25 de gen. 2013

On vas? On anirem?


Si últimament, mentre estan mirant la televisió o escoltant la ràdio, han reüllat la finestra del menjador i han maleït viure en una planta baixa o bé no tenir ja més cabells per estirar-se, deu ser que estaven emetent la publicitat que m’imagino.

Sí, efectivament, parlo de la famosa campanya “Envàs, on vas?”, de l’Agència de Residus de Catalunya.
Feia temps que un anunci no cridava tant l’atenció com aquest. Tothom ho comenta. Bàsicament per a mal, tot sigui dit; per a criticar-lo i deixar verdes la seva posada en escena, aquella música misteriosament enganxosa i la rima facileta.
Però suposo que la missió de la publicitat no és que alabin la fotografia ni el treball dels actors, sinó simplement que li facin cas. Llavors, l’objectiu està certament complert amb escreix.

De fet, la gent està fent vertaderament cas del missatge de l’espot. I per aquesta banda plouen una altra part de les crítiques vessades sobre els promotors.
Aquests detractors exposen que a molta gent ja li costa prou reciclar, com perquè a sobre vinguin a la gent amb matisos i a complicar-los les coses. Que si alguns plàstics al groc, altres al marró...
Però, jutjant-ho serenament, la funció de constatar que no s’estan fent bé del tot les coses és totalment licita i, és més, necessària.

Segurament el que passa és que les persones tendim per naturalesa a escoltar més allò que ens interessa.
Si vivim en un apartament de quaranta metres quadrats on els tres o quatre receptacles mínims per fer una separació de residus més o menys coherent ja ens ocuparan mitja cuina o una part del rebedor i tot, forçarem les orelles a cloure’s quan algú ens intenti convèncer que per anar bé hauríem de partir la brossa encara amb més fraccions.
És probable que ja haguéssim vist que al contenidor groc hi consta la llegenda “envasos” escrita, però la comoditat ens decanta cap a l’omissió, quan aquesta ens pot foragitar algun maldecap.
És la naturalesa humana. Necessitem que algú ens faciliti la vida!

L’altre gran debat que s’ha obert amb el popular “Envàs, on vas?” és el de fins a quin punt els ciutadans hem de fer unes feines que alguns diuen que haurien de ser competència de l’Administració.
En aquest punt s’ha encetat fins i tot una lluita política. I és que són moltes les veus autoritzades que afirmen que, encara que vagi a parar al container dels envasos un plàstic que mai ha contingut res o al de vidre una copa de cristall de Murano, no solament s’efectuarà la separació corresponent a la planta de tractament, sinó que fins i tot aquests elements “aliens” arribaran al punt final del procés de reciclatge.

És clar que hem de comptar que entren en l’assumpte interessos comercials. Quan una empresa treu al mercat un producte que va contingut en un envàs (ja sigui de plàstic o de vidre), aquesta està pagant el reciclatge que ha de tenir lloc al final de la seva vida útil.

Aquest simple fet fa que en els temes mediambientals, encara que pretenguem dissimular, tots hi estem involucrats.
L’èxit que la natura noti el menys possible els excessos del nostre consum vindrà determinat perquè una empresa disseny un producte sostenible i pagui una taxa, el consumidor dipositi l’embolcall al lloc correcte (a part de suportar la part del pagament de reciclatge que haurà repercutit en el preu final) i l’Administració  gestioni el final de cicle (que serà alhora el principi d’un nou ús) adientment.

Per tant, encara que no ens deixem convèncer fàcilment per anuncis carrinclons que ens interroguen sobre dilemes plastificats, necessàriament hem de contraatacar preguntant-nos a nosaltres mateixos cap a on volem anar.
I és que l’estat en què anem deixant el planeta ha de condicionar per força aquesta resposta. El futur el passarem allà.

18 de gen. 2013

Mea culpa


La culpa és un ferro roent, una branca espinosa que quan ens la trobem a les mans el primer impuls és el de desempallegar-nos-en. Però hi ha qui acata les conseqüències dels seus actes i actua amb responsabilitat, i qui fa ús i servei de tota la seva xarxa d’argúcies i influències per esbandir-se’n les mans.

Aquestes últimes setmanes s’ha parlat a bastament del “Cas Pallerols” i hem pogut ser testimonis de la pasta amb la que està feta la nostra justícia. No és més que una massa dúctil i esponjosa que esmorteeix els cops a aquells que es poden permetre el luxe de ruixar-la.
Si tens diners no et preocupis, que dels jutjats no ha d’existir res més que la sala de la màquina del cafè on el teu advocat comprarà la part de raó que el jutge no t’haurà sabut veure.

