26 de nov. 2011

Esforç

Les eleccions ja han passat, els pronòstics s’han complert i la transició del poder, amarga per uns i dolça pels altres, està en dansa.
Però en una situació com l’actual, que hi ha al darrera tot Europa expectant, no s’hi val a allargar el canvi. Les mesures han d’ésser d’aplicació immediata, rotunda.
Això sempre que n’hi hagi de previstes, ja que durant la campanya el partit guanyador dels comicis no ha deixat veure gaire cap tipus de programa.

La primera conclusió que es pot extreure de tot plegat justament es refereix a aquest tema: la lliçó que estem donant a les noves generacions que pugen és que l’immobilisme també dóna resultats, i bons.
El Partit Popular haurà recuperat la poltrona per omissió, pràcticament sense mostrar una alternativa clara ni tenir un projecte de futur lluminós (o, com a mínim, sense ensenyar-lo).
Ara, que el mèrit de tant de benefici per tant poca obra tampoc és seu, sinó del desastre majúscul i de la pèssima gestió orquestrada pels socialistes.

En un moment que ens queixem dels ni-nis fitxats (els joves que ni estudien ni treballen) i dels ni-nis camuflats (aquelles persones que sobreviuen de baixa en baixa, exhaurint qualsevol ajuda social per no treballar o que, tot i estar en atur, rebutgen les feines que no els plauen), haurà quedat palès que sense suor també es pot fer el cim. I aquesta no és precisament la millor ensenyança.
Tant de bo que s’estiguessin reservant esforços i, a partir d’ara, posin tota l’energia que els ha d’haver quedat en reserva. I, sobretot, que aquesta sigui aplicada en la direcció correcta (si no, més val que se la continuïn estalviant).

Els que ara arriben estan en el punt crític en què molts de nosaltres, en altres àmbits, ens hem trobat algun cop: trobar-nos en disposició de desenvolupar allò que durant tant de temps hem lluitat per fer.
És aquell instant en què els somnis s’immisceixen en la realitat, originant una frontera gasosa que barreja oportunitat i desig, dia adormit i nit desperta. Una transició que, ubicada encara en la letargia vaporosa de l’embriaguesa, exigeix deixar de banda ràpidament la novetat de la variació per aferrar la nova responsabilitat sense perdre més pistonada.

I és que a vegades ens refugiem en els somnis per tenir una porta de sortida a l’horitzó, per tenir present el dibuix recordatori de la visió de la nostra existència, allò que volem esdevenir.
I que la missió del dia s’alimenti d’aquesta visió. Talment com el pilot automàtic que ha de corregir les petites variacions de rumb que puguin succeir per no fer-nos perdre l’objectiu final.

Això no obstant, a vegades passa que quan assolim la meta, el després de la línia d’arribada ens apareix buit.
D’aquí la importància, primerament, de no defugir de les responsabilitats i, un cop arribats al punt, saber actuar amb la mateixa coherència i diligència que havia planejat el desig.
Posteriorment, també, serà vital aprendre a renovar contínuament els objectius, plantant-los com diferents estacions d’una mateixa via. Sempre avançant i amb l’ambició necessària per no baixar en el primer destí que ens sembli mitjanament còmode.

18 de nov. 2011

Llençol apedaçat

Històricament s’ha parlat a bastament de les dues velocitats d’Europa. Era evident que no tots els països que la conformen pertanyien a la mateixa divisió econòmica ni social. Massa evident.
I l’opció que s’ha pres per acostar posicions (no de forma voluntària, valgui a dir-ho) ha estat tan salomònica com inesperada: posar tothom a fregar de l’abisme.

Teníem una Grècia de la qual els famosos déus, implicats des de fa segles, fa un temps ja començaven a avergonyir-se’n i a demanar asil a altres potències; i ara Itàlia ens salta amb uns greus problemes que ni la carpa del circ d’en Berlusconi han pogut amagar.
I acompanyant-los, la resta del grup ampliable dels PIGS (Portugal, Irlanda i Espanya), fent torns per espantar l’audiència amb estirabots i incapacitats.

El panorama és desolador i l’expectativa, més àrida encara.
Fa uns dies tots els ulls estaven posats sobre en Papandreu i la seva brillant idea de convocar un referèndum sobre el pla de rescat europeu (l’economista Sala i Martín feia sobre això una analogia molt encertada: era com si una família decidís fer al menjador de casa un referèndum per decidir si pagar o no la hipoteca i, en cas que sortís el sí, el banc no veuria ni un cèntim d’allò que li devien).
Però en un tres i no res els binoculars s’han girat cap al país de la bóta. Els seus números han davallat estrepitosament i l’alarma ha sonat amb el mateix ímpetu que l’acceleració de la caiguda.

