31 de des. 2009

Espill de Nadal

Tothom ho sap i és profecia. Més ben dit, en fem profecia… Les nostres ganes ho poden gairebé tot i fan que assumim aquestes dates com la redempció de la resta d’any. L’instant que ens salvi…
Qui té a la consciència el llast d’un error es lliga amb devoció a les aigües expiatòries del Nadal per purificar-se, i qui sent més o menys impol·luta la seva ànima no desaprofita tampoc l’ocasió de banyar-se en l’excés d’aquestes festes per renovar l’esperança, la desmesura que ens permetrà fugir de la insipidesa habitual.

El Nadal se’ns planteja com un mirall al qual ens exposem amb fruïció. Ens plantarem davant seu i observarem el reflex amb l’íntima curiositat del descobrir-nos a nosaltres mateixos a través d’uns ulls aliens. A través del filtre de colors especials que haurà plantat la tradició i la solemnitat a l’ambient.

Durant les setmanes que dura l’estat d’excepció (alabada excepció), els espills desafiaran les lleis de la física. No hi haurà reflexió ni refracció que valgui, solament una alteració planificada de la consciència per fer-nos partícips de l’excepcionalitat d’aquest començament d’hivern.

Drets davant de la superfície plana del vidre que ara ens desafia amb una insinuació que és d’acollida, contemplarem de fit a fit la imatge i arribarem a la conclusió que avui actua potenciant aquells detalls positius que sovint hi són, però que habitualment passen inadvertits sota la transcendència de la nostra negativitat.
Però no avui. Avui, no. En aquests jorns de carrers engalanats la rialla dels infants que transiten pel carrer es fa més evident, la música més audible, les preocupacions més etèries, i cadascú veu en el seu alter ego presoner del cristall una persona un xic més digna. I el que és encara millor, cadascú aprecia tot el marge que té de millora, tant a nivell individual com col·lectiu.

Certament, és un estat una mica irreal. Hem respirat la droga dura de la il•lusió, i això repercuteix en uns inevitables efectes principals i col·laterals.
Primerament, la vida serà una mica més dolça perquè l’alegria és un ens encomanadís que es propaga amb extrema facilitat; la pandèmia que ara més ens convé.
Després, també aquest retrobat estadi de confiança provocarà que gosem pensar més enllà, que la nostra imaginació gosi volar per sobre de fronteres imposades per la conformació i traci plans i projectes de futur més ambiciosos del normal. Propòsits que tant de bo no quedin ennuegats per la pendent que en molts àmbits representarà el gener.
I finalment, en l’època nadalenca tots ballem en cert grau el fado de la nostàlgia; la saudade de llocs que han marxat o l’enyorança de persones que ja no hi són… El retrobament i aquest “passar llista” exalten la sensació agredolça.

També és veritat que algunes vegades s’organitza un muntatge al voltant d’aquestes dates que ben poc té a veure amb el Nadal autèntic. Consumisme i debats enfrontats sobre què es celebra o què es deixa de celebrar aquest dies (qui opti pel fred festeig de les “vacances d’hivern”, creences religioses o laïcitats al marge, estarà perdent quelcom tan valuós com el pes de tants anys de tradició) es donen la mà per aigualir l’esperit original.
Però, al capdavall, el que queda en la memòria són els instants compartits, les nits màgiques, l’atrezzo dels llocs públics i de les llars i, sobretot, la transformació que s’origina.

Un mirall mai no menteix, i si aquest Nadal reflecteix un individu millor del que som, serà segurament que tot és possible i que tot queda per fer encara; tant durant aquestes festes com més enllà…

Bones Festes.

18 de des. 2009

Kiribati

La República de Kiribati és una nació-arxipèlag conformada per una illa coral·lina (Banaba) i trenta-dos atols, situats enmig de l’oceà Pacífic i anomenats antigament Illes Gilbert mentre durà l’ocupació britànica.
Fins ara, aquest indret era conegut a nivell anecdòtic a causa que, en ésser el país més a l’est del món, és el primer a rebre l’any nou, ara que s’acosten les dates... I poca cosa més se’n sabia.

Però fa un temps que el seu president, el senyor Anote Tong, està posant el crit al cel amb la intenció que l’opinió pública mundial es faci ressò de la delicada situació per la que passa la seva terra.

I és que Kiribati es troba situat només dos metres per sobre del nivell del mar, i naturalment és carn vulnerable davant dels efectes altament devastadors del canvi climàtic.
L’escalfament global que potencia el creixement dels oceans ja ha cobert algunes de les seves plantacions agrícoles i ha obligat a recol·locar algunes poblacions; però ara la totalitat dels seus cent deu mil habitants, la majoria aborígens, estan en el punt de mira de les alteracions ambientals, i tenen seriosament compromesos casa seva i els llocs que fins ara havien habitat.

Per tant, el president Tong s’ha vist obligat a començar a planificar el trasllat dels l-Kiribati (que és com s’anomenen els habitants). De moment no hi ha pressa, però no cal ni dir que una empresa tan important no és tema que es pugui deixar precisament per a última hora.

En primer terme es van manejar tres opcions: solucionar el problema, trobar un tros de terra en algun altre lloc a resguard de les aigües on poder refundar la nova Kiribati, o bé facilitar la sortida escalonada dels l-Kiribati per lliure cap a noves destinacions on tornar a començar.

Lamentablement, la primera opció, la lògica, es va haver d’abandonar a les primeres de canvi, ja que, segons el Banc Mundial, construir un dic temporal de reforç costaria més del doble del PIB estatal.
I malgrat que qui contamina són els altres, els efectes haurien de ser pagats solitàriament des d’aquest racó de món quasi verge...

D’aquesta manera, quedaven dues possibilitats; però els primers contactes diplomàtics ja estan desmuntant igualment la que apostava per cercar un territori on bastir de zero el país.
Avui no queden contrades sense bandera. És més, actualment sembla que es pretengui que les banderes i la seva honra siguin el més important, per sobre de tot i de tothom.
Per aquest motiu i malauradament, és quasi segur que resultaria impossible que algun país cedís un tros del seu regne per acollir els necessitats ciutadans de Kiribati. Seria massa demanar… Casos com els de Palestina o els del poble sahrauí no fan més que recordar-nos-ho cada dia.

Per això la possibilitat més factible consisteix a enviar els nois i noies cap a lloc segur ara i de forma esglaonada, abans que l’evacuació hagi d’ésser forçosa. Austràlia i, sobretot, Nova Zelanda són avui per avui les nacions més interessades a acollir aquest contingent humà.
L’objectiu que es pretén és que els joves es formin ja des d’un principi al lloc que serà la llar definitiva per a ells, aprenent en destí noves professions i fent menys traumàtica la transició de grans cap a l’alternativa.

I aquí hi ha dues reflexions:
Primera, que als grans no els importa gens ni mica el que el destí pugui deparar als pobles petits (ens expliquen l’esternut del president d’un país poderós, però no val la pena que ens assabentem d’una nació que agonitza negada); no els remou la consciència ni el fet que ells hagin estat en bona part els causants del mal aliè.
I segona, que mentre hi ha pobles que debaten què volen ser de grans mitjançant política i debats purament teòrics, des d’un extrem perdut de planeta se’ns relativitzen les quimeres tot ensenyant-nos que un ens geogràfic també pot morir.
I no pas en llenguatge figurat com el que nosaltres per aquestes latituds sovint apliquem, sinó completament de debò.

11 de des. 2009

Es busquen tres porquets

El conte començava com tots els contes, amb una frase extreta del patró que els relativitza atorgant-los un inici estàndard.
I és que qualsevol conte s’inicia i acaba amb una frase feta, perquè siguem conscients que el que hi ha entremig queda sotmès a la censura del fer-nos grans. Creure’l o no depèn només de nosaltres i de la nostra pressa d’exercir d’adults.

L’avi, que tenia el seu nét entre els braços, era ben conscient d’aquesta previsibilitat quan inicià el relat:

… Hi havia una vegada un país, un país ben petit, en el qual els seus habitants anaven i venien sense un rumb fix, fent dues passes endavant i tres endarrere, presos de la indecisió i d’una por ancestral de fer enfadar a no se sap ben bé qui. Segurament a tothom menys a un amor propi rovellat i quasi ferit de mort.

Aquest país poruc tenia una relació de dependència amb els seus veïns.
Evidentment, no era una dependència econòmica (a no ser que hi hagués certa afinitat per les pràctiques masoquistes), ni tampoc un efecte d’afecte incondicional, i molt menys encara una necessitat mútua per beneficiar-se en uns interessos compartits o una logística a mig camí entre ambdós (a la pràctica, només constituïa més gent a convèncer a l’hora de consensuar acords).
Més aviat era un vici al qual havien acostumat els anys i el fet d’haver tingut durant la història íntims enemics comuns. Per això ara el fantasma d’una síndrome d’abstinència massa dura sorprenia de tant en tant sota la forma de crítics implacables, llibres sacralitzats amb desmesura i de veus enfollides que vomitaven renecs apocalíptics amb devoció.

I eus aquí que els caps pensants d’aquest minúscul racó de món debatien constantment sobre la forma d’aïllar-se dels veïns sorollosos sense arribar mai a la conclusió definitiva.

Uns, els més indecisos, proposaven bastir un mur que no importunés ningú, ni als de dintre ni als de fora. Per exemple, una paret de cartró, amb l’altura suficient per no ésser empipats tan fàcilment i estalviar-se veure certes cares però, alhora, suficientment insignificant i prima com per no molestar els que no poden ésser molestats (amb una mica de sort, fins i tot el pacte de finançament podria emmotllar-s’hi).
Aquesta mesura era compatible amb l’estira i arronsa que era estadant habitual de la frontera entre ambdós territoris. Fer-se l’emprenyat quan convé, però estar oberts a esquinçar el paper, a pactes i a aliances quan l’ocasió s’ho valgui (sobretot si convé a la nostra posició social o a la butxaca).

