28 d’ag. 2009

3 dòlars amb 30 cèntims

Cada tres anys, el banc suís UBS presenta l’informe Preus i salaris. En aquest, es fa un rànquing del rendiment econòmic del treball i del que costen arreu del món diverses coses, com per exemple una cistella de menjar, alguns béns lligats a l’oci o certs utensilis molt concrets.

Així, per exemple, trobem que un àpat en un bon restaurant costa 87 dòlars a Tòquio, per 59 a Barcelona o 36 a Berlín; una nit en un hotel de tres estrelles pot valdre 240 dòlars a Nova York per 130 a Barcelona; i un lloguer d’un pis de tres habitacions sense mobles ens costarà una mitjana de 5.220 dòlars a la ciutat de l’estàtua de la Llibertat, per 2.140 dòlars a Londres o 1.530 a Barcelona.

Molt significativa és la representació que es realitza mitjançant la comparació del que s’ha de treballar per aconseguir dos productes a bastament generalitzats al llarg del planeta: un Big Mac, la popular hamburguesa d’una coneguda cadena de restaurants de menjar ràpid, i un iPod Nano, el reproductor de música digital més famós.
Mentre que per poder pagar-se un Big Mac un habitant de Ciutat de Mèxic ha de treballar 129 minuts, un habitant de la City londinenca només ho ha de fer 13 minuts, per 30 minuts un ciutadà de Xangai o 21 minuts un barceloní (i, se suposa, minut amunt o minut avall, un català de qualsevol altre població). Així mateix, per poder regalar un iPod al nen, un novaiorquès necessita rendir 9 hores, quasi 123 hores un de Delhi, 16 hores un barceloní i 15 hores i mitja un madrileny (senyal que el finançament és encara insuficient?)

Aquest informe del banc UBS es va començar a elaborar l’any 1971. Abans d’aquesta data, segurament haurien tingut serioses dificultats de cara a trobar una cistella o productes suficientment globals com per poder haver establert índexs d’elements presents a tots els països. Coses de la globalització omnipresent…

Evidentment, amb les xifres presentades les diferències al món es fan evidents, com no podia ésser d’altra manera. De fet, ja ho sabíem, no ens vindrà pas de nou, ara.
Tanmateix, no podem evitar que ens facin mal els ulls quan contemplen les dades que a Londres un treballador cobra un promig de 18 dòlars bruts cada hora i a Pequín, només 3 dòlars amb 30 cèntims.
Que l’atzar d’haver nascut en un racó de món en comptes d’en un altre ens pugui canviar d’una forma tan substancial l’existència conforma una injustícia tan absurda com la ineptitud de la humanitat per no haver sabut capgirar la situació.

D’altra banda, la bona notícia de la setmana passada va ésser el trasplantament de cara, llengua i mandíbula realitzat pel doctor Pedro Cavadas i el seu equip a l’hospital La Fe de València.
Ha de ser motiu d’esperança que la tècnica mèdica evolucioni amb uns passos de gegant que transportin fins a la realitat allò que fins fa uns anys habitava únicament l’àmbit de la impossibilitat i l’anhel.

Ara bé, irremeiablement ha de sobtar-nos que una espècie tan sofisticada, capaç de proeses científiques i tècniques a anys llum de les de la resta d’espècies, hagi atorgat al seu desenvolupament dues velocitats tan diferenciades.
Per un costat és capaç de donar una fesomia nova a qui havia perdut el rostre a causa d’una malaltia; per l’altre, encara és incapaç de mirar-se al mirall i reconèixer en el reflex d’un habitant de l’altre costat de planeta a un igual.
La nostra tecnologia pot trasplantar amb la tecnologia actual tota una cara; això no obstant, encara li costa transferir el simple somriure de complaença de saber-nos tots els homes iguals.

24 d’ag. 2009

Percentatges d'esperança

L’alpinista aragonès Óscar Pérez porta ja uns quants dies (a l’hora d’escriure aquest escrit) aïllat en una paret del mont Latok II, a sis mil tres-cents metres d’alçada, amb diversos ossos trencats i la vida penjant del dubte.
A causa d’aquesta circumstància, hi ha hagut una mobilització en molts fronts per intentar rescatar el noi en les millors condicions possibles i retornar-lo del tros de Pakistan on s’havia topat amb la trampa.

Hi ha hagut principalment dues coses que m’han cridat l’atenció en aquest afer: primer, que la paraula l’han pres els alpinistes perquè són els únics capaços de poder dur a bon port la missió; segona, les precaucions que s’han de prendre abans d’afrontar una empresa tan complicada, fins i tot molt més enllà de les purament “tècniques”.