Europa sencera s’ha convertit en una ruleta russa (amb el permís d’en Medvédev i en Putin, que s’ho miren des de la barrera tot esperant l’oportunitat), en un joc que barreja a parts iguals l’estratègia cega, un futur indòmit, la sort en el seu estat més pur i una bona dosi de cara dura per part de molts.
Uns resten esperant que els que estan a punt de caure s’agafin al ferro roent d’acceptar totes les exigències comunitàries per tal d’evitar l’abisme; i aquests, aguantaran fins al darrer instant perquè els que s’hi juguen el prestigi europeu (i l’aportació que hauran fet per salvar l’euro) els amnistiïn gratuïtament sense haver de moure un dit.

Un continent és quelcom molt gran com per uniformitzar-lo. Climes diferents; diccionaris variats; tradicions particulars; McDonald’s amb els mateixos noms de productes però que reben més o menys currículums per entrar-hi a treballar; en cap zona plourà prou, i si ho fa, no ho farà pas al gust de tothom... Això és l’Europa de sempre. El vell continent.

Però avui s’ha aprofitat el grau de globalització necessari per posar en comú els problemes. Només amb el grau just i precís, el que convenia.
Tothom vol les seves riqueses, els seus turistes o els impostos retornats i les inversions que li pertanyen. Això no obstant, els inconvenients, els deutes, els compromisos i qualsevol penyora són perfectament compartibles (i, si pot ser, transferibles).

Vivim en un cresol de cultures que amb el temps es van homogeneïtzant. L’únic que perviu ben diferenciat són les responsabilitats que hom pren, les formes de fer i l’orgull. Uns malden per ésser el centre del món i als altres no els suposa cap disgust deixar en ruïnes el seu nom per sobreviure de la caritat d’altres.

Europa és un llençol fet a partir de molts retalls de roba diferents. I tant d’estirar cap a direccions oposades les costures s’han acabat esquinçant.
Però mentre uns quants personatges apedacen, a uns altres els plau veure caure sobre el seu territori una bona doblada de fil. Com a mínim que el seu paisatge canviï.

És la versió moderna i comunitària dels relats de picaresca. Neoversions de Moll Flanders o de Lazarillo de Tormes.
Però a l’engròs i escrit per una política barroera d’adjectius gastats.

11 de nov. 2011

Perenne falsa serenor

Altre cop estem en plena campanya electoral. Una més. Fa la sensació que ens fan triar contínuament... com si hagués de servir d’alguna cosa.

Amb el pessimisme que arrossega la gent sobre els governants, els prejudicis establerts que tant costaran de reparar i, a sobre, l’esforç que aquests hi posen, la truita serà complicada de girar. Per molt que ens vulguin vendre la moto amb propagandes, pamflets, retòrica, intencions o pretensions.

Encara que els temps canviïn i, sobretot, ho facin les circumstàncies, la classe política viu instal·lada en una perenne falsa serenor. Com a exemple només fa falta mirar el debat entre els candidats dels dos partits majoritaris que tingué lloc aquest proppassat dilluns. La cançoneta sempre és la mateixa; previsible, monòtona, caduca i rància. Amb l’afegit que ara la credibilitat dels personatges encara està més sota mínims i el panorama és desolador. Costarà feines i treballs remuntar-lo.

Aquestes eleccions, el que varia significativament pot ser l’intent de mobilització dels votants. Abans de convèncer-los perquè s’afiliïn a una o altra opció política, hauran d’aconseguir que creguin fermament que la representació que triïn, sigui la que sigui la que surti finalment elegida, els tindrà en compte i resoldrà realment els maldecaps de la gent del carrer.

I és que fa tot l’efecte que l’abstenció (o el vot poc convençut dels que, això no obstant, volen fer valdre el seu dret democràtic) pot ser la gran triomfadora dels pròxims comicis.
Tenim tots els ingredients perquè això sigui així: la gent cremada, un partit polític sense arguments després d’haver demostrat la seva total incompetència; l’altre, que no es preocupa ni de tenir programa ni a explicar què farà, l’alternativa solament és qüestió de temps; i la resta de formacions han quedat embrancades en pèrdues de credibilitat (moltes van bescanviar ideologia per poltrona, demostrant quina era la seva prioritat de debò, i ho estan pagant) o prou feina tenen per controlar els seus dirigents o amb les responsabilitats que ja tenen entre mans.

Què ens toca fer, doncs, a nosaltres?
Cadascú farà el que cregui oportú, però segurament anar a votar és la millor opció, encara. Ni que sigui per, posteriorment, tenir dret a queixar-nos.
Amb el Barça passa que té menys socis que no pas gent que parla de l’equip. Doncs exactament el mateix té lloc amb la política: tots ens queixem, però quan arriba el moment de dir-hi la nostra, massa gent es queda a casa.