El segon grup era de l’opinió d’aixecar una construcció més resistent que fes el paper d’un cop de puny sobre la taula. Una barrera de fusta, per exemple, que no es deixés tombar per la primera bufada del llop. Però com que tallar tanta superfície seria un treball exigent, haurien de demandar el suport de tota la població. La unió fa la força, diuen.
El mal d’aquesta idea, de seguida es va veure, és que estava mancada d’un final que garantís quelcom. Era anecdòtic, un tast incomplet… Que la gent faci el que pugui, i si ens quedem a la meitat no passa res, s’haurà intentat. I contents de la suor derramada, però al capdavall, amb una valla a mig fer per on continuaran entrant els que abans entraven…
Una solució tan provisional com una consulta popular no vinculant…

I, finalment, la tercera opció era erigir una construcció a prova de dubtes, sòlida i resistent, de maons contrastats i, si cal, amb una bona caldera d’aigua bullent a peu de xemeneia per si hi ha intrusos (Goethe deia que qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d’història viurà a les fosques la resta de la seva vida).
Però això ja provocaria la necessitat de demanar permís d’obres majors als veïns i, com que costaria que ens el concedissin, conduiria inexorablement a la disjuntiva de l’ara o mai

Quan va haver dit això, l’avi es va quedar inesperadament mut, pensatiu, com si se li escapés la pròxima frase.
Llavors, com que els nens petits són sensatament irreflexius, espontàniament meditatius, el vailet a qui explicaven aquest relat va adonar-se immediatament de la moralina i que el final no es plantejava senzill.
Avesat a tants contes, va concloure que a aquest conte li faltaven tres porquets per tenir una conclusió decent i, per contra, li sobraven massa protagonistes que eren persones de carn i óssos com ell, o la mare, o el veí, o l’Arnau, o la profe Marta…

“Un conte sense porquets no té gràcia”, va exclamar convençut. I l’avi no va poder evitar canviar el posat transcendental i esbossar un mig somriure en direcció al cel.

4 de des. 2009

En teoria

El paper és un element modelable, acollidor, que encabeix sense posar-hi traves totes les frases, totes les insinuacions i totes les idees que un bolígraf pugui llaurar en la seva superfície.
D’aquesta manera, converteix l’aspecte teòric de tot plegat en quelcom senzill, a l’abast de qualsevol amb un mínim d’imaginació o d’una certa capacitat de planificació. El difícil, però, és la transició entre el postulat planejat i el món material.
L’empirisme serà allò que aprovarà un projecte definitivament; el peatge que es cobrarà, això no obstant, serà que aquesta possibilitat sigui immiscible amb el fluid que constitueix la realitat de les coses.

Aquesta incapacitat de posar-se en pràctica és només un dels dos perills que té allò plasmat únicament de forma teòrica. L’altre, és que es gastin inútilment riuades de tinta i de recursos per descriure hipotèticament ens abstractes dels quals no en pot sorgir res de profit, ja sigui perquè el procés s’ha fet anteriorment o perquè no és més que un exercici ideològic completament coix.

Precisament aquesta reflexió m’ha vingut al cap en llegir alguns detalls sobre el Pla d’Economia Sostenible aprovat darrerament pel Consell de Ministres espanyol.

Bàsicament, en aquest avantprojecte s’intenta donar resposta a tres àmbits diferents de la sostenibilitat: l’econòmic, el social i el referent al medi ambient.
No es pot dir que la idea ni que la intenció no siguin pas bones. Ara bé, eren necessàries? I, suposant que ho fossin, aquest moment de precarietat és el més oportú per anar a cercar un “plus”? No valia potser més centrar-se en millorar el que falla que en crear nous elements reguladors?

En temps com els actuals potser seria més profitós governar que legislar. Sobretot si tenim en compte que en aquesta nova llei no hi ha res de diferent respecte el que fins ara les corporacions amb un mínim de responsabilitat social i bona gestió empresarial ja tenien al cap en actuar.

En la dimensió econòmica el text nounat aposta per una bona regulació econòmica, sense recolzar aquesta intenció en objectius concrets i sense senyalar indicadors pràctics que mesurin si estem o no en el bon camí. A més, les pedres que apareixen en el trajecte s’esquiven matusserament; com quan es parla de fomentar el lloguer amb incentius fiscals, mentre que el que la població demanda per llogar amb confiança els seus habitatges són solucions a les mancances legislatives i judicials actuals, no pas caramels.
En la dimensió social se’ns diu que s’ha d’avançar cap a l’edèn perdut que constitueixen l’educació, el coneixement, la recerca i la innovació. Si això és així, que ha estat fent tota aquesta legislatura el ministeri de Ciència i Innovació? Esperant de braços plegats una llei que els donés cobertura? I què perseguien les reformes educatives i tots els debats estèrils sobre el tema que diàriament ens fan empassar sense atorgar veu ni vot a professors, pares ni alumnes?
I, per últim, en l’apartat ambiental s’advoca per un ús responsable dels recursos ambientals. I que sorgeixi una llei que digui això quan a Espanya hi ha milers d’institucions que fa anys que segueixen voluntàriament la norma mediambiental ISO 14001, milers d’empreses més que estan adherides al reglament europeu d’ecogestió i ecoauditoria EMAS (EcoManagement and Audit Scheme) i hi ha una cobertura legislativa tant nacional com autonòmica tan profusa com l’aconseguida és com una broma que ens du a plantejar-nos qui és el músic que no segueix el ritme de l’orquestra...

Sovint es confon quantitat amb qualitat. Tot i que aquestes dues paraules no són antònimes, si no es té un sistema molt optimitzat costa compatibilitzar-les.
I a Espanya és des de fa molts anys norma disposar quantitat d’estímuls, múltiples informacions, crits i quilos de promeses que distreguin l’atenció de les coses realment importants.
La incompetència opta per ocultar-ho tot. Fins i tot qualsevol indici de qualitat; no sigui cas que ens donés per posar-nos a comparar...

27 de nov. 2009

Successió

Aquests dies s’està parlant de nou de l’impost de successions i de la conveniència de la seva eliminació, un d’aquests temes cíclics que com a mínim un cop per legislatura apareix amb més pena (o desídia) que glòria.

L’interessant de la notícia, em sembla, és que actua com un imant que imparablement atrau la polèmica. I és que quan es discuteix sobre aquest assumpte sorgeixen de forma espontània al seu voltant subdebats que van més enllà de la seva naturalesa, comentaris que delaten indefugiblement la ideologia de l’emissor.

La transmissió de possessions és quelcom íntimament vinculat a la noció dels diversos sistemes polítics. I algú que pertany a un partit polític que es declara hereu d’aquells que proclamaven que és nociu que certes butxaques retinguin més diners que altres està lligat de peus i mans a l’hora de donar el vistiplau a allò que probablement creu sobre la legítima herència.

Però els temps han canviat. Avui les idees van per un cantó i la societat, per l’altre.
Aquesta separació de vies pot venir donada per diverses raons: per una modificació de valors, perquè també les nocions que semblen impertorbables tenen data de caducitat o simplement perquè s’ha vist l’error que aquestes constituïen i s’ha optat per abandonar-les. Però això ja és un altre tema.

A hores d’ara el món és com un espectacle televisiu on prima la publicitat, la comparació, el consumisme… I això poca cosa té a veure amb els ideals del comunisme (o d’un neocomunisme, que potser el comunisme ja queda molt lluny…).
Per això el difícil paper dels que per ideologia han de mostrar-se alineats al cantó dels menys afavorits econòmicament. Amb un bon sou, casa d’estiueig i camisa de saldo per “aparentar”, han de dir el que segurament no pensen i afirmar que la riquesa ha d’ésser compartida i que ningú té dret a tenir més que l’altre, malgrat que hagi treballat el triple o hagi caigut cent vegades i s’hagi tornat a aixecar.
A més, això de dir qui és ric o qui és pobre és relatiu. Una persona que sigui conscient que s’ha esforçat poc durant la seva vida es sentirà afortunat amb els mateixos diners arreplegats amb els quals un altre que haurà treballat dotze hores diàries durant tota la seva vida es sentirà pobre.
Malgrat això, crec que no hi ha discussió que tothom ha de tenir el dret de traspassar el crèdit resultant de les seves arts sense haver de passar per un peatge (un altre) caríssim.

És evident que les prioritats de la societat estan en constant evolució.
Per contradictori que sigui, l’impost de successions és un tema candent, tot i que la gent té tendència a valorar cada cop menys l’estalvi i, per tant, a minvar l’herència que deixa (com a mínim la positiva; els pagaments en forma d’hipoteques i crèdits ja són figues d’un altre paner…).

El sistema ha funcionat els últims anys dictant que la gent havia de viure al dia, essent normal que carregués amb uns deutes que bancs i caixes s’encarregaven d’afavorir.
El control de saldo consistia en domesticar els números vermells, sense més. Però ja que era quelcom corrent estar sota zero, la majoria estirava més el braç que la màniga per posseir el bo i millor.
Quan les coses han canviat, però, s’han començat a veure un munt de punys de camisa pel carrer, i ara això ja no queda pas tan bé.
Tot i que el mot estalvi té un sentit que s’havia anat desfasant a poc a poc, ara que l’aixeta s’ha tancat és possible que el riu torni a la llera i tots ens acabem preocupant pel que pot esdevenir demà passat.

Al capdavall, de l’únic que segurament ens hem d’apropiar és del fet de l’herència en el sentit que és allò que deixarem als nostres fills i als fills dels nostres fills.
I si en qüestions monetàries hi ha els governs que es cobren l’impost de successió, en altres àmbits, com per exemple el de la cura del medi ambient o en el de la conservació de valors, l’impost ens l’estem cobrant directament nosaltres mateixos per la nostra manca de traça. Si no hi posem mà, el futur serà una mica més pobre.
I aquí sí que no hi ha excuses, i sí espai per a múltiples lamentacions.

20 de nov. 2009

Marmota

La foscor és l’intermitent que ens senyala el gir dràstic cap a l’hivern més profund. El període de sol es va escurçant amb pressa, abocant inexorablement l’obscura i atofada manta sobre una tardor de curt recorregut, impacient per complir la seva vocació de final: enderrocarà les fulles ans verdes dels arbres, però també girarà la rutina de les persones. És el seu destí, ésser final.

Esdevé una estranya sensació passejar per carrers i places a les set de la tarda i trobar-ho tot buit, inanimat. L’ambient vestit de negre propicia aquesta deserció general. Entre el canvi d’hora que ens van col·locar i el fred que es comença a apropiar d’aquestes latituds, l’espai obert és la presó inaccessible que ha deixat de ser escenari habitual per esdevenir l’excepció que simplement emprem com a lloc de pas.

Forçosament hem hagut d’entrar a casa i limitar el nostre hàbitat al menjador i a les quatre parets que ens donen intimitat i, a vegades, ens intimiden.
Se’ns limiten els recursos disponibles i cal que ens emmotllem a la nova situació. Això implica necessàriament un replantejament d’actituds i la realització d’una llista reorganitzada de tasques per no deixar-nos vèncer per la desídia i per la síndrome estacional.
Efectivament, la hibernació ens privarà de moltes coses, però també serà font de noves oportunitats.

