31 de gen. 2014

Reptes gràfics


Realment, les imatges que ens han ensenyat del ral·li Dakar, que tot just acabà fa unes setmanes, eren espectaculars.
Impressionants els paisatges i sobrecollidor l’esperit de superació dels homes i dones que hi han participat. És molt més que pujar a un vehicle i recórrer quilòmetres per dunes, deserts i pedregars inhòspits, sinó suportar unes condicions ambientals i unes exigències físiques i psicològiques que sobrepassen per molt les que una persona pot haver d’aguantar en situacions estàndards.

Darrerament es pot constatar un auge d’aquest comportament de voler portar les capacitats al màxim. Des del seu nivell (evidentment, no cal ésser esportista d’elit), molta gent ha començat a practicar activitats que els suposen un repte, una volta de torca addicional respecte el que acostuma a practicar en el dia a dia per obra de les obligacions professionals, familiars, socials, etc.
Només cal comprovar l’augment d’inscrits en curses populars (o en alguns casos, per la seva exigència, no tan populars, com és el cas de les maratons) per identificar que quelcom està passant.

Però al marge d’aquests reptes més “mundans”, també hi ha els desafiaments majúsculs, aquells només a l’abast de persones molt preparades. Llegeixi’s el Dakar del que parlava abans, les ironmans, les “bogeries” d’en Josef Ajram o d’en Felix Baumgartner, les ascensions als grans cims, o nombrosos altres episodis de gent que creu en el que fa... i ho fa!

És evident que hi ha un augment de la conscienciació respecte la salut i, sobretot, respecte la vulnerabilitat que aquesta pot arribar a suposar quan disminueix en algun grau.
I això ha conduit a la pràctica d’esport d’una forma molt més normalitzada i generalitzada. Aquesta tendència a l’alça de practicants deu haver estat la que ha fet que s’identifiquessin més individus amb bones aptituds (també en aquest cas, a més oferta, més demanda) i, conseqüentment, hi hagi més població disposada a superar aquell “estar en forma” per avançar cap a una nova forma d’expressivitat a través de la consecució de marques o objectius ambiciosos.

D’altra banda, avui (“moltes gràcies, amiga Crisi”) es parla a bastament dels mots “superació”, “innovació”, “sortir de la zona de confort”... Estan de moda i es diu que són la recepta per sortir del forat (si no ho fem nosaltres, ningú lluitarà pels nostres interessos...).
Tanmateix, molta gent no se les ha cregut de debò o no està decidida a córrer el risc que una oportunitat d’aquest calibre mereix. I el “canvi de rumb” que es pregonava ha estat assumit per alguns, sense metàfora, com una cursa o la inclusió entre els seus interessos d’una superació dins de l’àmbit esportiu.

Tant de bo la lluita pels nostres somnis, l’aferrar-se a noves possibilitats, l’incrementar el nostre cercle social, o aquell portar a la pràctica amb sacrifici i atreviment allò que un dia havia estat dibuixat sobre un paper mai desat pogués representar-se d’una manera tan gràfica com uns segons sobre un cronòmetre, una cinta a la línia d’arribada o una bandera clavada en un pic. Això potser ens facilitaria veure des de més lluny la diana i gosar a apuntar-hi.

17 de gen. 2014

Àgora fantasma


Ja fa un temps que es demana que “la gent surti al carrer” per queixar-se de les barbaritats que fan els nostres estimadíssims polítics, per reivindicar els seus drets més legítims, per denunciar les greus injustícies que s’estan perpetrant amb total impunitat o a través d’arguments falsejats...

Però possiblement caldria recuperar un sentit més ampli d’aquest “sortir al carrer”. No simplement pel motiu de manifestar-nos o expressar-nos, sinó també per fer-hi vida, planament i senzilla.
Recuperant algunes de les coses que hem perdut pel camí i que de ben segur contribuïen decisivament al nostre benestar pel que fa a les relacions amb els altres, potser ens sentiríem millor, més plens.

L’evolució dels mitjans tecnològics ha comportat, forta i arrogant, una variació de moltes rutines que teníem ben assentades. La comoditat, les possibilitats de crear xarxes i la immediatesa que moltes d’aquestes novetats ofereixen són, indubtablement, positives. Tot un vertader luxe.
Ara bé, és factible pensar que potser no hem sabut assumir de forma correcta aquestes alternatives. I és probable que n’estem fent un abús, quelcom que s’allunya d’allò que permeti compatibilitzar la rutina del seu ús amb una no-dependència extrema. Que siguin un instrument, no pas allò que domini el nostre temps i la nostra personal manera de relacionar-nos.