Només ens queda reclamar quelcom molt semblant a un miracle, i que qui tingui poder de fer-ho il·lumini els futurs ocupants dels escons.
I, sobretot, que no es basteixi amb excuses de mal pagador cap possible inoperància (qui es presenta candidat ja sap en quines condicions ho fa). Que ja sabem que la crisi és implacable, però per aquests casos s’ha de disposar del “pla B” que aquí ens n’hem adonat que ens mancava quan ja era massa tard.

Ara que, ben pensat, potser tornem al mateix punt i qui opta a l’elecció solament ho fa per l’escalf de la cadira. Anar tirant i que la sort entri al terreny de joc com hi càpiga.
Que Déu ens agafi confessats...

8 de nov. 2011

Puces a la consciència i a l'aparença

La setmana passada llegia al setmanari "El Vallenc" que un grup de ciutadans farà el seguiment (el titular de la notícia fins i tot s’atrevia a usar el gosat verb decidiran) del pròxim Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Valls.

Les persones que estaran en aquesta taula de participació són representants del teixit associatiu, cultural i participatiu vallenc, pel que es veu. I no dubto dels mèrits de tots ells i d’allò que poden aportar; però a Valls estem entrant en una dinàmica relliscosa per culpa d’algunes llacunes de comunicació.

I és que els mecanismes d’obertura cap a la població són necessàriament i indefugible positius. Però cal extremar una sèrie de precaucions.
Per posar un cas, abans de configurar definitivament la taula no s’hauria pogut anunciar més profusament l’acció? Aquesta acció hauria estat útil, per exemple, per si a l’Ajuntament se li hagués escapat de convocar alguna associació o entitat a la consulta (possibilitat no pas remota).
És possible que algú em contesti que això ja s’ha fet a través d’algun mecanisme més o menys burocràtic, però precisament perquè es tracta d’un afer obert a la gent del carrer la informació ha d’abastar plenament aquest nivell. És part de la gràcia.
Si no, existeix el risc (a Valls i en gairebé qualsevol altre entorn) d’enquistar els mecanismes de participació i subjugar-los sempre als mateixos. Principalment en pobles i ciutats de mida continguda, en què moltes de les persones encara es coneixen, pot esdevenir preocupant que en els òrgans de decisió o de representació sempre hi percebem les mateixes cares (que no necessàriament coincideixen amb les que fan la feina).

A l’àmbit dels ajuntaments, tot i que és on més fàcilment podrien donar-se i més profit podria treure-se’n, les consultes esdevenen un fet puntual sense una regulació general clara i precisa.
Podria ser una bona iniciativa crear un protocol com el que planeja en el terreny mediambiental la Llei 27/2006 catalana, per la qual es regulen els drets d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia.

Nogensmenys, no tot són flors i violes. Que qualsevol ciutadà opini serà bo si aquesta opinió està gestionada correctament; si no, solament haurà perdut el temps.
El meu veí, la venedora de la fleca o jo podem parlar amb consciència de causa del que passa al nostre carrer, però si ens obstinem a parlar d’algun tema tècnic en el qual no som especialistes, per molt que ens hagin demanat parer, la nostra veu no hauria d’ésser tractada amb la mateixa consideració que en l’anterior cas (en l’exemple de la Llei 27/2006, el departament de Medi Ambient posa al nostre abast la possibilitat d’opinar sobre un informe d’impacte ambiental; i això tant ho podrà fer el pagès del territori que coneix a la perfecció els aqüífers de la zona com l’home que no pot veure ni en pintura el propietari de l’activitat a implantar).

Per això serà imprescindible dibuixar un procediment clar per al curs de la nostra participació. Fins a quin punt ens escoltaran? Com de vehicular serà el percentatge de les respostes? Sobre què tindrem pes i quines coses són innegociables i les hauran de decidir els entesos? O quins mecanismes de modificació posterior d’allò triat són permissibles?
Tot sigui perquè no passi com amb el projecte de modificació de la Plaça del Pati, en què entre el projecte que als ciutadans ens van donar a triar i el definitiu hi ha massa diferències.

No pretenc que se’ns demani opinió de tot. Justament perquè el sistema sigui àgil, cada ics temps votem i fem confiança als que han de prendre les decisions per nosaltres.
Ara bé, que quan ens diguin que compten amb la nostra veu ho facin realment i amb conseqüència. I que aquest no sigui solament un acte perquè alguns s’espolsin les puces de la consciència i de l’aparença.