent anys, quan no hi havia uns medis de transport que afavorien que un nombre potencial incalculable de joves amb ànima de gresca poguessin travessar el planeta per conquerir durant una setmana una petita ciutat europea, o la cultura de la prevenció o dels drets de tothom (persones i animals) no estaven tan desenvolupats. Però avui segurament es requereixen canvis urgents.

Tanmateix, aquest tipus de riscos no són patrimoni exclusiu dels navarresos. En aquest mateix espai hem parlat amb anterioritat a bastament de l’anacronisme patològic de “celebracions” com les corridas de toros o dels més nostrats (per proximitat geogràfica) bous embolats.
Tots tenim els nostres pecats.

És clar que, per una banda, la consciència col·lectiva ens xiuxiueja que les tradicions són una de les subjeccions més importants que ens enllacen amb el sentit de poble, amb allò que vam ésser i ens proporciona personalitat per no cedir davant el cabal embravit de l’homogeneïtzació; i per l’altre costat, tampoc no podem caure en l’extrem de ser més papistes que el Papa i perseguir una existència ideal per a tothom (per exemple, durant el proppassat Sant Joan a Valls es reobrí el debat sobre el patiment del colom que es posa dins del bec de l’Àliga; evidentment no gaudeix, però hi ha qui vol equiparar un colom marejat a un brau mort a través d’una agonia lenta i despietada... i això tampoc és això).

El compromís, com en gairebé tot, es troba en el terme mig.
No ens podem permetre el fet de fer foc nou i eliminar tot allò antic. Si ho féssim, esborraríem el camí recorregut i, amb ell, qualsevol referència per apreciar si pugem o baixem, si la ruta és plana o bé ve un gir de cent vuitanta graus.
Això no obstant, precisament l’experiència del corriol ens ha permès modular la mida de l’espai de pas del sedàs usat per valorar les coses. I l’hem de fer valdre per recollir només allò que pot ésser mereixedor dels nostres actes.

12 de jul. 2013

Acompanyar


Fa pocs dies el govern xinès va decretar una llei que obliga els fills a visitar els seus pares d’una forma regular.
Amb una població cada cop més envellida i en no disposar el país de serveis socials ni d’un estat del benestar, s’ha fet necessari arribar a aquest extrem. I és que feia por que la situació desemboqués en una inestabilitat social irreparable.

Tanmateix, la llei entra amb molts i seriosos dubtes.
En primer lloc, perquè la mesura legislativa té nombrosos interrogants. No especifica quina hauria d’ésser la freqüència de les visites, ni tampoc quin seria el càstig per infringir-la.
En segon terme, aquesta llei ha estat qualificada des de molts sectors com a impracticable. Les noves generacions xineses són nascudes de la política del fill únic i, a més, en nombrosos casos l’emigració a les grans ciutats ha allunyat els descendents dels seus progenitors. Per molt que un dels nombrosos articles del redactat senyali que les empreses tindran l’obligació d’afavorir l’acostament intergeneracional, el fet esdevé realment complicat, ja que molts fills només poden tornar als seus pobles d’origen un cop a l’any.
I en tercera posició, les males llengües senyalen que és un vulgar intent per part de l’administració xinesa de treure’s de sobre una responsabilitat que hauria de ser seva. Però ja se sap que és més fàcil manar que no pas construir centres de dia o un correcte sistema d’assistència social.

Tanmateix, a part d’aquests aspectes controvertits del plantejament normatiu, encara hi ha un quart punt que ha d’esdevenir, segons el meu punt de vista, molt més rotundament penalitzable.
Es tracta de la conveniència de posar sobre la taula una mesura com la comentada. I és que el simple argument de creure-la necessària ja diu molt poc de la població de la Xina.
Si es tracta d’una societat que no és capaç de solucionar una cosa com aquesta, que hauria de sortir inherentment de la consciència humana, segurament vol dir que té un problema gros, molt gros.

És clar que la distància ajuda que els judicis morals sorgeixin d’una forma nítida, totalment desacomplexada. En canvi, quan cal valorar una cosa que ens immisceix a nosaltres o a les nostres circumstàncies, voluntàriament o involuntària la fotografia ha de passar pel filtre de color aquell que fa tornar la moral dèbil, mal·leable. No sigui el cas que en un futur ens trobéssim en la situació, més val que tenyim d’indefinició l’opinió.

Però si ho mirem objectivament, per aquestes latituds no estem pas gaire millor.
Segurament l’Estat ha fet millor els deures durant uns anys, i entre això i la iniciativa privada s’ha bastit una xarxa de residències, centres de dia, llars o oficines d’ajuda i tramitació social força correcta (ja veurem quant de temps més és així, perquè el retrocés en aquests aspectes que començà fa un temps sembla no tenir aturador).
Però no podem perdre de vista que aquesta cobertura hauria de servir únicament per a un segon terme, com un últim recurs.
Les residències són el domicili ideal per a les persones amb unes necessitats especials o per a aquelles que desitgin per voluntat pròpia tenir una atenció integral durant un temps, per poder descansar després d’una vida de treballar.

