29 d’ag. 2014

Pla B


Certes coses donen un respir al trajecte de les nostres vides. I és que hi ha alguns episodis que donem d’avantmà com a certs i, per tant, no cal que hi pensem més. Podem posar el pilot automàtic i deixar-los fer mentre nosaltres ens permetem concentrar-nos en altres afers.

Per exemple, una d’aquestes coses que donem per fetes és que a l’estiu fa sol, molta calor i un clima propici per gaudir de les vacances i l’aire lliure.
I recolzant-nos en aquest pensament (amb una base certament fundada per l’estadística i els seus registres) ens posem a fer plans.
Així, ja al mes de març o d’abril podem començar a rumiar si a l’agost anirem a la Costa Brava a la platja o a la Cerdanya a rebre banys d’un aire una mica menys tòrrid; ara bé, si el que desitgem és esquiar ja comptem que la cosa ens sortirà un pèl més cara i haurem d’anar a l’altra punta de món per trobar neu.

Això no obstant, de tant en tant allò previsible se’ns descabdella i ens obliga a improvisar. Ha passat, sense anar més lluny, amb aquest estiu nuvolós, apagat i indiferent que ens ha tocat aquest any. Moltes prediccions que havíem fet i aquelles fotografies emmarcades en aquestes dates que havíem imaginat i que tenien un cel blau i un astre rei radiant de fons se n’han anat definitivament en orris.

Per bé i per mal, ocorre en moltes situacions de la vida això de deixar-nos anar tot esperant una cosa i que llavors n’acabi esdevenint una de ben diferent o, fins i tot, totalment oposada.

El positiu d’aquests casos és que apareix en les nostres existències el factor sorpresa. Ens toca improvisar a partir del nou escenari, ja que allò preconcebut grinyola per tot arreu.
I ja se sap que les sorpreses són el millor antídot perquè l’emoció, aquella esgarrifança, abandoni el seu ostracisme i tregui el cap de forma decidida per sobre de la selva espessa i acaparadora com unes arenes movedisses de la quotidianitat.

Però en el fet que ens trenquin els esquemes no tot és amable.
Per començar, una cosa que tots fem en major o menor mesura és visualitzar allò que en determinada situació futura creiem que passarà. Això serveix a la nostra ment com a entrenament, per avaluar amb antelació  què es trobarà en aquell context, com actuarà davant de certa resposta o què dirà per amorosir determinada rèplica.
Per tant, si l’attrezzo varia la persona es troba tot d’una davant d’una situació no només nova, sinó també no entrenada. I això la fa doblement inexperta.

A part, en el transcórrer per aquest món posem en marxa, moltes vegades imperceptiblement, automatismes. I un dels més destacats i estesos és el de seguir les convencions que la societat dicta.
Copiem el que hem vist fer. Avançar per un camp de blat trepitjat exigeix menys esforç que fer-ho per una plantació verge en la qual les espigues s’aixequin orgulloses.
Llavors, si ens toca decidir de forma improvisada, serà més probable que manegem la imaginació per tirar endavant seguint el nostre propi i intransferible camí.

Alegrem-nos, doncs, perquè aquest estiu de rebaixes que hem tingut, inepte i ploraner, ens ha regalat la significativa oportunitat d’esquinçar pel bell mig la nostra zona de confort i exercitar els plans B.
I és que, al capdavall, qui no es conforma és perquè no vol.

14 d’ag. 2014

Fàcil


No cal que ens remuntem a la implantació de l’electricitat en carrers i places per trobar un canvi substancial produït per les noves tecnologies.

Tot i que aquestes modificacions a l’actualitat no són segurament tan evidents perquè sobrevenen amb una facilitat espaterrant, la veritat és que fa uns anys (per no dir uns decennis) que els nous invents estan causant en les nostres vides dràstics girs. I encara no hem paït l’anterior que ja se’n produeix un altre que el deixa totalment desfasat i fora de joc.

Això està marcant en el dietari dels nostres dies uns hàbits particulars, que ben poc s’assemblen als d’una sola generació endarrere.
I encara que a vegades costa que en siguem conscients (la quotidianitat empenyent a vegades no deixa el repòs necessari per parar-nos a meditar gaire), aquests canvis han llaurat un solc molt profund en les nostres existències.
I és que diuen que els actes que duem a terme s’acaben convertint en els nostres hàbits, i aquests al seu torn esdevindran el caràcter, que a la fi serà allò que anirà forjant el destí de cadascú.

