La
vida es percebia alentida i intranscendent, des d’aquesta posició. Res com
estirar-se allà una tarda de diumenge, amb l’única companyia de l’altaveu
escampant notes de Txaikovski per l’estança, per trobar la part tranquil·la de
l’existència; aquella que autoritza per fi un merescut relax.
En
aquell instant, es va posar a pensar en la sort que havia tingut que li hagués
tocat la loteria.
Després
de cada vint-i-dos de desembre aquest és un tema recurrent. Qui no té les
butlletes premiades apel·la a la bona salut, i qui sí és posseïdor d’alguna de
les combinacions agraciades ha de contestar inacabables retòriques sobre el
destí final o l’objectiu de l’estrenada situació financera.
Però
un cop s’arribava a la conjuntura de poder respondre amb coneixement de causa,
no n’hi havia pas per tant...
En
realitat l’únic que canviava era l’empeny que havies de posar per començar les
coses, una dosi extra d’energia d’activació perquè l’acció fes la primera
passa. Però a partir d’aquest punt, quan ja tot el que s’havia de moure estava
en moviment, res guanyat per la mediació de l’atzar podia fer una diferència
significativa.
És
clar que estava malament que això ho digués precisament ell.
Ell,
el que en aquests moments es podia permetre el luxe d’estar contemplant tranquil·lament
el sostre d’aquell menjador mentre hi projectava tots els somnis que s’havien
complert, tots els esbossos que s’havien anat consolidant en una forma tangible
que avui un somriure de complicitat aprovava...
Tanmateix,
estava totalment convençut que el fet que algú fos el receptor d’una pluja de
diners no només estava massa ben vist, sinó que la sobrevaloració era tan
excessiva que deixava ocult en el costat fosc que aquesta “fortuna” també podia
arribar a ésser fins i tot contraproduent.
I és
que qui es troba amb la rampa de llançament ja preparada es perd aquell moment
màgic que constitueix el fet de veure aquella terra erma i amb aparença
d’indomable xiuxiuejant el mot “repte”... Qui es troba la cosa estovada obvia
aquell instant de por davant de la nova circumstància que fa bullir
l’adrenalina i entrena la voluntat davant del seu pols amb el conformisme... Qui
ha de donar forma a una idea a partir del zero més rotund sap que res és
gratuït i que hi haurà de posar tot l’esforç del món; això no obstant, també és
conscient que no existeix millor recompensa que observar compassats la marca de
les pròpies petjades amb el rastre d’allò que ha nascut per obra i mèrit d’un.
Per
tot això ell estava tan content que li hagués tocat la loteria. La loteria que
mai ningú ni res li hagués regalat cap cosa; ni favors deshonestos ni una
ventura propulsora. Tot s’ho havia ben guanyat a pols, sense avantatges ni sorts
externes.
I
tenir l’oportunitat de gravar damunt del calendari del nou any que estem a punt
d’encetar les mil oportunitats que esperen, com una meravellosa i acollidora
pàgina en blanc.
No
hi ha millor atzar que el final d’un conte que comencem bé...