Saltar-se un hivern

No podia evitar sentir-se sorpresa, commoguda per la irracionalitat del seu pensar.

I és que quan semblava que aquest any el fred passaria de llarg i l’hivern seria diferent als de costum, estranyament càlid, els graus centígrads havien baixat de cop i l’atmosfera típica de l’època ja era aquí. I amenaçava de quedar-se encara un temps més.

Feia ja unes setmanes que ella s’havia anat autoconvencent, de mica en mica, que aquest curs la fredor no repetiria. La treva del bon temps s’allargaria indefinidament. De la mateixa manera que s’haurien d’allargar tantes i tantes coses capaces de facilitar-nos l’existència si ho fessin. Només caldria que s’ho proposessin.

Per això li havia emmudit de cop qualsevol esperança aquell primer dia que en sortir al carrer l’havia colpejat a la cara un airet congelat. Sorgit del no-res, havia esquinçat la bombolla que mantenia com en un hivernacle tota la ciutat per marcar el pas a aquell exèrcit platejat que exigia el tribut de places buides, roba d’abric copiosa, tos i malestars diversos, i aventures posposades que aixecaven la mirada per resar a tots els déus del sol de les diverses creences.

Fa ben poc ja es veia planejant reptes improvisats; es percebia traient del calaix dels fils-a-lligar-encara-no-se-sap-ben-bé-on cabdells ociosos per estendre’s; s’imaginava realitzant accions que no podrien escudar-se en l’excusa d’esperar el bon temps...

Fins i tot li havia semblat veure un dia d’aquells una oreneta insubornable que havia decidit que aquest any l’amenaça del fred que l’havia portat fins llavors cada tardor cap a l’Àfrica era una fal·làcia que feia de mal empassar. Havia vist una oreneta que no pensava marxar...

Però tots aquests pensaments havien estat solament un miratge. Una burda invenció perversa.

I és que, finalment, l’hivern havia arribat amb tota la seva força. Com sempre. D’aquí la seva decepció.

No era un desengany provocat pel fet de no haver aconseguit defugir l’estació que menys li agradava (al capdavall, fins i tot una somiadora com ella sabia que això és impossible), sinó que provenia de constatar que les seves emocions eren capaces d’ordir una trama colossal per mirar d’aïllar-se de quelcom que no els plaïa i que sabien (tant ella com les seves emocions) que era totalment inevitable.

Res ni ningú pot saltar-se un hivern.

De la mateixa manera que ella no pot fer res perquè li agradi d’un cop per totes el bròquil; o de petita no podia evitar que la delatés aquell gest al llavi cada vegada que deia una mentida; o és impossible que no li faci mal recordar aquell episodi que, això no obstant, tant l’ensenyà; o mai l’alegrarà escoltar el Caprici número 24 de Paganini (i tot i això es mor per sentir-lo de nou); o era conscient que qualsevol lluita s’acabava quan ell amb un mig somriure li demanava guerra; o quan té el jorn creuat solament aconsegueix descriure’s ella mateixa com una successió de defectes; o és conscient que el son no arribarà quan arrossega fins al llit algun d’aquells maldecaps que la turmenten; o coneix que la ràbia juga a ésser el gos pigall que la tragina cap a les sorres movedisses quan està encegada per la tristesa més profunda; o... o... o... (hi ha moltes o seguides de coses indefugibles)

Res ni ningú pot saltar-se un hivern. Definitivament.

Però tampoc res ni ningú aconsegueix sentir el fred d’una forma idèntica. Per això, amb més o menys dolor, no ens queda altre remei que estimar-lo també.

Bloc de notes

Qui s’hauria imaginat el dia anterior al de la notícia que en Carles Puigdemont seria el nou President de la Generalitat que el procés seguiria aquest gir inesperat?

Les coses a vegades donen uns tombs totalment increïbles. I això pot esdevenir per millorar la realitat o bé per empitjorar-la. Això no obstant, allò que valorarà aquests canvis en realitat serà la manera que tenim de percebre’ls, assimilar-los, assumir-los i fer-nos-els nostres.

Hi ha qui diu que la vida cal plantejar-la com una pàgina en blanc. Com aquell espai capaç d’encabir-ho tot; des de les virtuts més superlatives o la bellesa, fins al dolor més extrem o les majors injustícies.

Evidentment, intervindran uns factors externs que seran capaços d’alterar-nos (o fins i tot capgirar-nos del tot) les tonalitats que havíem previst per aquella obra.

