30 d’abr. 2009

Pandèmies

Per si no en teníem prou amb la maleïda crisi i tot el panorama que hi ha per endavant, ara es veu que des de Mèxic ens arriba una nova i devastadora malaltia, la grip porcina.
El potencial destructiu d’aquest virus diuen que està maximitzat, ja que és un híbrid amb components porcí, humà i aviari. I sobretot els dos darrers adjectius han aixecat la veu d’alerta: humà significa, no podria ésser d’altra manera, que afecta els humans; i que sigui alhora aviari el fa altament patogen.

De moment van dibuixant-se contínuament i sense fre sobre el mapa terrestre nous punts en les zones on s’ha diagnosticat la malaltia. El broll amb epicentre a Ciutat de Mèxic va escampant la seva rauxa de malestar i por. Fins i tot els experts comencen a plantejar-se la possibilitat que l’epidèmia esdevingui al final pandèmia. Per una o altra cosa sempre ens toca patir...

És cert que el temps d’ara, amb l’excés d’informació que transmet sistemàticament, ens porta ràpidament al catastrofisme. Fins i tot abans d’avaluar les causes o de contrastar la fidedignitat de la notícia aquesta està ja ocupant titulars a tot el món.
Ara bé, com que si haguéssim de fer massa cas de les perspectives fatalistes que ens envien constantment estaríem espantats sempre, sovint optem per passar absolutament del tema. Això té, com en el conte del llop, l’efecte secundari que quan en passi una que de ben segur ens acabi afectant a tots plegats no ens la creurem i l’esperarem mirant cap a l’altre costat.

És un dels mals de la globalització. I és que tot i que habitualment emprem aquesta suada paraula per parlar de tendències econòmiques o de consum, és aplicable a moltes situacions.
La grip porcina mateix, fa uns anys s’hauria quedat limitada geogràficament molt més temps, ja que els moviments de persones o de mercaderies internacionals eren molt menys freqüents. Tot i que partim de la premissa que no seria recomanable tornar a aquesta situació (si no, que ho preguntin a qui estigui a punt d’encetar un viatge de plaer), això és una realitat.
Fa mal només imaginar-se, encara que sigui per un breu moment, què passaria en les condicions actuals de moviments internacionals si es declarés una pandèmia contundent com la de pesta negra del segle XIV o la de grip espanyola de principis del segle XX.

I talment com la grip, tancant l’aixeta d’aquest món global que ens ha tocat viure ens estalviaríem tantes i tantes coses dolentes…
Per si hi ha dubtes, valgui reforçar que això és una metàfora. L’opció d’un món comú (només en tenim un, de món) ens aporta veritablement molts inputs positius (una cultura compartida, conèixer tradicions, multiplicar les possibilitats…). Però sempre que hi hagi un control i es faci en la justa mesura. Si no, caiem cap a l’altra banda, la dels excessos. I això ens conduiria a fatals pèrdues, com les de la cultura pròpia o les de l’autoestima.

Sense dubte, no tot el que ve de fora serà bo; per molt que en d’altres països ja ho hagin assumit i ens en cantin les excel·lències. Toca tenir esperit crític i saber valorar allò que ens arriba. I deixar entrar el que ens farà millors i tancar les portes a la grip i altres noses.

24 d’abr. 2009

Rebel·lió a les aules

El Departament d’Educació va fer públics la passada setmana els resultats acadèmics que es van donar el passat curs 2007/08.
Seguint una tàctica generalitzada últimament en l’ens polític català, ho féu per justificar-se, amb la mentalitat semiparanoica habitual que tothom els ataca sense solta ni volta. Aquest cop era per contradir diversos informes que s’havien anat publicant darrerament i que no deixaven precisament ben parat el sistema educatiu català, com ara els informes PISA, del Ministeri d’Educació, de la OCDE o de la Fundació Jaume Bofill.

El missatge fou, com no, optimista. Un 77,4% dels alumnes catalans van aprovar quart d’ESO durant aquest darrer curs, augmentant els registres de l’any anterior. Del percentatge que no ho superà, el 10% repetí, el 3% va decidir abandonar i el 9,6% acaben sense aprovar.

En un àmbit tan delicat com és l’educatiu, en el qual les estadístiques fan referència a persones i cada dècima de punt inclou un bon nombre de joves en procés de formació, és complicat recolzar-nos simplement en xifres a l’hora d’efectuar valoracions.
És clar que serà positiu que baixi algun indicador de fracàs escolar, però cal tenir en compte que el “residu” que no cap en el que és considerat èxit són individus que en una alta proporció acaben sense tenir cap estudi reglat ni cap coneixement específic que els ajudi a encaminar una vida professional on sovint es troben perduts.

