La
setmana passada, l’enquesta del setmanari El Vallenc preguntava als seus lectors la
següent qüestió: “Considereu que el personal del Pius Hospital de Valls ha
d’estar més ben pagat?”.
He
de confessar que vaig seguir l’evolució dels percentatges amb interès.
És
cert que al final va guanyar per una aclaparadora majoria el Sí; però els primers dies les coses no
anaven pas així, i a la pàgina web de El Vallenc s’hi va arribar a reflectir momentàniament la victòria del No.
La
meva curiositat sobre el tema provenia d’intentar esbrinar quina pauta emprava
la gent per opinar sobre aquest afer, i també quins motius els devien conduir a
expressar-se cap a un o altre cantó.
Pel
que fa al criteri, les persones que treballen o coneixen de primera mà algú que
treballa al Pius Hospital serien, en principi, les úniques capaces d’opinar amb
cert coneixement de causa sobre el tema. Perquè ningú més pot contraposar la
quantitat monetària que es cobra amb l’esforç, la responsabilitat, les
exigències i les condicions que suposa la seva tasca quotidiana.
Si
no és així, només es pot fer un judici just observant la remuneració mitjançant
la comparació del context amb les successives retallades que han patit a
l’empresa, o la comparació del nivell salarial actual amb la mitjana d’altres
centres de característiques (i nivells qualitatius) semblants.
Per
tant, res a objectar a tothom que hagi votat Sí o No emparant-se en un
d’aquests criteris. Tot i que el primer és totalment subjectiu i el segon és completament
objectiu, em semblen ambdós ben vàlids.
Ara
bé, estic convençut que la majoria de gent que han volgut votar no han seguit
cap d’aquests mecanismes. I em pregunto: com
s’ho deuen haver fet, doncs? (sobretot considerant el fet que el nombre de no sap-no contesta era ínfim)
Perquè
el lògic, si no ens recolzem en cap pauta concreta i sòlida, és que tothom
hagués opinat que Sí, que els
treballadors del Pius Hospital, igual que els treballadors de qualsevol empresa
del món, haurien de cobrar més.
Tant
de bo tothom pogués dur el ritme de vida que desitgés sense que els diners
fossin un impediment sever. Aquesta naturalesa de persones assenyades ens
hauria de fer emetre aquest desig.
Perquè
votar que No desconeixent les
circumstàncies pròpies de l’assumpte seria estrany, potser impropi d’algú que
desitja el bé per a tothom.
I és
que si haguéssim de posar-nos a respondre enquestes de temes que desconeixem,
que ens són aliens o fins i tot en els quals ens podem deixar moure per la
rierada dels prejudicis, podríem entrar en una espiral d’injustícia.
Injustícia
pel fet d’emetre a la babalà veredictes sense haver estat part ni jurat de
l’afer; i injustícia perquè la simple emissió de la qüestió ja provoca un focus
que pot ser pervers sobre allò que estem interrogant (i uns voldran qüestionar
el que cobren els treballadors d’un hospital, uns altres el que perceben els de
la fàbrica de la competència i encara uns darrers el que cobren els regidors o
l’alcalde de l’ajuntament de torn).
Una
resposta consisteix en un posicionament, però també exigeix una justificació.
I la
responsabilitat de demanar el posicionament és d’aquell que fa la pregunta,
igual que la de la justificació és de qui contesta.