27 de març 2015

Opinions responsables

La setmana passada, l’enquesta del setmanari El Vallenc preguntava als seus lectors la següent qüestió: “Considereu que el personal del Pius Hospital de Valls ha d’estar més ben pagat?”.


He de confessar que vaig seguir l’evolució dels percentatges amb interès.
És cert que al final va guanyar per una aclaparadora majoria el ; però els primers dies les coses no anaven pas així, i a la pàgina web de El Vallenc s’hi va arribar a reflectir momentàniament la victòria del No.

La meva curiositat sobre el tema provenia d’intentar esbrinar quina pauta emprava la gent per opinar sobre aquest afer, i també quins motius els devien conduir a expressar-se cap a un o altre cantó.

Pel que fa al criteri, les persones que treballen o coneixen de primera mà algú que treballa al Pius Hospital serien, en principi, les úniques capaces d’opinar amb cert coneixement de causa sobre el tema. Perquè ningú més pot contraposar la quantitat monetària que es cobra amb l’esforç, la responsabilitat, les exigències i les condicions que suposa la seva tasca quotidiana.
Si no és així, només es pot fer un judici just observant la remuneració mitjançant la comparació del context amb les successives retallades que han patit a l’empresa, o la comparació del nivell salarial actual amb la mitjana d’altres centres de característiques (i nivells qualitatius) semblants.

Per tant, res a objectar a tothom que hagi votat o No emparant-se en un d’aquests criteris. Tot i que el primer és totalment subjectiu i el segon és completament objectiu, em semblen ambdós ben vàlids.
Ara bé, estic convençut que la majoria de gent que han volgut votar no han seguit cap d’aquests mecanismes. I em pregunto: com s’ho deuen haver fet, doncs? (sobretot considerant el fet que el nombre de no sap-no contesta era ínfim)

Perquè el lògic, si no ens recolzem en cap pauta concreta i sòlida, és que tothom hagués opinat que , que els treballadors del Pius Hospital, igual que els treballadors de qualsevol empresa del món, haurien de cobrar més.
Tant de bo tothom pogués dur el ritme de vida que desitgés sense que els diners fossin un impediment sever. Aquesta naturalesa de persones assenyades ens hauria de fer emetre aquest desig.
Perquè votar que No desconeixent les circumstàncies pròpies de l’assumpte seria estrany, potser impropi d’algú que desitja el bé per a tothom.

I és que si haguéssim de posar-nos a respondre enquestes de temes que desconeixem, que ens són aliens o fins i tot en els quals ens podem deixar moure per la rierada dels prejudicis, podríem entrar en una espiral d’injustícia.
Injustícia pel fet d’emetre a la babalà veredictes sense haver estat part ni jurat de l’afer; i injustícia perquè la simple emissió de la qüestió ja provoca un focus que pot ser pervers sobre allò que estem interrogant (i uns voldran qüestionar el que cobren els treballadors d’un hospital, uns altres el que perceben els de la fàbrica de la competència i encara uns darrers el que cobren els regidors o l’alcalde de l’ajuntament de torn).

Una resposta consisteix en un posicionament, però també exigeix una justificació.

I la responsabilitat de demanar el posicionament és d’aquell que fa la pregunta, igual que la de la justificació és de qui contesta.

20 de març 2015

Estelades

Feia temps que ella contemplava amb simpatia tots aquells balcons amb senyeres estelades.

“Una moda passatgera”, havia sentit que l’anomenaven molta gent quan començaren a penjar-se d’una forma massiva. Però la tendència encara mantenia el seu recorregut, i això que el seu destí era desconegut (tot i que hi havia persones que gosaven imaginar-ne un).

Amb el temps, aquelles teles un dia impol·lutes començaren a esquinçar-se, a rebregar-se, a lluir parracs.
Sempre hi havia qui considerava canviar-les per un nou model, però la majoria de veïns juraven fidelitat a aquella que havia estat la primera. Segurament com una mostra de compromís innegociable amb aquell ideal.