Qui més o qui menys, tothom es veurà afectat pel llast d’aquest alentiment. Disminuirà el ritme de les nostres relacions socials (festes, trobades, vermuts de diumenge a la terrassa del bar…), i la majoria de les que perdurin estaran contextualitzades en situacions menys agradables (principalment en sales d’espera: del metge, per efectuar tràmits burocràtics banals…).
L’ambient respirarà un fado trist sobre la base rítmica de totes aquelles coses que hauran d’esperar el bon temps; com a nota més excessiva, la dissonància d’un saxo pronunciant l’exclamació de la melangia sobre aquesta partitura somorta.

Així, el vailet enyorarà les corredisses permeses al poblet de costa o la baixada ansiosa d’escales en acabar els deures per reunir-se amb la colla; l’home jubilat haurà d’esprémer amb èmfasi els afeblits rajos de sol per aferrar-se al passeig, l’única rutina que li queda; i hi haurà qui lamentarà no haver nascut marmota per poder gastar aquest stand-by sense consciència i renéixer junt a la primavera…

Però manquen encara moltes coses a realitzar. Accions que la tardor no esgrogueirà; ans el contrari, la seva nostàlgia indoor les potenciarà.
Al capdavall, la noia que és víctima de l’actual context econòmic tindrà temps de planejar una fugida que no tingui com a variable associada el diner; qui se senti asfixiat per la dispnea oscil·lant del mal humor, podrà imaginar solucions sobre la constel·lació de fanals que pautarà la nit que contempla des de la finestra; i, fins i tot, el poeta tindrà a l’abast de la mà la tela capaç d’acollir els versos dibuixats i desdibuixats mentre prova de traspassar al món tangible allò grandiós que ell ha descobert desconcertadament entre sensacions i passions, just a la dreta de l’ànima…

La intimitat de la llar permet això.
Això i molt més.

L’hivern també pot esdevenir el congelador que alenteixi el sobremoviment predominant. Abrigats amb la meditació que l’aïllament proposa, això presenta candidatura per ésser la solució que contraresti aquesta vida de microones i pressa.

13 de nov. 2009

El mur

Aquests dies s’està commemorant el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, i l’assumpte realment dóna per molt.

I és que, a part de la significança de l’obertura de fronteres entre les dues Alemanyes i de l’enderrocament de l’antiga RDA, aquest fet va suposar una nova possibilitat per un grapat de països que s’emmirallaven en els ideals del Comunisme per seguir ancorats en models obsolets.
Quan Polònia o Txecoslovàquia, per citar dos noms, van veure que ni la solidesa d’aquella colossal construcció berlinesa suportava el seu model polític, potser se’ls féu visible que aquest podia ésser molt bo com a mirall teòric, però a la pràctica havia significat en general només una idea esbiaixada que havia servit de coartada a moltes dictadures i mals governs.

Parlant del novembre del 1989 en què els fonaments del gran escull havien fet figa, s’ha trobat ocasió per fer recordatori de les transcendents revolucions que havien començat durant aquells dies.
Un reportatge emès fa uns dies a Televisió de Catalunya, per exemple, actualitzava les fesomies i les actituds a dia d’avui dels protagonistes de la revolució de Vellut de Praga. I excepte algun cas puntual com el de l’expresident Václav Havel, combatent idealista, les conclusions del document eren veritablement pessimistes (o més aviat realistes; amb aquell realisme que tots copsem però ens neguem a empassar).
La gran majoria dels que es van aixecar ara tot just fa vint anys cridant pel canvi, són l’any 2009 persones que han perdut la fe en aquella lluita per modificar les coses, i vaguen, com la població tipus, a mercè de l’aigua dels fets, sense força per afrontar la contracorrent.
Deu ser l’edat; o pot ésser per una manca de fe en el sistema, que és, això sí, vertadera pandèmia.

Entre els actes que s’han anat realitzant a la capital de l’Alemanya reunificada per emmarcar l’efemèride, es va celebrar la passada setmana un concert del grup irlandès U2.
I per prevenir possibles aglomeracions, als organitzadors no se’ls va acudir millor idea que aixecar una barrera de visió just al punt on anteriorment s’havia alçat el mur de la discòrdia. Això va crispar els ànims de la gernació i es van encendre unes quantes guspires d’indignació.

Aquest fet, anècdota sense més al cap i a la fi, posa de manifest que les barreres, els límits, són quelcom inherent a la nostra societat.
Està molt bé que commemorem la caiguda d’antigues traves, però també caldria que ens poséssim a reflexionar sobre les que tenim actualment i, sobretot, sobre les que ajudem a bastir encara constantment.
I no em refereixo únicament a obstacles físics com per exemple el mur de la vergonya de Jerusalem (potser l’autèntic mur de les lamentacions) o el que separa les dues Corees, sinó també a paranys preparats per la malícia humana sota l’aparença de racismes, xenofòbies o rancúnies arrossegades del passat, amb un cavall de Troia estirant el carro d’una Història de la que no sempre és bo aprendre.

Ara tenim un món globalitzat en què els costums d’uns pocs han esdevingut el costum de tots, i on les distàncies han desaparegut gràcies als moderns medis de comunicació i de transport.
Però aquest temps que ens estalviem, l’emprem per conèixer “el país de l’Altre” fent turisme o per saber de la “cultura de l’Altre” escoltant la veu dels molts narradors omnipresents que apareixen; gairebé mai per conèixer “l’Altre” preguntant-li directament.

El discurs actual roman tacat per preceptes imposats i prejudicis sobre moltes (masses) qüestions.
I això sí que esdevé un mur vertaderament infranquejable. El mur dels nostres dies.

6 de nov. 2009

Tom & Jerry

Escarmentats per les remors dels últims temps, amb notícies incipients de corrupcions, abusos de poder i altres negocis foscos, l’aroma del dubte copsa els nostres sentits i ens embriaga de recargolats interrogants.

No es pot dir ben bé que no ens ho esperéssim. De costum ja som malpensats de mena, i la cultura popular està plena de llegendes urbanes, de mitges insinuacions i de sospites més o menys infundades.
Tothom ha sentit en el lloc on viu, i més venint dels temps d’auge urbanístic dels que venim, comentaris sobre qui treu profit dels nous espais que resultaven atestats d’edificis o sobre el criteri d’un ajuntament per autoritzar la construcció d’una zona abans verge o d’un equipament públic.
I, ves per on, ara amb l’operació Pretòria la justícia dóna per fi la raó a allò que els comentaris a peu de carrer ja sentenciaven feia mesos.
I segurament, amb l’estirada d’estora generalitzada que es pot generar per culpa de l’efecte onada, aniran apareixent més consistoris implicats en assumptes per l’estil i uns quants empresaris delatats pel seu “altruisme” vers ells mateixos. Sempre que interessi de debò treure la pols de tots els racons, és clar.

Si sumem a aquests casos els Millet i companyia, l’efecte de desconfiança que teníem s’ha extès.
Si gent amb bons càrrecs, bons sous, dipositaris de grans responsabilitats o que teòricament la seva tasca contemplava una part d’obra caritativa fan el que comença a sortir que han fet, com no seran capaços d’actuar les personalitats menys “respectables”?

Realment, és inútil que pretenguem atorgar cara als malfactors. Els últims fets no fan res més que refermar la idea que ja teníem que els “dolents” no han necessàriament d’ésser els més lletjos de la pel·lícula, ni tenen aparences estrafolàries, ni llueixen unes dents ben llargues i esmolades…
Els “dolents” estan més enllà dels estereotips. Tant poden dur una arma a la mà com vestir americana i corbata i escampar el terror de formes més subtils, mitjançant declaracions que promoguin odis entre col·lectius o a través de signatures sobre documents que facin perdre la fe en les lleis.

Avui, tothom és sospitós. I com que aquesta és, més que mai, una època de sales d’espera (a cal metge, per fer qualsevol gestió burocràtica a can funcionari, o últimament és moda fer-la a les oficines del Servei d’Ocupació), immersos en el temps de poblada quietud que tenim fins que no ens criden, reüllem els altres.
La persona que tenim al costat és de refiar? Serà el veí de cadira un bon jan? És de debò l’adorable velleta a qui demanem el torn tan innocent com sembla, o bé oculta perverses intencions o és portadora d’un obscur secret?

Amb el fàcil que era en els contes de quan érem petits! En Gargamel dels Barrufets, el Llop de la Caputxeta o el dels Tres Porquets (l’un es deia Ferotge, però de l’altre mai no n’hem sentit el cognom i no sabem si eren el mateix), la Madrastra de la Ventafocs…
Que bé si en realitat les persones amb males intencions fossin tan previsibles i fàcilment distingibles…!

És clar que també hi havia casos com el de Tom i Jerry: ens venien que el bo era el ratolí, tot i que en els dibuixos animats no quedava pas tan clar, pobre gat sempre vexat…
Devia ser per culpa d’una síndrome semblant a l’actual: com que els poderosos han demostrat no portar-se sempre bé, suposem que el feble és sempre la víctima.
Però tota generalització, qualsevol prejudici, crea injustos botxins desdibuixats i uns quants màrtirs sense coartada.

30 d’oct. 2009

Desinformació

Fa molts mesos que estem rebent una dosi oscil·lant, a vegades en comptagotes i sovint a dojo, de comentaris sobre la malaltia batejada com a “grip nova” (el màrqueting, definitivament, no era el punt fort de qui s’inventà el nom).
Després de l’increment de casos que vam tenir ara fa uns mesos i que ens va servir per veure les orelles al llop, ara estem establerts en una calma aparent (la que ve abans de la tempesta, asseguren). I això és aprofitat per fer sorgir a la llum pública un seguit d’indicacions, contraindicacions, consells, debats i valoracions més o menys pessimistes de la pandèmia.

Des de la posició que ens atorga la poltrona de ciutadans normals i corrents, som observadors privilegiats de totes les lliçons magistrals que els vertaders experts en la matèria, els presumptes entesos i els omnipresents polítics escampen arreu mitjançant l’altaveu dels medis de comunicació.
I, el que és veritablement lamentable, és que s’ha organitzat un espectacle mediàtic aprofitant l’amplificador d’atenció que suposa la preocupació de la gent quan es tracta de problemes de salut.
Des de fer càbales i probabilitats desproporcionades o totalment sense fonament sobre l’abast de la grip A fins a organitzar combats ficticis i estèrils entre col·lectius per decidir quins d’ells mereixen més la pretesa immunitat que ha de proporcionar la vacuna. Tot això i molt més és el que s’està provocant amb una xerrera inútil que solament busca el benefici que és per als mass media la polèmica i que obvia el que hauria d’ésser l’únic protagonisme, el del criteri mèdic i científic.

