Si últimament, mentre estan mirant la televisió o escoltant la ràdio,
han reüllat la finestra del menjador i han maleït viure en una planta baixa o
bé no tenir ja més cabells per estirar-se, deu ser que estaven emetent la
publicitat que m’imagino.
Sí, efectivament, parlo de la famosa campanya “Envàs, on vas?”, de
l’Agència de Residus de Catalunya.
Feia temps que un anunci no cridava tant l’atenció com aquest. Tothom
ho comenta. Bàsicament per a mal, tot sigui dit; per a criticar-lo i deixar
verdes la seva posada en escena, aquella música misteriosament enganxosa i la
rima facileta.
Però suposo que la missió de la publicitat no és que alabin la
fotografia ni el treball dels actors, sinó simplement que li facin cas.
Llavors, l’objectiu està certament complert amb escreix.
De fet, la gent està fent vertaderament cas del missatge de l’espot. I
per aquesta banda plouen una altra part de les crítiques vessades sobre els
promotors.
Aquests detractors exposen que a molta gent ja li costa prou reciclar,
com perquè a sobre vinguin a la gent amb matisos i a complicar-los les coses.
Que si alguns plàstics al groc, altres al marró...
Però, jutjant-ho serenament, la funció de constatar que no s’estan fent
bé del tot les coses és totalment licita i, és més, necessària.
Segurament el que passa és que les persones tendim per naturalesa a
escoltar més allò que ens interessa.
Si vivim en un apartament de quaranta metres quadrats on els tres o
quatre receptacles mínims per fer una separació de residus més o menys coherent
ja ens ocuparan mitja cuina o una part del rebedor i tot, forçarem les orelles
a cloure’s quan algú ens intenti convèncer que per anar bé hauríem de partir la
brossa encara amb més fraccions.
És probable que ja haguéssim vist que al contenidor groc hi consta la
llegenda “envasos” escrita, però la comoditat ens decanta cap a l’omissió, quan
aquesta ens pot foragitar algun maldecap.
És la naturalesa humana. Necessitem que algú ens faciliti la vida!
L’altre gran debat que s’ha obert amb el popular “Envàs, on vas?” és el
de fins a quin punt els ciutadans hem de fer unes feines que alguns diuen que
haurien de ser competència de l’Administració.
En aquest punt s’ha encetat fins i tot una lluita política. I és que
són moltes les veus autoritzades que afirmen que, encara que vagi a parar al
container dels envasos un plàstic que mai ha contingut res o al de vidre una
copa de cristall de Murano, no solament s’efectuarà la separació corresponent a
la planta de tractament, sinó que fins i tot aquests elements “aliens”
arribaran al punt final del procés de reciclatge.
És clar que hem de comptar que entren en l’assumpte interessos
comercials. Quan una empresa treu al mercat un producte que va contingut en un
envàs (ja sigui de plàstic o de vidre), aquesta està pagant el reciclatge que
ha de tenir lloc al final de la seva vida útil.
Aquest simple fet fa que en els temes mediambientals, encara que
pretenguem dissimular, tots hi estem involucrats.
L’èxit que la natura noti el menys possible els excessos del nostre
consum vindrà determinat perquè una empresa disseny un producte sostenible i
pagui una taxa, el consumidor dipositi l’embolcall al lloc correcte (a part de
suportar la part del pagament de reciclatge que haurà repercutit en el preu
final) i l’Administració gestioni el
final de cicle (que serà alhora el principi d’un nou ús) adientment.
Per tant, encara que no ens deixem convèncer fàcilment per anuncis
carrinclons que ens interroguen sobre dilemes plastificats, necessàriament hem
de contraatacar preguntant-nos a nosaltres mateixos cap a on volem anar.
I és que l’estat en què anem deixant el planeta ha de condicionar per
força aquesta resposta. El futur el passarem allà.