Quan es va tenir consciència de l’accident es va fer palès que calia actuar immediatament. Però en comptes de començar a moure fils per les vies tradicionals, tots els ulls es van girar cap a la gent avesada a l’alta muntanya i als seus perills.
Des d’un primer moment tothom va ésser conscient que si aquest rescat no el realitzaven alpinistes experimentats, ningú podria fer-ho. Ni mitjans públics, ni grans poders fàctics, ni grans associacions tenien veu. Només vertaders especialistes.
Per això la cosa es va convertir en un afer purament gremial. I s’ha comprovat la solidaritat d’aquest grup d’entusiastes, capaç de reunir en poc temps una selecció del bo i millor de la professió (o potser seria millor dir-ne vocació) per anar a l’ajuda d’un company.
De totes les parts del món, interrompent treball o vacances, una pressa voluntària ha pres la consciència d’aquest grup d’elit i d’amics, tot alhora.
Tot i que estimen amb totes les seves forces la muntanya, saben millor que ningú que és una companya traïdora que es revolta amb un excés de fúria quan es comet en els seus dominis una imprudència o un petit error.

D’altra banda, qualsevol moviment en unes condicions tan hostils implica una complexa planificació prèvia. I quan s’ajunten el temps necessari per dur a terme aquests preparatius i la pressa de saber que cada hora compta per a les condicions fisiològiques de l’atrapat, el còctel resultant és d’un dramatisme extrem, desesperant.
El principal problema és l’aclimatació imprescindible que el grup de rescat ha de tramitar abans d’encarar-se a un repte tan colossal. Sense aquest no tenen cap possibilitat d’arribar a l’objectiu. Tot i això, que insuportable ha d’esdevenir el neguit, conèixer que el petit percentatge d’esperança que es pot mantenir encara viu es veu contraposat per l’espera necessària i les previsions d’unes condicions meteorològiques cada cop pitjors.

Espero que quan llegeixin aquest article hi hagi un canvi de guió que guiï a una conclusió feliç, tot i que desafortunadament la cosa no pinta gaire bé. La història segurament (i malaurada) tindrà un desenllaç fatal.
Però si ens hem de quedar amb alguna cosa de la història, fem-ho amb la passió dels que practiquen l’alpinisme; afició per la muntanya però també per la vocació de servei de lluitar contra l’amiga incòmodament salvatge que saben que tan aviat dóna com pren.
I també quedem-nos amb la metàfora del temps just: per molt que ens diguin que sempre hi ha un moment apropiat, sovint el massa d’hora pot esdevenir un inexorable massa tard. L’instant just ve marcat per un rellotge sobrehumà que ens turmenta i ens fa viure al voltant del vals de l’eterna deshora.

14 d’ag. 2009

Tendències globals, mundials i interplanetàries

Entremig d’aquest parèntesi de l’estiu que ens resguarda dels quefers quotidians, és més fàcil oblidar, o segurament aplaçar, els tediosos neguits que ens aterrien fa tot just pocs dies.
Ara, el coixí de paisatges desconeguts, l’escuma de les onades en retrobar les roques o simplement la pausa de la rutina trencada amorteixen la quimera d’una crisi incessant i el neguit d’arribar a final de mes, quedant tot plegat en una línia molt més allunyada, difuminada i quasi irreal.

Malauradament, la seva presència se’ns tornarà a fer del tot tangible quan aquesta calor protectora passi i no tinguem altre remei que cercar abric en aquells problemes coneguts i en les odissees esquifides que, això no obstant, són, més que res, nostres.
Quan haguem esgotat l’última gota de la trementina estacional, ja no ens podrem fer més els sords i haurem de tornar a escoltar que si l’economia va malament, que les empreses tanquen i més que plegaran veles, o que els núvols d’una completa bancarrota sobrevolen encara el model econòmic que havíem adoptat.
Tot el pes d’un setembre gris a les espatlles.

Afortunadament (això si el parlar els hagués de fer tenir la raó), sorgiran els profetes de torn per anunciar una imminent recuperació i per senyalar brots verds allà on potser el marró no tindrà ni la més mínima intenció de despertar.
Al marge d’aquestes prediccions i dels suposats entesos que reparteixen lliçons magistrals que ningú els ha demanat, nosaltres haurem de continuar anant tirant. Donant el màxim de nosaltres, al marge de teories macroeconòmiques i de tendències globals, mundials o interplanetàries.

A més, a molta gent aquesta crisi també els haurà estat beneficiosa. Alguns perquè hauran descobert un nínxol de mercat per explotar (els productes de luxe han continuat de moda perquè hi havia qui els podia seguir pagant i, alhora, s’ha creat la necessitat d’una oferta a la base de la piràmide de preus), i altres perquè s’hauran refugiat en el context per justificar alguns fracassos personals.