Drets davant l’aparador per on transiten els que proven de vendre’ns les seves idees, podem distingir perfectament diverses corrents tàctiques:
Per començar, hi ha els seguidors de la teoria del caos; personatges que dibuixen amb l’únic color que tenen a la paleta, el negre, la primera baula per a la destrucció del món que diuen ha de suposar aquesta grip o qualsevol altre factor que alteri la normalitat del planeta. Històricament l’apocalipsi ha venut molt, i atorga d’una manera fàcil el protagonisme que cerquen.
En segon lloc, hi ha el missatge dels que donen suport a la teoria de la conspiració. Des de muntatges dels governs més poderosos per tenir sota control els possibles països insurgents fins a invents de les companyies farmacèutiques per repartir-se la part del pastís que començaven a veure perillar… Això i idees encara més esbojarrades corren pels reialmes d’Internet…
També hi ha els buscadors de best-sellers. Homes i dones experts en qualsevol tema que ocupi portades, que s’apunten a l’opinió majoritària o, segons conveniència, a la més minoritària (el frikisme és un valor a l’alça) per tal de cobrar per anar a repartir càtedra en els talk-shows de dubtosa reputació que poblen la graella de la majoria de cadenes de televisió.
Menció a part per als qui cerquen l’objectiu polític. Per a aquests, la ciència de la vida està deformada per una xarxa d’interessos i compensacions. Amb una bona conxorxa d’assessors teòricament independents al seu voltant, compraran la veritat científica que més s’emmotlli al populisme o tràfic d’influències que convingui al moment pel preu d’una aplaudida subvenció.

Com poden sobreviure enmig d’aquesta selva de realitats deformades, inflades o estereotipades les cauteloses visions meditades i amb una base reputada de tants i tants professionals que sí que tenen realment una veu autoritzada a parlar del tema?
Realment, és complicat. Molt complicat. El seu discurs queda apagat pels professionals del crit que atesten els medis.

Realment és possible informar “i prou”? Segurament el repte de donar les notícies sense salpebrar-les amb una certa dosi de subjectivitat és una dura tasca.
Però és que últimament s’ha confós l’espectador venent la informació com un espectacle. Fins i tot el programa més seriós ha de ser “entretingut” per arribar al mínim d’audiència que se li pressuposa; i si això significa frivolitzar-lo amb ficció es fa, despreocupadament. El problema, això no obstant, és que ni realitzadors, ni tertulians, ni espectadors no són llavors conscients que el producte ja ha deixat d’ésser el que volia ser originalment per esdevenir un confós reality show.

Ara, els que estem a l’altra banda de la pantalla, de l’altaveu o del full de paper tenim el repte d’estar atents d’una forma activa davant del que ens comuniquen. No n’hi ha prou en processar el llenguatge, sinó que s’ha de saber agafar d’aquí i d’allà, com si es tractés d’un trencaclosques, per fer-se una idea el mínim d’esbiaixada de la realitat.
Cal calcular el mínim comú múltiple de totes les fonts que tinguem a mà per obtenir la imatge que es repeteix en totes elles i, per tant, té més números de ser la certa.

Fa uns anys es deia que el periodisme avançava cap a una informació interactiva. I segurament es referien a una informació en què el receptor tindria la possibilitat d’opinar o complementar-la.
En realitat, però, s’ha avançat cap a un periodisme en què la interacció consisteix en triar quines parts poden ser certes i quines simplement pura maquinació.

25 d’oct. 2009

Gurus

L’altre dia llegia en un diari un article sobre el patrimoni personal que havien declarat públicament els i les ministres del govern espanyol (es veu que el cas Millet ha fet veure les orelles al llop).

Enmig del ball de xifres hi havia reflexions a treure’n. La majoria, segurament, mal intencionades.
En el cas de les persones que declaraven tenir molt es té tendència a pensar: sí que s’ha enriquit…, i pels que deien tenir una renda normaleta dubtaves de si no amagarien pas patrimoni registrant-lo amb noms de familiars o bé: si no sap administrar el gran sou que té per a estalviar, com vol administrar bé un país…?

Potser sí que som dolents per naturalesa. O malpensats per així encertar-la més, qui sap…
Justament mentre llegia l’article em venia al cap aquesta malevolència intrínseca. Per mirar d’apaivagar-la, vaig provar d’arrastrar fins al pensament connotacions positives d’aquella notícia. I al final ho vaig aconseguir: és cert que el fet denotava un intent de transparència per part de l’executiu espanyol.
Però en ésser tan dolents com som els humans, aquesta funció de trobar la part bona ja va ser més forçada, dificultosa, poc natural…

Llavors, extrapolant aquest pensament al de molts altres àmbits de la vida quotidiana, em vaig adonar que és tendència. Sempre ho hem fet, però ara més que mai tenim el costum de fer una avaluació implacable i sovint desmesurada de tot allò que ocorre al nostre voltant.

Només cal veure tots els crítics (crítics professionals, que viuen estrictament d’això, em refereixo) que estan sortint en els darrers temps.
A part dels de tota la vida, centrats en àmbits que requereixen una anàlisi més o menys “tècnica”, com ara podria ser la música, el cinema o la pintura, últimament ha sorgit gent que viu de comentar el treball o simplement el comportament d’altres en escenaris que no sembla pas que ho demandin.
Simplement cal engegar el televisor per adonar-se’n. Una multitud de programes farcits de pretesos entesos que fan judicis ètics, morals i basats en pura suposició sobre tot tipus de coses. Des de la política o la moda fins a aquells que opinen sobre com actua el famoset de torn, el concursant tancat en una casa o les víctimes i agressors d’un succés que hagi sortit a la llum, per molt tràgic que sigui (ans el contrari, com més tràgic, millor).

Com si els altres no tinguéssim criteri o la nostra moral no fos tan bona com la seva, ens regalen classes magistrals. Opinions a tort i a dret, acompanyades d’una societat que entronitza aquests personatges; possiblement perquè a tots plegats ja ens va bé no pensar gaire i que algú altre doni per nosaltres una opinió global d’allò que passa…

El problema de tants gurus, però, és que se’ns atrofiï la capacitat pensant.
Quan de tant en tant sorgeix a la veu pública un dilema ètic, ja quasi bé ni meditem sobre l’assumpte, simplement ens posicionem en un cantó o en l’altre, en el blanc o en el negre, en el sí o en el no…
La nostra moral es limita a estar representats mitjançant un color o l’altre en el gràfic de les enquestes que els medis de comunicació publicaran en el diari de demà sobre l’assumpte concret.
Que fàcil i, alhora, que trist…

19 d’oct. 2009

Obama no era pas la lleona

Avui m’agradaria comentar dues notícies. Dues.
La primera: la lleona que deien haver vist a les Terres de l’Ebre.
La segona: el veredicte del premi Nobel de la Pau d’aquest any.

En referència al tema que he anomenat en primer lloc, suposo que ja n’hauran sentit a parlar a bastament. És una d’aquelles noves “estèrils” que de tant en tant ocupen portades i atencions.
Per resumir-ho, la setmana passada va aparèixer l’anunci que havien sorgit diverses persones que havien vist al voltant de la població de L’Aldea un animal que tenia tots els números d’ésser una lleona. Amb l’atemoriment general dels veïns, els cossos de seguretat van haver de mobilitzar un bon nombre d’efectius per mirar de trobar la bestiola. I això va donar peu als medis de comunicació per efectuar-ne un seguiment més important que si s’hagués tractat d’una invasió alienígena.
Al final, tot i ser, com hem dit, una notícia “estèril”, no va acabar com a tal, i va pagar els plats trencats un gos que passava per allí i que tenia sospitosa semblança amb el presumpte perpetrador de tot el guirigall. Amb un tret el van eliminar del mapa, el pobrissonet meu. Van pagar justos per… ni tan sols pecadors.

El segon tema, del qual encara em cap menys dubte que a hores d’ara ja el dominaran plenament, és l’entrega del premi Nobel de la Pau d’enguany a en Barack Obama.
No em posaré a fer la valoració de l’home i de la seva tasca. No el conec i, a més, segur que el comitè noruec (tot i ser suec, Alfred Nobel deixà en testament que un comitè de cinc persones elegides pel parlament noruec hauria de triar el guardonat de la Pau) ha fet un procés deductiu altament productiu per avaluar els pros i contres del personatge i, sobretot, de la Persona. Simplement m’ha cridat l’atenció la priorització que ha dut a triar-lo precisament a ell en comptes d’altres candidats.

Evidentment, el nou president dels States ha dut una alenada d’aire fresc a la situació mundial actual. Té un gran mèrit que un nouvingut sàpiga crear una bombolla d’esperança tan concentrada a partir de mots i de fets encara no concretats. I s’ha d’agrair.
Ara bé, d’aquí a merèixer-se el guardó que el considera una de les persones que més ha fet per a la pau mundial, potser n’hi va un tros. I aquest tros que li manca és que ha promès molt i ha actuat menys i, sobretot, que hi havia gent al seu davant que porten dècades treballant per a la pau sense cap mena de reconeixement, enmig d’un silenci abnegat.

Què deu pensar el missioner que fa dècades que viu al Congo i s’alimenta quotidianament amb els mateixos aliments impossibles (i a vegades invisibles) que el poble que ajuda? o el professional que, podent haver optat per una vida acomodada, per humanitat ha triat viure en condicions inhumanes? Què deu pensar des del cel Vicenç Ferrer? I tots aquells que la seva única arma per combatre la misèria i la injustícia no és l’Air Force One ni un tractat firmat en una opulenta estança, sinó una pissarra i dues dosis de penicil·lina?

Si en aquests moments estiguéssim parlant que a Obama se li ha atorgat un hipotètic Nobel de Política, indefugiblement apareixerien menys dubtes (o cap). Però per condecorar-lo amb una distinció com la que se li ha donat realment (on el que hauria de pesar més és la trajectòria, la insistència sense descans i sovint a contracorrent per canviar el món; creure i fer creure cada jorn que la utopia és possible), encara li queda una bona volada i trajectòria.

Però en aquesta època de necessitats s’ha intentat vendre esperança; una cortina de fum que tapi el bosc cremat, acompanyada d’una veu en off que narri que darrere de la boira venen els temps millors.
De la mateixa manera que hi ha qui vol veure en el gos amb què es creua un animal salvatge de mida desproporcionada per salpebrar una vida insípida.

De moment, però, Obama no té tant d’extraordinari. No està preparat encara per ésser la lleona que a alguns els ha semblat apreciar.

9 d’oct. 2009

La rendible possibilitat

L’última setmana l’entitat Loteria de Catalunya, depenent del Govern de la Generalitat, ha retirat un joc, el Combi 3, als quatre dies de la seva comercialització. L’explicació, segons ells, és que s’havien equivocat en fer-ne el plantejament i a l’hora de la veritat atorgava massa possibilitats de guanyar als desesperats jugadors i repartia excessius premis.
Un greu error de càlcul davant de tota la inversió d’adequació que requerí un producte que solament estigué quatre jorns en el mercat.