Avui ens hem avesat tant a les comoditats que ens atorguen les recents invencions que quasi bé no sabríem viure sense. Aparells que van començar essent frivolitats o luxes, s’han acabat convertint en indispensables gràcies a l’enginy i a les lliçons de màrqueting d’aquells empresaris que han sabut veure que una de les millors definicions d’innovació és l’art d’originar necessitats a partir d’allò que originalment no ho era.

Certament, ho volem tot fàcil i ràpid!
Actualment podem fer la compra a través de supermercats virtuals, contractar un viatge amb un parell de clics de ratolí, tenir accés a una biblioteca d’Alexandria multiplicada per l’infinit sobre una pantalla, conduir s’està automatitzant cada cop més, podem trobar a gairebé tothom en qüestió de segons, estiguem en la part del món que estem trobarem menjar o tradicions de l’altra punta de planeta, les notícies (i les preocupacions associades) corren com la pólvora, etcètera, etcètera, etcètera.

Moltes coses bones, que ens simplifiquen de gran manera el transcórrer vital.
Això no obstant, aquesta facilitat d’ús, aquesta simplicitat de trànsit, aquesta senzillesa de moviments que ens és tan beneficiosa a les dones i homes de bé, també esdevé profitosa per aquelles persones de fosques intencions o les altres coses que poden anar contra la humanitat.

Per exemple, aquests jorns contemplem esparverats com de ràpid avança un virus que fins fa ben poc pràcticament no en teníem referències.
L’Ebola avança per l’Àfrica a un ritme desenfrenat, i ho fa aprofitant la velocitat que poden assumir els seus portadors, la gent que el pateix i que involuntàriament el transmetrà (i tot això es suma a la injustícia que diferencia els diversos continents, evidentment).

És com una macabra metàfora que conta que potser les facilitats que requerim són massa i se’ns poden girar en contra.
Tant de bo poguéssim assolir una velocitat de creuer justa; suficientment ràpida com per tenir tot allò que desitgem a l’abast de la mà, però suficientment lenta com per ésser capaços de, si mai necessitem esprintar, deixar enrere el nostre ritme habitual i tot allò que de forma paràsita s’hi vincula.

8 d’ag. 2014

Migdies calorosos de dimarts d'estiu


Migdia de dimarts d’estiu passejant pel casc antic d’una ciutat que malauradament podrien ser moltes.

La calitja de l’època colpeja fort les ànsies de recerca d’aquell que avui li ha donat per fer d’explorador. Costa fins i tot avançar entre els fluxos ascendents d’aquell aire que deserta de tanta calor i se’n va cel amunt.
La majoria de la gent coneix la inclemència d’aquests començaments de tarda, per això es queden a casa, ben a resguard. Ho certifiquen els sons dels coberts dringant de nens que desparen taula, les paraules soltes de converses entretallades o les males notícies del so d’un televisor escolant-se per les finestres obertes de les cases.
El carrer està totalment orfe de vida, en hores així. Definitivament.

Per això, en no rebre les interferències de la humanitat o de qualsevol altre moviment, en migdies calorosos de dimarts d’estiu com aquest un passejant té l’oportunitat de fixar-se en detalls que a vegades passen desapercebuts, engolits per distraccions oportunes, presses afamades o rutines rabents.

I els temps actuals afavoreixen que una d’aquestes coses amb les quals hom es pot fixar a bastament en episodis per l’estil siguin les moltes cases en ruïnes que poblen les localitats.
La gent, l’ajuntament o qui sigui s’han cansat de l’indret; i allà on fa uns anys hi sonaven els despertadors, hi bullia l’olla, hi creixien els vailets, les cortines voleiaven o la nit hi tenia restringit l’accés fins que els llums apagant-se l’autoritzaven, avui és regne del no-res més absolut, de la desolació més afligida.

No podia (ni volia) evitar que el sorprenguessin aquells edificis un dia ferms i forts que de tant tristos havien plogut murs sobre els voltants..., o les teulades que havien homenatjat la intempèrie que sentien tot dibuixant-la amb la forma del buit que no impedia que la pluja mullés..., o aquells taulers on el sistema havia fet escac i mat a tots els peons, que deuria ser el que es veuria si hagués pogut donar un cop d’ull als solars inhabitats des d’un globus aerostàtic...

Tot allò l’omplia d’una profunda pena.
I encara més quan percebia en detalls el rastre de la vida que un dia devia haver construït llar entre les actuals runes: papers de paret esquinçats guarnint la desesperació de vellut, mobles corcats fent equilibris per no caure al buit, portes que un dia havien significat intimitat i ara estaven vermelles d’ignomínia, vidres que cridaven en va la pedra que els tragués per fi del mig del tot...

