28 de febr. 2012

Plom

Segurament el nom de Ted Sorensen els dirà poca cosa. Jo tampoc tenia fins fa poc el plaer. Però resulta que fou un advocat i escriptor nord-americà que actuà com a assessor especial del president John Fitzgerald Kennedy. Seva és la cèlebre frase pronunciada per aquest últim del “No et preguntis què pot fer el teu país per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu país”.

M’ha vingut aquesta oració al cap en contemplar alguns dels esdeveniments que estan passant darrerament per l’actualitat.

És veritat que els moments que embasten el present són feréstecs, salvatges, indomesticables. Realment, l’expectativa fa basarda. El fons sembla que vagi baixant cada dia que passa, fent de l’opció del ressorgiment quelcom quasi quimèric. La resurrecció és avui un somni llunyà, la inventiva d’una nit inexperta que cerca el matí per lluir la fantasia projectada sobre el coixí, sense saber que l’alba la matarà indefugiblement.

Però una altra afirmació, aquest cop d’un tal Einstein, diu que “La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi aporta progressos. La creativitat neix de l’angúnia, així com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi on neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar superat”.

Això no obstant, les darreres notícies indiquen que estem molt lluny d’ambdues frases. I això és veritablement preocupant.
Ni hi ha indicis que la majoria de població cerqui el canvi (si les coses no canvien, qui ha de canviar som les persones) ni oferim tot allò que tenim per, en moments en què l’esperit de societat hauria d’ésser més viu que mai, contribuir a la millora general.

Hi ha gent amb la càrrega d’una hipoteca que s’han quedat sense feina; nens que miren els pares perquè no els compren les joguines que estrenen els amics; persones que per no tenir no tenen ni sostre; i altres que, somiant fins i tot un caixer automàtic càlid, filosofen sobre la seva dissort amb la fam.
Moltíssims exemples. Massa exemples. Tot un paisatge de desencís.
I què fem? Quins missatges de superació i esforç projecten els medis de comunicació? Gent que reclama la intervenció de l’estat perquè li regalin coses que el veí s’haurà guanyat amb esforç, protestes potser amb un objectiu però sense cap proposta de recanvi o millora, el somni de la joventut és esdevenir funcionari i es malparla dels empresaris fins a l’extenuació, estem en un país en què ésser emprenedor és ser el primer a donar un cop de peu a una porta per ocupar el pis d’algú altre...

Cert que hi ha grans exemples de bregadors que concentren tota l’energia en un punt fins a aconseguir la ignició de la flama del destí anhelat. Però semblen condemnats a esdevenir, més que mai, l’últim reducte d’uns valors en perill d’extinció.

Hem vist que hi ha moltes paraules que parlen de grans gestes que es poden bastir amb l’excusa de les dificultats. El plom es fixa als nostres canells i hem de nedar amb el doble de força per no enfonsar-nos.
Però l’èpica es queda als llibres d’autoajuda. Avui no sembla que ningú estigui disposat a fer gaire pels altres (com a molt un donatiu que bescanviï uns quants euros per una neteja de consciència parcial).
En realitat no esdevé cap altra oportunitat en aquesta crisi que la d’aprofitar el mal tràngol per cavar una mica més la fosa d’aquesta civilització.

22 de febr. 2012

A ambdós costats del ring

Aquests dies el tema de moda és la reforma laboral practicada pel govern d’en Rajoy. A tot arreu se’n parla i han sorgit de sota les pedres experts en la temàtica per dir-hi la seva amb arguments més que irrefutables, tots i sempre definitius.
Tot i que en un país en el qual quan es fa la llei de seguida s’inventa la trampa, s’ha de tenir molta precaució en avaluar el resultat que pot tenir una variació d’aquesta magnitud...

Quan s’obren aquests grans debats d’estat, amb canvis importants que afecten a tanta gent d’una manera potencial, s’inicia un estat de convulsió. Com una digestió lenta, un bol alimentari fent-se pas esòfag avall a cops i empentes.
Els que mai fallen en aquest tipus d’ocasions són uns estereotips plenament fixats, que canvien de representant però es van tornant amb la finalitat que l’escenari públic no es quedi orfe del seu rol.
I aquest cop no ha estat diferent.

Per una banda hi ha, com no, els polítics i les seves interminables trifulgues.
Aquests, en comptes d’observar la llei o la proposta realitzada per avaluar-la, el primer que miren és qui l’ha proclamat o l’ha deixat anar.
Si l’emissor té el carnet del mateix color que el meu, no dubtaré a cantar-ne les excel·lències. Ara bé, tot canviarà si varia el to cromàtic de la bandera.
En parlaments, senats i tots aquests llocs que habiten els que haurien de guiar els nostres camins (normatius), les lletres són les rares espècies sense sentit ni veu que, per molt que omplin un full, el deixen sense contingut. L’únic abecedari és el fanatisme, el seguidisme i un partidisme mal entès que actua com una bena i allunya les cambres de representants del poble.