Quin barem s’usa per conèixer quant és el màxim permissible que els contribuents que inverteixen en una aposta es mereixen obtenir?
Segurament es deu tractar d’una mesura basada en la rendibilitat. De fet, quasi tot es sustenta actualment i dissortada en aquesta noció.

Hauria, però, un òrgan públic de basar-se en els mateixos conceptes que una altra empresa qualsevol o bé hauria de considerar alguna cosa suplementària?
La divisió de jocs i apostes de la Generalitat funciona primordialment com a una font extraordinària de finançament (tot el finançament que pertoca a Catalunya no és gaire cosa més que una loteria, de fet), però tot i així no deixa d’ésser part de l’ens públic.

I ara, amb tot això de la crisi, s’ha clarificat més que mai que el govern d’una nació (espero que aquest article no hagi de passar pel Constitucional pel fet d’haver emprat aquest mot) no difereix gaire de la gerència d’una empresa dedicada a qualsevol altra activitat.

Quan, finalment, els nostres mandataris van reconèixer que havíem entrat en una perillosa depressió econòmica en què la redempció de l’anticicló s’albirava llunyana, van aparèixer els experts de torn recomanant l’actuació que aquests havien de prendre per enfrontar-se a la situació.
Uns deien que la solució passava per augmentar la despesa pública (així es podia fomentar l’activitat econòmica, reduint l’atur i possibilitant noves oportunitats a l’entorn d’allò realitzat), mentre que d’altres creien que aquest no era pas el millor arranjament (seria un contrasentit gastar, en temps de penúria, en temes que justament si no estava previst realitzar-los immediatament no devien ser pas tan imprescindibles, posant-nos a improvisar precisament ara).

Al final, tot ha quedat, sobretot en l’àmbit del territori espanyol, tan abstracte, tan eteri, que ben bé no se sap quin era el parer del govern. I això, considerant que a hores d’ara hi hauria d’haver fetes més d’una i de dues actuacions, té delicte.
Hi ha hagut una clara omissió del deure de socors de la part de població que necessitava respostes. Respostes i, en algun cas, pa a taula.

Tot s’ha limitat a preveure accions puntuals per grans corporacions que han aprofitat la inoperància del govern de Zapatero i la seva necessitat de mostrar moviments per prendre’ls el número. Només cal veure el cas de les empreses automobilístiques que han sucat de subvenció i han acabat acomiadant igualment i fent els que han volgut o els famosos plans de “rescat” de bancs i caixes. És clar que aquests, ara que tenien la gent ben collada amb crèdits i hipoteques, eren els que havien donat coartada als governs per la crisi que ara estem patint i bé se’ls havia de pagar el favor…
En últim terme, la bombeta de les idees s’ha il·luminat amb una corrent de desesperació que l’alimentava i cremant els de sempre: una pujada d’impostos i tot resolt (com a mínim fins demà).

Si els grans tenen totes les possibilitats de guanyar, per què als menuts se’ns compten tan estrictament que les nostres probabilitats de premi no sobrepassin en absolut el llindar de la rendibilitat?
Quan la política es converteix en un negoci, els ciutadans esdevenim la moneda de canvi, la freda transacció que ens ven a la trista impressió que triem a qui triem en les properes eleccions sempre en sortirem devaluats.
Potser mai cap possibilitat ens sortirà rendible.

7 d’oct. 2009

Comparant mides

Hi ha una aplicació informàtica molt coneguda, el Google Earth, que permet, a partir de la vista de l’esfera del planeta Terra, d’anar-se acostant, ampliant la imatge, fins a visualitzar amb tot luxe de detall la població que volem xafardejar-ne els racons o el carrer on vivim.
Suposo que l’èxit d’aquest software ha vingut perquè, a part de la utilitat de planificar recorreguts que té, és una sensació altament estimulant (una sensació de poder) partir d’un punt vague com és l’atmosfera, gasosa i difusa, i ésser capaços d’anar aplicant un zoom que refereixi la nostra curiositat a un àmbit tangible, conegut.

La noció del petit-gran ens prové de la més tendra infantesa. Les coses poden prendre múltiples proporcions. I, generalitzant, allò gran espanta i allò més petit passarà desapercebut.
Tanmateix, és bonic tastar de tant en tant el gust de la superlativitat. I això es pot fer de dues maneres: ampliant una panoràmica llunyana fins al detall que enfoqui les coses petites que la conformen i les faci semblar grans o bé abraçant la solemne magnitud de quelcom faraònic, desproporcionat.

La majoria de mortals ens hem de conformar amb la primera opció: apliquem els binoculars a les minúcies o semiminúcies de la vida corrent, catant cadascuna de les porcions sota la lent d’augment amb la mateixa parsimònia que si fossin obres excelses, tan enormes que hi cabessin tots els gustos possibles. Al capdavall, són les nostres minúcies, fetes dels anhels personals i de resolucions intransferibles.
Però no tothom en té prou amb això. Hi ha gent que s’ha topat amb la deformació de la realitat que suposa una riquesa o un poder desmesurats, que els ha fet perdre el criteri de reconèixer la mesura exacta de moltes coses; i també hi ha, encara pitjor, qui ha emmalaltit de deliris de grandesa i modula al seu desig certs detalls perquè s’assemblin a la paranoia obsessiva que haurà ideat.

Les desviacions, o millor dit, la dependència del concepte petit-gran condueix a repercussions arriscades. Quan es perd el control de les proporcions el risc és evident.
De la mateixa manera que antigament pobles enfrontats miraven de construir una catedral més gran que la de l’altre, un campanar més alt que el del veí o un palau més recarregat de pans d’or, avui hi ha qui necessitaria lliçons de geometria per repassar que si es basteix una alçada superba sense reforçar la base l’edifici resultant serà inestable i amb tots els números d’enderrocar-se precipitadament.

Aquests dies han sorgit diverses notícies que tenen a veure amb quantitats o bé amb incapacitats de manejar aquestes quantitats.
D’una banda el senyor Millet i la seva demostració que, si has d’esdevenir un lladre, no t’hi posis pas per poc. Un cop superada la definició de furt, la justícia ens dóna a entendre que pots arribar a tenir més privilegis (sense presó preventiva i amb una bona cel·la individual esperant-te) si piques ben alt i t’apoderes de força milions que no pas si et conformes amb una simple cartera per menjar.
De l’altre costat, el govern espanyol apujant impostos. La ineptitud (o sovint ni això, simplement factors externs immanejables) d’un petit empresari es paga amb la fallida i, conseqüentment, la misèria de moltes llars. Mentrestant, però, si els vots t’han autoritzat a gestionar l’empresa gegantina que és un país i fracasses estrepitosament et pots permetre el luxe d’ampliar el capital a fons perdut a lliure voluntat. Total, paguen els altres i és summament fàcil demanar als de sempre un esforç que no els pertocaria per guanyar una redempció gratuïta i, de pas, llicència per tornar-la a esguerrar infinitament.

D’aquí deu venir la fascinació d’allò enorme. Si quan fas les coses a gran escala el fracàs esdevé escàpol, per què anar passet a passet? La solució és la infal·libilitat del poderós.
I llavors s’estranyen si contínuament anem comparant mides…

4 de set. 2009

Adolescents

Les últimes setmanes ha aixecat polseguera, sobretot als Països Baixos, la intenció de Laura Dekker, una noia de tretze anys, d’efectuar en solitari la volta al món en un petit veler.

Les autoritats judicials holandeses s’han afanyat a retirar l’autorització que el pare de l’adolescent li havia donat per realitzar tan arriscada aventura. Com que molt, però, no hi poden fer (han decidit no retirar-li la custòdia de la seva filla), la cosa s’ha quedat en un aplaçament momentani fins que la jove passi uns reconeixements i avaluacions psicològiques. Llavors, en tot, haurà fet ja catorze anys, quan es veu que estarà més capacitada per prendre la decisió d’encetar una empresa tan singular i es podran tornar a asseure a parlar de l’assumpte.

Aquest tema ha retornat de nou a la veu pública el tema de l’educació dels fills.
Com s’ha d’actuar per avaluar les tries que fan? Quines decisions estan facultats de prendre sota la seva única responsabilitat sobre la seva pròpia vida? Fins a quin punt els “majors d’edat” poden legítimament censurar aquestes eleccions?

El tema ha estat durant anys i panys a bastament discutit. Això no obstant, per més flexibles o inflexibles que estiguem disposats a actuar, sempre apareixerà en aquest debat l’exemple que ens faci qüestionar la nostra decisió.
Sense anar més lluny, en les notícies dels últims mesos han aparegut joves aparegudes assassinades, grups de marrecs que es dedicaven a violar nenes de la seva edat, trames que treien profit de l’especial protecció que el sistema penal que ens cobreix atorga als menors de divuit anys o discussions sobre si una nena de setze anys hauria de tenir la potestat o no d’avortar.

Per una banda se senten veus que reclamen disminuir l’edat a partir de la qual la jurisdicció considera que hom distingeix perfectament entre el bé i el mal (o els perills i amenaces que poden sobrevenir a determinada acció), mentre que per l’altra beneïm un sistema educatiu que retarda la individualitat de l’alumne. Estrany contrasentit.

No m’agradaria vessar en aquestes opinions un excés de subjectivitat, però em fa tot l’efecte que les últimes (i ja en van unes quantes) i controvertides reformes no han fet res més que minvar l’àmbit de decisió de la persona (i ciutadà) que s’està formant.
En una educació primària on tot el debat ronda sobre qüestions més o menys estèrils (o, com a mínim, purament polítiques) com el nombre d’hores a destinar a determinada assignatura, i en una educació secundària on no es premia en absolut l’esforç, l’adolescent viu l’aprenentatge com una cadena de muntatge d’un procés industrial normal i corrent. Entra a l’aula, s’asseu i rep una allau d’informacions entregades d’una forma més o menys coherent.
Decidir si treu profit o no del contingut acadèmic pot ésser vist com a superflu fins i tot pel propi individu, ja que ningú no castigarà el seu desaprofitament de recursos (ni premiarà el seu interès). Treballadors i passotes acabaran en un mateix cove.
L’educació és un tràmit en què s’ha desterrat la decisió de l’individu de si vol aportar o no esforç.

