Certes
coses donen un respir al trajecte de les nostres vides. I és que hi ha alguns
episodis que donem d’avantmà com a certs i, per tant, no cal que hi pensem més.
Podem posar el pilot automàtic i deixar-los fer mentre nosaltres ens permetem
concentrar-nos en altres afers.
Per
exemple, una d’aquestes coses que donem per fetes és que a l’estiu fa sol,
molta calor i un clima propici per gaudir de les vacances i l’aire lliure.
I
recolzant-nos en aquest pensament (amb una base certament fundada per
l’estadística i els seus registres) ens posem a fer plans.
Així,
ja al mes de març o d’abril podem començar a rumiar si a l’agost anirem a la
Costa Brava a la platja o a la Cerdanya a rebre banys d’un aire una mica menys
tòrrid; ara bé, si el que desitgem és esquiar ja comptem que la cosa ens
sortirà un pèl més cara i haurem d’anar a l’altra punta de món per trobar neu.
Això
no obstant, de tant en tant allò previsible se’ns descabdella i ens obliga a
improvisar. Ha passat, sense anar més lluny, amb aquest estiu nuvolós, apagat i
indiferent que ens ha tocat aquest any. Moltes prediccions que havíem fet i
aquelles fotografies emmarcades en aquestes dates que havíem imaginat i que
tenien un cel blau i un astre rei radiant de fons se n’han anat definitivament
en orris.
Per
bé i per mal, ocorre en moltes situacions de la vida això de deixar-nos anar
tot esperant una cosa i que llavors n’acabi esdevenint una de ben diferent o,
fins i tot, totalment oposada.
El
positiu d’aquests casos és que apareix en les nostres existències el factor
sorpresa. Ens toca improvisar a partir del nou escenari, ja que allò
preconcebut grinyola per tot arreu.
I ja
se sap que les sorpreses són el millor antídot perquè l’emoció, aquella
esgarrifança, abandoni el seu ostracisme i tregui el cap de forma decidida per
sobre de la selva espessa i acaparadora com unes arenes movedisses de la
quotidianitat.
Però
en el fet que ens trenquin els esquemes no tot és amable.
Per
començar, una cosa que tots fem en major o menor mesura és visualitzar allò que
en determinada situació futura creiem que passarà. Això serveix a la nostra
ment com a entrenament, per avaluar amb antelació què es trobarà en aquell context, com actuarà
davant de certa resposta o què dirà per amorosir determinada rèplica.
Per
tant, si l’attrezzo varia la persona es troba tot d’una davant d’una situació
no només nova, sinó també no entrenada. I això la fa doblement inexperta.
A
part, en el transcórrer per aquest món posem en marxa, moltes vegades
imperceptiblement, automatismes. I un dels més destacats i estesos és el de
seguir les convencions que la societat dicta.
Copiem
el que hem vist fer. Avançar per un camp de blat trepitjat exigeix menys esforç
que fer-ho per una plantació verge en la qual les espigues s’aixequin
orgulloses.
Llavors,
si ens toca decidir de forma improvisada, serà més probable que manegem la
imaginació per tirar endavant seguint el nostre propi i intransferible camí.
Alegrem-nos,
doncs, perquè aquest estiu de rebaixes que hem tingut, inepte i ploraner, ens
ha regalat la significativa oportunitat d’esquinçar pel bell mig la nostra zona
de confort i exercitar els plans B.
I és
que, al capdavall, qui no es conforma és perquè no vol.