28 d’abr. 2012

(Re)pensar-nos


Ha passat un nou Sant Jordi. Aquesta festa tan catalana en què, tot i percebre’s a l’ambient una gran extraordinarietat, cau en dia laborable. Així la rutina es disfressa amb plomes. 

Com sempre, roses, llibres i gent amunt i avall; cercant la lectura que els ha de solucionar les tardes de pluja del que resta de primavera, amb vailets reüllant què passa amb tota aquella gent al seu voltant, i els enamorats que cerquen entre parades i crits els ulls de l’Altre. 

Per no perdre la tradició, al vespre sortiren les classificacions dels llibres més venuts. I com sempre, també, es comprovà que el mèrit no és en moltes ocasions escriure bé, sinó disposar d’una reputació mediàtica (i que consti que el mot reputació ha perdut d’uns anys ençà tot el seu significat i ara no té necessàriament perquè ser quelcom positiu). 
No hi ha res millor que ésser famós per vendre llibres. O, encara millor, ser un d’aquests personatges pseudoconeguts que l’únic mèrit dels quals és haver participat en un dels programes escombraria que tenen com a objectiu retroalimentar la programació del cor de la cadena. 
 També s’observa que els gustos van canviant. Si fa uns anys el protagonisme absolut era per la ficció, i les obres de no-ficció més venudes eren les biografies, ara han emergit amb força les obres de realitat basada en el management individual, en el creixement personal, en una psicologia industrial aplicable a gairebé qualsevol home o dona... Són els llibres denominats d’autoajuda

Molts han estat els comentaris que s’han fet a aquesta tendència. Des dels que opinen que és una simple moda fins als que hi veuen quelcom més, una necessitat immediata de respostes. 
Si la primera opció és la certa, evidentment ben poc hi ha a comentar. Ja se sap que una moda és un rampell, l’origen del qual és incert i, a vegades, qüestionable. 
Ara bé, si els llibres d’autoajuda es deuen a una demanda d’explicacions per part d’una part important de la societat, la cosa ja comença a ser bastant més diferent. I és que aquesta opció no seria pas descabellada. 

Al món i a totes les societats hi ha hagut (i hi haurà) molts canvis en molt poc temps. I les persones anem un xic perdudes. Davant de la colossal inèrcia dels esdeveniments ens hem d’agafar a totes les barres que tinguem a l’abast per no caure de lloros a terra. D’aquí l’oportunitat de les pàgines que ens prometen ajudar a superar l’adversitat, a fer-nos millors (més forts, més socials, més col·laboratius, més empàtics...), a actualitzar el software amb què ens havien programat per incloure les noves exigències i disposar d’armes per excloure els virus del neguit, l’estrès o la solitud d’aquest individualisme... 

La veritat és que ens estan sacsejant. Davant nostre hi ha un món amb els tons més pujats dels que ens l’havien pintat fins ara, i hem d’adaptar-hi la mirada. Potser no canviarem res, però com a mínim repensar-nos les coses és imprescindible. I la literatura ja ha obert aquest camí d’expandir l’angle de perspectiva. 
Fins i tot la televisió, tan encarcarada com la tenim en aquest país, ja ha començat a fer algun primer pas. Per exemple, a TV3 ara fins i tot emeten un programa per fomentar que la gent cultivi a casa o al terrat el seu propi hortet. 
Qui ens ho havia de dir fa uns anys, quan lligàvem els gossos amb llonganisses!

21 d’abr. 2012

Aparences


Diuen que una imatge val més que mil paraules. Però segurament no és cert del tot, ja que si ens deixéssim endur per la superficialitat de l’aspecte visual, moltes coses amb un gran valor romandrien marginades i sense opció d’ésser conegudes. Ara bé, aquesta frase feta sí que du associada una part de certesa. I és que una primera impressió és altament important (només n’hi ha una), de la mateixa manera que de les múltiples facetes que pot tenir una persona només coneixem allò que ensenyen. Per això qui té alguna mena de responsabilitat, tot i que tampoc no cal que ostenti el càrrec les vint-i quatre hores del dia i els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, sí que ha d’actuar quan ho fa com a persona privada segons la conducta que s’espera de l’ésser que ocupa certa funció.