Com que el “sistema” és un ens tan abstracte que no ens en podem refiar, la solució passaria segurament per l’entorn familiar. Però en els temps que corren, aquest, en comptes de fer el sobreesforç necessari per suplir amb eficiència les mancances de l’educació, es limita a mantenir els nens ocupats fent mil coses perquè no distreguin els pares de la pressa a la qual s’han vist abocats. I prou feina que hi ha.

El resultat de tot plegat? Uns adolescents que habiten en una completa individualitat (sense nexes que els lliguin a una idea clara de societat ni, en molts casos, de família; i que creuen que no deuen res a ningú perquè s’han fet a sí mateixos rebent informació d’aquí i d’allà, però sense el paper d’un tutor o un model ben definit) però que, a la vegada, mai han tingut la necessitat d’exercitar aquesta individualitat (s’han limitat a seguir els rails d’una existència uniformitzada en què, si hi ha hagut canvis d’agulla, algú altre ha pitjat el comandament per ells).

Per això és natural que hi hagi controvèrsia quan algú de tretze anys pren la decisió de voltar el món en solitari.
Però no ens pronunciarem i ens escudarem en pura demagògia: en comptes d’aconsellar els adolescents fins que un mínim d’experiència pugui cobrir-los les espatlles, deixem que s’equivoquin per després dir que eren només adolescents. Així, nosaltres rebotant la culpa i amb més temps per a les nostres estèrils futileses.

28 d’ag. 2009

3 dòlars amb 30 cèntims

Cada tres anys, el banc suís UBS presenta l’informe Preus i salaris. En aquest, es fa un rànquing del rendiment econòmic del treball i del que costen arreu del món diverses coses, com per exemple una cistella de menjar, alguns béns lligats a l’oci o certs utensilis molt concrets.

Així, per exemple, trobem que un àpat en un bon restaurant costa 87 dòlars a Tòquio, per 59 a Barcelona o 36 a Berlín; una nit en un hotel de tres estrelles pot valdre 240 dòlars a Nova York per 130 a Barcelona; i un lloguer d’un pis de tres habitacions sense mobles ens costarà una mitjana de 5.220 dòlars a la ciutat de l’estàtua de la Llibertat, per 2.140 dòlars a Londres o 1.530 a Barcelona.

Molt significativa és la representació que es realitza mitjançant la comparació del que s’ha de treballar per aconseguir dos productes a bastament generalitzats al llarg del planeta: un Big Mac, la popular hamburguesa d’una coneguda cadena de restaurants de menjar ràpid, i un iPod Nano, el reproductor de música digital més famós.
Mentre que per poder pagar-se un Big Mac un habitant de Ciutat de Mèxic ha de treballar 129 minuts, un habitant de la City londinenca només ho ha de fer 13 minuts, per 30 minuts un ciutadà de Xangai o 21 minuts un barceloní (i, se suposa, minut amunt o minut avall, un català de qualsevol altre població). Així mateix, per poder regalar un iPod al nen, un novaiorquès necessita rendir 9 hores, quasi 123 hores un de Delhi, 16 hores un barceloní i 15 hores i mitja un madrileny (senyal que el finançament és encara insuficient?)

Aquest informe del banc UBS es va començar a elaborar l’any 1971. Abans d’aquesta data, segurament haurien tingut serioses dificultats de cara a trobar una cistella o productes suficientment globals com per poder haver establert índexs d’elements presents a tots els països. Coses de la globalització omnipresent…

Evidentment, amb les xifres presentades les diferències al món es fan evidents, com no podia ésser d’altra manera. De fet, ja ho sabíem, no ens vindrà pas de nou, ara.
Tanmateix, no podem evitar que ens facin mal els ulls quan contemplen les dades que a Londres un treballador cobra un promig de 18 dòlars bruts cada hora i a Pequín, només 3 dòlars amb 30 cèntims.
Que l’atzar d’haver nascut en un racó de món en comptes d’en un altre ens pugui canviar d’una forma tan substancial l’existència conforma una injustícia tan absurda com la ineptitud de la humanitat per no haver sabut capgirar la situació.

D’altra banda, la bona notícia de la setmana passada va ésser el trasplantament de cara, llengua i mandíbula realitzat pel doctor Pedro Cavadas i el seu equip a l’hospital La Fe de València.
Ha de ser motiu d’esperança que la tècnica mèdica evolucioni amb uns passos de gegant que transportin fins a la realitat allò que fins fa uns anys habitava únicament l’àmbit de la impossibilitat i l’anhel.

Ara bé, irremeiablement ha de sobtar-nos que una espècie tan sofisticada, capaç de proeses científiques i tècniques a anys llum de les de la resta d’espècies, hagi atorgat al seu desenvolupament dues velocitats tan diferenciades.
Per un costat és capaç de donar una fesomia nova a qui havia perdut el rostre a causa d’una malaltia; per l’altre, encara és incapaç de mirar-se al mirall i reconèixer en el reflex d’un habitant de l’altre costat de planeta a un igual.
La nostra tecnologia pot trasplantar amb la tecnologia actual tota una cara; això no obstant, encara li costa transferir el simple somriure de complaença de saber-nos tots els homes iguals.

24 d’ag. 2009

Percentatges d'esperança

L’alpinista aragonès Óscar Pérez porta ja uns quants dies (a l’hora d’escriure aquest escrit) aïllat en una paret del mont Latok II, a sis mil tres-cents metres d’alçada, amb diversos ossos trencats i la vida penjant del dubte.
A causa d’aquesta circumstància, hi ha hagut una mobilització en molts fronts per intentar rescatar el noi en les millors condicions possibles i retornar-lo del tros de Pakistan on s’havia topat amb la trampa.

Hi ha hagut principalment dues coses que m’han cridat l’atenció en aquest afer: primer, que la paraula l’han pres els alpinistes perquè són els únics capaços de poder dur a bon port la missió; segona, les precaucions que s’han de prendre abans d’afrontar una empresa tan complicada, fins i tot molt més enllà de les purament “tècniques”.

Quan es va tenir consciència de l’accident es va fer palès que calia actuar immediatament. Però en comptes de començar a moure fils per les vies tradicionals, tots els ulls es van girar cap a la gent avesada a l’alta muntanya i als seus perills.
Des d’un primer moment tothom va ésser conscient que si aquest rescat no el realitzaven alpinistes experimentats, ningú podria fer-ho. Ni mitjans públics, ni grans poders fàctics, ni grans associacions tenien veu. Només vertaders especialistes.
Per això la cosa es va convertir en un afer purament gremial. I s’ha comprovat la solidaritat d’aquest grup d’entusiastes, capaç de reunir en poc temps una selecció del bo i millor de la professió (o potser seria millor dir-ne vocació) per anar a l’ajuda d’un company.
De totes les parts del món, interrompent treball o vacances, una pressa voluntària ha pres la consciència d’aquest grup d’elit i d’amics, tot alhora.
Tot i que estimen amb totes les seves forces la muntanya, saben millor que ningú que és una companya traïdora que es revolta amb un excés de fúria quan es comet en els seus dominis una imprudència o un petit error.

D’altra banda, qualsevol moviment en unes condicions tan hostils implica una complexa planificació prèvia. I quan s’ajunten el temps necessari per dur a terme aquests preparatius i la pressa de saber que cada hora compta per a les condicions fisiològiques de l’atrapat, el còctel resultant és d’un dramatisme extrem, desesperant.
El principal problema és l’aclimatació imprescindible que el grup de rescat ha de tramitar abans d’encarar-se a un repte tan colossal. Sense aquest no tenen cap possibilitat d’arribar a l’objectiu. Tot i això, que insuportable ha d’esdevenir el neguit, conèixer que el petit percentatge d’esperança que es pot mantenir encara viu es veu contraposat per l’espera necessària i les previsions d’unes condicions meteorològiques cada cop pitjors.

Espero que quan llegeixin aquest article hi hagi un canvi de guió que guiï a una conclusió feliç, tot i que desafortunadament la cosa no pinta gaire bé. La història segurament (i malaurada) tindrà un desenllaç fatal.
Però si ens hem de quedar amb alguna cosa de la història, fem-ho amb la passió dels que practiquen l’alpinisme; afició per la muntanya però també per la vocació de servei de lluitar contra l’amiga incòmodament salvatge que saben que tan aviat dóna com pren.
I també quedem-nos amb la metàfora del temps just: per molt que ens diguin que sempre hi ha un moment apropiat, sovint el massa d’hora pot esdevenir un inexorable massa tard. L’instant just ve marcat per un rellotge sobrehumà que ens turmenta i ens fa viure al voltant del vals de l’eterna deshora.

14 d’ag. 2009

Tendències globals, mundials i interplanetàries

Entremig d’aquest parèntesi de l’estiu que ens resguarda dels quefers quotidians, és més fàcil oblidar, o segurament aplaçar, els tediosos neguits que ens aterrien fa tot just pocs dies.
Ara, el coixí de paisatges desconeguts, l’escuma de les onades en retrobar les roques o simplement la pausa de la rutina trencada amorteixen la quimera d’una crisi incessant i el neguit d’arribar a final de mes, quedant tot plegat en una línia molt més allunyada, difuminada i quasi irreal.

Malauradament, la seva presència se’ns tornarà a fer del tot tangible quan aquesta calor protectora passi i no tinguem altre remei que cercar abric en aquells problemes coneguts i en les odissees esquifides que, això no obstant, són, més que res, nostres.
Quan haguem esgotat l’última gota de la trementina estacional, ja no ens podrem fer més els sords i haurem de tornar a escoltar que si l’economia va malament, que les empreses tanquen i més que plegaran veles, o que els núvols d’una completa bancarrota sobrevolen encara el model econòmic que havíem adoptat.
Tot el pes d’un setembre gris a les espatlles.

Afortunadament (això si el parlar els hagués de fer tenir la raó), sorgiran els profetes de torn per anunciar una imminent recuperació i per senyalar brots verds allà on potser el marró no tindrà ni la més mínima intenció de despertar.
Al marge d’aquestes prediccions i dels suposats entesos que reparteixen lliçons magistrals que ningú els ha demanat, nosaltres haurem de continuar anant tirant. Donant el màxim de nosaltres, al marge de teories macroeconòmiques i de tendències globals, mundials o interplanetàries.

A més, a molta gent aquesta crisi també els haurà estat beneficiosa. Alguns perquè hauran descobert un nínxol de mercat per explotar (els productes de luxe han continuat de moda perquè hi havia qui els podia seguir pagant i, alhora, s’ha creat la necessitat d’una oferta a la base de la piràmide de preus), i altres perquè s’hauran refugiat en el context per justificar alguns fracassos personals.

