27 de gen. 2012

Des de dalt, tot baixada

Hi ha de tot per a tots els gustos. És ben veritat que els absoluts són espècies ben estranyes i el que s’estila són els relatius.
Fa un temps que la moda és malparlar d’Europa, i ara vénen els croates i diuen que pretenen entrar a formar part de la Unió Europea.

És clar que les circumstàncies marquen d’una manera decisiva, infinitament més que els principis que es puguin tenir. I segurament la necessitat (més que no pas la vocació europea del país bàltic) ha portat a Croàcia a donar el sí en el referèndum d’aquest diumenge (i amb un justet 66%, provinent d’un encara més trist 47% de participació).

De totes maneres, ja era hora que algú fes una carícia a aquesta actual criticada Europa.
És evident que en el seu marc s’hi contraposen molts interessos, i que no tothom es veu en el mateix dret. Tanmateix, és de justícia reconèixer que Alemanya ha de poder cridar més que Grècia, per exemple, que prou sort ha fet de tot el líquid que ha fluït pel sèrum del Banc Central Europeu.
I s’ha aprofitat aquesta desigualtat per girar la cara a aquella bandera amb la sardana d’estrelletes que un dia ens havia fet tanta gràcia. Però mai es pot menysprear la virtut de la unió.

Segurament ens manca una dosi d’autocrítica. Abracem allò que ens convé (lògic) i deixem de banda les coses en què ens refugiàvem per interès quan han deixat de tenir una utilitat per a nosaltres (ja no tan lògic, però real).
Som com el vailet que va amb el company que mai s’havia mirat perquè a aquest els Reis li han portat el joc de videoconsola que l’enlluerna. Demà, si té sort de convèncer la mare perquè li compri i tenir-lo per a ell sol, tornarà a deixar de banda aquell a qui avui promet amistat eterna.
Igualment, Europa ens va bé quan ha de fer-nos un favor, ésser el germà gran que ens salvi del buscabregues alt i rodanxó de nom Deute que ens martiritza; però no tenim cap remordiment a l’hora d’emprar-lo com a escut darrere el qual ens amaguem quan plouen les pedres de la culpa.

Tot és transitori. I avui més que mai.
És cert que aquesta variabilitat pot venir afavorida per la convulsió regnant, en molts (massa) àmbits.
Quan ens amenacin d’enviar-nos a la tundra siberiana, el fred que puguem sentir passejant per Catalunya i del qual diàriament ens queixàvem semblarà una temperatura tropical, glòria celestial.
És una de les lliçons que es poden extreure del tràngol (com a mínim que siguem capaços d’aprendre de tot): res és amovible. Oblidem-nos de les imatges fixes, que no tornaran com a mínim en una temporada.

L’altre ensenyança destil·lable de la tempesta és que exposar-se als contrastos és una teràpia adequada per aprendre sobre la caducitat de tot plegat.
Actualment està de moda una tècnica de motivació i desenvolupament personal anomenat Firewalk, que consisteix, ni més ni menys, en caminar sobre brases. I per què fer una “bestiesa” semblant? Doncs perquè, com diuen gent experta, si es supera la por i s’aconsegueix un objectiu tan dràstic, què no seràs capaç d’aconseguir a la vida?
És això: quan ets dalt d’un cim gloriós i et sents afortunat, t’has de mantenir alerta per no relliscar cap avall; però quan ets al cim d’un tràngol, l’esperança és que tot el que ve fa pendent descendent i els mòbils tendeixen a l’equilibri ubicat a la vall.

Amb la mateixa rapidesa que canvien les modes o s’actualitza la tecnologia, muden els preceptes.
I la part negativa d’aquest fet es pot resumir mitjançant una frase d’en Groucho Marx: “aquest són els meus principis; si no li agraden, en tinc d’altres”.

20 de gen. 2012

A la deriva

Un vaixell s’ha enfonsat. Tot just quan es celebrava l’aniversari de la desgràcia del Titànic, un nou buc s’ha perdut entre les aigües. Ens ho han repetit a bastament des de totes les plataformes possibles.

Fins i tot s’ha començat a posar en dubte la seguretat d’aquest medi de transport. I això que avui en dia els vaixells, més que usar-se per anar d’un port a l’altre, es fan servir per donar tombs hiperbòlics, gràcies a l’apogeu dels creuers.
Però bé, hi ha qui ha decidit que l’episodi s’ha d’extrapolar. I que la decrepitud d’un capità que volia anar aparcar el vehicle en una zona blava de secà o el sofriment que un dia vam veure en la cara del pobre d’en DiCaprio bé valen llençar a la foguera aquest invent del diable. Ara resulta que navegar en un transatlàntic és un esport de risc i que se n’hauria d’eliminar la mena.

És aquí quan apareix la discussió sobre quan val la pena decidir que cal fer norma a partir d’una excepció. A partir de quan s’ho mereix? Després de quantes repeticions? O bé amb un sol cop n’hi ha prou si aquesta és molt intensa?

