30 de gen. 2015

A una sola carta


Com cada any per aquestes dates, Valls i la comarca sencera de l’Alt Camp comencen a fer una olor especial.


Amb la Festa del diumenge passat es donà el tret de sortida a una temporada gastronòmicament interessant per a tots els aficionats d’aquesta menja, i de la festa en general.
Però n’hi ha més. I és que també suposa l’inici d’una oportunitat econòmica valuosíssima per al teixit econòmic i empresarial de la zona.
Tant els restaurants com allò que no són estrictament restaurants ja devien estar frisant per poder posar la catifa sota els peus de tots els comensals que vénen a visitar-nos per cruspir-se la ceba dolça amb la preuada salsa.
En depèn, evidentment, el calaix que faran. Però no solament això, sinó també la repercussió que aquesta zona té més enllà de les nostres fronteres.

Per molt que algunes campanyes electorals passades haguessin proclamat que calia plantar Valls al món, el cert és que continuem essent reconeguts, com ho hem estat sempre, bàsicament i de forma quasi bé exclusiva per castells i calçots. Res que esdevingui novetat.
I evidentment no hi ha res a dir. Prou sort tenim d’ésser la pàtria de dos dels símbols més àmpliament reconeguts no solament a nivell local, sinó també a nivell del país sencer.

La pega ve quan ens alliberem a aquesta sort i abandonem les altres cartes.

Darrerament, tot i la crisi que ho ha colpejat tot, les calçotades segueixen vent en popa, atraient multitud de visitants i permetent al sector de la restauració i a les infraestructures i serveis turístics fer l’agost en ple hivern.
Pel que fa a l’altre dels “símbols”, el Fet Casteller, també darrerament ha sorgit la notícia del desencallament del museu de la zona d’Espardenyers de què tant s’ha parlat des de fa anys.

Dedicar els recursos que es destinen a aquests elements, ja sigui únicament a nivell de promoció econòmica i patrocini d’iniciatives publicitàries conjuntes (com és el cas dels fons que s’assignen a la calçotada) com d’inversions més contundents (per exemple per la construcció del museu casteller), esdevé un valuós acte, amb un retorn pràcticament garantit.
Sempre, això no obstant, que hi hagi un compromís entre aquestes despeses i l’obertura de projectes alternatius.

El que no s’hi val és destinar-ho tot a un sol pot. És necessari prendre una visió global del territori i detectar potencialitats ignotes i, sobretot, aquelles mancances impermissibles.

Tot i que és cert que la temptació és grossa i a tots ens passa que destinem majors esforços a allò que ens va de cara, a allò en què percebem un rèdit més immediat o el que actualment ens il·lusiona més.
Però això no rutllarà del tot si no fem l’esforç de reservar-nos una mica per potenciar rutes alternatives, segones opcions. Que sempre anirà bé per tenir un coixí per si quelcom falla o bé obrir noves vies.

23 de gen. 2015

Blue Monday


Escric aquest article que vostès llegiran uns dies més tard en ple Blue Monday.

Que què és això? Doncs simplement es tracta del proppassat dilluns dia 19 de gener, que algú ha volgut batejar amb aquest sonor nom. I ho han fet, ni més ni menys, perquè diuen que és el dia més trist de l’any i bé s’havia d’identificar (perquè qui es vulgui deprimir ho pugui fer amb tot coneixement de causa, suposo).

Ara bé, com s’ho fan per decidir que un jorn és el més llòbrec entre les múltiples branques que conté un calendari? Doncs es veu que hi ha darrere tota una fórmula matemàtica (ideada per Cliff Arnal, un expert en motivació de la Universitat de Cardiff) que té en compte diverses variables. Entre elles, que arriba el fred de valent, que tot just s’han acabat les Festes nadalenques, que estem en plena costa de gener i que molta gent ha vist ja per aquesta època com s’han trencat els bons propòsits que havien signat per l’any nou.

I és que, certament, acostumem a aprofitar la comparació sempre pel cantó que més ens convé. És quelcom innat que la majoria acabem fent.

No hi ha dubte que aquestes pròximes setmanes seran dures: el sol no pot i la bufanda fa l’agost; arribaran els rebuts i l’extracte de la targeta de crèdit desbocada amb la que vam pagar les compres de Nadal; hem de forçar la vista per anar a cercar la pròxima pausa laboral; sabem que caldrà apagar tots els petits “focs” que sorgiran amb els veïns, amb l’escola dels nens, amb la rentadora que s’espatllarà... i com això molts petits etcèteres que s’acabaran amuntegant amb aspecte d’un pic ferotge i quasi bé impossible d’escalar (com a mínim fins que ens posem a caminar).
I tot això suposa irremeiablement una amenaça que ens fa reaccionar amb els mecanismes de defensa que de forma natural disposem: principalment les emocions de la tristesa i l’ansietat.