Què passarà quan sapiguem del cert que la crisi de la que tant s’ha parlat és definitivament història?
Possiblement vindrà una gran depressió (aquest cop de persones en comptes d’econòmica), conseqüència que no podrem seguir donant l’excusa de la situació general per pal·liar aquelles coses que no ens van del tot bé.
Aquell que no té un bon sou no podrà seguir esperant que s’acabi la crisi per parlar amb el cap, el que està aturat perdrà l’esperança de la mirada fixa en el final del túnel perquè ja no hi haurà túnel, el que li va malament el negoci no tindrà marge per continuar esperant la recuperació i haurà de jugar-s’ho tot a caixa o faixa…

La naturalesa humana és estrambòtica, sorprenentment peculiar i fascinant.
En les nostres ments es produeix una eterna persecució. Els somnis que anem complint es van substituint per nous anhels; en canvi, els somnis que mai veurem realitzar-se es duen a l’altar de les causes perdudes per beatificar-los i atorgar-los el rol d’entitat superior.
Necessitem un motiu per justificar que estan inexorablement fora del nostre abast, una impossibilitat que la nostra consciència vegi com el mur infranquejable que disculpa que no ho intentem més.

Quan ens diguin que no hi ha ni rastre de crisi, la pilota serà irremeiablement a la nostra teulada. I això, al capdavall, pot fer que la recuperació sigui tan o més emprenyadora que la temporada de penúria econòmica que haurem deixat enrere.

7 d’ag. 2009

Paradís

Els catàlegs de les agències de viatges són tan bonics! Realment, llueixen tant totes aquelles vistes de llocs fantàstics!
Si hem decidit marxar, quan es tracta de fer l’elecció de cap a on tirar el dubte ens assetja, inexorablement. Aquest any ens decantem cap a una platja on poder gastar fins l’últim lux de sol torrant-nos a banda i banda? o potser serà millor ni tan sols imposar-nos el desafiament d’esdevenir gambes i anar a cercar un relax rotund en una casa rural perduda?

L’oferta és variada. Consells comarcals, patronats de turisme, gremis d’hostalers i empreses de paquets turístics s’encarreguen de posar-nos les coses difícils mitjançant l’exhibició del potencial de la seva zona.
I l’exuberància és tal que només falla el pressupost per decidir que aquest estiu allargarem en un parell de mesos les vacances per satisfer la curiositat d’anar a veure més d’un racó d’aquest planeta meravellós que ens acull.

Tots ens han intentat vendre paradisos. Les platges més solitàries i d’una sorra blanquíssima (encara que les fotos fossin de l’altra part de món, com passava fa uns mesos amb la promoció de la Costa Brava); els safaris entremig dels animals més salvatges o els paratges més inhòspits; pics feréstecs i inaccessibles que assolirem amb tota comoditat; la immersió en el caldo de cultiu d’una cultura rica i plena; la ciutat més cosmopolita, amb els edificis dels arquitectes més innovadors o amb l’espectacle de la gent pintoresca (altrament i amb l’argot modern dita freaks) que poblen els seus carrers.

Qualsevol reclam és bo per mirar que els negocis associats al boom generalitzat del turisme facin caixa.
I és que en moltes contrades s’ha comès l’error d’abandonar qualsevol mètode de subsistència que no tingui a veure amb l’estadi vacacional, i quan aquest falli el daltabaix tindrà conseqüències incalculables.
Els establiments que es dediquen a l’acomodació d’hostes i a la restauració pengen del fil dels gustos dels viatgers per continuar fent parada i fonda a l’indret que els representa, però també tots aquells serveis auxiliars que s’han parat sota l’ombra del gran negoci. Des del venedor d’aquells estris inservibles i d’estètica kitsch (per no dir d’estètica antiestètica) que es treia de sobre amb el sobrenom afrancesat de souvenirs, fins a aquell que llogava vehicles o feia de guia.

Tants anys de feina intentant muntar un entorn (meitat veritat i meitat bastit a partir de la mitja-mentida del màrqueting) que raptés els favors del gran públic, i de sobte poden arribar a l’illa els imbècils de torn amb fam de sang que amb una bomba posen en entredit el prestigi que tants anys havia costat forjar…

Sense dubte estem en el dret d’intentar vendre paradisos, però hem d’ésser conscients que mentre el territori aculli la incomprensible naturalesa humana i les seves sortides irracionals qualsevol mèrit corre el perill d’esfumar-se de cop.

Ja ho deia algú, que al paradís una simple serp és suficient com per fer tornar una poma tan indigesta que la cremor d’estómac duri tota una eternitat…

31 de jul. 2009

Fugaç

Una nova destinació, un fet inhabitual o un personatge estrambòtic mereixen una fotografia. A l’estiu les càmeres són, més que mai, part del nostre equipatge i sotmeten allò que ens crida l’atenció al ritual de l’eterna pervivència.

Pretenem captar l’instant, aquella porció de temps veloç que es gasta de seguida entremig d’una pressa que empeny i el trànsit de nous impulsos i múltiples oportunitats que ens criden per ser.

I és que tot i que tendim a mesurar la vida dels altres segons els grans objectius aconseguits (casa, una família, riquesa, reconeixement professional…), la veritat és que quan es tracta de la nostra pròpia ens conformem amb detalls, amb coses petites.
Un breu instant en bona companyia o realitzant allò que tant ens plau es pot assimilar a la joia completa, per això el nostre afany de transposar la vivència passada a nous moments mitjançant fotografies o el seu substituent natural que és la memòria.
És més, segurament el secret de tenir una existència feliç és catar aquestes mossegades, els gustos d’aquest petit mos, i valorar-los segons la intensitat del sentiment que ens produeixen, no pas segons la durada que tenen. Un corredor de fons pot arribar a meta a base d’un ritme continu o bé mitjançant una sèrie de breus esprints.

És una llàstima que aquests motius que ens provoquen les petites alegries que transformem en Alegria acostumen a ésser fugaços, caducs.
O potser aquest fet no és la llàstima, sinó l’explicació: el costum faria que allò rar que ara és extraordinari esdevingués corrent, usual, quasi vulgar. Avorrit.

Per això bastim un cabal de sensacions a partir d’actes minúsculs als quals únicament la percepció personal pot atorgar el títol d’una excepcionalitat galopant. El sol petant-nos a la cara, el xiscle enjogassat d’un nen, un agraïment, aquell somriure còmplice, els primers acords de la nostra cançó, vistes des de finestra, el retrobament que un dia havia maleït l’adéu o el comiat que ja comença a imaginar-se la tornada, la mirada d’una estranya, cabre en la pàgina d’un llibre i posar-nos en la pell del personatge, l’autoretrat del pintor que mirant-nos sap què pensem de la seva obra, ulls clucs de negra esperança clara, l’aire que fa ballar la roba, sal marina, vespre, dos infinits en fila índia, un ring del telèfon, l’odissea d’un diumenge qualsevol, la carícia… el darrer segon que has fet i t’ha fet especial...
Moments irrepetibles que esperem repetir; i aquesta lluita inacabable, el vici d’aquest cercle ensucrat, esdevé el Motiu.

Tant de bo trobéssim la fórmula secreta per sintetitzar la poció capaç de pagar-nos el viatge cap a aquests fotogrames tan onírics com reals que actualment només la providència ofereix.
Pel que hem pogut esbrinar, contindria afany com a emulsionant, entusiasme per lligar la barreja, memòria per aquell toc agredolç i objectiu per donar el sabor definitiu. De l’ingredient secret, però, en té els drets exclusius la motivació. És el seu remei infalible per tenir sota control la desídia, per això mai ens el dirà.

27 de jul. 2009

Teoria socioeconòmica sobre el món de l'esport

Ja em perdonaran el títol. Realment és molt agosarat i no fa justícia al que pretenc comentar en aquest article, ja que ni per extensió ni per aprofundiment s’acosta ni molt menys a teoria.
Tanmateix, sí que és cert que les tendències dels mercats esportius, i especialment del futbolístic, em criden enormement l’atenció i mereixerien una reflexió molt més extensa.

En primer lloc, perquè no tenen lògica o, si la tenen, és una lògica que difereix en gran mesura de la de la resta de places.
Mentre l’economia mundial viu èpoques de penúria, hi ha equips que es gasten vertaderes fortunes en jugadors. Aquest any el mercat internacional s’ha esmicolat des d’un primer moment per les ànsies d’algunes esquadres de trencar amb les últimes ratxes o bé de consolidar-les. Pressupostos que s’acosten perillosament al d’alguns països subdesenvolupats sencers amb l’única finalitat que un objecte esfèric que anomenen cuir però que ja no és ni de cuir entri dins d’una xarxa aguantada per dos pals verticals i un travesser.
Aquí, pel que es veu, de crisi res de res.

D’altra banda, és molt “graciós” perquè es posa preu a persones. Un quasi-esclavatge (ja em tornaran a disculpar, ara per la comparació) permès i que acapara tanta atenció que pren qualsevol protagonisme a coses que segurament haurien d’ésser molt més importants; per exemple l’ara sí veritable esclavatge dels nens tailandesos que estan sotmesos a cosir en condicions pèssimes les pilotes amb què precisament es juga a futbol.
Com es valora amb euros una persona? Com es posa preu a algú per traspassar-lo a l’acèrrim rival? El llenguatge de les transaccions esportives és molt diferent de la dels altres negocis. Si bé és cert que en el món laboral “normal” també hi ha uns professionals més cotitzats que uns altres, no s’arriba a l’extrem de pagar autèntiques bogeries per pispar a l’empresa rival el comptable o el cap de vendes. Per alguna cosa deu ser.
Suposo que s’intenta pagar pel rendiment de l’individu en les responsabilitats atorgades (la primera cosa que ens ve al cap, per lògica), però també cotitzen la joventut del jugador (com més jove, més recorregut professional), el factor “rendiment” (qui l’any que ve acaba contracte i, per tant, podrà marxar gratis haurà d’ésser venut a millor preu) o els ingressos suplementaris que un esportista pot proporcionar a l’empresa en concepte d’imatge o publicitat (valor en alça).

Quan s’intenta justificar l’anormalitat d’aquest àmbit acostumen a dir que s’ha de pagar bé perquè un esportista té una carrera curta. Però si això hagués de ser ben bé així, també haurien de rebre molts més diners dels que reben els professionals que han de rotar cada cert temps perquè estan en contacte amb contaminants en el lloc de treball, per exemple.
Si m’he de quedar (tot i que no compartir) amb una explicació, abans agafo la que afirma que els diners en trànsit han de ser proporcionals als del nombre de persones afectades pel treball d’algú. Aquí sí que no podem refutar que la bona tasca d’un futbolista és esperada i contemplada per milers d’espectadors. L’opi del poble, ja se sap.