En segon lloc, apareix sempre (o bé es fa aparèixer) un enfrontament (per tant, amb gent condemnada a esdevenir contrincant) i aquells que l’amplifiquen.
En aquest cas de la reforma laboral, els adversaris (a part dels polítics d’abans, que no tenen remei) vénen sota la representació dels sindicats per una banda i de la patronal a l’altre cantó del ring.
El paper d’aquests dos sectors a Catalunya i a Espanya (desconec què passa a altres llocs) és ben paradoxal. Haurien d’ésser dos parts condemnades a entendre’s pel bé de tothom (uns aconsegueixen el benefici del lloc de treball i els altres, el de la mà d’obra), i en canvi resulta que només saben posar-se traves.
Potser això es deu al fet que habiten un àmbit molt polititzat i amb unes consignes ideològiques massa impregnades.
Aquesta tendència s’aprecia sobretot en el cas dels sindicats (potser perquè, en principi, tenen veu directa amb una major proporció de la població), que es dediquen a satanitzar els empresaris com a única proclama, amenaçar amb vagues generals només quan hi ha la dreta al poder (si vas massa descaradament contra els anomenats d’esquerres, per molt malament que aquests ho facin, corres el perill que et diguin que no ets progressista, suposo) i posar l’èmfasi en problemes que moltes vegades difereixen enormement dels reals dels comitès d’empresa que veritablement sí que donen la cara amb esforç i responsabilitat a peu de trinxera.

I en darrer terme (sempre en darrer), existim aquelles persones a qui la reforma laboral ens afectarà de debò, amb tota la seva transcendència, però als quals ningú pregunta què ens sembla.
L’única opció per expressar-nos que ens ofereixen els personatges d’abans és una casella prefixada perquè marquem la nostra opinió; però no d’una manera lliure i amb les nostres pròpies paraules, sinó coaccionada per un text tancat perquè abraci algun dels seus posicionaments radicals.

Hi ha moments que els canvis podrien ésser una bona notícia per a molts (quan has caigut al pou, qualsevol raig de llum que s’escoli serà una benedicció, encara que no duguis protecció solar), però entre tots ens els estan fent avorrir.
I nosaltres atònits al mig del ring, veient com tothom s’enfronta amb tothom. Tot i que ja som immunes a tanta disbauxa...

11 de febr. 2012

Segon terme

Tothom assumeix que és bo estar a la zona central de la imatge.
Si estàs a la vista, amb tothom observant-te o amb oportunitat de fer-ho, has obtingut l’opció perseguida per molts d’esdevenir protagonista.
Pel cantó contrari, el fet de tenir molta audiència provoca que cadascuna de les accions que realitzem (fins i tot els errors) s’amplifiquin, prenent una transcendència desconeguda fins aquell moment.

Per això hi ha qui prefereix no estar en un primer terme i, tot i tenir l’oportunitat d’avançar, treballa una mica més a l’ombra. Ja sigui mitjançant algú que dóna la cara per ell o perquè prefereix romandre voluntàriament sense un excés de responsabilitat (i potser menys benefici; però al capdavall això no ho és tot).

Ara bé (inexorablement havia d’arribar un “ara bé”; si tot fos blanc o negre els temes per als articles serien escassos), també hi ha els que s’aprofiten d’aquest segon terme.

Dilluns passat mirava la cerimònia d’entrega del premis Gaudí del cinema català. I com que la qualitat artística, emocional i de contingut de l’espectacle estava més sota zero que les temperatures, m’entretenia amb alguns detalls.
Per exemple, amb les cares de satisfacció dels senyors que militen en algun partit dels que anteriorment havien conformat el Tripartit, des de la segona fila de cadires, cada cop que el presentador de l’acte se’n reia dels membres de l’actual govern català que eren a la sala.

Va ésser una constant el contingut polític emès des del propi guió de l’acte. I no pas un contingut decent o amb criteri, sinó simplement basat en el menyspreu i el to burleta al qual van ésser sotmesos en Mas i el conseller Mascarell, com un vulgar acorralament.
En aquests actes ja estem acostumats que ragi una mica de pebre reivindicatiu. I alguns cops fins i tot pot encendre la metxa de l’atenció pública, sovint imprescindible, a través d’un canal que l’amplifica per inhabitual. Però si la mofa havia de ser de guió i en un acte destinat, entre d’altres, a guionistes, com a mínim podia tenir una mica més de nivell, sisplau!