Sovint surten missatges apocalíptics patrocinats per exaltats, agitadors o viscerals. Gent que posa en portada debats que no mereixerien consideració. Transformen el gris en el negre més radical. Amb un episodi aïllat n’hi ha més que suficient per proclamar la generalització que s’empassi el bon nom anterior.
Això no obstant, darrerament alguns esdeveniments estan donant la raó a aquestes persones, i les coses prenen el corriol més rebuscat imaginable.
Vivim un sensacionalisme que mira de vendre. Vendre el que sigui: revistes, anuncis, audiència o fama. El problema ve quan les pitjors prediccions d’aquests exagerats es compleixen. I l’excentricitat esdevé quelcom usual.

No tinc cap mena de dubte que aquesta crisi que ens assetja no és senzillament econòmica. Hi ha molts altres valors en joc, i malauradament sembla que les nostres cartes són les perdedores.
Les coses vénen mal donades, i en aquest context sembla que és fàcil engegar-ho tot a rodar (el típic pensament derrotista). Però pot ésser extremadament perillós entrar en una espiral de decadència semblant (i participar-hi, que potser per evitar l’entrada ja és massa tard). Imaginin-se que tothom fes el mateix!
No tot el dolent ha d’esdevenir el pitjor.

Ja sabem que un accident d’avió o de Titànic queden molt aparatosos. Al capdavall, però, “només” tenen la transcendència de les morts o dels ferits. Com qualsevol accident de trànsit, per exemple; la diferència és que les xifres pugen més ràpidament.
No per això, però, deixarem d’emprar aquests medis de transport. Sobretot tenint en compte que els fets només surten a les notícies segons les xifres o la localització on es produeixin.

Nogensmenys, aquesta setmana bona part de l’opinió pública ha pogut omplir centenars de caràcters, píxels o segons d’àudio malparlant del capità que complí penosament la seva missió.
És una bona tàctica. Si a partir d’ara tots plegats ens dediquem a criticar a la cara el forner que fa el pa salat, el lampista que s’empesca mil excuses perquè la factura no quadri amb el pressupost, a sí mateix o al mirall quan siguem impuntuals, el metge que ens parla com si fóssim el destorb que li retarda l’esmorzar, el pallasso que no fa riure, aquell que creiem pallasso tot i que no cobra com a tal, l’executiu que no compleix els terminis, el banquer escanyapobres...
És a dir, a tots aquells que no duen la seva tasca a bon port. Que de vaixells a la deriva n’hi deu haver un mar sencer.

13 de gen. 2012

Mal any pels trentes de desembre

El passat dijous dia 29 de desembre (de l’any passat, ja), els habitants de Samoa se’n van anar a dormir.
Més o menys normal, com cada dia. Alguns més cansats que altres, segurament; uns després d’haver treballat i uns altres després de no haver fet tant, potser. Uns a la primera alenada de fosca i els altres ben entrada la matinada. Com a qualsevol part del món, vaja.
Però aquella nit quelcom d’especial havia de passar: els samoans es despertaren en dissabte 31 de desembre.

Què va passar durant aquella lluna al Pacífic? Qui robà a aquella pobra gent un dia de les seves vides?
No, ni els maies ni cap de les seves profecies hi tenien res a veure. Tot és planificació.

Resulta que fa 119 anys Samoa va modificar el seu fus horari per adaptar-se als Estats Units i Europa, les potències sobre les quals basava el seu comerç.
Però ara les coses han canviat, i el nou repartiment de forces ha fet que els socis comercials més importants actualment siguin Austràlia i Nova Zelanda, seguits de la Xina i Singapur.
Per tots aquests casos, l’horari vigent era un greuge (ja que perdien dies vàlids per les relacions de negoci) que ara s’ha mirat de resoldre amb aquesta mesura. Per tant, Samoa passarà de tenir vint-i-una hores menys que Sidney a tenir-ne tres per sobre. Tot sigui per la prosperitat.

Per imitació, el petit arxipèlag veí de Tokelau, constituït per tres illes administrades per Nova Zelanda, ha decidit fer el mateix.
Definitivament, el 2011 ha estat un mal any pels trentes de desembre.

Aquest fet ens porta a dues reflexions.

La primera: el món gira. Tant en l’aspecte estrictament astronòmic (ens ho demostraren fa anys Foucault i el seu pèndol) com pel que fa a qualsevol de les activitats que el prenen com a recipient.
Res no és per sempre. Fins i tot allò que semblava immutable varia amb empenta. Països que fa unes dècades no comptaven, demà seran potència; i a la inversa.
Els nostres avantpassats anaven a fer les Amèriques des del ressort moral de provenir d’una “potència” que els assegurava, com a mínim, una superioritat monetària; i en canvi ara els arquitectes catalans (per posar un exemple) van a Brasil a fer feines de “negre” per professionals nadius.
La truita ha girat (i ara el rovell és un altre).