Envoltat de tota aquesta tranquil·litat pertorbada, entre l’escalfor penetrant i la tristesa roent fan néixer en la ment del passejant deliris que gosen alçar el vol.
Es pregunta quina deu ser la diferència (si és que n’hi ha) entre una casa en ruïnes i aquelles persones que un dia perden el favor d’aquells que un dia els havien admirat.

Veure una casa amb les parets que no han pogut resistir tanta solitud i s’esfondren és una experiència ben desoladora, i això que totxanes, bigues, fustes ni formigó no pensen ni senten.
Però què deu pensar i sentir l’ésser humà que un dia es derrueix ell mateix o és ensorrat per algú altre? Com es deu menjar això d’observar com totes les teves vergonyes queden a la vista de tothom i, per acabar-ho d’adobar, ningú vol arrecerar-se a la teva ombra?

Per avui ja n’hi ha prou, es diu.
I mentre el passejant es va perdent de vista carrer avall, si poguéssim entrar al seu cervell veuríem com no es pot treure del record aquell home que fins ahir anomenaven Honorable i avui no és més que un pis sense murs i amb el paper pintat del rebedor per fora, a la mirada de qui sigui.
Li pot passa a qualsevol això? Espera que no... Espera que no... I aquest desig s’acaba fent pregària.

2 d’ag. 2014

Entrada secundària


Quan parlem de Nova York, els referents que en tenim són tan potents que ens atrevim a descriure la ciutat sense ni tan sols haver-hi estat.

Tantes escenes de pel·lícula, reportatges i la noció que ens han venut de capital de l’imperi-dels-temps-actuals han afavorit, entre d’altres, aquesta idea.

Però de tant en tant apareix alguna notícia que rescata els novaiorquesos del cel de la perfecció i els fa baixar pel tobogan de les coses mundanes directament al mateix nivell insuls de la resta de mortals.

Per exemple, aquesta passada setmana el departament d’Urbanisme i Habitatge del consistori de la ciutat dels gratacels va autoritzar el despropòsit que ara els narraré...

Es veu que fa uns anys, sota el mandat del llavors alcalde Michael Bloomberg, la promotora immobiliària Extell va rebre l’autorització per construir una torre de 33 plantes i 296 habitatges de luxe al Baix Manhattan, concretament a l’Upper West Side. Però amb la condició que, a canvi d’unes exempcions fiscals, havien d’introduir al projecte 55 pisos a preu assequible, destinats a famílies de classes socials més “populars”.

Han passat els anys, Nova York té nou alcalde (el progressista Bill de Blasio) i l’edifici s’ha acabat de construir.
Però una altra cosa que ha canviat ha estat el “feta la llei, feta la trampa” de l’empresa promotora. I aquesta, en un deplorable rampell, ha decidit que els habitatges “socials” del nou edifici havien de tenir una porta d’entrada i sortida diferenciada de la dels pisos “estàndard”.

Serà realment curiós veure com els de la “porta per a rics” miren de reüll els que transiten cap a la “porta per a pobres”, i a la inversa. Compartiran fonaments, estructura i parets principals, però res de barrejar-se en anar a buscar el pa o sortir per anar a passejar per Central Park (que, si encara no ho han canviat, allà hi deixen entrar a tothom més enllà del seu potencial econòmic).
I encara més: si un veí ric vol sucre de marca blanca podrà anar a demanar-lo entrant per l’entrada que ell no acostuma a agafar? I una persona del servei per on haurà d’entrar? Perquè usant l’entrada de “rics” podria viciar l’aire, però si el fan entrar per la zona de “pobres” potser aquests, per comparació, gosen també mirar-lo per sobre de l’espatlla i prohibir-li el pas...

Com era d’esperar, ha sorgit a la “Gran Poma” un moviment de protesta. Es comença per aquest, però després el poden seguir nous casos d’entrades A i B... O acabar-ho classificant tot (des de portes a seients d’autobús) en destinats a A, B o fins i tot C....

És un cas que m’ha cridat molt l’atenció.

En primer terme, per la hipòcrita filantropia d’erigir un espai amb preus assequibles per a gent amb necessitats especials i, llavors, separar-los de la resta. Abans de fer això, segurament hauria estat preferible que haguessin alçat un edifici específic en un barri “modest” per compensar. Tot menys diferenciar.

I en segon lloc, m’ha semblat reconèixer en aquesta actitud moltes semblances amb tractaments que la gent normal hem de patir d’una forma quotidiana.
Tots som iguals, ens planten amb lletres de neó, però a l’hora de la veritat no tenen cap remordiment en palplantar-nos portes A i portes B.

I és que diuen que “Tots els camins porten a Roma”, però alguns entren directament fins al Fòrum, mentre que els altres només arriben a la perifèria...