D’aquí el debat que s’ha obert els darrers dies sobre la Casa Reial espanyola i el seu seguit d’estirabots accidentals i/o morals. Perquè fins i tot al cistell més distingit hi pot haver alguna poma podrida. Però en aquests moments s’han unit un gendre que, presumptament, allarga massa la mà i s’aprofita de l’estatus per no tenir-ne mai prou; un nét que es dispara trets al peu sota la supervisió d’un, en aquest cas, ex-gendre irresponsable; i un cap de família que en comptes de caçar peus com l’altre es dedica a disparar elefants a l’Àfrica. Realment, sembla com si ells fossin els primers que s’han tornat republicans i volguessin contribuir al descrèdit de la monarquia. I és que en tot aquest afer es barreja més d’un tema. Per una banda, és cert que el càrrec del Rei és a Espanya més que res representatiu, però precisament per això, perquè és representatiu, no pot ser que se’n vagi a realitzar una activitat d’oci tan elitista i extremadament cara (uns 50.000 euros per elefant caçat, diuen) quan al país cau la que està caient. Amb la realitat econòmica pèssima que hi ha i els rumors de fi del món (i no precisament maia, sinó monetària i ubicada estrictament sobre l’estat espanyol), no sembla gaire decent exhibir fortuna quan es disposa d’un càrrec sufragat pels espanyols. Però, a sobre, l’assumpte pren més èmfasi per l’activitat vocacional que Joan Carles I estava realitzant. Ell, triat per exemple president d’honor de l’organització ecologista World Wildlife Fund, estava atemptant contra unes pobres bestioles que estan en gravíssim perill d’extinció. I hi ha els que ho justifiquen dient que Botswana obté a partir dels beneficis obtinguts per caceres com aquesta els diners necessaris per realitzar els programes de protecció ambiental que desenvolupa. Però això és totalment fal·laç, ja que si no tinguessin aquesta font d’ingressos haurien de cercar els recursos per un altre cantó, segurament d’una manera més congruent amb l’objectiu final. Demano disculpes perquè l’escrit m’està sortint una mica per la culata (mai millor dit) i em trobo defensant el culte a les aparences quan no era la meva intenció. La nostra societat si peca d’alguna cosa és precisament d’això. I el consumisme, l’exagerada mesura de l’aspecte físic o molts dels excessos que s’han fet en els temps de bonança (per tenir un pis més gran que el de l’amic o un cotxe més luxós que el del veí) s’han degut a aquest fet. Però aquestes aparences seran positives (com a mínim per als observadors) en aquells casos en què la imatge esdevindrà una vidriera transparent, purament i simple, on l’aspecte mostrat serà proporcional a la realitat. I és que darrere d’una mala aparença hi ha una mentida o bé, efectivament, un vertader mal acte.

13 d’abr. 2012

Tsunami

La situació per la qual estem passant, crítica, desacostumada i radical, ens du irremeiablement a fer un replantejament dràstic de moltes de les coses que teníem assumides.

Podem partir des de dues suposicions diferents: la primera és creure que la crisi que cruelment patim és únicament econòmica. En aquest cas, per estrany que sembli, tenim molt de guanyat.
I és que la segona opció és considerar que el que ens afecta no és senzillament un esfondrament pel tema del diner, sinó que du també associat un daltabaix de valors. Si aquest fos el cas estaríem encara més perduts (ja que no sabríem fins a quin punt som vertaderament corresponsables de la situació).

Per no complicar-nos massa les coses amb judicis morals o ètics i especulacions bòrnies (i, de pas, no posar-nos més pedres de les necessàries al fetge), més val que considerem que tota la culpa és estrictament de la qüestió monetària. Ja ens farà el fet.
I és que encara que partim d’aquesta última opció, l’estat és tan crític que les seves conseqüències ens arrastren més enllà de la característica d’esdevenir més o menys rics, més o menys pobres...

I l’anormalitat es palpa en les qüestions o els moments més insospitats.
Ara mateix acabem de passar Setmana Santa i, amb ella, un descans que era esperat per molta gent.
I és que aquesta és una època de l’any peculiar, que exigeix quelcom de cadascun de nosaltres. Qualsevol cosa menys indiferència.
Hi ha qui opta per les vacances de maleta, guia i embús, cercant la petita cala on recuperar el karma o l’experiència d’empassar-se amb els ulls edificis desconeguts, obres d’art o ambients ben gustosos que els serveixin de benzina fins a les vacances d’estiu.
Però també existeixen els que simplement cerquen calma, tranquil·litat o un parèntesi que els aïlli de la resta de monòtona existència.

Per això aquesta Setmana Santa haurà servit com a aquell bàlsam amb el gust que l’usuari desitgi tastar. Des d’un oci frisós i inquiet fins a la religiositat que molta gent hi busca.
Però s’hagi produït la tria que sigui, una coincidència sí que es pot trobar, independentment de l’activitat: aquests jorns s’ha provocat una introspecció.
I quan això col·lideix amb una crisi com la que tenim, hi pot haver conseqüències.

Per començar, sense l’hàbit passem més temps amb la família i, fins i tot, amb nosaltres mateixos. I això ens fa reconèixer les mancances i, si ens ho proposem, també aquelles fortaleses que massa vegades no valorem com fóra de mereixement.
Conseqüentment, apareixen les pors. Temor que es pugui tòrcer tot allò que crèiem segur.
I és que avui ens ho amenacen tot: la salut, l’educació, el treball està compromès (pels que el tenen) o és escàpol (pels que no), la crispació és general i pitjor que pot ésser, el nivell de vida que ens havíem fet nostre (ja fos real o fictici, produït per les al·lucinacions d’una bombolla immobiliària delirant) ha esdevingut volàtil...