I, si li cridava l’atenció el fenomen, primer era per una qüestió estètica. El ball de les senyeres al ritme del vent espolsava color sobre la monotonia de tantes llambordes grises, i el seu dringar feia una mica menys estàtics els jorns avorrits.
Tanmateix, amb el temps va aprendre a copsar en el fet d’aquelles estelades penjades quelcom més, certament més íntim i lligat a la intransferible personalitat de les persones que les exhibien.

En primer lloc, les robes grogues i roges anaven constituint-se com una part més del paisatge. Ja començava a ésser usual que hi fossin; talment com el sol, les muntanyes de fons o el banc de davant del portal.
I a sobre, com que s’havien anat esfilagarsant i destenyint, avui moltes tenien tota l’aparença d’aquells ítems que exerceixen el testimoniatge de la batalla. Com informants del propòsit que s’havia mantingut en el temps, el desgast que presentaven era la modesta exemplificació de la perseverança. Cicatrius sobre la crosta que feia de pell.
Aquells que abans les reüllaven per la novetat, avui s’hi havien avesat i les ignoraven. Això no obstant, en comptes de treure’ls força, el costum les convertia en els vells amants que no necessiten demostracions per fer valdre el seu sentiment.
Romanien allà, i amb això ja n’hi havia prou.

I d’altra banda, les banderes supervivents a tot aquest període són sostingudes simbòlicament per la persona que les penjà. Un grapat de gent que un dia havien cregut en quelcom i ho havien volgut demostrar.
Per molt que ella vegi solament una tela al balcó, és el símbol de l’individu amb un pensar que hi ha darrere. I hi haurà qui estarà d’acord amb l’ideal que pregona i qui no, i ambdós en tenen el legítim dret; però únicament aquest fet de mantenir-se fidel a una idea ja és quelcom innatament positiu i valorable.

A hores d’ara no se sap gaire bé si la demostració encetada servirà per alguna cosa o bé tot s’acabarà esbravant com el gas del cava amb el qual mai es brindarà.
Sincerament, a ella tant li fa. Una visió poètica li dicta que, passi el que passi, sempre restaran ben vives les peces massacrades d’un nou paisatge que, com tantes coses, seran l’impàvid testimoni d’allò que un dia fou o que tal vegada mai va arribar a ser.

13 de març 2015

Estats d'incertesa

Ja fa un any que va desaparèixer misteriosament i sense deixar rastre el vol MH370 de Malaysia Airlines, mentre enllaçava Kuala Lumpur amb Beijing.

Des d’aquell moment fatídic s’han fet intents per localitzar les restes de l’aeronau i dels cossos que l’ocupaven, sempre de forma infructuosa. Només alguna pista que posa més ombres que altra cosa a l’assumpte (com per exemple uns darrers senyals que semblen descriure rutes estranyes), però res de definitiu.

Intentar posar-se en la pell dels familiars de les persones desaparegudes és un exercici que pot esdevenir cruent i alterador. Imaginin-se per un instant com de dur deu ésser no poder certificar ni un trist final d’un cop per tots.
Tot i que a hores d’ara els presagis no poden ser res més que funestos, com a mínim aquests parents han de voler sentir la necessitat d’aquella serenor de saber que s’arriba a l’última pàgina, el darrer sospir conscient. Encara que el final vingui inexorablement tenyit amb lletres negres ombrejades de dolor.

Sempre apareixeran certs episodis en què se’ns escapen del coneixement alguns detalls, certes nocions, que ens ubiquen en un terreny que ens resulta incòmode.
Necessitem saber el perquè de les coses que passen. Que la raó acudeixi al nostre rescat amb una llei, una premissa, una explicació, un motiu o bé la més lleu insinuació sobre què va poder passar per concretar-se allò.
Per tant, quan en algun moment aquesta explicació no apareix, és inconcreta o bé el nostre sentir no aconsegueix cristal·litzar-la en la forma de quelcom intel·ligible, estem perduts.

I quan les coses funcionen sota els paràmetres que nosaltres considerem adequats, la simple repetició automatitzada d’aquell procés ja ens dóna la seguretat que continuarà rutllant tal i com ho ha fet sempre. Llavors, fins i tot segurament podrem prescindir de qualsevol explicació.

