28 de gen. 2011

Decennals

Fa vora 700 anys, al segle XIV, una terrorífica pesta va sacsejar Europa. I Valls no en fou l’excepció.
Els vallencs, per acabar amb aquesta sagnia, es van confiar a la Mare de Déu de la Candela perquè els protegís.
El final de l’episodi, imminent i feliç, suposà l’inici d’una especial relació dels habitants de l’actual capital de l’Alt Camp amb la seva patrona.
A partir d’aquell moment, en diverses ocasions s’apel·là a la intercessió de la Verge. Fins al punt que l’any 1791 es va signar el document que estipulava que cada deu anys es realitzaria una solemne i extraordinària processó per venerar la imatge de la Mare de Déu de la Candela.

Aquest va ésser el començament de tot plegat. Amb els anys, la Festa ha anat evolucionant i afegint nous matisos, nous sabors. Això no obstant, sempre ha aconseguit retenir l’especial esperit per connectar amb les successives generacions de vallenques i vallencs.
El comú denominador probablement haurà estat i continuarà essent (tant de bo per molts anys) l’esperit de ciutat que destil·len. I el poder que tenen per reunir durant uns dies, de forma excepcional, totes les tendències, actituds i pensaments arran d’un objectiu compartit.

Fa set segles, la figura de la Patrona va unir la gent al voltant d’una esperança. La de salvar-se de la salvatge malaltia.
I des d’aquell punt en endavant ha anat congregant més cops l’atenció que li han volgut dispensar tots aquells que necessitaven quelcom o aquells que no s’atrevien a demanar impossibles als mortals; tots aquells que embolcallaven en la fe més íntima les seves demandes o aquells que amb un indissimulat agnosticisme resaven a la promesa de l’Altre...

Les circumstàncies d’ara són molt diferents a les primogènites. No ens enfrontem a cap cataclisme, ni tan sols a cap efecte nociu. Ben al contrari, parlem d’una festa, en majúscules.
La similitud entre ambdós casos? Aquesta característica tan humana de cercar un parèntesi, el que ens permeti foragitar la realitat (tan real és la pesta com l’esgotadora rutina del dia a dia, encara que una realitat mati i l’altra ni de bon tros) i esbargir-nos uns instants del que ens turmenta o avorreix.

Avui comencen les Festes Decennals. Les nostres festes!
A partir d’ara deixarem la llarga travessia pel desert i obrirem les portes del ben retrobat oasi.
Des d’aquest paratge estant, podrem gaudir de l’ombra que ens salvi del sol inclement que escampa sovint rajos de crits, presses o de desorientació. Des del recer d’aquesta excepcionalitat, segurament tindrem l’impuls de contemplar les passes que el camí haurà gravat sobre la sorra i extreure’n conclusions. I valorar tant allò que hem fet fins ara com, sobretot, allò que queda per fer.

Disposarem de totes aquestes virtuts. De tot això i, a més, de l’efecte cooperatiu de sentir-nos orgullosos d’ésser vallencs.

És cert que ja hi haurà temps per les reflexions i per la seriositat dels grans temes. Tot just comencen hores d’insomni voluntari, de xerinola, música, llums, distracció i alliberament.
Però això de repetir un esdeveniment tant de tant en tant com són deu anys per força condueix a preguntar-nos què serà de nosaltres quan s’esdevingui la pròxima edició.
Per tant, que comenci la festa! Però si en el parèntesi obtenim respostes que ens puguin ajudar quan s’esfumi la màgia, doncs millor que millor.

Bones Decennals!

21 de gen. 2011

Clarors de seny

Ja gairebé tenim aquí allò que els vallencs portem quasi bé deu anys planejant. Uns pocs dies i les Decennals seran una realitat constatable, una espera conclosa, un final esperem que feliç.

Aquesta és una característica molt humana: destinem nombrosos esforços i molt de temps a un objectiu que, tot i que pot efectivament arribar a complir-se, s’esfuma en un tres i no res. I llavors ens trobem orfes, mancats d’alguna cosa.
Es veu que el nostre destí és anar relligant projectes contínuament, destil·lant una lluita impacient o bé una paciència ben lluitadora.
És clar que més val aquesta persecució perenne que no pas esdevenir un subjecte passiu i quedar-nos al marge de tot. La desídia seria molt pitjor que el cansament arreplegat durant l’afany.

Ara que han arribat, però, hauríem de fer de les Decennals l’excusa que més hagi valgut la pena. Un motiu per foragitar la rutina i cercar una nova ruta que empenyi una batalla que de tant en tant es veu desmotivada o se li acaben les bateries.
I què millor que bastir un projecte col·lectiu que inclogui tota una població? Què pot resultar més beneficiós que plantar un pal de paller al mig de la plaça que faci de guia del tot-plegat que durant uns dies serem nosaltres?

