31 de des. 2015

Loteria

Amb la mirada fixa, completament recta endavant, veia el sostre del seu pis, esblanqueït i amb una
lleugera taca d’humitat divisant-se en un racó. I si aixecava el cap lleugerament del reposacaps del sofà, es veia els mitjons i els seus peus, distants i estranys tot i trobar-se a poc més d’un metre i mig de distància.
La vida es percebia alentida i intranscendent, des d’aquesta posició. Res com estirar-se allà una tarda de diumenge, amb l’única companyia de l’altaveu escampant notes de Txaikovski per l’estança, per trobar la part tranquil·la de l’existència; aquella que autoritza per fi un merescut relax.

En aquell instant, es va posar a pensar en la sort que havia tingut que li hagués tocat la loteria.

Després de cada vint-i-dos de desembre aquest és un tema recurrent. Qui no té les butlletes premiades apel·la a la bona salut, i qui sí és posseïdor d’alguna de les combinacions agraciades ha de contestar inacabables retòriques sobre el destí final o l’objectiu de l’estrenada situació financera.
Però un cop s’arribava a la conjuntura de poder respondre amb coneixement de causa, no n’hi havia pas per tant...

En realitat l’únic que canviava era l’empeny que havies de posar per començar les coses, una dosi extra d’energia d’activació perquè l’acció fes la primera passa. Però a partir d’aquest punt, quan ja tot el que s’havia de moure estava en moviment, res guanyat per la mediació de l’atzar podia fer una diferència significativa.

És clar que estava malament que això ho digués precisament ell.
Ell, el que en aquests moments es podia permetre el luxe d’estar contemplant tranquil·lament el sostre d’aquell menjador mentre hi projectava tots els somnis que s’havien complert, tots els esbossos que s’havien anat consolidant en una forma tangible que avui un somriure de complicitat aprovava...

Tanmateix, estava totalment convençut que el fet que algú fos el receptor d’una pluja de diners no només estava massa ben vist, sinó que la sobrevaloració era tan excessiva que deixava ocult en el costat fosc que aquesta “fortuna” també podia arribar a ésser fins i tot contraproduent.
I és que qui es troba amb la rampa de llançament ja preparada es perd aquell moment màgic que constitueix el fet de veure aquella terra erma i amb aparença d’indomable xiuxiuejant el mot “repte”... Qui es troba la cosa estovada obvia aquell instant de por davant de la nova circumstància que fa bullir l’adrenalina i entrena la voluntat davant del seu pols amb el conformisme... Qui ha de donar forma a una idea a partir del zero més rotund sap que res és gratuït i que hi haurà de posar tot l’esforç del món; això no obstant, també és conscient que no existeix millor recompensa que observar compassats la marca de les pròpies petjades amb el rastre d’allò que ha nascut per obra i mèrit d’un.

Per tot això ell estava tan content que li hagués tocat la loteria. La loteria que mai ningú ni res li hagués regalat cap cosa; ni favors deshonestos ni una ventura propulsora. Tot s’ho havia ben guanyat a pols, sense avantatges ni sorts externes.
I tenir l’oportunitat de gravar damunt del calendari del nou any que estem a punt d’encetar les mil oportunitats que esperen, com una meravellosa i acollidora pàgina en blanc.
No hi ha millor atzar que el final d’un conte que comencem bé...

FELIÇ 2mil16!!

27 de des. 2015

Pintant la paret amb colors ben vius

El gran filòsof Plató sostenia en la seva Teoria de les Idees que els objectes del món real no eren més
que les ombres de les formes eternes o idees.
Segons aquest punt de vista, el veritable coneixement serà el que tractarà aquestes idees immutables, fora del nostre abast, mentre que la percepció de les ombres (o sigui, el món tal i com l’observem) consistiria en una simple i barroera opinió.

Per fer didàctica de la seva idea, Plató proposava el Mite de la Caverna.
Resumint força, aquest descriu un grup de persones encadenades al fons d’una caverna, de cara a la paret. Des d’aquesta posició, tenen la visió limitada. Tant, que l’únic que la seva vista arriba a percebre són els reflexos sobre la paret de la caverna dels objectes i animals que passen per davant d’una foguera encesa que els queda a l’esquena.
Amb el temps, un dels personatges empresonats aconsegueix fugir i surt a la llum del dia. Quan aquest torna al forat fosc on resten els seus companys, els explica la nova realitat, i que allò que havien estat veient fins aquell moment no eren més que ombres, remors de les presències reals.

Diumenge passat hi va haver eleccions espanyoles. I, no sé per què (o potser sí), em va venir a la ment tot aquest pensament de Plató.

