31 d’ag. 2012

Vrindavan


Aquest estiu que ja comencem a deixar enrere és procliu a fer-nos moure i permetre la descoberta de nous territoris, de realitats fins ara desconegudes...
Alguns faran senzillament turisme, però d’altres afegiran a la visió de les postals típiques certs intents d’acostar-se a la forma de vida dels habitants del lloc, esdevenint ja vertaders viatgers.

El planeta, molt gran però encara molt més immensament sorprenent, ens depara tresors colossals, milers d’illes que es convertiran en el millor attrezzo per qualsevol buscador de tresors per a la curiositat que es preui.
Hi haurà paisatges; canvis de rasant; horitzons; zones familiarment acollidores i contrades hostils; llocs atestats o bé idonis per a atendre el bullici d’un mateix; sol i gel, lluna o calor; plans grandiloqüents i imatges que es tornaran invisibles, engolides per la humanitat que hi percebrem...
De tot això podrem beure. Solament es requereix la sensibilitat que ens obri els ulls a una set que no tothom sap que també cal saciar.

Moltes vegades el procés és a l’inrevés, i anem a visitar contrades per les històries que n’hem sentit.
Un d’aquests relats (real, tot i que sembla impossible que pugui ser-ho) que bé mereixeria una escapada seria el que està passant a una ciutat de l’Índia molt particular.

Aquesta localitat, en concret, es diu Vrindavan. Està situada a uns 150 quilòmetres de Delhi i a uns 70 quilòmetres d’Agra i el seu Taj Mahal, a la riba del riu Yamuna. És coneguda per ésser aquí on passà la infantesa Krixna, i també perquè és anomenada la ciutat de les vídues. El motiu d’això és perquè en aquesta ciutat sagrada s’hi refugien moltes de les dones que es queden sense marit de les castes baixes índies.

Un cop les senyores enviuden, una part de la societat considera que ja han acabat la seva única missió de servir la parella i seran deixades a la seva sort pels propis familiars (incloent-hi els fills), quedant totalment soles. I no només seran desposseïdes de qualsevol dret o propietat, sinó que a més seran vistes com quelcom nociu, que cal evitar a tota costa, ja que “no han sabut cuidar bé” el que era el seu home i han dut la mala astruga de la mort a la família.
Per acabar-ho d’adobar, la fe hindú prohibeix a les vídues tornar-se a casar. Queden en un estat totalment marginal, essent obligades (tot i que no totes ho compleixen) a vestir de blanc, rapar-se el cabell, no portar cap ornament ni acostar-se a cap celebració (un estat de mort en vida que no difereix gaire de la tradició del sati, vigent legalment fins l’any 1987, en què es considerava que el màxim acte d’amor que la vídua podia fer era suïcidar-se saltant sobre la pira funerària del seu difunt marit).
Encara que el govern concedeix una petita paga anual a cada vídua, el noranta-cinc per cent d’aquestes dones són analfabetes i desconeixen els seus drets, per la qual cosa els diners es perden pels pedregosos camins de la burocràcia.

Com a conseqüència d’aquests fets, moltes dones que es troben en la situació descrita viatgen fins a Vrindavan per trobar consol en uns ashrams o temples on els pagaran un parell de rúpies per dedicar vuit hores de pregària al déu Krixna. Aquests diners els poden completar, amb una mica de sort, amb l’almoina rebuda dels peregrins.
El més important de tot, però, deu ser la companyia que aquestes dones es fan entre elles, sospesant a l’uníson la càrrega d’una injustícia tan extrema, però essent conscients que no estan soles en aquesta fosca tan extrema produïda, un cop més, per la malvada tela de la sovint incomprensible naturalesa humana.
Es calcula que a Vrindavan, ciutat de 57.000 habitants, hi pot haver fins a 15.000 d’aquestes vídues desterrades al cap-lloc.

Històries com aquesta són les que fan brollar la necessitat de conèixer un món a l’abast de la nostra mà.
De ben segur que resseguint-lo ens toparem amb imperfeccions i injustícies; però de tot s’ha d’aprendre, i la comparació farà brillar encara més la cara no corrupta del mirall.