A més, un altre factor detallat en la mateixa notícia i que resulta realment contradictori és que un 58,5% dels alumnes aproven el segon curs de batxillerat. Potser alguna cosa no rutlla quan en aquest ensenyament, en el qual els alumnes han triat voluntàriament participar i, per tant, estan teòricament motivats a estudiar, la xifra d’èxit és substancialment menor que en el cas de l’ESO, on molts dels participants ho fan simplement perquè encara estan dins de l’escolarització obligatòria. La diferència de dificultat entre cursos s’hauria de compensar per la motivació; no és normal que minvi en gairebé vint punts el grau d’èxit, cosa que du a la ment una possible manca d’exigència en l’ESO actual.

D’altra banda, les dades promocionades pel Departament d’Educació es refereixen estrictament a l’últim curs d’ESO, tot i que el plantejament es fa com si afectés a la seva globalitat. Evidentment, s’obvia el que no convé. En realitat, però, què passa amb tots aquells que abandonen l’educació secundària obligatòria abans del darrer curs? El sistema els hauria de recolzar, si no pot ser dins, fora de les aules, amb un millor acolliment. Una bona opció seria un sistema d’inserció laboral tutoritzada basat en l’oblidat sistema dels “aprenents”.

I no és solament això. Amb bones intencions o detalls numèrics amb tocs esperançadors no n’hi ha prou quan el sistema té tants temes pendents.

El Pla Bolonya ha estat segurament el desencadenant d’una espècie de rebel·lió a les aules tant per part d’alumnes com de professors. Han saltat les alarmes en molts nivells del nostre esquema, començant per l’educació primària i acabant a la universitat i a les oportunitats de fer carrera en el món acadèmic. Mestres exigint millors condicions de treball per a tots i estudiants reclamant que els programes considerin quelcom més que picabaralles polítiques o reformes planificades amb l’única intenció que quedin en acta pel simple fet de justificar el sou i canviar el que havia fet el govern anterior.

Tot i que, també val a dir-ho, l’espai educatiu ha estat sovint emprat com a plataforma des d’on enlairar les reclamacions socials més diverses. I això pot dur a confondre quines són les motivacions per sortir a cridar estrictament vinculades a l’afer acadèmic i quines les que tenen la intenció de donar el toc d’atenció a la situació, en general.
Històricament, i el present no n’és l’excepció, les reivindicacions estudiantils han donat veu a les mancances del poble, com una vàlvula d’escapament a les cabòries populars. Quan la gent pateix ho ha de fer saber, i moltes vegades la gent jove, i conseqüentment els estudiants, són els portaveus d’aquest sentiment.

17 d’abr. 2009

Ganes de pertànyer

És impossible tramitar la multitud de drames personals que les situacions de penúria ens deixen, espais d’una angoixa intransferible que provem en va de retratar mitjançant la generalització per compartir-ne així la fiblada amb els damnificats.

En aquests temps que la crisi ha esdevingut el prototipus de dany perfectament transposable a tanta i tanta gent, tots units pel mateix virus, és fàcil identificar arreu estereotips de grups de població agermanats per un mateix efecte secundari (en aquell cas que secundari indica una perversa manipulació fàctica).
Un d’aquests conjunts és el que conforma la immigració vinguda d’uns anys ençà al territori espanyol. Avui aquests individus, a més de rebre la rauxa de la incipient desacceleració econòmica –i posterior marxa enrere- com quasi tothom, són vistos més que mai per certs sectors (aquells que només saben resoldre els problemes carregant-los a esquenes alienes) com una amenaça.

Sense dubte, ells no són un problema; ara bé, sí que fan que tinguem una situació nova que cal identificar i avaluar.
L’arribada de nouvinguts va ser, no ho oblidem, un dels factors que va permetre el creixement que entre tots vam gaudir mentre durà. Requeríem mà d’obra per desenvolupar el pretensiós pla estratègic que havíem planejat, i en molts casos els immigrants ocupaven els llocs que d’altra manera haurien quedat vacants.
El gir de la situació ha fet que ara manqui treball, i això no vol dir pas que sobrin treballadors, per molt que alguns s’hi obstinin. Primer, perquè qualsevol persona és igual en forma i privilegis independentment del seu origen (i que trist que és haver-ho de recordar en ple segle vint-i-u!); i en segon lloc, perquè s’han guanyat el dret a romandre mitjançant el treball, si és que encara hi ha algú que creu que això sigui un dret que s’hagi de guanyar…

El que mana el panorama actual és aprendre a gestionar gairebé la mateixa població de fa dotze mesos amb menys recursos, a dimensionar correctament una xarxa sanitària i social digna per afrontar una nova realitat. I poder despatxar alhora la intolerància i aquest provincianisme irracional que tapa alguns ulls i obre massa boques.