Unes festes que es plantegen tant de tant en tant com són deu anys bé mereixen ser considerades quelcom més que una expressió lúdica o un mostrari de fe, celebracions i tradicionalitat. Han d’esdevenir el motiu per, reunits a la mateixa cambra, posar-nos a parlar (i, més que parlar, fer ús d’un verb actualment tan poc considerat però amb tant de sentit com és enraonar) sobre el grapat de temes que afecten la nostra ciutat i que, sense adonar-nos-en, hem anat aparcant.

Diuen que les taules al voltant de les quals ens arrecerem en dies de festa constitueixen un dolç fermall que ens proporcionarà el temps que normalment diem no tenir per connectar amb familiars i amics. Aquelles sobretaules prolongades són la veritable unió; una amalgama a vegades fàcilment alterable de serenitat i de descontrol, de converses i de mirades de no-cal-que-diguis-més.

Precisament, el mateix esperit és transposable a una ciutat com Valls, de mida encara continguda, humana.
Les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela haurien de servir-nos per, a més de gaudir plegats de la disbauxa i de l’extraordinarietat, començar a dibuixar la societat del futur. Planejar com volem que sigui la localitat on viurem els nosaltres-deu-anys-més-grans i els nostres fills… Gargotejar uns primers esbossos no simplement dels carrers i places que somiem reformar, sinó també de l’orgull de pertinença a la vila que imaginem un dia poder arribar a sentir.

Per molta gent els moments actuals no són propicis a fomentar plannings com el que en les anteriors línies he somiat per escrit. Hi ha nombroses persones que passen dificultats i, en aquests casos, les individualitats ofusquen qualsevol altra cosa, que passa a ésser considerada un excés, un luxe.
Tanmateix, justament per contrarestar aquesta tendència hauria de ser bo reforçar la col•lectivitat. I no n’hi ha de més pròxima que la que conformen els nostres veïns i conciutadans.
A més, diuen que la gana és la millor cuinera. Per què no, doncs, aprofitar aquest moment de canvis per reciclar tots aquells valors que teníem podrits o abandonats?

Tant de bo que les Decennals sàpiguen recuperar l’esperit de confraternitat. Per començar a bastir a partir de la joia nous projectes de ciutat que aconsegueixin despertar Valls d’aquest son massa allargat.
I que, tal i com anuncia el Virolai a la patrona vallenca, baixin clarors de seny. Però també la ració de rauxa que calgui per animar el panorama.

14 de gen. 2011

Any nou, DAFO nou

Ara que ja han passat el Reis Mags, el canvi d'any i, en definitiva, tot el Nadal sencer, la manera com haurem quedat en aquest punt serà la nostra realitat; la certa i punyetera realitat.
Ja no si valen futurs propòsits posteriors a les dotze campanades que disfressin les mancances de l'ara, ni el núvol de cotó que ens féu millors persones durant les Festes, ni tan sols l'espera per veure si els tres personatges d'Orient ens duien una solució als nostres enrenous.
Això d'ara i aquí és el que ens queda. Sense disfresses ni colorants. Tan senzill i tan extravagant alhora. Pur i simple.

A partir d'aquesta línia, han d'esdevenir els plantejaments serens. Caldrà fer un bon repàs de l'any acabat (com a mínim que la xifra modificada ens serveixi per fer exercici de consciència) i extreure el servil punt de partida per a un futur millor a partir d'aquestes circumstàncies.

Una eina que ens pot ser útil per una experiència com aquesta és una anàlisi DAFO. Tot i que aquesta tècnica està pensada per a l’àmbit organitzatiu i estratègic d’empreses, bé podem posar-lo a disposició d’un nivell personal.
Serà el suport necessari per a realitzar una instantània de la nostra situació actual i plantejar cap a on han de dirigir-se les properes passes per avançar cap a la ruta on preveiem major fortuna.

A grans trets, aquest DAFO consisteix a plantejar una matriu en què es vagin completant, a partir d’una pluja d’idees (brainstorming), quatre espais: debilitats (punts febles que limiten la nostra capacitat de desenvolupament), fortaleses (capacitats, virtuts o recursos que posseïm i que hem d’aprofitar per explotar noves possibilitats), amenaces (força de l’entorn que pot minvar el desenvolupament de les estratègies planejades) i oportunitats (coses que poden suposar un avantatge competitiu o una oportunitat de millora).
Per resumir-ho, debilitats i fortaleses fan referència a propietats de l’individu (formació, seguretat laboral i social, estalvis, característiques de personalitat, ...), mentre que amenaces i oportunitats seran factors externs (competència, conjuntura, situació social o econòmica, ...).
Un cop completada la plantilla, disposarem d’un mapa a partir del qual visualitzar territoris agrests i prats verds, espais on tenim quelcom a dir o cel·les amb un infinit marge a recórrer.
És senzill, però alhora un gran començament que pot ésser el suport idoni per a una reflexió serena.