Mirem els que tenim al voltant i irremissiblement ens preguntem què pot haver canviat el proper cop que tinguem una ocasió de trobar-nos amb calma com aquesta. I què podem fer perquè aquells que tant ens estimem puguin viure confortablement? què hem de fer millor?
La remor dels carrers sembla murmurejar que tot pot no dependre de nosaltres; i esdevenir purs putxinel·lis d’una situació giravoltant amb tant de frenesí que ens deixi greument sense gravetat. Paüra.

Estem al capdamunt d’una onada gegant. Sabem que la taula fidel que conduïm lluitarà i haurà d’estellar-se molt abans de partir-se per la meitat. Però l’escullera amenaça amb una distància oscil·lant manejada per vés a saber qui: ara et colpejo, ara et perdono la vida...

6 d’abr. 2012

Lluita perduda

Dijous de la setmana passada va ser un dia estrany. I no pas per una raresa causada únicament per la jornada de vaga que hi havia programada, sinó per altres circumstàncies que hi ha qui veu associades a aquest primer factor, i hi ha qui en canvi les hi vol deslligar del tot.

Per aquells que van decidir (o van haver de) tenir una jornada normal, el camí cap a la feina estava més lliure de noses en forma d’altres vehicles que de costum. Però aquest fet es podia veure compensat per la presència de barricades, cadenes humanes, claus a la calçada o anàlegs que provaven de retardar l’arribada al treball. I no cal ni dir com de grossa era la molèstia si calia emprar el transport públic.

Un cop, amb major o menor celeritat, els afortunats havien pogut assolir l’objectiu de tocar el pom de la porta del lloc de treball, podien procedir a iniciar els mecanismes de la rutina laboral. Sempre alerta, és clar; pendents de la possibilitat que en qualsevol moment entressin els esvalotadors de torn que, fent-se mal anomenar piquets, coartessin la seva llibertat i, en comptes d’informar sobre la convocatòria de vaga i el que és un dels drets del treballador (com hauria de ser), els amenacessin, empressin la violència o els coaccionessin.

Si res d’això passava i el dia entre màquines i/o papers esdevenia totalment corrent, usual, cadascú tenia permès amanyagar el costum de la forma que li plagués o li fos permès.
Com sempre i a tot arreu, podíem trobar representat el professional voluntariós, amant de la seva tasca i apassionat que tracta el servei o producte a fabricar com una part més de la seva existència, amb rigor i constància; fins a l’altre extrem, aquella persona que s’ha convertit en una especialista de fer donar tombarelles al temps fins a retorçar-lo i deslligar-lo d’un espai que no coneixerà la noció de productivitat.

A l’hora del cafè, per esbargir-se una mica de la tasca, potser alguns dels individus que havien anat a treballar es van permetre una estona de bar. I allà la televisió explicava coses que ja sabem de memòria: els polítics feien la seva, com sempre, aliens al que passava al carrer (excepte si els convenia apropiar-se de la moguda); el futbol era, també com sempre, l’únic que animava la gent; l’atur continuava arruïnant un país totalment en bancarrota en molts aspectes...
El to de veu baix de la narració es trencà quan va sortir un sindicalista cofoi perquè allò que havia muntat havia estat un èxit total, segons deia. I la cleca de darrere l’aclamava amb els punys alçats, com herois amateurs que, incapaços d’arribar al seu objectiu, posen un cartell que diu Ítaca per tapar el nom real del poblet veí. Així la meta es converteix, encara que sigui diluïda per certa mentida i autocontemplació, en un fet tangible.

Però qualsevol indici de tranquil·litat es veu superat quan apareix a la pantalla les notícies dels primers disturbis. I l’escalada de violència, constantment exponencial, inunda el bar de desencís.
Potser és cert que aquelles imatges de l’Starbucks cremant, dels aparadors esberlats, de la trencadissa gratuïta, de la gent agredida, de corredisses, de bales de goma i de pedres, de crits o d’insults poc té a veure amb la convocatòria de vaga. Però el mal ja està fet.
Barcelona té la confirmació de ser reconeguda a tot arreu com una ciutat anti-sistema, en aquell sentit pèssim d’aquesta definició. I Espanya fou per un jorn portada a totes les publicacions internacionals; vist com un país que, tot i que hauria de treballar el doble, decideix plegar-se de braços i expressar amb un rancor injustificat allò que en el fons és pura desídia.

Aquest 29 de març ha tingut el regust d’una agonia que no sap o no vol lluitar.
I una mort que, tot i saber-se inevitable, es va allargant és el que millor confirma els pèssims presagis d’una esperada resurrecció que pot tardar molt encara a arribar.