Un material excel·lent per exemplificar la riquesa d’aquesta realitat és el documental Castells de Babel, realitzat per un equip tarragoní i que retrata, mitjançant el fet casteller, les virtuts de la diversitat.

Venint d’on venim, coneixem perfectament que el món dels castells constitueix un vehicle ideal per retratar la convivència, el treball en equip, la lluita per uns objectius comuns i la integració. I en aquest projecte audiovisual es fan valdre aquests valors per estendre un pont de benvinguda cap a aquells que arriben a Catalunya i, alhora, per engalanar un espai de trobada amb aquells que els reben.
A través dels casos particulars d’en Fred, en Brahim i la jove castellera Anabel, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, es posa rostre a la lògica d’una cohesió ràpida i sòlida de l’individu amb la societat del país on viu.

No és res complicat. Amb un bon marc on situar-se, el procés d’integració esdevé espontani i en absolut traumàtic. És simplement i natural un mecanisme que obvia d’una forma gens forçada l’interrogatori sobre nacionalitats d’origen i altres circumstàncies que no siguin exclusivament les ganes de pertànyer.

9 d’abr. 2009

Selecció natural

Aquests dies estem commemorant el segon centenari del naixement de Charles Darwin, un home que va dibuixar un punt i a part en el pensament científic que ha permès reprendre el fil de molts temes pendents.
La seva teoria de l’evolució va ser clau, en el moment d’aparèixer i encara ara, per mirar de resoldre una de les preguntes cabdals de la filosofia universal: “d’on venim?”. Però, a més, ens podem recolzar en els seus postulats per seguir la pista de temes de caire antropològic (o profètic) com ara “cap a on anem?”.

A grans trets (que dirien en un western), aquesta teoria darwiniana concep l’evolució com el fet que els individus millor preparats són els que acaben tenint més descendència, cosa que du que la genètica de l’espècie es vagi modificant a partir de la introducció de les característiques diferencials d’aquests. Per exemple, les girafes de coll més alt tenien avantatges a l’hora d’alimentar-se i, per tant, van deixar més descendents que les de coll més curt, avançant l’espècie cap a la consolidació majoritària d’aquesta peculiaritat fisiològica.
Aquesta hipòtesi fou contraposada amb la que el francès Lamarck proposà sobre l’herència dels caràcters adquirits. Així, segons aquest altre plantejament, les successives generacions de girafes haurien augmentat la llargada del seu coll a base d’exercitar-lo menjant-se les fulles de les branques més altes.
Tot i que Darwin no ho va arribar a saber mai, en Gregor Mendel, contemporani seu, li va donar bona part de raó amb el que resultarien ésser els fonaments d’una part clau de la ciència, la genètica.

És bo que aprenguem de les contribucions que dones i homes que ens precedeixen a la història de la humanitat ens han deixat en forma d’idees. I aquesta de l’evolució n’és indubtablement una.
A part de la vessant naturalista, els ensenyaments de Darwin es poden prendre perfectament per atacar problemes que avui ens són familiars. Quines opcions tenim, per exemple, a l’hora d’afrontar aquesta crisi salvatge que ara ens assetja? Doncs evolució! Tones i tones d’evolució!
Quan inexorablement arriba a la fi el sistema emprat fins aquell moment per a la subsistència, és hora de cercar alternatives. Sobretot en el cas de l’estat espanyol, on no es sabia fer res a part de marejar el totxo. Ara, per tant, toca inventar; i les bones idees que puguin nàixer seran justament les que romandran. Evolució pura, en aquest cas econòmica.

Vam aconseguir viure en un estat que ens venien com el d’un benestar perpètuament perdurable. Però les seves credencials, com s’ha comprovat, eren fràgils, bastides en certa manera sobre el fet que abans de la crescuda desmesurada érem un dels països considerats “pobres”, on la mà d’obra era relativament barata i el marge de creixement, notable.
Ara que el primer impuls ja és història, cal agafar de nou carrera si volem saltar més alt. I això passa per dues opcions: la primera és retrocedir, tornar a produir “coses més barates que els demés” i reacomodar-se en una situació de cinturó estret, cosa que no sé si tothom acceptarà; l’alternativa és innovar, maquinar, fabricar coses “noves” i obrir mercats.

Un altre dels grans genis que ha regalat la humanitat, Albert Einstein, també es va pronunciar sobre aquest tema amb uns termes semblants: “No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, de la mateixa manera que el dia neix de la nit fosca. És en la crisi on neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.