A nivell personal tindrem moltes coses a treballar, això segur. I és que sempre en volem més: si tenim salut volem benestar; llavors reclamarem felicitat; i quan ens sentim feliços aspirem a sobresortir en alguna cosa (riquesa, popularitat, reconeixement o qualsevol altra excusa per a la lluita, tant se val).
Tanmateix, aquests debats interns no són pas motiu per exposar-los en una mostra pública com pot ésser un article en un setmanari. No perquè siguin privats (les voluntats individuals en general tendeixen a coincidir força), sinó perquè els petits matisos personals són els que marquen la grandesa de la peculiaritat de cada individu.
No n’hi ha dos d’iguals. Per tant, la generalització és impossible i el fet de discutir-ne, estèril.
La solució passarà ineludiblement per arromangar-se les mànigues i trobar un mateix la resposta.

Del que sí que podem opinar (de fet, ho fem constantment) és de les constants col·lectives; dels mínims comuns múltiples que es poden extreure de les noves que diàriament publiciten els diaris.
La repetició sistemàtica i cíclica durant un període de temps determinat de notícies d’una índole semblant són les que acaben caracteritzant una situació, l’estat d’un país o d’una zona.
Nogensmenys, arreplegar aquí el remei encara serà una tasca més feixuga, més pretensiosa. I sobretot en moments complicats com els que corren.

Davant de la novetat del canvi d’any i amb el parèntesi del Nadal ja fos, l’oportunitat es presenta propícia per, a part d’escoltar més i més desgràcies o històries alienes, agafar la paella pel mànec i començar a creure’ns que la cosa pot dependre per un cop de nosaltres mateixos.

7 de gen. 2011

Necessitats

El Nadal és una època a qui els seus detractors han penjat l’etiqueta de consumista. I una mica pot ben bé ser cert, ja que els regals tenen un pes específic dins de la tradició moderna d’aquestes festes. Però no deu ser que ho és tota la societat en general, de consumista?
A més, l’avantatge que té en aquest aspecte el Nadal és que una part de l’afany ens surt gratuït, ja que Ses Majestats els Reis d’Orient vénen puntualment al rescat de les nostres butxaques per oferir-nos els seus obsequis (o el carbó merescut).

No es pot negar que tendim a la comparació. I això ens condueix a convertir el nostre estil de vida en una llista d’objectius desitjats/objectes de què disposo que anem marcant amb fruïció, i que sempre surt perdent respecte les possessions dels altres.
Aquest fet, irremeiablement, suposa un llast, ja que moltes vegades no pensem abans d’adquirir quelcom si ho necessitem realment o no. Únicament seguim el corrent que aquest ens impersonal que anomenem societat o bé les empreses proven d’encolomar-nos.

Contínuament estem bombardejats per publicitat amb ànsies de vendre’ns coses. Utensilis que ens diuen que si no els tenim no serem ningú (o ben poca cosa).
I aquest hàbit es veu adobat per unes festes on pretenem demostrar sentiments que la resta de l’any són xuclats per la pressa i la rutina. I què millor per dur a terme aquesta demostració que ofrenant allò que ens han dit que acosta qui ho posseeix a la felicitat més absoluta?
Per això comprem. Algunes vegades solament pel fet de comprar.

Avui en dia estem generant, mig d’amagatotis, una classificació peculiar de les necessitats. La tradicional piràmide d’Abraham Maslow s’ha vist superada pels temps que corren, i el ventall s’ha amplificat: les necessitats primàries (les de vida o mort, principalment energètiques –alimentació, descans...-, que Maslow anomenava fisiològiques), les secundàries (aquelles que suposen un benefici en algun altre aspecte per a l’individu –que bé pot ésser quelcom purament intranscendent o de luxe-), les nocives (que col·loquen l’individu en una espiral perillosa, com les drogues i altres vicis) i les necessitats que ens vénen “imposades” per la societat.

L’últim grup inclou coses que no requerim però tenim/desitgem o coses que no sabíem que necessitàvem fins que ens en van convèncer.
Estaria molt relacionat amb el graó del reconeixement de la teoria psicològica imperant abans esmentada, però amb matisos. I aquest matís és l’energia que ens du a la creació de la percepció de la nova ambició.

Les empreses han apreciat des de fa temps les bondats d’aquesta força motora, i algunes s’han convertit en vertaderes especialistes en crear-nos necessitats des del no-res.
La poderosa Apple ens ven reproductors en què la poma va molt cara o un iPad que ningú sap exactament què fa de nou però és d’allò més cool; la suïssa Swatch popularitzà la voluntat de tenir diversos rellotges per a combinar; i diferents cadenes de roba cerquen la diferenciació a través de sacrificar el disseny o la practicitat en un grapat de col·leccions, el premi de les quals serà ser la primera de la colla en vestir-la…

Sort que tot just acaben de passar els Reis Mags.
Tot i que segurament també hauran sucumbit i hauran dut a algú quelcom dictat únicament per la moda o perquè aquest pugui dir que ha complert el tràmit de tenir allò, ells tenen un mèrit més gran.
El regal millor que ens portaran segurament serà, com cada any, la consciència que continuen existint coses màgiques que els bitllets no poden comprar.

A vegades, en l’instant de l’obertura del paper d’un regal es concentra la major part del cicle de vida útil del producte.
Els records d’aquell moment no es paguen en diners, tot i que segurament ja hi deu haver algú que mira de patentar la il·lusió…