Tornant al tema que ens ocupa, però, no tenien pèrdua, com deia, els rostres joiosos i còmplices dels polítics dels partits que han causat que el govern actual de la Generalitat hagi de prendre mesures tan dràstiques.

Amb això no pretenc defensar els mètodes d’en Mas i la seva colla. Qui segueix aquesta columna ja sabrà que avui per avui no me’n refio de cap polític ni els dono la meva confiança cega, siguin del color que siguin. Però tampoc no s’hi val fer llenya de l’arbre no caigut, sinó en aquest cas empès.

I, malauradament, és una actitud usual entre la nostra classe política que la transició entre la primera i la segona fila que dèiem abans es realitzi d’una manera trencadora. Tant, que quan els votants els obliguen a saltar de la poltrona alguns obliden qualsevol passat que dugui sobre les espatlles el rastre d’un mínim indici de culpa.
El deute que deixà el Tripartit fou bestial, però ara que s’han tret de sobre la responsabilitat (???) no dubten a riure i a fer escarni de la situació que han provocat.

Donar la cara costa. Hi ha qui prefereix mil cops més refugiar-se en l’anonimat de la multitud, d’allò corrent, abans que ésser centre dels focus. Però no per una finalitat lícita, sinó perquè la gernació al seu voltant li ocultarà la mà en la qual sosté la pedra. Impunement i covard.

4 de febr. 2012

Alta fidelitat

Hi ha un fenomen curiós que es repeteix darrerament sense aturador: els divorcis no paren d’augmentar. Les xifres han esdevingut realment preocupants.

Hi ha qui en culpa la crisi i tot aquest estat de crispació.
És ben factible que així sigui. Estem sotmesos a una pressió que condueix a què ens portem malament amb nosaltres mateixos. I ja ni us explico amb la resta de persones, per molt que ens les estimem.
També pot influir-hi l’estat econòmic minvat que tenim. És molt fred mirar-se una relació de parella com una societat, però tampoc no deixa d’ésser cert que els diners influeixen per tot i en tot. I quan manquen, les expectatives (totes, fins i tot la d’una vida compartida) defalleixen.
Per últim, tampoc podem descartar el rol d’un pensament del tipus: “si tot canvia, per què no ha de canviar aquest sentiment?”. I creure-s’ho o creure que ens ho creiem.

Què se n’ha fet d’aquelles parelles que col·leccionaven bodes? N’hi havia de bronze, de plata, d’or, de diamants i fins i tot de brillants. Però avui res.
Aviat qui passi de certs anys d’unió es veurà abocat a escriure un manual de supervivència. Talment com si l’amor o el compartir fossin un terreny inhòspit, salvatge, reservat només als més valents.

La fidelitat apareix com una matèria en clar retrocés, menystinguda i arcaica.
Però no a tot arreu, sinó només en el camp sentimental, pel que sembla...

I és que en altres tipus de contractes no dubtem a rubricar una signatura que ens vincularà a un compromís per un temps més o menys determinat.
Les empreses ens collen cada cop més amb lligams: contractes de permanència, nous serveis que ens imposen pactes a llarg termini, ...

Hi ha una clara contradicció: estem a l’era de l’“usar i tirar”, però cada jorn ens carreguem més de responsabilitats cap a tercers perquè ens proveeixin de serveis (malauradament, les responsabilitats avui sempre acostumen a ser de pagament o d’intercanvi, mai desinteressades).
Fins ara teníem contracte de mòbil per a trucades, avui hem d’afegir-hi internet (a casa, al mòbil o fins i tot a la tablet); ha aparegut la televisió de pagament, diaris a través de la xarxa, l’Spotify i tots els altres portals de serveis per Internet que ens exigeixen subscripció, etcètera, etcètera, etcètera.

Sumem a tot aquest arsenal d’artefactes tecnològics (dels quals havíem prescindit fins ara, però que han esdevingut totalment imprescindibles si pretenem estar a l’última) les despeses fixes “de tota la vida”: hipoteques, electricitat, terminis, assegurances, comunitats de veïns, manteniments de tot plegat, ...

Què tenim? Doncs quelcom que més que considerar-se un sortint monetari esdevé una rebaixa dels entrants mensuals, ja que és tan constant que gairebé podem menysprear la possibilitat que desaparegui algun dia.
Amb un sou de mil euros (abans es feien molts acudits dels mileuristes; però ara qui ho fos...) i unes factures constants de dos-cents, el nostre poder adquisitiu queda de vuit-cents euros. No ho podem oblidar.

Serem infidels als capricis sovint superflus de la vida moderna per poder-nos pagar una mica més de benestar, o el benestar en sí mateix és disposar del màxim de serveis a l’abast de la mà?
Depèn de nosaltres.