24 d’ag. 2012

Quan no saben que ho són


Moltes vegades parlem de la importància de l’educació. Però tot i conèixer la seva preeminència, aquest resulta un debat inacabat; i no per falta d’arguments ni per manca de discrepàncies, sinó perquè el posposem contínuament, deixant-lo a mercè de les polèmiques polítiques o altres interessos paràsits.

És cert que per a alguns l’escola és simplement l’aparcament de criatures. Però per a la majoria de persones és el lloc on s’han d’impartir i fonamentar els coneixements per als individus del demà.
Mitjançant l’assimilació de les nocions bàsiques de ciència i cultura aniran adquirint automàticament uns criteris. Llavors, perquè el procés d’aprenentatge sigui complert, les noves idees hauran d’anar caient a l’interior del motlle d’aquella Educació (amb majúscules) que implica raonament i la concepció gradual d’una ètica i una moral personal que aniran modelant allò après.
Això, naturalment, serà feina dels pares. No es pot esperar que les professores i professors facin sols la llarga i feixuga ruta a través de la curiositat de l’infant.

Sense dubte, tots coincidirem que el creixement intel·lectual d’una persona hauria d’ésser un procediment unificat (adaptant-lo, naturalment, a les característiques concretes de cadascú), a fi que tothom disposés d’una igualtat real d’oportunitats.
Per moltes retallades i amenaces d’inflació en molts aspectes que planin a l’ambient, sempre hi haurà excepcionalitats que n’haurien de romandre al marge.
D’aquesta manera, deixaríem sense arguments aquells que, ja de grans, justifiquen els seus mals actes en base als dèficits patits durant la infantesa (viure en un ambient conflictiu, tenir un menor poder adquisitiu, disposar de menys recursos emocionals, etc.).
Naturalment que un menor pertanyent a una família amb un problema greu tindrà menys facilitats de centrar-se en el seu deure de formar-se, però el sistema hauria de disposar dels mecanismes necessaris per salvar, en la mesura d’allò possible, aquest gap.

El motiu que m’ha dut a la ment aquest tema ha estat la notícia referent a en Csanád Szegedi. Aquest senyor, membre del partit hongarès d’extrema dreta Jobbik, molt crític amb els jueus i Israel, s’ha vist obligat a deixar la formació política després de descobrir les seves arrels jueves.
Pel que es veu, la seva àvia ha deixat arribar la broma massa lluny; i fins que el seu nét, parlamentari europeu, no havia vessat tot l’odi possible sobre els seus orígens, no han tingut la xerrada que feia temps que havien d’haver tingut.

És un exemple en el qual ha fallat una part (com a mínim) fonamental de l’educació que qualsevol persona hauria de rebre. I és que la Història està feta de grans episodis (guerres despietades, tractats ambiciosos, genis, obres d’art...), però també d’aquella tradició que salta de generació en generació dins d’una família. Aquesta és la que proporciona les eines per no repetir els errors del passat i beure de l’orgull de tanta i tanta gent que s’ha esforçat per aconseguir el benestar d’aquells que l’han de seguir.
I a la família Szegedi és evident que hi ha hagut una fenomenal manca de comunicació, tant pel que respecta a la història general (sembla impossible que no haguem après de tots els episodis d’antisemitisme per veure’ls com una plaga forjada per la maldat més injustificable que hi ha, la que ataca persones basant-se en un prejudici religiós-cultural) com a la història més íntima.

Molts filòsofs han intentat esbrinar o justificar la component genètica de les idees i creences. Però aquesta sembla derruir-se davant de la constatació dels fets (atorgant un major pes específic, per tant, a l’educació).
Què farà a partir d’ara el senyor Szegedi? Es mantindrà fidel als que fins ahir eren els seus ideals, es maleirà contínuament i es declararà un proscrit dels seu orígens; o bé canviarà de bàndol i pregonarà que potser els jueus no són tan dolents (sobretot quan no saben que ho són)?