I embolicat amb tot l’assumpte, ha sobresortit la figura d’en Duran i Lleida, amb un debat alternatiu però relacionat. Ja sabem que com que ostenta un rol polític de primera fila tot allò que l’envolta transcendirà molt més.
D’una manera emfàtica i contundent s’ha qüestionat la decisió que ha pres, ara que s’ha comprovat el finançament il·legal del partit que dirigeix, de no dimitir dels seus càrrecs (tal i com havia afirmat que faria si es donava la circumstància).
Però com que la tangent és ferma i permet la sortida en situacions d’emergència, s’ha escapat per aquí i ha fet com qui sent ploure.

Realment no sé si aquest senyor hauria de plegar o no. Això ho haurien de decidir els comitès del seu partit (observant si, com a mínim, es pot desprendre alguna omissió de supervisió del fet que no hagués percebut l’entrada d’uns fons d’origen dubtós) o bé la seva consciència.
Ara bé, el que no es pot fer és criticar fins i tot aquells que l’únic que fan és expressar el dubte o posar-li a l’alçada de la vista que la dimissió ben bé podria ésser (o hauria d’ésser) una alternativa real.

La vida és així. Hi ha persones que quan veuen que han trencat un vidre se’n van corrents; o fins i tot que, quan surt el propietari enfurismat, miren de reüll el veí del costat per mirar de traspassar-li les culpes.
De manera contraposada, existeix igualment la gent farcida de recel que quan senten el dringar d’una finestra esquinçant-se miren d’apartar tots els objectes contundents del seu voltant, conscients que, encara que siguin totalment innocents, tenen tots els números per carregar-se-la.
I entremig d’aquests dos extrems, els individus honestos que fan coses bé i de tant en tant s’equivoquen (la “Common people” de la cançó dels Pulp). Persones que quan sobrevenen aquests errors els admeten, entre dents o d’una forma oberta, i immediatament comencen a cavil·lar per emprendre mesures correctores, sense plasmar cap esmena a la seva responsabilitat.

Quan realitzem una acció, estem assumint l’edat pròpia d’aquest fet. No s’hi val a fer-nos els marrecs consentits i esquerps que quan quelcom se’ls trenca a les mans maleeixen qui els ha donat la joguina. Aquesta tendència és malauradament massa usual a la nostra societat.
Segurament sí que és cert que polítics, bancs, empresaris, mitjans de comunicació i tants i tants col·lectius o individuals ens haurien pogut facilitar una mica més les coses. Però la responsabilitat final és nostra. I això constitueix més una oportunitat que una amenaça.

12 de gen. 2013

Primera vegada


Les primeres vegades en les quals fem quelcom, qualsevol cosa, són ocasions recordades i contrastades.
Per un cantó, hi actua l’expectació que fa que estiguem especialment expectants davant la novetat, amatents i il·lusionats en albirar el dubte sobre què ha de venir. La possibilitat d’obtenir una nova experiència no hauria d’ésser mai menyspreable.
Però per l’altra banda, du alhora associada la inseguretat de la interrogació. Què passarà? Com serà? M’agradarà? Voldré repetir?
Un cop s’acabi aquest primer episodi, només en quedarà un record, agre o més dolç; i un profund punt i a part que causarà que, per molt que darrere hagin de venir una segona, tercera, quarta o cinquena vegada, l’episodi que tot ho haurà encetat resti en un altar, ben bé al marge.

Indefugiblement, la repetició matarà finalment una part de la màgia. La rutina acabarà tenyint allò que un dia havia estat un groc fosforescent per un dels tons integrants de la seva àmplia gamma de grisos.
Poc a poc anem normalitzant qualsevol dels actes, fent que fins i tots aquells que amb una anàlisi subjectiva i independent serien valorats com a superbs, esdevinguin simples episodis amb els quals complir, monotonia dura que practicarem d’una forma mecànica, simplement per cobrir l’expedient.

La primera vegada que un nen va en avió, per exemple, viu una aventura apassionant: l’excitació prèvia del viatge, l’enrenou de l’aeroport, que l’escorcollin com si fos un d’aquells delinqüents que veu a la tele, lliscar per passadissos lluents i rampes mecàniques, els auxiliars de vol que amb més o menys èmfasi els rebran... i finalment el moviment: un grapat de sons mecànics sobtats, les indicacions de seguretat que no fan més que ampliar la percepció de risc, el recorregut per la pista d’enlairament... i volar enmig d’un silenci tens, amb la mirada assedegada de ganes d’aprendre o experimentar, exhaust de pàgina nova.