Segurament sí que als voltants de l’estiu, amb més llum i menys fred, les coses se solucionen aparentment millor; també hi ha la pausa de les vacances; i la rutina s’esquinçarà menys de tant en tant gràcies a les terrasses, a les festes majors o a les cites amb els amics.

Però igual que tenim aquests pensaments (que en certa manera ens alliberen de responsabilitat, ja que és més fàcil pensar que si estem tristos és per culpa del temps i no pas per la pressió que sentim i hem de gestionar), també seria possible girar el focus d’atenció cap a quelcom que ens resultés més beneficiós.
Per això deia que sovint aprofitem la comparació per justificar-nos, per penjar la pilota a una teulada aliena.

Per exemple, podríem centrar-nos en el fet que si dormim poc és perquè tenim la immensa sort de tenir una feina; o que si ens estirarem els cabells amb els comptes de la targeta de crèdit és perquè hem pogut regalar coses; o valorar les estones que ens diem que perdem ajudant els nens amb els deures com aquell tresor de l’espai compartit amb ells; o aprofitar el pensament dels projectes que un dia es van perdre per aprendre, no repetir errors i tirar-s’hi amb més força el pròxim cop...

El signe de resta espera amagat a la cantonada. Però una simple llei matemàtica ens comunica que -1 multiplicat per -1 dóna +1.
Per tant, de nosaltres depèn girar aquell pensament negatiu fins a fer-ne l’àmbit amable que col·labori amb nosaltres i ens resulti útil. 
Som-hi! Esborrem els blue days!!

16 de gen. 2015

Ramat extraviat



La setmana passada ens alterava dramàticament i dràstica l’allau d’atemptats terroristes que es produïren a París.


Evidentment, quan hi ha uns fets d’aquest tipus és impossible mantenir-se’n al marge emocionalment. Per un mínim d’empatia que tinguem, el patiment de la gent cruelment assassinada i del seu entorn, així com la incredulitat davant del fet que puguin existir personatges capaços de cometre barbaritats semblants, provoca que ens ubiquem en un estat d’alerta conscient. És més, necessari.
Però en aquest cas, s’han unit a la salvatjada dos característiques addicionals que encara han causat que la repercussió sigui un xic major. Com un accelerador de gravetat que provoca que allò que es fa volar descendeixi amb tot el seu pes encara amb més contundència i rapidesa.

En primer lloc, l’hi ha atorgat una conseqüència addicional el fet que l’atemptat hagi ocorregut a la capital francesa; a un lloc dels considerats “normals”, que és relativament pròxim i molts hem visitat, i del qual ens arriba la noció de perfectament “desenvolupat”.
Acostumats com estem a què les desgràcies tinguin lloc a ubicacions que hem etiquetat com a “problemàtiques” (el continent africà i la seva fam, Síria o l’Afganistan amb les seves inacabables guerres, la delinqüència titllada d’“endèmica” d’algunes capitals sud-americanes, etc.), ens costa més concebre que el mal pot fer-se present a indrets que habitualment no vinculem a aquest terror. Fins ara la coneixíem com la “ciutat de l’amor”, però per uns jorns aquest noble sentiment ha hagut de deixar el lloc a la fosca faç de l’horror.
I aquesta “proximitat” (tal i com va passar en l’11-M o l’11-S) ens converteix encara més en vulnerables, éssers que sabem que en qualsevol moment podem esdevenir potencials objectius o víctimes col·laterals dels terroristes.

D’altra banda, els esdeveniments de París també ens han obert els ulls, si no n’érem ja del tot conscients, que cal témer davant la proliferació (com a mínim aquest és l’efecte) d’uns nous motius per cometre atrocitats.
La història ens ha ensenyat que sempre han existit i, malauradament, sempre existiran individus (anava a escriure persones, mil disculpes) disposats a emprar qualsevol excusa per exterioritzar l’odi que senten per tot i per a tothom, incloent-se (en primer lloc i sobretot) ells mateixos.
Cada vegada hi haurà una religió, un fet cultural, la branca trencada d’un arbre genealògic, el racisme, la misogínia, un “m’ha mirat malament” o qualsevol altre argument inargumentable que aquell que cerca l’enfrontament posarà com a barrera on escudar-se i penjar-hi el lema que li servirà de justificació.
I encara hi haurà algun cec que s’ho empassarà.