Abans de fer, cal saber. I aquesta sapiència, al seu torn, s’alimenta del que som i del que ha estat qui ens ho ensenya. Implacablement i sense mitges tintes.

17 d’ag. 2012

Covant el sofà


La setmana passada parlàvem dels Jocs Olímpics de Londres. Però ja són història, i des de la cerimònia de clausura que tingué lloc diumenge, molta gent s’ha trobat orfe de les hores de televisió i/o d’informació i entreteniment que proporcionava la competició de moda.

Abans, l’estiu i les tasques que es desenvolupaven sota d’una teulada no eren gaire amics. Però ara, amb la crisi i el fet que la majoria de persones disposen d’un menor poder adquisitiu (ja sigui com a seqüela directa de l’estat de la nació o perquè en els temps que corren estem insegurs i aquesta inestabilitat assetja tots els nostres actes), fan que s’hagin repensat moltes coses i unit companyies que abans semblaven irreconciliables.
Avui, estalviar (per força o per convicció) és un valor a l’alça. Per tant, la societat ha deixat de fer algunes de les accions que acostumava a realitzar: escapades de diumenge voraces de benzina; vermuts a primera línia de mar; àpats a restaurants; assistir a esdeveniments culturals; visites puntuals al parc d’atraccions; viatges per vincular a experiències un, fins aquell moment,  fred traç sobre el mapamundi...
Què comporta, això? Doncs que les parets de la llar (o aquelles coses que no s’hagin de pagar) han passat a formar part, inexorablement, de l’attrezzo de l’estació més calorosa.
I com a conseqüència, per no fastiguejar-nos en excés, hem hagut de trobar noves distraccions, opcions d’oci adaptades a la perspectiva d’haver d’omplir tantes hores de covar el sofà. I l’adaptació està resultant un calvari per a moltes persones.

En aquests temes, tenim diverses possibilitats de cobrir l’expedient. D’una forma molt lligada a la personalitat de cadascú, es tracta d’anar esbrinant l’activitat correcta que folri no només les busques del rellotge, sinó, si és possible, també l’ànima de l’executant.

Hi haurà qui optarà per una resistència passiva davant l’avorriment, oferint-se voluntàriament a les arts de Morfeu amb becaines interminables o la mà que gronxa el bressol d’un programa ben monòton projectant-se sobre la pantalla.
Però també hi ha l’alternativa activa de cercar aquell hobby que ens satisfaci: llegir el diari o una bona novel·la; mirar una pel·lícula; contemplar un paisatge o unes obres (que segurament estaran aturades); anar al museu; construir barquets dins d’una ampolla o bé tota una casa sencera; jugar a cartes amb els amics; prendre la videoconsola als nens; passejar sense destinació; mirar el tren i imaginar-nos on ens podria dur si un dia l’agaféssim; estudiar un idioma ben rebuscat; seduir o ser seduïts; resoldre sudokus, equacions de segon grau o (tant de bo) el problema de la fam al món; anar a comprar compulsivament; participar en una interessant tertúlia de cafè on les paraules pessigollegin amb arguments la transcendència dels fets...
Moltes possibilitats, un calaix de sastre en el qual, rebuscant, n’extraurem de ben segur una amb el nostre nom.

Ara que, el primer pas a què ens hem d’arriscar és a cercar amb determinació allò que vertaderament sigui digne del nostre gust.
I és que estem acostumats a ésser objectes passius de l’entorn. Que sigui l’exterior el que ens bombardegi amb les seves opcions. La publicitat i les modes pensen moltes vegades per nosaltres, de la mateixa manera que els medis amplifiquen la seva veu amb tendències que pretenen ser unificadores.
Això no obstant, algunes decisions han d’ésser estrictament personals. Apagar el televisor, trobar el nostre camí i seguir-lo més enllà del que la veu global d’algun cànon imposat per no se sap exactament qui ordeni.
Tant per ordenar el nostre temps d’oci com per tantes altres coses.

