24 d’oct. 2011

Una relativa conspiració

Jo a les travesses sempre poso que el Madrid guanyarà –deia un que era molt del Barça-. Així com a mínim tinc un motiu per alegrar-me quan el rival més gran del meu equip acaba vencedor.
I és que la mesura d’aquest senyor segurament no era massa racional, però havia nascut per a preservar el seu estat emocional íntegre. Era una comoditat feta a mida, domesticada, submisa.

Al capdavall potser és veritat que no hi ha una felicitat universal. Fins i tot pot ésser cert que ni tan sols no existeix la felicitat, sinó únicament una successió de moments plaents que s’acosten a la noció personal d’aquesta inconcreció.
Sigui com sigui, el benestar té una escala de graduació relativa, en què ni les marques ni les xifres no duen implícites un judici de valors. Nosaltres decidim si en una mínima fa fred o bé calor, o l’ahir pot esdevenir més càlid que l’avui encara que el termòmetre indiqui el contrari.

Per això ens queda l’oportunitat (alguns en diran consol) d’adaptar la nostra consciència a la realitat per, alhora, emmotllar aquesta realitat a la forma de la consciència que carreguem.

Les expectatives tenen un rol fonamental en aquest joc. I són estranyes, contradictòries, quasi bé sàdiques: com més baixes les tinguem més fàcils seran de vèncer per la percepció i produir satisfacció; però, al seu torn, si les deixem excessivament arran de terra faran que ens sentim sense aspiracions, insípids, indiferents, vençuts.
Es tracta d’arribar a un punt de compromís, amb el qual sigui còmode conviure-hi en el nostre actual estat. I és que segons l’estadi vital en el que ens trobem les necessitats seran unes o unes altres: des de la fam de conèixer de la infantesa fins a la inseguretat de tenir massa respostes de la vellesa.

Aquestes consideracions esdevenen d’una forma natural i espontània. No planifiquem com rebrem el que té possibilitats d’arribar.
A vegades fa la sensació que deixem la vida en mans dels designis de la improvisació. Encara que fem planificacions per als projectes d’empresa o per al pagament de la hipoteca, no realitzem plànings per a quelcom tan valuós com és la nostra existència. Deixem que els fets es vagin succeint d’una forma més o menys atropellada, i basem en la sort o la desgràcia la justificació d’allò que ocorre.
És cert que tenim ben identificat el futur amb el qual ens encantaria encarar-nos. I la majoria fins i tot lluita per acostar-s’hi. Però li posem el nom de somni i, amb aquesta cuirassa, si no es realitza no passarà res. Els somnis, somnis són, ens direm...

És clar que hi ha alguns anhels que són, avui per avui, inabastables. Si jo em marco en el full de ruta del meu pla de vida que vull viatjar al passat, ser multimilionari, viure una temporada a Mart o no envellir estaré condemnat a la frustració.
Qualsevol cosa ha de saber-se triar. Si sóc pretensiós en excés i em salto passos intermedis, el que construiré no seran objectius, sinó fantasies.

Ara que els neutrins estan posant en dubte creences molt consolidades, fem l’esforç d’assentar-ne algunes perquè quedin a prova de qualsevol interrogant:
Primer, la Teoria de la Relativitat (no la d’Einstein, sinó la nostra) és segura i és necessari que la sapiguem manejar. Marquem-nos les ambicions suficients per evolucionar, al mateix temps que tenim molt clar el que hem decretat Felicitat i aprofitem cadascun d’aquests moments.
Segon, també la Teoria de la Conspiració que ens practiquem a nosaltres mateixos en un intent d’automutilació és veritable. A vegades transcorrem pel camí quan el que ens mereixeríem és viatjar, amb tots els sentits; i cerquem mecanismes que no depenguin de nosaltres per tenir excusa quan les coses no surtin com havíem previst.

El senyor que és molt del Barça opta per un mecanisme que agafa unes quantes gotetes de cadascuna d’aquestes teories. I això i la realitat que es doni dins d’un camp de futbol trastocaran el seu món amb tota la força de la felicitat o bé de la insípida acceptació.