Com a grans protagonistes de la història hi ha les xarxes socials.
Avui Facebook, Twitter, LinkedIn, la missatgeria instantània i companyia han modificat dràsticament el paisatge dels mètodes i modes comunicatius. I és innegable com de positiu hauria de resultar percebre unes possibilitats semblants d’estar interconnectats amb familiars, amics o, fins i tot, mitjançant la creació d’un cercle professional o d’interessos compartits amb un alt valor afegit.
Això no obstant, el neguit és que s’excedeixi l’ús racional d’aquests instruments i acabem amb un elevat potencial de relacionar-nos virtualment, però sense cap mà per agafar quan la necessitem.
Si no som capaços de compaginar la pantalla amb els ulls de l’Altre ens podem trobar totalment aïllats, a l’interior d’una barrera implacable de dades i peticions d’amistat de gent que si trobéssim pel carrer potser ni ens saludaria.

I aquesta no és l’única causa ni l’únic perill de l’“abandonament de carrers” que estem practicant. També entren en joc inexorablement els canvis en el sistema de vida que aquests avenços comporten.
Per exemple, les compres electròniques i la proliferació de grans superfícies estan fent que molts nuclis comercials de pobles i ciutats que fins fa uns anys estaven ben poblats avui siguin quasi bé fantasmagòrics.
Això evidentment té una doble conseqüència: per una banda l’econòmica (massa tendes petites i botigues de barri s’han vist obligades a tancar, fent menys democràtic un poder monetari que es concentra cada cop més a les mans d’un reduït grup d’uns quants), i per l’altra la conseqüent disminució de relacions humanes.

Per tant, val la pena que siguem conscients i posem tota la voluntat en construir una societat que s’aprofiti de les possibilitats que li ofereix el desenvolupament, però que alhora no es deixi enlluernar per la tendència i l’ús passi a esdevenir abús.
Si això passés, el risc seria frivolitzar les comunicacions entre persones, anomenant relació a una freda transacció de dades.

És imprescindible que sortim al carrer, que ens fem les places nostres. Com les antigues àgores gregues, un espai per conversar o, simplement, barrejar-se amb les altres persones per saber que no som únicament els estats que volem anunciar publicant-los al perfil de Facebook, sinó ànimes molt més complexes que es neguen a reduir-se només a això.

11 de gen. 2014

Instruments


Com cada inici d’any, aquests dies comencen a voltar les prediccions sobre què passarà durant el regnat de les xifres 14 al món.
S’anuncien un seguit de canvis més o menys dràstics, de tendències estilístiques o tecnològiques, d’invents que poden canviar el rumb de l’existència tal i com l’entenem avui...
Tanmateix, caldrà esperar el proper mes de desembre per poder avaluar quins d’aquests pronòstics hauran arribat a bon port i quins s’hauran deixat endur per les ànsies humanes d’evolucionar, d’esdevenir revolucionaris. Encara que a vegades aquesta alteració suposi perdre coses que, encara que antigues, haurien de romandre perennes i molt ben assentades.

Del que s’ha parlat durant els últims anys, algunes coses s’han complert (els mòbils serveixen gairebé per a tot, les tauletes s’han imposat, podríem fer bona part de la compra des de casa...) i d’altres en absolut.
Ara es comenta l’èxit rotund que han de suposar les ulleres multitasques que Google preveu comercialitzar en breu, sobre la futura irrupció de robots que ajudin amb les tasques domèstiques, de la possibilitat que els cotxes es condueixin d’una forma cada cop més autònoma, de les pantalles flexibles, etc.
Tot està per veure encara.

Evidentment, s’oferiran aquelles coses que es cregui que puguin facilitar la vida de les persones (o proporcionar-los temps, que és un dels majors luxes del segle XXI) i siguin viables tècnicament o econòmica parlant.
A partir d’aquí, el mercat decidirà si allò que els posen en safata tindrà o no èxit. I això dependrà tant d’efectes de triomf incontrolable (la transmissió boca-orella, la publicitat, algunes enveges...) com que sorgeixi algun Steve Jobs capaç de vendre’ns (i fer gairebé indispensable) allò de què prèviament no teníem necessitat.

De totes maneres, abans d’assumir noves incorporacions cal refermar el que ja teníem i, sobretot, meditar sobre si el que anem a introduir és digne o bé si ha de passar pel sedàs del judici (o precaució) previ.

Un cas paradigmàtic d’aquest fet és el de la investigació mèdica. La humanitat sencera té esperances ben fermes en què es guanyi el combat versus algunes de les grans plagues dels nostres temps: càncer, SIDA, Alzheimer, Parkinson i altres malalties degeneratives, etc.
Però ja l’any 1927 el pastor protestant, filòsof i teòleg alemany Fritz Jahr originà en un article el terme Bioètica per anomenar allò que ha de proveir els principis per a una correcta conducta humana respecte la vida.
I és que ha d’ésser producte d’una acurada reflexió el marcatge de quins són els límits irrompibles, què ens podem permetre i què no...
Per exemple, ara ja hi ha projectats (o fins i tot en marxa, sobretot al Regne Unit) experiments de transferència genètica entre animals i humans, o a la inversa. Per tant, els éssers resultants són híbrids amb mescla de cèl·lules, cromosomes o material genètic. No cal ni dir que hem de ser especialment curosos amb la legislació i el control dels resultats d’aquests experiments, ja que estem manipulant ni més ni menys que la vida.