Però ja que això no depèn de nosaltres, val la pena focalitzar tots els nostres esforços en omplir el full en blanc amb els colors, els motius, els conceptes i els somnis anhelats (atorgar la responsabilitat al locus de control intern). I tant de bo que la tinta cristal·litzi en forma d’una representació el més exacta possible d’aquest guió imaginat.

En realitat, però, potser la vida s’assembla més a un bloc de notes que no pas a una pàgina solitària.

I és que nosaltres ens passem l’existència donant la màxima consistència formal al guió de la nostra vida. Ens ho mirem i ens ho remirem punt per punt per tal que tot estigui sota del màxim control, i assegurant-nos que allò que plasmem és certament el que desitgem. I tot i que mai n’acabem d’estar satisfets del tot, ho exposem i esperem un final, una resolució. Que flueixi...

Sovint, però, acaba arribant un cop de vent inesperat que ens arrenca d’una revolada de les mans la fulla que sosteníem. Violentament, ens trobem de sobte amb un canvi de plana que dicta un panorama totalment diferent al que fins fa ben poc ho havíem apostat tot.

I no existeix la possibilitat de tornar endarrere i recuperar, com si res hagués passat, la situació anterior. Hem après que les pàgines que algun cop han quedat en un segon pla queden inertitzades. Mai més les podrem tornar a editar.

Nogensmenys, això no significa que no puguem fer ús de totes les fulles que alguna vegada han format part del nostre camí. Podem (i hem de) consultar-les per aprendre d’aquell passat que ens ha conformat com a individus. És el pes d’aquella poció imprescindible anomenada “Història”, la qual mai podem obviar.

Finalment, una nova raó per imaginar-se la vida amb la forma d’un bloc de notes és que, si es tractés d’un foli sol, el fet que en un punt concret duéssim a terme un canvi de rumb radical en el nostre projecte vital o bé sorgís algun d’aquells vendavals capgiradors que tot ho alteren, significaria que per fer lloc a la nova situació seria indispensable esborrar tot allò que fins aquell instant hi havia escrit. Perdríem tota possibilitat de consultar el passat.

I és que ja hem dit que el pas de pàgina és molt important. Com a humans el costum fa que sovint el temem, però a vegades és necessari i, quan les coses van mal dades, fins i tot gratificant. Com millor ens hi adaptem, més ràpid podrem començar a dibuixar amb la traça de la il·lusió sobre la fulla recent arribada.

Pessebre

Cadascuna de les figuretes mira de trobar el seu petit espai dintre de la caixa. És qüestió d’estar-hi el

màxim de còmodes possible, ja que esperen onze mesos o més per endavant en què aquell raconet serà la seva llar.

I els menuts de la casa, com encomanats per la tristesa de la retirada que deuen sentir aquells personatges ceràmics, contemplen com es desmunta peça a peça el pessebre. Primer s’eleva el pastoret, amb suavitat s’acompanya fins a l’interior del cartró –primer les cames i finalment va eclipsant-se el caparronet-, s’eliminen muntanyes i rius gràcies a la caixa dels accidents geogràfics, s’escombra molsa i neu... i així fins a fer net a cadascun dels pams que conformaven aquell poblet en miniatura que avui deserta; i fins a dipositar a la presó del temps tots els seus habitants.

Seria curiós tenir el poder d’ésser capaç de llegir avui la ment d’aquelles figures que durant el Nadal han estat protagonistes...

Els veïns que ocupaven l’establia deurien renegar de la seva caiguda en picat: del protagonisme més absolut i de l’adoració de monarques i nens, fins al seu ostracisme de l’ara; els Reis enyorarien una mica de la claror de l’Estel per orientar-se entre tanta foscor i tant d’atapeïment; els àngels deuen fer riure els del seu voltant amb les pessigolles de les seves ales; els béns, plens de satisfacció, contemplarien com ara els pastors estan tan domesticats com ells; els pagesos recordarien amb estupor com s’havien radicalment llaurat els camps que fa ben poc escortaven; molins i pous es mirarien de fit a fit, i la nostàlgia que rajaria entre ells seria com l’aigua que un dia els va moure; i pel que fa al caganer... serien els que comparteixin caixa amb ell els que n’haurien d’opinar...

Segurament totes aquestes figures, reunides en el seu consell improvisat i provocat pel forçat recolliment, es dedicarien a fer càbales sobre qui ocuparia el seu lloc durant tot aquell temps que els tenen tancats en els maleits prestatges.