En realitat va acudir al meu pensament aquesta idea perquè els polítics que es presentaven a aquests comicis, seguint la tendència actual, han actuat com portadors de l’única i suprema veritat.
Els debats televisats, sense excepció, van ésser una clara demostració d’aquesta tònica. Massa preocupats com estaven per destruir a tota costa els arguments dels altres, es van oblidar de construir. Ni arguments sòlids, ni projectes de futur ni, sobretot, solucions. Cap resposta als problemes que tenim la gent normal.

Encara que l’enfocament dels diferents candidats va ser diferent, el joc de tot ells no mirava pas porteria. Feia la impressió que simplement provaven de tirar pilotes fora o repartir coces a l’adversari. Els uns amb insults, els altres amb utopia i els que han manat fins ara amb un missatge basat en un clar i insultant esbiaixament de la realitat.
L’únic en què van coincidir fou en no mirar-nos els ulls i prometre (el fer ja es veurà, de moment tan sols prometre...) fets que solucionessin aquelles coses que són el denominador comú de les nits en vetlla de molta gent, que donen forma als malsons de tantes i tants persones que sobreviuen a dures penes, a allò que suposa una llosa per un futur que se sent escanyat i sense ànims d’arrossegar les noves generacions cap a la il·lusió...

Hem passat una campanya electoral plena de discursos buits que tractaven a la gent com aquells encadenats de la caverna que, il·lusos, confonien la realitat amb ombres: “Deixeu-vos guiar pels que sabem com va de debò el món. El que vosaltres esteu acostumats a presenciar és només una limitació de la vida real. Només des del cim de la poltrona es clarifiquen les coses i us podrem oferir respostes”.

Fins a l’extrem que molta gent hem perdut la fe que aquests polítics millorin quelcom. Ni vella ni nova política, l’ànsia de poder els acaba uniformitzant en un element gasós que, volàtil, s’alça per damunt dels nostres caps. Com a màxim substituiran l’oxigen per asfixiar-nos quan manqui l’aire.
I si aquests han de controlar el lloc on vivim, potser millor girar-nos cap a l’interior de la nostra caverna. I pintar la paret amb fets realment transcendents, gestos amables, il·lusions com a fars i colors ben vius. Coses que maquillin les ombres que provindran de l’exterior per deixar-les com a mers accessoris de les coses que realment importen.
Per exemple, les coses que compartirem aquestes Festes.


De moment, aparquem-ho tot per uns dies, i gaudeixin d’un BON NADAL.

18 de des. 2015

Ets d'aquí si...

Divendres passat, el controvertit president de Gàmbia, Yahya Jammeh, va anunciar que el país
passava a ser oficialment un estat islàmic.
Així, doncs, el que fins ara era segons el primer article de la Constitució una “república secular”, passa a esdevenir una república “a les mans del Totpoderós Al·là”, tal i com ha expressat el protagonista.
Evidentment, s’ha afanyat a dir que es garantiran els drets de la minoria de població que són fidels d’altres religions (es compta que només un 10% dels seus habitants no són musulmans). Però aquesta declaració, venint d’un senyor que està acusat per algunes ONG o la mateixa comunitat internacional de violar els drets humans i la llibertat d’expressió (apart que fa un temps va titllar els homosexuals de “bestioles”, recomana a les dones no usar pantalons estrets o roba interior perquè provoquen infertilitat, o va afirmar haver trobat el remei contra la sida a base d’herbes...), s’han d’agafar amb pinces. Veurem com acaba tot plegat.

La justificació per haver donat aquest pas fou, en paraules del senyor Jammeh, trencar amb el llegat colonial del país. Tot i que s’insinuen altres raons, com per exemple un intent d’acostar-se als dòlars del món àrab, després que l’economia gambiana estigui caient en picat a causa dels talls dels ajuts internacionals dels quals tenia una forta dependència.
I és que no cal perdre de vista les extremades necessitats que té el país, un petit puntet allargat a l’oest d’Àfrica (una llegenda explica que es van definir les fronteres de la nació en base a l’abast de les bales dels canons disparats per un vaixell anglès que navegava pel riu Gàmbia), que l’ONU situa com un dels més pobres del món (en concret, en el lloc 165 dels 187 països del seu índex de desenvolupament).

Ja em permetran la batalleta personal, però fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’estar uns dies a Gàmbia. I el que hi vaig veure fa que aquesta notícia em sobti molt especialment.