10 d’ag. 2012

Marcianets


Dilluns passat aterrà al planeta Mart el vehicle Curiosity.
L’aparell, un producte més de la recerca inesgotable de la NASA, que ha estat conduït des del novembre per una nau espacial Atlas V que l’ha transportat a unes 13.000 milles per hora fins a la parada final, té com a objectiu explorar la superfície del planeta vermell i arribar a esbrinar si en aquest hi podria haver hagut mai vida.

Les imatges de la missió Mars Science Laboratory (MSL) en què s’engloba, amb l’explorador tipus rover emprat sobre el cràter Gale, han donat la volta al món. O, com a mínim, al món conegut.
Hem rebut de bon grat les primeres fotografies d’un lloc fet mític per la llunyania, els dubtes i les històries que s’hi han vinculat (sistema que possibilitaria la creació de vida, terminal de sortida dels OVNIs que de tant en tan apareixen al cel terrestre, marc de films de ciència-ficció...). I amb fruïció romandrem expectants per tenir notícies dels documents que vagin arribant. Ja siguin noves imatges d’alta definició de la superfície, dades del clima marcià o de l’espectre de radiació incident, possible detecció d’estructures químiques facilitadores de vida, resultats de les analítiques practicades a les mostres de sòl i pols recollides, determinació dels cicles de l’aigua o del diòxid de carboni... o, si en té l’oportunitat, tampoc diríem que no a alguna postal.

El Curiosity no és altra cosa que una òbvia resposta a la curiositat humana. Una prova més.
Tanmateix, moltes vegades ens interessem per grans reptes, per la descoberta de paratges remots i aïllats, tot oblidant indicadors molt més propers que se’ns descontrolen i no fem cap mena d’intent de descobrir per què.

És evident que hi ha un benefici comú en la cursa espacial. A part del coneixement científic que se’n puguin derivar, hi ha uns invents generats gràcies a aquesta que s’han acabat generalitzant per a la quotidianitat: el forn microones, el tefló, les vetes adherents, el GPS, el bolquer d’usar i llençar, el termòmetre digital, els làsers, les lents de contacte o el codi de barres, per posar només alguns exemples.
Per tant, res a dir (sempre que no s’estiri més el braç que la màniga) sobre la conveniència d’aquest tipus d’experiències. Però que el llegir no ens faci perdre l’escriure: no podem oblidar-nos, al seu torn, del que tenim al costat de casa; d’aquelles coses que, si trobéssim la resolució de la incògnita, eliminaríem un problema important o que, tot i potser ser petit, es repeteix sovint.

El que passa és que moltes vegades la distància proporciona aquella objectivitat necessària per detectar més fàcilment les opcions de millora o les fortaleses. Quan la component personal no s’immisceix en el judici, es percep la graduació cromàtica d’una forma més rica, amb tota la diversitat.
Deu ésser per això que la humanitat és conscient amb una major proporció de les limitacions que li són més alienes, més distants: l’origen de la vida, el Big Bang, el misteri de la matèria fosca, la guerra a resoldre a l’altra punta de món... Tots aquests afers s’aprecien millor que els maldecaps propis o del nostre entorn, que algunes vegades no sabem resoldre i altres, ni tan sols percebem.

Una possible solució seria un intercanvi. Si nosaltres ens preocupem d’anar a esbrinar detalls de Mart que potser els seus hipotètics habitants no interroguen, per què no demanem que els marcians (siguin verds o de qualsevol altre color) vinguin a passar les vacances a la Terra i, de pas, provin de trobar les claus dels nostres enigmes o d’avisar-nos dels vicis indissimuladament adquirits?
Ja tindrien feina, ja, els pobres.

Ara que, pensant-ho bé, segurament més valdrà que deixem les coses tal i com estan.
Vist el panorama, si els marcianets ens coneguessin gaire encara ens posarien a la gàbia d’algun zoo, esdevindríem conills d’índies seus en una investigació contra la bogeria o ens proposarien algun rescat econòmic per així poder-nos controlar del tot. 