El problema arriba quan quelcom es torça. En aquest tipus de situacions no s’hi val a repetir el mateix que estàvem fent, sinó que és imprescindible posicionar-nos en un nou nivell de pensament per, des d’allà, encarar l’assumpte d’una altra manera.
Ara sí que serà vital trobar una indicació que ens doni pistes per conèixer com no errar en el nou intent. És això o bé dur a terme l’insegur mètode del prova-error; i fins que ens topem amb l’opció bona.

Per aquest motiu els estats d’incertesa resulten tan extremadament incòmodes. Perquè no ens permeten conèixer la situació en la qual ens trobem ni com podríem reaccionar davant d’un possible canvi que s’esdevingués.

És com la terbolesa aspra que fa bons fins i tot els moments de constatació que no ho hem fet com ho podíem haver arribat a fer... el tel que s’avantposa als ulls desacostumats a no percebre tant com demanda la seva gana de conèixer.

7 de març 2015

Cultura morta

La setmana passada ens sorprenien les imatges d’un vídeo enviat per Estat Islàmic (EI) en què s’observava un grapat de seguidors que destruïen amb ràbia diverses estàtues i figures tant a l’interior com a fora d’un museu de la ciutat iraquiana de Mossul.


Certament, això, comparat amb totes les altres coses que han arribat a fer aquests jihadistes, començant per les matances de persones humanes o l’exhibició indecent dels seus cossos en les situacions més irreverents, no hauria de sobtar-nos.
Tanmateix, és impossible mantenir-nos impertèrrits si tenim uns mínims decilitres de sang a les venes.

Al marge de figures com les del vídeo, entre les quals els experts temen que s’hi trobin peces assíries i accàdies, també aquests personatges han arrasat col·leccions completes de troballes de llocs arqueològics cabdals com els de Hatra o la província de Nínive; al marge de biblioteques senceres o tot allò que tingui cert tuf a saber, a consciència col·lectiva...
Sort encara (si hem de buscar quelcom positiu d’un episodi com aquest) que sembla ser que algunes de les obres mutilades són reproduccions dels originals.

L’objectiu d’aquests individus és ben evident, acabar amb la història i la cultura mil·lenàries d’un país tan ric en aquestes com és l’Iraq.
Per una part, sembla ser que els combatents de l’EI segueixen una interpretació extrema de l’islam sunnita coneguda com a salafisme, que considera idolatria la veneració de tombes i estàtues. Per això volen fer-les volar.
A més, però, hi ha altres motius més enllà de la religió: es percep una clara voluntat d’esborrar qualsevol testimoni del passat preislàmic, per la qual cosa molt de patrimoni perilla seriosament.
Addicionalment, com que perceben el valor que Occident dóna a certes obres, hi juguen. I amb aquesta por pretenen demostrar que tenen la paella pel mànec i que hem de ballar la seva tonada.

El director de l’oficina de la UNESCO a l’Iraq, Axel Plathe, digué que això revela “la voluntat d’aquest grup de dur a terme no només una neteja ètnica, sinó també una neteja cultural”.
I aquesta frase trobo que resumeix perfectament la situació macabra de la que ens parlen contínuament, amanida amb imatges colpidores, als medis de comunicació.

Com fets de la mateixa substància de la que es fabriquen els pitjors malsons, ha sorgit aquest grup de terroristes que cercant la justificació en l’afany religiós (si no hagués estat aquest motiu, n’haurien trobat algun altre) es dediquen a fer una mica més petita i menys humana l’actual civilització.
No n’hi ha prou en destruir tantes i tantes vides, sinó que també s’ha d’eliminar el rastre d’allò que una suma d’existències anteriors ha forjat i ens ha deixat sota la forma d’una cultura, una tradició, uns aprenentatges...


És una vertadera llàstima que els únics que últimament són notícia per semblar percebre la importància de la cultura hagin emprat aquest interès com a vehicle per obscurs motius...