No m’agradaria posar-me melodramàtic ni fer sociologia-ficció, però a vegades fa l’efecte que darrerament les ovelles extraviades van a cercar un ramat tant o més extraviat que elles per tenir la cobertura, l’ajuda o l’aplaudiment que d’altra manera no tindrien. I el pitjor és que el troben.
Si per A o per B jo tinc intenció de ser un terrorista malparit, algú que aprofitarà la por de les persones de bé davant d’un món que de tant en tant se’ns escapa de les mans per sembrar un protagonisme covard, em deurà anar bé tenir darrere un text sagrat o algú que m’hagi menjat el cap per autoritzar l’acte atroç.
Fins i tot els terroristes deuen menester una ètica. Encara que sigui una ètica completament amoral.

9 de gen. 2015

Temps de rebaixes



Ressacosos encara amb el record de les festes nadalenques, la pressa de la quotidianitat se’ns emporta com un remolí de nou cap a tot allò a què estem més acostumats, per bé o per mal.

S’esfumen els brindis, les sobretaules, els llums inesperats, els avets al menjador, pessebres, alguns regals, les felicitacions, les pel·lícules infantils des del sofà, les il·lusions de vailet i moltes altres coses que semblen tenir vedada la seva presència fora d’aquestes dates.
N’ocuparà el seu lloc aquell pensar acostumat en la feina (o la seva cerca), les compres de subsistència a fer, un esbarjo restringit majoritàriament a enclaustrar-nos davant del televisor, l’humor de la parella, repassar el nom de totes les amistats a qui potser hauríem de trucar, aquell mirar de controlar la disbauxa dels nens (ara que ja no tenim el xantatge ben intencionat dels Reis o el Pare Noel perquè estiguin quiets), fer plans més o menys fantasiosos sobre les pròximes vacances estiuenques (el següent parèntesi), trobar temps a l’interior d’un sac profund... i més cabòries diverses que tenyiran els nostres dies d’una monotonalitat exasperant (a no ser que hi posem remei, cosa que no podrà fer ningú més que nosaltres mateixos).

Sembla ahir que estàvem a les portes de les festes nadalenques i fèiem plans de cara a convertir els dies per venir en quelcom el més especial possible (o més especial impossible).
Sabíem que, ens agradi molt, ens provoqui nostàlgia o directament no sigui del nostre gust, el Nadal és una oportunitat irrebutjable per esquinçar els esquemes ferris de les existències i proposar un xic d’agitació sentimental i sensorial a les persones del nostre entorn. Per això molts ens hi tirem de cap.
Però ara que l’estela dels Reis d’Orient esvaint-se senyala que si volem trencar esquemes a partir d’aquest instant ho haurem de fer a títol individual i posant-hi força energia de la nostra part, el paradigma canvia totalment.

Per començar, fa unes setmanes respiràvem esperances i propòsits, mentre que ara la immediatesa fa que haguem d’avançar sense meditar tant en aquest alè.
Aquelles esperances versaven sobre tot allò que podria canviar, primer amb la treva de les Festes i després amb el canvi de calendari. Tot un llibre de tres-centes seixanta-cinc pàgines en blanc aptes per encabir-hi tots aquells projectes i anhels. Perquè hi constin i, tant de bo, perquè aquesta plasmació serveixi de plataforma ferma des d’on puguin enlairar-se rabents.
I d’altra banda, emmirallant-se en aquestes esperances, segueixen els propòsits: tot allò que ens perjurem que començarem a fer perquè finalment la fotografia de la nostra vida coincideixi el més possible amb aquella imatge que un dia vàrem somiar i vam anomenar “objectiu”.

Tanmateix, ara que ja tot està bressolat per la calma de la “normalitat”, la inèrcia ens porta a mantenir l’influx de l’any anterior. I ens dediquem a fer repassos, balanços o resums d’allò passat amb tant d’ímpetu que això ens frena de començar a treballar per un present i/o un futur més acord amb l’esbós que havíem dibuixat.

Curiosament, col·loquen en el punt inicial de l’any (que hauria d’ésser propici per fer net i sortir esprintant amb tota l’energia disponible) l’època de “rebaixes”.
Que tant de bo aquestes “rebaixes” quedin ben restringides, però, a les àrees comercials; i a nivell personal no les emprem per escapolir-nos o procrastinar d’una oportunitat immillorable de ser millors.