3 d’ag. 2012

Xandall impol·lut


La setmana passada es van iniciar els Jocs Olímpics de Londres, una cita esperada per a molta gent. I és que un esdeveniment d’aquest tipus capta notablement l’atenció, tant per part dels amants acèrrims de l’esport com per a aquells que reben amb expectació l’excepcionalitat de l’event, amb cerimònies plenes de simbolisme i emocions i el plus dels valors que es desprenen de les cinc anelles olímpiques i del somni del Baró de Coubertin.

Realment, ens crida energèticament l’esforç de l’altra gent. Imatges que vinculem amb el triomf o, com a mínim, amb els ideals del moviment que persegueix la consecució de la destinació.

Un dels leitmotiv que plana sobre la competició és l’objectiu en forma de medalla d’unes persones que, de moment, ja han assolit la primera meta que és el dret a participar en allò pel qual portaven tant de temps preparant-se.
Amb un país ple de gent sobradament formada i amb experiència que han de malviure amb expectatives molt per sota de les que s’havien forjat amb tenacitat, treball i constància, és mereixedor d’enveja (enveja positiva, és clar) el fet de veure com hi ha persones que sí que assoleixen el seu cim personal o, com a mínim, l’opció de lluitar pel que és el seu somni (moltes vegades, quan l’ambició és prou elevada, fins i tot una derrota que té la disposició d’abastar-la ja pot ser premi).

I és que ens encanten les històries que proven d’automotivar-nos, els exemples d’individus que trenquen registres a base d’un esforç dedicat i perseverant. Si ella o ell pot, per què no puc fer-ho jo, si el meu objectiu és molt menys pretensiós que el seu?

De casos d’aquests, tant els Jocs Olímpics com els món dels esports en general n’estan plens.
Qui no recorda en Derek Redmond amb el tendó d’Aquil·les lesionat i completant amb l’ajuda del seu pare la final dels 400 metres de Barcelona’92? O l’orgull del nedador Éric Moussambani que, tot i tardar més del doble que el guanyador en completar els 100 metres lliures de Sidney’2000, no dubtà en acabar la prova, conscient segurament del mèrit que era per algú que nedava des de feia pocs mesos fer allò? O l’esperit d’amor i competitivitat a parts iguals del Team Hoyt? Per no parlar dels grans i reputats ídols: Owens, Spitz, Comaneci, Lewis, etc.

És clar que les capacitats adquirides que apreciem pel televisor d’aquests esportistes (desenganyem-nos: tot i que en algun cas hi ha una component físico-genètica que els diferencia de la resta de “mortals”, no serien el que són sense una dosi extra de suor i patiment), contrasten en els temps actuals amb el comportament de molts dels habitants d’aquesta contrada en crisi (no només econòmica).
Massa gent (principalment jove, però no exclusivament) es deixa vèncer avui per la indiferència i la negativitat de la situació. No posen cap mena d’afany en abonar el terreny que els envolta perquè algun dia sigui fèrtil. És la cultura ni-ni, oposada a seguir creient en un projecte ferm que per força ha d’anar-se bastint de passa en passa, traçant una línia darrere de l’altra per fer de l’esbós, plànol i del plànol, un fet.

Un dels problemes és que des d’alguns sectors de la societat s’està culpant de tots els mals a agents externs. I segurament és cert que el comportament del govern, l’ètica (?) dels bancs i l’aprofitament del context d’alguns empresaris i/o sindicalistes de mala fe o altres espècies no faciliten l’assumpte.
Però que el vent bufi en contra no significa que hàgim d’anar reculant ni deixar-nos endur com febles veles. Si aixafem el sòl amb energia i exercitem amb una pràctica contínua els músculs, ens trobarem dirigint-nos poc a poc, mai d’una revolada, cap al punt que hàgim anomenat objectiu.

El tartà de la pista d’atletisme on corre Usain Bolt, encara que sembli el contrari, no és una cinta corredissa que ajuda el corredor ni fa pas pendent cap avall per beneficiar-lo. S’ho deu haver treballat molt, per córrer d’aquesta manera.
Nosaltres tampoc ens podem permetre somniar de nit i gastar els dies tot recordant el somni, amb un xandall perpètuament impol·lut, que mai perdi la bona olor del suavitzant.