L’apunt sentimental d’aquesta teoria és que el preu elevat que fins ara he criticat pot esdevenir pura xavalla quan es compara amb les satisfaccions sense-preu i l’excusa immillorable de retrobament i comunió que pot representar algunes vegades l’esport.
El passat cap de setmana mateix, a Alcover va tenir lloc la cinquena edició de les 24 hores de futbol sala en memòria de l’Abel Gomis.
I allà es van poder veure els veritables valors de l’esport, que no entenen de zeros a la dreta ni de xifres de més, sinó d’una competitivitat que sap deixar de pitjar l’accelerador quan cal i de l’orgull de ser un motiu per a la cursa comuna, el gaudi i l’esforç.
Això i l’ocasió que ofereix la pilota de reunir persones al voltant d’un objectiu; no pas per recordar una absència, sinó per celebrar la presència d’un record.

17 de jul. 2009

De sol a sòl


A l’estiu es dóna per pressuposada una certa provisionalitat. Les coses no necessàriament han d’ésser importants (és època de vacances!!) i els grans projectes i les presses tenen llicència per aplaçar-se, per autofagocitar-se mitjançant la permesa immobilitat.

Aquesta és l’època de les lletres petites. Parlarem de temes mengívols que facin joc amb la llevetat de la terrassa des d’on escamparem la nostra opinió. De totes formes, l’interlocutor sempre serà algú tan poc interessat com nosaltres en tot allò que no sigui la planificació de l’instant de lleure següent o en el maleït núvol que li pugui esguerrar els plans.
Els medis de comunicació omplen, de forma anàloga, els espais amb curiositats, amb aquelles dades amables que d’altra manera quedarien ocultes sota la voràgine de fets colpidors que ens assetgen constantment.

Per això quan ha de passar (o es vol fer passar) quelcom d’una forma inadvertida, l’estiu esdevé l’immillorable còmplice per tan alta traïció. No hi ha millor moment per colar un producte de baixa qualitat o un pacte ineficient.
No m’estranya la pressa dels nostres polítics per signar el nou finançament de pressa i corrents mentre duri aquesta bonança de desatenció pels afers públics.
El vell tòpic de l’amb nocturnitat i traïdoria potser s’hauria d’actualitzar pel d’amb platja i traïdoria...

I és curiós... L’estiu també acostuma a ésser l’estació triada per a executar la majoria d’obres públiques. S’aprofita el temps de la intranscendència per realitzar aquelles coses que han de romandre fixes per molt de temps (maó, formigó i acords de finançament), estranya contradicció.
Molt curiós... Com una metàfora dels temps que vivim.

De totes maneres, no cal amoïnar-s’hi. Al capdavall sempre acabarà arribant una tardor. I amb el sol tapat per l’estol de fulles caient dels arbres, no tindrem altre remei que tornar la vista cap al sòl. Llavors, ens posarem al dia de tot el que haurà passat durant el nostre aïllament estacional i ja serem a temps de constatar que, com sempre, ens han tornat a prendre el pèl.
I si demanem explicacions també ens diran que, com les obres, altres coses s’havien de realitzar mentre érem fora per evitar-nos molèsties.

La part positiva d’això és que també nosaltres podem treure profit de l’oci que ens ve. Per definició, per molts instants de plaer que ens ofereixi el lleure, no acostumem a creure que ens permeti aconseguir coses que sobrevisquin a la vírica rutina de l’hivern. Però les baixes expectatives que tenim afavoreixen una possible satisfacció.
El secret (el secret que tothom coneix però que poca gent creu) és abrigar els minúsculs moments que just ara ens arriben, els segons que no perviuen al següent, i embolcallar-los amb formol per contemplar-los eternament i aprendre’n. Potser així, d’aquí a un temps, quan obrim de nou la porta de casa trobarem una ampla avinguda allà on al juny hi havíem deixat només un carreró sense sortida.

Qui ho havia de dir que la calor ens refrescaria (com a mínim les idees)…

12 de jul. 2009

Decibels

El so de l’estiu, molt a contracor del que pregonaven Simon & Garfunkel, no entén de silencis. L’estiu és una agitació sonora constant. Decibels que substitueixen velles notes sota noves aparences o estímuls retrobats que són com tocar el cel per a les nostres oïdes desacostumades.

Per això quan parlen de la cançó de l’estiu ens ho podem prendre de moltes maneres diferents.
El primer que ens ve al cap és ser la melodia enganxosa que la ràdio ens farà empassar repetitivament com el pare que fa l’avió perquè el petit engoleixi cada cullerada i que les orquestres passejaran per totes les places. Cançons de lletres absurdes que remarcaran la imprescindibilitat de l’època o potser alguna troballa, com els Billie The Vision & The Dancers d’aquest any.
Però la cançó de l’estiu també pot ésser allò personal i intransferible que arriba al timpà de cadascú i que hom identifica com a típicament estiuenc. La “plaent” sensació del vol d’un mosquit sobrevolant el possible objectiu, els crits de reclam del venedor ambulant recorrent la sorra, els clàxons de cotxes embussats, el cant d’un grill alineant les estrelles, el miratge renovador del brunzit de les bombolles del refresc enmig de la calitja, les onades besant les roques amb la seva eterna promesa de retorn… o simplement aquell so que tapi el del teclat de l’ordinador o el de la remor carregosa del dia a dia.

La música també significa, durant aquesta estació, unió. L’agermanament de veïns i conciutadans al voltant dels acords de guitarra, de la línia de baix o del suggeridor saxo que ens tancaran en una bombolla d’excepcionalitat i que ens predisposaran a la relació, a la trobada. Danses que es fan i es desfan i balls del fanalet que encendran un record que serà far. Tot això i molt més voltarà a partir d’ara.
De juliol a setembre el calendari es basteix a partir de l’agenda d’actes a què volem assistir i dels sons robats que ens arriben de les Festes Majors dels barris o pobles del costat.

I és que cadascú pot programar-se un itinerari a mida dels propis gustos per omplir el sentit de l’oïda i, alhora, aprofitar per descobrir noves músiques i nous directes.
Podem jugar amb el factor novetat: triar des de l’orquestra de tota la vida, amb cançons de sobres conegudes (la no-sorpresa ajuda a planificar un bon gir durant el ball) fins al grup de la ciutat que comença i que ens garanteix (per bé o per mal) la sorpresa.
Podem canviar l’objectiu: des d’anar al concert que sabem que ens garantirà una bona dosi de bots i bogeria semi-controlada a escollir l’aposta arriscada d’anar a conèixer estils que ens són desconeguts pel pur afany de culturalitzar-nos una mica més.
O també podem triar segons la mida: des de la festa privada on només hi càpiga la intimitat cercada (tu i la Lluna o tu, la Lluna i algú més) fins al macroconcert que ens permetrà conèixer els enormes U2.

L’hivern és tímid. Pot dibuixar igualment grans moments, però la seva introversió no fa tant de soroll.
Però l’estiu no s’està de res. Moltes coses de més poden no ser per a ell excés, exagerat i superlatiu com és.

Durant l’estiu el soroll és significatiu per allò que el provoca; el silenci, també, ja que suposa una novetat entremig de tanta fressa.
Estic convençut que si guardem tots els decibels dels propers mesos, a la tardor no trobarem a faltar millor fotografia.

5 de jul. 2009

Mitjà de desplaçament

La setmana passada, un Parèntesi com aquest, intitulat L’enigma de la bondat, tractava d’allò que segella la mort.
I és que la mort no dóna solament per liquidada la vida, sinó que posa una rúbrica final a la biografia d’hom. Allò que hem fet durant el trajecte quedarà com a recordatori del nostre pas si la petjada ha estat ferma.
Vicenç Ferrer n’era en aquell article (i tant de bo en sigui en aquesta realitat) l’exemple perfecte.

Però a la setmana següent, com una contraposició bastida pel destí juganer, dues morts més semblen voler mostrar-nos que al llarg de l’existència ens hi podem desplaçar de molt diverses maneres, amb mitjans i actituds ben diferents.

La primera d’aquestes defuncions és a bastament coneguda: en Michael Jackson ens ha abandonat. I en el seu cas la valoració del que ens deixa se’m provoca altament complicada, ja que costa trobar-hi la persona darrere de tantes capes de maquillatge (i de desmaquillatge de bisturí).
Ell va voler ser un personatge, per allò bo i per allò dolent. Va caricaturitzar-se tant que, ara que no hi és però ens resta la seva música, l’home no es troba a faltar tant; com si esperéssim que en qualsevol moment pogués sorgir el dibuixant que el tornés a pintar com un dibuix animat més, de nou a primera plana.

La segona mort, completament anònima si no fos pel modest espai que els diaris li han atorgat per satisfer la quota recomanada d’esperpent, és la d’un ciutadà alemany que el dia 25 de juny va morir en un prostíbul d’Agullana.
A la notícia hi deia que el consolat havia iniciat les gestions per a repatriar el cadàver i comunicar la mort als seus familiars.
Imaginin-se: comunicar la mort als seus familiars!
Definitivament, no devia ser gaire fàcil… (–Bon dia, el seu marit/pare/germà morí en un prostíbul català)… No gens fàcil…

Això fa patent un notable inconvenient: pot una acció emmascarar (o, pel contrari, maquillar) tota una vida?

Per posar-los en situació, permeti’m que els confessi que una de les fotografies que trobo que millor reflecteix la Tristesa és la d’un home amb el cotxe aturat al voral d’una carretera preguntant preu a una prostituta. I si a aquesta imatge la segueix la que s’imagina una dona i nens esperant-lo a casa, confiats i enganyats, la cosa ja s’assembla molt a una completa desolació.
Dit això, suposem que aquest bon senyor no acostumava a fer aquestes coses i que només el mal consell d’un amic combinat amb l’amenaça d’una copa de més l’havien dut a aquest cul-de-sac. Amb la mala sort que aquell dia el compte enrere arribava al zero, a la minoria d’edat, i feia el seu pecat tan i tan evident.

No, no som res (o ben poca cosa). I de la mateixa manera que un sol pas en fals ens pot arruïnar la vida, veiem que també ens pot arruïnar la mort.

Per tant, tornant al fil argumental del darrer Parèntesi, veiem altre cop que hi ha un mèrit enorme en haver sabut arrenglerar l’existència d’acord als preceptes que s’hagin desitjat. Ja s’hagi optat pel model filantròpic, pel malintencionat premeditat, pel benintencionat que errà, pel de la persona oculta darrere del personatge o per qualsevol altre.
Però també s’ha de reconèixer la virtut d’aquell que algun cop ha fallat (la infal·libilitat s’ha de pressuposar totalment inviable) i ha sabut dissimular l’error o bé tots els mèrits posteriors li han servit per anul·lar el greuge.