En primer lloc, perquè la gent que hi habita, tot i viure amb una mitjana d’objectes (comptant peces de roba, utensilis de cuina o neteja, mobiliari, etc.) no gaire superior a 10 o 15 per persona i unes cases que la majoria de vegades ben just aixopluguen, aparentment no conviuen amb la noció que des d’aquí tenim de pobresa. Com a mínim d’aquella manera radical que proclama el seu “títol” d’una de les zones més necessitades del planeta.
El que passa és que no es pot anar a jutjar la seva existència amb ulls d’“home blanc de país desenvolupat” (aquells que allí anomenen “toubabs”), sinó que cal fer l’esforç de conviure-hi amb tots els ets i uts, abraçant el seu ritme d’existir i la seva tradició. Allà els televisors són escassos (fins i tot l’electricitat ho és, en moltes zones), però la relació amb la naturalesa, amb el medi, i l’esperit sincer de comunitat estan totalment presents en qualsevol de les seves rutines i fan totalment prescindibles la majoria dels nostres imprescindibles.

Així, s’exagera la situació del país? Segurament no. És cert que hi ha gana i famílies molt i molt pobres. Però al que em refereixo és que no podem valorar la necessitat d’una zona sense preguntar als seus habitants, basant-nos en judicis de punt de vista esbiaixat (alguna altra ocasió parlaré del concepte que tenim de “Solidaritat”, però això és un altre tema...).
L’actitud d’aquella gent i la seva forma d’abraçar la vida ben poc tenen a veure amb l’existir de les nostres latituds, que a vegades sembla per comparació la cobertura d’un mer tràmit.

Per tant, com és la interacció d’aquestes comunitats que conformen llogarrets aïllats de poques llars, pobles o els barris de les ciutats més grans amb la resta, allò que prové “de fora”? Doncs bàsicament a causa del turisme que hi ha sobretot al litoral o a les ajudes exteriors que ONGs o altres organitzacions hi destinen.
Així, on queda l’Estat en una nació com Gàmbia? Doncs molt lluny dels ciutadans, sense una intervenció directa en les seves vides, ja que ben just proporciona les infraestructures bàsiques.
D’aquí la sorpresa que el seu president vulgui buscar noves definicions per l’estat. Estic convençut que als gambians no els farà ni fred ni calor aquesta declaració de “república islàmica”.

“És l’Àfrica!”, pensaran molts. Si és el cas, parin-se a pensar a veure si els sona el cas d’un país que diferencia entre “ets dels que estan amb mi o dels que estan contra mi”, que diu “ets més d’aquí si t’agrada això o allò”, que defineix els seus trets característics en base als estereotips que més convenen a algú...


A la majoria de governants ja els agrada això de generalitzar, posar uns límits per encabir-nos-hi, unificar les veus, definir-nos sense preguntar... De nosaltres depèn si adherir-nos a la solapa l’enganxina que reparteixen o proclamar la nostra individualitat! Per això hi ha gent que, cada cop més, cap país sent com a seu.

11 de des. 2015

Vertadera i dolça mentida

Alguna cosa està canviant... els instants estan desacostumats, més gentils i entendrits; desiguals...


Aquests dies les coses comencen a perdre un xic d’aquella intensitat dura i crua de la rutina, de la pressa o de l’obligació per tenir les mans disponibles per poder aferrar amb delit la carícia esperada de l’inesperat.
I és que l’època que s’acosta, per molt que la coneguem d’altres anys, ens obstinem a mantenir-la, més enllà d’edat o de circumstàncies, farcida de sorpreses, de màgia, de diferència...

Necessitàvem urgentment una treva. Quelcom que deixés de banda notícies insulses sobre tràmits, política, preus, competència, lladres o desgràcies i ens permetés mirar-nos per fi el melic i fitar les coses que realment ens importen, encara que a vegades no ho vulguem o no ho sapiguem expressar.
Ara és el torn dels sentiments, de perdre-ho de vista tot per no perdre la mirada d’Aquelles Persones. Sentir-ho tot ben a prop, foragitant la maleïda distància que ens imposem la resta de l’existència per no culpabilitzar-nos per no estar en el lloc on realment voldríem estar (el nostre lloc).
Avui sí que toca.

Però no únicament famílies i persones a nivell individual actuem o pensem diferent. El món en general conspira a favor nostre per alçar un teló de fons que faci joc amb les inquietuds recuperades. Llums que adornen la diferència, desitjos de felicitat intercanviats amb aquells que normalment sols articulen salutacions descafeïnades, l’espera per regals materials o bé per aquells que tant pesen tot i flotar... i sobretot somriures. Somriures que agraeixen simplement la bonança de l’escissió respecte la vida corrent.

És clar que hi haurà qui també odiï els dies de Nadal.
Alguns per la melangia que els provoca. I és que qualsevol moment extraordinari es constitueix en una marca indeleble en la nostra memòria. I cada cop que transitem per algun carreró de la nostra història que s’hi assembli apareixerà la comparació, que ja se sap que a vegades pot ésser maleïda.
Aquesta comparació sempre cerca un sparring que competeixi amb l’avui i du a escena pèrdues, noves circumstàncies o aquells que ja no hi són. I això cou.