Què passarà quan sapiguem del cert que la crisi de la que tant s’ha parlat és definitivament història?
Possiblement vindrà una gran depressió (aquest cop de persones en comptes d’econòmica), conseqüència que no podrem seguir donant l’excusa de la situació general per pal·liar aquelles coses que no ens van del tot bé.
Aquell que no té un bon sou no podrà seguir esperant que s’acabi la crisi per parlar amb el cap, el que està aturat perdrà l’esperança de la mirada fixa en el final del túnel perquè ja no hi haurà túnel, el que li va malament el negoci no tindrà marge per continuar esperant la recuperació i haurà de jugar-s’ho tot a caixa o faixa…

La naturalesa humana és estrambòtica, sorprenentment peculiar i fascinant.
En les nostres ments es produeix una eterna persecució. Els somnis que anem complint es van substituint per nous anhels; en canvi, els somnis que mai veurem realitzar-se es duen a l’altar de les causes perdudes per beatificar-los i atorgar-los el rol d’entitat superior.
Necessitem un motiu per justificar que estan inexorablement fora del nostre abast, una impossibilitat que la nostra consciència vegi com el mur infranquejable que disculpa que no ho intentem més.

Quan ens diguin que no hi ha ni rastre de crisi, la pilota serà irremeiablement a la nostra teulada. I això, al capdavall, pot fer que la recuperació sigui tan o més emprenyadora que la temporada de penúria econòmica que haurem deixat enrere.

7 d’ag. 2009

Paradís

Els catàlegs de les agències de viatges són tan bonics! Realment, llueixen tant totes aquelles vistes de llocs fantàstics!
Si hem decidit marxar, quan es tracta de fer l’elecció de cap a on tirar el dubte ens assetja, inexorablement. Aquest any ens decantem cap a una platja on poder gastar fins l’últim lux de sol torrant-nos a banda i banda? o potser serà millor ni tan sols imposar-nos el desafiament d’esdevenir gambes i anar a cercar un relax rotund en una casa rural perduda?

L’oferta és variada. Consells comarcals, patronats de turisme, gremis d’hostalers i empreses de paquets turístics s’encarreguen de posar-nos les coses difícils mitjançant l’exhibició del potencial de la seva zona.
I l’exuberància és tal que només falla el pressupost per decidir que aquest estiu allargarem en un parell de mesos les vacances per satisfer la curiositat d’anar a veure més d’un racó d’aquest planeta meravellós que ens acull.

Tots ens han intentat vendre paradisos. Les platges més solitàries i d’una sorra blanquíssima (encara que les fotos fossin de l’altra part de món, com passava fa uns mesos amb la promoció de la Costa Brava); els safaris entremig dels animals més salvatges o els paratges més inhòspits; pics feréstecs i inaccessibles que assolirem amb tota comoditat; la immersió en el caldo de cultiu d’una cultura rica i plena; la ciutat més cosmopolita, amb els edificis dels arquitectes més innovadors o amb l’espectacle de la gent pintoresca (altrament i amb l’argot modern dita freaks) que poblen els seus carrers.

Qualsevol reclam és bo per mirar que els negocis associats al boom generalitzat del turisme facin caixa.
I és que en moltes contrades s’ha comès l’error d’abandonar qualsevol mètode de subsistència que no tingui a veure amb l’estadi vacacional, i quan aquest falli el daltabaix tindrà conseqüències incalculables.
Els establiments que es dediquen a l’acomodació d’hostes i a la restauració pengen del fil dels gustos dels viatgers per continuar fent parada i fonda a l’indret que els representa, però també tots aquells serveis auxiliars que s’han parat sota l’ombra del gran negoci. Des del venedor d’aquells estris inservibles i d’estètica kitsch (per no dir d’estètica antiestètica) que es treia de sobre amb el sobrenom afrancesat de souvenirs, fins a aquell que llogava vehicles o feia de guia.

Tants anys de feina intentant muntar un entorn (meitat veritat i meitat bastit a partir de la mitja-mentida del màrqueting) que raptés els favors del gran públic, i de sobte poden arribar a l’illa els imbècils de torn amb fam de sang que amb una bomba posen en entredit el prestigi que tants anys havia costat forjar…

Sense dubte estem en el dret d’intentar vendre paradisos, però hem d’ésser conscients que mentre el territori aculli la incomprensible naturalesa humana i les seves sortides irracionals qualsevol mèrit corre el perill d’esfumar-se de cop.

Ja ho deia algú, que al paradís una simple serp és suficient com per fer tornar una poma tan indigesta que la cremor d’estómac duri tota una eternitat…