Inevitablement (ja que és tot el que coneixen), la conclusió deu ser que qui realitza el que ells fan durant el desembre són aquells personatges gegantins que de tant en tant van a veure’ls mentre el seu món està parat.

I suposo que deuen pensar que és un privilegi malaguanyat. Mira que ocupar un lloc de tanta responsabilitat uns éssers que tot el dia mengen, canten cançons tots junts i fatal, o es dediquen a contemplar-nos amb un posat d’estaquirots... i això quan estan normals, perquè de tant en tant es dediquen a picar amb un pal un pobre tronc amb la intenció que “evacuï” regals...!

Per tant, ja que els homenets i les donetes del pessebre s’ho pensen, no podem pas fer-los el lleig. Cal que prenguem amb orgull el seu relleu.

A partir d’aquest moment, doncs, tocarà no oblidar mai quin és el nostre lloc; mentrestant, però, lluitar per aprendre de tots els viatgers que transitin per les nostres contrades i tenir la curiositat necessària per voler saber què hi ha més enllà del punt on s’acaba el nostre món.

També serà el torn d’ésser conscients que res és més beneficiós que treballar espatlla contra espatlla amb la comunitat. I que cercar el benefici comú amb aquelles persones que ens envolten, la solidaritat i els valors socials són allò que ens facilitarà la vida i, alhora, el que ens pot motivar.

I, finalment, serà convenient emmarcar la gràcia de saber trobar un bon objectiu: un estel a perseguir; algú o alguna cosa que ens mantingui ben viva la fe, l’esperança i les ànsies d’una lluita que mai decaigui.

Bon després-de-Nadal! Feliç vida normal!

El millor regal

Comença un nou any. Tres-cents seixanta-sis dies per endavant que potencialment poden acollir cadascun dels nostres somnis, esperances, esforços, maldecaps o camins. Un grapat de vides a viure en tan sols el que dura una xifra: 2016.

I com que les coses, si pot ser, millor que comencin amb una empenteta que ens impulsi, l’any s’inicia submergits encara en les festes nadalenques. Primer, el Cap d’any; i per acabar de rematar les il·lusions que encara manquin emplenar-se del tot, l’arribada de Ses Majestats els Reis d’Orient...

Precisament aquesta darrera gresca de les festivitats de Nadal, encara que sembla estar dissenyada específicament per als infants, omple els cors tant dels més menuts com dels bastant més grans.

I és que no és simplement el fet de rebre presents d’aquells que ens aprecien, sinó també de complir el cerimonial de regalar a aquelles persones que estimem. I dels sentiments que això ens desperta.

Quan donem quelcom a algú altre, en realitat estem fent molt més que això. No és una simple transacció material, sinó que hi ha implicades una gran varietat de registres emocionals.

Per començar, el fet de regalar suposa que cal haver realitzat l’esforç previ de la recerca de l’objecte o motiu digne d’ésser regalat. I això pot tenir lloc a través de diversos mecanismes: donar tombs i deixar la compra en mans de la impulsivitat d’adquirir el primer que ens faci goig; recórrer als estereotips de sempre (una corbata per ell, un perfum per ella...); o bé –el que té més valor- dur a terme una compra ben planificada, que tingui en consideració els gustos i anhels de l’altra persona.

Per tant, una bona adquisició requerirà altes dosis de coneixement de qui ha de rebre el regal, i l’empatia imprescindible per haver aconseguit (i volgut) recopilar aquest coneixement.

D’altra banda, també és convenient reflexionar sobre com ens sentim nosaltres mateixos mentre estem realitzant l’acte de regalar.

Hi ha persones que gaudeixen més quan són elles qui donen, les que ofereixen, mentre que altres experimenten un gaudi màxim en aquelles ocasions que la sorpresa de veure’s desembolicant un paquet els rapta els sentits.

De la mateixa manera, hom pot mirar de penetrar a l’interior dels sentiments per identificar quin és l’objectiu final que tenim per haver decidit regalar allò a aquella persona.

Partim de la premissa que les intencions positives finals de qualsevol cosa que fem es poden generalitzar en tres: de protecció (que m’estimin), d’acceptació (que vegi que formo part de quelcom) o de reconeixement (veure que importo i aporto). A partir d’aquí, desgranar què esperem (si és que esperem) o quina emoció ha articulat l’acte d’aquella ofrena.

Tant de bo fóssim més sovint capaços de, després d’allargar la mà per donar el regal, expressar mitjançant paraules el que ens ha impulsat a fer-lo.

Possiblement llavors sí que no hi hauria per a l’altra persona millor present.