Igualment, existeixen aquells que afirmen que no els agraden aquestes Festes que s’acosten per factors accessoris: el consumisme imperant, que es mercantilitzen les emocions, dobles morals aixecant-se en sentir l’oportunitat...

Com gairebé totes les coses, hi ha un punt en què arriba la imprescindible tria. I és necessari escollir si fer d’una part el tot, quedar-nos amb els múltiples matisos, o bé retallar els fragments que ens interessin i fer-los el centre de la situació.

I decidir que deixem de banda l’oportunitat que se’ns presenta al desembre, o bé proclamar als quatre vents que desertem momentàniament de la rutina i ens llancem als braços d’aquesta vertadera i dolça mentida que és el Nadal.

5 de des. 2015

La casa dins de l'esfera de vidre

Els ulls li rondaven sense descans per aquella habitació tan atapeïda de coses estranyes. Amunt, avall,
esquerre, dreta... i tornar a començar!
La seva mirada semblava talment un ocell en plena descoberta: sobrevolava l’estança d’un racó a l’altre, i de tant en tant es parava fugisserament sobre el fil d’un d’aquells objectes que li havia cridat l’atenció.
I tot aquest procés el feia amb dificultat. Era petita, i un dels problemes de la joventut extrema que representa tenir només cinc anys és que t’has d’enfrontar rutinàriament amb alçades pensades per la gent gran. Però res que no es pugui arreglar amb posar-se de puntetes o demanar-ho educadament...
Qualsevol esforç valia la pena per tal de tenir el privilegi de poder tafanejar aquella habitació, el despatx del pare, normalment tancada i segellada per l’advertiment de no tocar-hi mai res. Especialment aquell plec de papers damunt la taula; com una tardor contínua que deixava a terra com a testimoni el munt de les fulles caduques que desertaven de la seva vida actual.
Avui que l’havien deixat seure allà mentre el pare es posava les ulleres (tot fent una ganyota) i es capbussava a la pantalla de l’ordinador, no podia deixar d’aprofitar l’oportunitat.

Llavors, mentre continuava atrafegada amb aquella curiositat que l’arrastrava sense descans, es topà amb un estri estrany en una lleixa de la biblioteca que es dignificà com a mereixedor exclusiu de la seva atenció. Era una bola de vidre que contenia una caseta molt i molt petita, marró i amb una teulada vermella, i un cartellet amb un nom indesxifrable.
Què hi devia fer aquella casa allà dintre entaforada? Tenia ganes de tocar-ho, però era una bona nena i més s’estimava no fer-ho (a més, el pare segur que l’hauria vist... sempre ho feia!).

Afortunadament, en contemplar el seu embadaliment, el pare es retirà amb parsimònia les ulleres (nova ganyota... mai li havien agradat), i amb un mig somriure estampat als llavis agafà aquell objecte i el va posar sobre la taula, a un pam d’on era ella.
-Compte, que es trenca!
Però ella no tenia pas cap intenció de tocar-ho. Estava com paralitzada, meitat astorament i meitat neguit.

El següent pas, immediat i anhelat, fou que el pare ho agafà de nou i va donar la volta a l’esfera de vidre.
En aquell moment (màgia!) diminuts flocs de neu van començar a caure sobre la petita teuladeta.
Per un instant, l’agitació era tanta que la casa sencera va desaparèixer, digerida per aquell remolí blanc. Però al cap d’uns segons aquella neu es va anar alentint i va començar a descendir de nou cap a la part baixa de la bola, allà on no es veia.
I va tornar a quedar només el paisatge d’una casa marró amb una teulada vermella. Com si allò hagués estat només un somni.

La va captivar totalment.
Mentre el pare tornava a la rutina de papers i pantalla, com si fos immune a la màgia d’allò que acabava de passar, ella no s’ho podia treure del cap. La seva ment repetia una vegada darrera l’altra aquell moviment, i la neu aixecant-se i bescanviant la visió d’un habitatge normal (diminut, però normal) per la d’una il·lusió inesperada.

La nostra protagonista es va posar a cavil·lar. I va concloure que en aquella casa devien estar en temps de Nadal.
I és que aquesta època a la que estem arribant és la que prova d’aïllar-nos de la sovint crua realitat (com si d’una esfera cristal·lina es tractés) per decorar el nostre món amb una màgia desacostumada, una neu pujant des del sòl per maquillar allò insuls amb els tons de la grandesa.

No va poder per més que saltar a la falda del pare, treure-li les ulleres (déu n’hi do, que lletges que eren...!) i abraçar-lo.

-Encara que gairebé falti un mes, Bon Nadal! (que per la rutina ja hi serem sempre a temps...)