Malauradament, tots coneixem casos en què persones grans són “emmagatzemades” en un centre (sé que la paraula és certament crua, però elles mateixes ho perceben d’aquesta manera) per part de fills massa ocupats, o bé esdevenen simplement un tràmit a complir cada cert (i espaiat) temps.

Abans d’arribar als extrems de la Xina, seria bo que modifiquéssim les prioritats d’aquest món veloç i exigent que habitem.
I és que hi ha coses que no podem sacrificar. I si ho fem, estarem perdent més que allò que ens podem permetre.

5 de jul. 2013

Els "salvapàtries"


Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona, amb gran èxit de participació, l’anomenat “Concert per la Llibertat”.

En aquest mateix espai, constantment he remarcat el pes específic que té (i més que n’hauria d’adquirir) la societat civil en les decisions que afecten un territori, sobretot en èpoques de dificultats o canvis.
Ja que alguns, i no miro a ningú, tiren per la borda les responsabilitats que els hem atorgat amb altes dosis de barroeria, narcisisme, prepotència i mal fer, algú haurà de prendre’ls l’alternativa del camí assenyat.

Ara bé (sempre hi ha d’haver un “ara bé”, sinó la reflexió seria massa curta), tinc dubtes sobre si tocava fer precisament ara un acte com aquest.
Realment ens ha aportat quelcom de nou? De l’acte de dissabte ens n’emportem alguna cosa al sarró? No havíem quedat que la voluntat ja estava àmpliament expressada i ara toca només que ens deixin efectuar-la?

Des de “fora” (i entenc com a “fora” el posicionament restringit d’aquelles persones que es neguen a entendre raons sobre aquest tema) han parlat autèntiques barbaritats del concert.
Bé és cert que aprofitaran qualsevol excusa per dinamitar un procés que no els ve en gràcia; ens n’hem de fer la idea. Però ubicant-me en el rol d’advocat del diable, cal reconèixer que quan s’organitza un acte de propaganda pura i dura cal anar amb molt de compte per no caure en males interpretacions i malentesos.
L’adoctrinament és una cosa que la història s’ha encarregat a bastament de confirmar com a nefasta. Per tant, si realitzem quelcom que s’hi pot confondre, estem carregant les armes de l’enemic.
Per això, considero que el plantejament de l’acte s’hauria pogut relligar una mica més per no caure en terrenys pantanosos.
Per exemple, si l’event s’havia anunciat per reclamar el dret a la consulta, no hi tenien lloc les proclames independentistes d’alguns protagonistes. Evidentment, el públic podia corejar el que volgués, faltaria més, però des de dalt de l’escenari s’havia de procurar una mica més de moderació. Encara que fos per no trair una part de la població que potser sí que està d’acord amb el fet que hi ha d’haver una consulta (per salut democràtica) però no volen pas la independència.
O si no, l’alternativa era anunciar l’esdeveniment com de suport a l’allunyament d’Espanya. Directament. I no passava res. Qui hagués volgut hi hauria assistit o se l’hauria mirat i qui no, doncs a una altra cosa. Però a l’hora de posar nom sembla que s’optà de nou per les mitges tintes.

Segons el meu punt de vista, la feblesa que poden atorgar al concert aquests “defectes de forma” va venir donat per uns quants personatges (alguns eren a l’acte, i molts altres no hi van ser però prou veu que tenen arreu) que, tot i que suposo que molta gent veu com a necessaris, jo més aviat contemplo com un llast per una transició decidida, però assenyada alhora, entre allò que actualment som (o ens deixen ser) i el que voldríem arribar a ésser.
Em refereixo a uns quants grups de música, cantants, “opinadors”, comunicadors, escriptors, actors, etc. que han decidit fer de la propaganda que comentava abans el seu principal mode operacional, per sobre fins i tot de l’art o l’ofici que en principi els hauria de proporcionar notorietat.

Són paradigmàtics els exemples de bandes o cantautors que han sabut vendre la moto a costa de posar frases reivindicatives o dosis d’ideologia simplificada i barata enmig d’unes partitures que per sí soles no s’aguantaven per enlloc. Fins i tot molts tenen un circuit de concerts formats gairebé exclusivament per casals i ateneus en els quals en nom de la llibertat s’ha format una amalgama closa i excloent.

Si algú necessita els seus sermons per sentir-se més patriota, endavant; que els escolti. Però que ningú ens els posi d’exemples ni ens vulguin fer creure que fer gran un país és propagar odi, emprar un llenguatge bèl·lic o, simplement, buscar-se per a un mateix el pa tot enfundant-se amb una estelada.
Aquells que vertaderament engrandeixen una nació estan massa ocupats fent-ho i no tenen temps de propagar-ho. Treballen, imaginen i, a partir d’aquest pensament i en comunió amb els altres, dissenyen l’acció per posar-se de seguida i de nou de mans a l’obra.