La segona reflexió: habitualment gastem els jorns com si res, però tot i així ha d’ésser complicat perdre vint-i-quatre hores pel camí com els ha passat als samoans.
Quin dia ens estimaríem més perdre nosaltres, si poguéssim triar? Aquell tant dràsticament lamentable que ens va capgirar amb la seva dosi de dramatisme o bé un d’aquells en què la inèrcia de la rutina ens du i malvivim de pressa, sense acció ni emoció?

En un primer moment la resposta sembla òbvia. A qui no li agradaria esborrar la jornada en què ens vam enfrontar a un problema greu, a la fosca faç de la mort, a alguna de les nostres limitacions o a una decepció consentida per algú que apreciem?

Malauradament, el temps és una cinta contínua en què els esdeveniments estan connectats.
L’ara, tot i intentar seguir el ritme, rellisca i esdevé permanentment passat; just a temps per passar el relleu a un futur que encara no sap que correrà la mateixa sort.

Per molt que ens saltéssim un tràngol, les seves conseqüències ens estarien esperant el dia següent. Hi ha coses inevitables.
Per això val la pena que centrem tots els nostres esforços en batallar per allò que sí que depèn de nosaltres.

Quins dies hauríem d’esborrar de la nostra vida? Sens dubte, aquells que no deixen cap mena d’empremta en nosaltres ni en el nostre bagatge emocional.

6 de gen. 2012

La carta

Benvolguts Reis Mags.

Com cada any, aquest cop podria dir que m’he portat excel·lentment i que em mereixo totalment que em porteu tot allò bo que demano. Però segurament no seria veritat del tot. I és que, com quasi bé tothom, també he tingut les meves coses, aquelles petites relliscades que, encara que no acostumen a deixar un solc en el terreny de la consciència, sí que deixen una marca que ha de servir d’advertència per la pròxima vegada.

A l’hora de fer el plantejament de les coses que podria demanar-vos en aquesta ocasió, m’he trobat amb un vertader dilema. El panorama que tenim al davant i a tots els costats possibles és vertaderament desolador. Això sumat a la importància de la possibilitat que em brindeu, que només passa un sol cop a l’any, fa que hagi meditat i repensat l’assumpte a consciència.
Veient totes les coses que manquen en aquest món, amb tota la gent necessitada que demanda elements d’estricta supervivència, és una responsabilitat enorme el fet de tenir una oportunitat tan generosa. No podem prendre’ns-ho a la lleugera. La llista resultant ha de provenir d’una profunda reflexió.

El primer instint ha estat demanar-vos quelcom lleuger; utensilis d’esbarjo per alleugerir la dura monotonia que ens encarcara diàriament les articulacions arran dels mateixos gestos. Llibres, videojocs, apps variades, potser algun viatget, una bicicleta per sortir a voltar, l’últim model de mòbil, ...
Però un cop m’havia passat rabent aquest pensament, a les notícies apareixien les imatges de nens malvivint (com una mort expectant, però amb un nom menys dràstic, tot i que igual de contundent) a la banya de l’Àfrica, desnodrits i amb un grapat de mosques a les ferides, en llista d’espera per heretar la indignitat infrahumana d’aquells que mai han tingut ni oportunitats.
Vaig deixar estar la possibilitat de demanar estris tan banals, definitivament.

Què us podia sol·licitar per fer una mica menys tens el dramatisme de l’estat actual?
Existia la possibilitat de cercar material d’ajuda bàsica: aliments de llarga caducitat, conserves, estris de neteja, elements d’ús escolar i educatiu pels més menuts, roba d’abric, ...
Això no obstant, per molt generosos que fóssiu, el que podríeu aportar en concepte d’obsequi per a una sola persona no solucionaria la situació més enllà d’unes quantes hores, un dia a més estirar... A més, imagino que aquestes persones que passen per instants de dificultat ja us hauran escrit en les seves cartes la criticitat de la seva situació, i que sabreu actuar en correspondència al vostre criteri.
De res servirà donar peix a qui necessita menjar, sinó que se’ls ha de regalar una canya.

Per això, després de moltes hores de donar-hi tombs (i us asseguro que ha resultat complicat i esgotador), he arribat a una decisió final. Ara només falta que la considereu abans de decidir si concedir-me el desig o no. Allà vaig...

Com a regal, m’agradaria que em prenguéssiu amb vosaltres cap a la vostra seu central de l’Orient.

És cert que potser una nena de set anys no us ajudarà gaire com a patge, durant els primers anys. Un altre contratemps que hi veig, també, és que els meus pares em trobaran a faltar molt i jo a ells, si només ens veiem un cop a l’any.
Com a contrapartida, però, hi juguen tres fets: un, que és l’única manera que se m’acut per alliberar la família d’haver-me de mantenir, ara que ni el papa ni la mama troben feina (encara que m’hi esforço, surto bastant cara...). En segon lloc, a la tele he sentit que potser l’emigració serà l’única sortida pel trist destí d’aquest país. I, a més, això de veure tan sovint la cara de felicitat d’altres nens i nenes com jo és una cosa a què no estic acostumada, i m’agradaria acostumar-m’hi.

Petons.

P. D.: Trobareu la sabata col·locada al seu lloc del balcó. Per si de cas...