29 d’oct. 2011

Els dolents que han d'arribar

La setmana passada es produïren grans i importants canvis al món.
Les cròniques deien que el planeta ha esdevingut un lloc un xic millor, des de llavors. I potser és una mica cert, però el mal té nombroses branques i de ben segur que el terreny abandonat no restarà gaire temps erm, malauradament.

Com dèiem, dijous es donà caça finalment a en Gaddafi. Després de tant de temps d’una lluita violenta i ferotge, Líbia comença a veure la llum. La boira de l’home de l’uniforme i el somriure sarcàstic ha escampat, i això autoritza els habitants d’aquest país demacrat i que perdé fa tant de temps l’hàbit d’una existència decent a somiar. Que després de la negra nit arribi la fosca il·luminada pels somnis.
Tanmateix, potser la manera que s’acabà amb el personatge no és la idònia, ni precisament constructiva. Estem fent de l’ull per ull una tàctica desgraciadament habitual, arrabassant a la Llei la possibilitat d’emetre judici. I això diu ben poc del sistema que hem bastit.

Aquest dijous mateix, unes hores després del d’en Gaddafi, va arribar la declaració d’ETA en la qual comunicava l’abandó de la via de la violència.
La notícia era esperada des de feia molt de temps, i no venia de nou. Tant pel debilitament progressiu de l’organització terrorista com perquè feia dies que s’anunciava la possibilitat de l’anunci.
Però el procés no està tancat, ni molt menys. Tot i que el pas és important, cal rematar-lo amb el desarmament definitiu d’ETA i la presa de decisions oportunes (per part de tothom) per evitar que la situació es repeteixi o que les brases latents encenguin un nou incendi.

Doncs bé, avui no tenim Gaddafi, ja no tenim ETA (com a mínim activa), i fa un temps diuen que ens van deixar sense Bin Laden.
Moltes coses d’aquests desenllaços s’haurien pogut fer millor, però el cert és que no trobarem precisament a faltar ni les persones concretes ni allò que representaven.

Davant d’aquesta situació, encara que el missatge no soni precisament optimista, no podem perdre de vista que l’adéu del mal no és mai per sempre.
Encara que no siguem seguidors de l’afirmació que l’ésser humà és dolent per naturalesa, un llop per a l’home, com afirmen certes corrents filosòfiques, sí que existiran contínuament confrontacions i topades d’interessos que fabricaran nous dolents.
I és que aquests malvats no són absoluts, sinó que sempre intervé, per bé o per mal, un relativisme. No oblidem que fins i tot els personatges més dèspotes tenen els seus incondicionals, senyal que sempre hi haurà qui els trobi alguna gràcia (o algun profit).
Quan s’esgoti en un racó l’enfrontament, la tendència en crearà a l’altra banda de planeta un de nou, com per obra d’un efecte papallona. L’autoregulació històrica de la maldat no té aturador.

Davant d’aquesta amenaça, caldrà que actuem sense por, però sí amb prevenció.
A mesura que els “dolents coneguts” van desapareixent, el seu lloc l’ocuparan “dolents desconeguts”, la fama dels quals no ens avisarà de la seva presència i tindran durant els estadis inicials una major impunitat. És la constatació en versió funesta de la cita “A rey muerto, rey puesto”, que diuen en castellà.
Així que la tendència no s’acaba. Com a mínim fins que la vida no sigui com les pel·lícules i, just abans dels títols de crèdit, el que hagi de guanyar ho faci realment i d’una forma contundent.