O sigui que, sense ànims d’esdevenir en extrem moralistes o més papistes que el Papa, hem d’emetre un judici sobre aquells canvis que el 2014 de ben segur ens portarà. Tant a nivell col·lectiu com en un àmbit estrictament personal.
No hem d’oblidar que els nous invents, les noves ofertes, no són més que instruments. I que ens correspon a nosaltres emprar-los o no.
Tot dependrà que la seva utilitat s’emmotlli a la utilitat que vulguem donar a la nostra vida.

3 de gen. 2014

Aprenents de vailets


En aquestes dates s’uneixen dos fets que suposen (o haurien de poder suposar) un punt d’inflexió en la nostra percepció de la realitat.
La setmana passada, en aquest mateix espai, ja vam parlar d’algunes connotacions del primer: els balanços que inevitablement realitzem quan s’acosta Cap d’Any i el canvi de xifra.
El segon, seria la màgia intrínseca de la festivitat de Reis. Sobretot per als més menuts, és indiscutible (com que són els que es porten més bé, Ses Majestats acostumen a tenir-los més presents que als grans), però acaba representant una alenada d’aire fresc per a gent de totes les edats.

Per tant, ens trobem amb el panorama d’haver planejat uns esbossos sobre allò en què volem reconvertir el que hem estat durant els últims temps i, alhora, amb un episodi que ens dóna l’esperança necessària, que crida que tot és possible encara!

En primer lloc, el calendari recentment estrenat, d’un blanc encara immaculat, obre una porta immensa a les expectatives. Tot hi cap, tot ho abasta, i ens creiem capaços de qualsevol cosa. 
Partint de la premissa dels errors passats dels quals hem aconseguit ésser conscients (cosa la majoria de vegades realment complicada), i de la projecció en front a la posició o aptituds que desitgem assolir en els pròxims mesos, expressem el canvi.
En una instància inicial orientem les modificacions a realitzar de cara a poder prioritzar, si cal. I a partir d’aquí, ja amb la determinació presa i ben ferma, marcarem unes metes intermèdies i unes mesures que vagin donant forma a l’objectiu general.

Avui s’ha posat de moda parlar en tots els àmbits de motivació, emprenedoria, innovació... i ja és, certament, un pas. Però es tracta de conduir la teoria cap a la pràctica i entrar al terreny de joc amb ganes de menjar-se el món.
Costa fer el primer pas. Per molt que ens intentin convèncer que és inevitable, estem instal·lats a una zona de relatiu confort (per molt que aquesta situació resulti desagradable per a nosaltres, però ja la coneixem...), i resulta un moviment complicat el de desprendre’s de l’estabilitat de l’avui per avançar.

Si ho pensem fredament, ja tenim a les nostres mans el principal; l’energia mínima imprescindible per llançar-nos-hi: els somnis.
I és que de forma habitual, tot i que pot haver-hi excepcions o ambdues poden coincidir, tenim dos tipus d’il·lusions.
Per un cantó hi ha els somnis “primaris”, que més o menys podrien ser semblants per a tothom: tenir una casa digne, poder formar una família de la mida que creiem oportuna, establir les millors relacions personals...
Però per l’altre cantó hi ha els somnis “secundaris”, aquells que cadascú forja amb el seu criteri, amb una construcció sobre els fonaments de les ambicions, les voluntats i una idiosincràsia única i intransferible.
Aquestes quimeres poden ésser tan variades com dispars són les persones: viatjar, posseir un cotxe esportiu, tenir un ordinador nou, conèixer un cantant, poder ajudar algú altre... Tots són motius aptes, ja que no n’hi ha de millor que el que el cor dicti.

No caldria més reforç, per tant, que fer orbitar les idees al voltant de la llei de la Gravetat d’aquestes motivacions que la inconsciència conscient de la nit crea per engreixar la maquinària de l’acció. Únicament això per començar a lluitar, a salvar els desnivells i els obstacles del camí per atansar-se a la meta.

Certament, no serviria de res autocònvencer-nos que el procés serà senzill. Tot el que s’ho val requerirà un esforç colossal. Però aquesta és també la manera de valorar la placidesa de l’anomenat descans del guerrer.
Si entrem en aquest punt de vista, doncs, la màxima dificultat serà no deixar-nos vèncer per la immediatesa dels moments, per la duresa de les pujades; poder arribar a creure que no és possible.

O sigui que no hi ha millor medecina que una bona dosi d’il·lusió com la que despatxa el jorn de Reis per alçar els esperits.
Mirem directament els ulls excitats dels vailets, i veiem-nos-hi reflectits nosaltres mateixos quan estiguem batallant per esdevenir allò que volem ser demà.