Per tant, val la pena que obrim els sentits i ens deixem aconsellar per les paraules de les ments des d’on sabem segur que han brollat grans pensaments. De sermonejadors n’hi ha molts; acreditats, però, no tants.
Si no actuem aviat, Darwin no ens profetitza mitjançant els mots de la seva selecció natural un missatge gaire encoratjador (els millors són els únics que perviuen…). Ara bé, tampoc Einstein ens ho pinta amb les seves paraules gaire més amable: “La veritable crisi és la crisi de la incompetència”.

3 d’abr. 2009

Ètica, moralitat i dubte

Darrerament han anat sorgint nombroses discrepàncies en un grapat d’aquells grans dilemes universals que romanen latents fins que, puntualment, de tant en tant van traient el cap.
No sé si ha estat per culpa d’aquesta crisi hilarant que ens està afectant de tal manera que magnifica qualsevol debat, però el cert és que han renascut bona part d’aquells enfrontaments inacabables que difícilment mai resoldrem.

Des del famós cara a cara (o paraxocs a paraxocs) entre autobusos laics i cristians, s’han revifat amb nova força arguments per a la confrontació tals com la fe, l’ús de mètodes anticonceptius o l’avortament.
I això que l’experiència de segles immersos en aquesta mena de diàlegs ja ens hauria d’haver ensenyat que trobar una resposta definitiva és una quimera. No hi ha cap contesta amb l’energia necessària per matar els interrogants colossals.

Sobre l’ètica, idealment, només n’haurien de parlar grans experts en el tema a tractar, capaços de posar punts rutilantment fixes per graduar què hauria d’ésser acceptable i què no. Però això és molt difícil. Complicat trobar entesos veritablement independents de qualsevol creença que no sigui la científica i complicat trobar qui rebi els informes sense prejudici i sense ganes de matisar.
De la mateixa manera, sobre la moralitat possiblement ningú hauria de tenir el dret d’opinar-ne; simplement bastir-ne una de pròpia a partir de coneixements, moments viscuts i la capacitat de raonar abstractament sobre situacions que tant de bo mai haguem de viure.
Trobarem un grapat d’ideologies i religions que ens oferiran packs complerts d’ètica i moralitat prefabricades; la gràcia està en recollir-ne tan sols, si ens interessa, els aspectes que ens facin el pes entre tantes doctrines i sub-doctrines.

Actualment sembla que hi hagi una ànsia alliçonadora. Fins i tot la “teoria laica” que des de molts estaments s’està promovent ha esdevingut, a la fi, gairebé una pseudo-religió per si mateixa, que exigeix als que l’acullen una doctrina de fe i de pregonament.

Ara bé, que les grans preguntes tinguin respostes esmunyedisses no vol dir pas que s’hagin d’abandonar. De tot el que un vol es pot aprendre. Un diàleg seriós sempre és profitós.
D’altra banda, no és el mateix no abraçar cap solució que abraçar-les totes. I és que últimament sembla que sigui això el que s’està fent. Els ciutadans, desconcertats per tant de crit, estan perdent el fil del debat i acaben donant-ho quasi tot per bo.

Utilitzaré per exemplificar aquest fet un cas que aquests darrers dies ha sortit als medis de comunicació, el d’un jove transsexual que viu a Barcelona i que espera bessons.
Fa uns quants anys vam rebre amb curiositat les imatges del nord-americà Thomas Beatie, el primer home embarassat gràcies al fet que en el procés de canvi de sexe havia conservat els genitals femenins amb els quals havia nascut. I ara en Rubén Noé encara ens fa més pròxim el cas.
No vull entrar a fer valoracions ni judicis del cas (no sóc ni en Rubén ni cap dels especialistes que han donat llum verda al seu desig), però a mi em serveix per mostrar aquest voler abastar-ho tot de la societat actual. I és que em sobta profundament que s’uneixi en un mateix individu la voluntat de ser vist per fi pel món com l’home que sempre s’havia sentit, amb tot l’esforç que això de ben segur li deu haver comportat, i, alhora, l’anhel de ser mare.

Avui tothom opina i, el que es pitjor, tothom diu tenir la raó. La saturació du, al capdavall, que s’entrevegi qualsevol dels grans raonaments com a estèril. Això provoca que, farts de discussió i plens de raonaments que asseguren ser els certs, diguem sí a tot.

L’ètica o la moralitat no són termes abstractes, sinó realitats que tots tenim completament interioritzades. El mèrit és deixar que prevalguin sobre les influències externes que ens entaforen amb culleres de fusta.
Amb la premissa que l’home és bo per naturalesa, així tot hauria d’anar la mar de bé.