En canvi, quan estem tips d’anar d’un cantó a l’altre amb avió, l’acabem agafant com qui acaba un taxi o una bicicleta. Sense atorgar-li el valor indescriptible que un dia havia tingut.

Per això val la pena, sempre que estiguem realitzant quelcom que avui ens és completament conegut, intentar recular en el temps fins a l’infant o persona no tan gran que un dia havia al·lucinat en trobar-se en aquella situació. A veure si redescobrim la màgia que els mesos han anat esbravant.

Ara que iniciem l’any, no podem menysprear l’ocasió immillorable que se’ns presenta de començar. Aquest verb té sempre una mística especial. I no només pel fet que significa posar les primeres pedres d’un projecte o una acció, sinó per l’energia i l’entusiasme que s’han de desprendre d’aquest fet i contagiar-ne la resta.

Estem a les primeres pàgines del dos mil tretze. Tenim tot un document per endavant en blanc per anar omplint amb un argument planejat (tant de bo el paper aguanti totes les línies que hem somiat) i, de tant en tant, alguns mots improvisats que li atorguin frescor i diferenciació.
Defensem la història que anirem bastint i gaudim-la com si d’una pel·lícula que mai haguéssim vist es tractés, encisats i amb els prejudicis anul·lats.

5 de gen. 2013

Salpant del moll les quimeres!


Si estan mirant aquesta pàgina i tenen l’ull posat en aquest escrit, serà que l’apocalíptic final del món que els més esgarriacries havien programat per al passat vint-i-ú de desembre al final no ha estat tan contundent com havien previst. Felicitats per la part que els toca!
Per tant, hem pogut celebrar un nou traspàs de xifra i ja estem immersos en un repte diferent, aquest cop anomenat dos mil tretze.

La setmana passada, en aquest mateix espai, parlava sobre els projectes que més o menys tots posem sobre la taula quan arriben aquestes dates. Propòsits, negocis que podríem provar, comptes pendents, disculpes a oferir, pactes a segellar, abraçades a mig convèncer...
Però com a tema subjacent a aquest hi ha la planificació d’aquests projectes. Com un plànol de la ciutat a edificar, prèviament a començar a bastir edificis cal tenir un esbós de les instal·lacions bàsiques, les infraestructures públiques a disposar per fer l’indret habitable, pensar per a quanta gent concebrem l’emplaçament... En definitiva, endreçar una mica les idees per evitar deixar-nos endur per un excés de rauxa i cedir davant les envestides de les ganes de fer.

Per a això (si més no, per a això sí) la política pot servir-nos de referència. I és que últimament sentim d’una forma continuada els missatges que proclamen els caps de diferents estats i els seus seguidors en referència a la manera de combatre l’actual situació.

Resumint i simplificant, en termes econòmics existeixen dues tendències majoritàries: el Keynesianisme i el Liberalisme. Mentre la primera postula la intervenció de l’Estat com a estimulant de demanda en situacions d’estancament (generant obres públiques, per exemple, que facin moure el líquid monetari), la segona aposta clarament per mantenir la contenció en aquesta classe d’episodis. 
Evidentment, la que s’ha acabat imposant gairebé arreu és la segona opció. Les retallades encapçalades per la cancellera Merkel triomfen a Europa, sense anar més lluny. I en alguns llocs més que en d’altres han calat fort. Si no que ens ho expliquin a nosaltres!
Tanmateix, encara que als Estats Units el liberalisme també ocupa el lloc de privilegi del podi, allà hi ha hagut alguna matisació dissimulada cap a les indicacions d’en John Maynard Keynes (vegin tot l’episodi General Motors). Fins i tot als voltants del Bundestag, si ho mirem fredament, també hi ha arribat l’ombra de l’economista britànic. Si no, que són les ajudes a fons perdut d’Europa als bancs a part d’una aclucada d’ull al seu model?

Doncs aplicant l’arquetip (liberal o keynesià) que més ens interessi per als nostres projectes, serem capaços de definir dins d’un pla els somnis i posar-nos a treballar perquè abandonin l’àmbit de les quimeres i passin a la realitat.
Si som gosats i creiem molt amb les nostres possibilitats, podem arriscar-nos i marcar amb lletres majúscules a l’inici de la contesa que anem per a totes; i alçar-nos cap al cim més arriscat d’un bot decidit. O potser el nostre tarannà és més previngut i preferirem anar pas a pas, assoliment rere assoliment, i pautarem unes coordenades de proximitat abans d’emprendre l’ofensiva posterior cap a una miqueta més d’atreviment.

Sigui quina sigui la nostra tria, que les cartes que haguem decidit posar sobre la taula se surtin amb la seva en la mesura que ho haguem previst.

Els desitjo un excel·lent 20tretze.