26 de juny 2009

L'enigma de la bondat

La notícia de la setmana i una de les de l’any haurà estat, sense cap mena de dubte i per molt que els espais dels medis de comunicació potser no ho testimoniegin prou, la mort d’en Vicenç Ferrer.

A grans trets, hi ha dos tipus de morts que ens afecten profundament: un és el mal més directe de quan se’n van aquelles persones que hem tractat i estimem, ja siguin familiars o amics; l’altre és la desaparició de personatges que coneixíem només a través de la seva obra, d’allò que havien realitzat, i amb això ja n’hi ha prou perquè ens toqui.

Quan algú ens parla del camí vital ens ho acostumem a prendre com una metàfora, com una manera d’expressar gràficament les accions que cadascú realitza en el seu trajecte. Però en realitat acabem constatant que molta gent es guanya la nostra estima simplement gràcies als fotogrames que il·lustren els paratges transitats, a aquelles molles escampades pel viarany. Per tant, això del camí per força ha d’ésser quelcom molt més transcendent que un simple mètode il·lustratiu.

Què és en realitat el que copsa la nostra atenció i fa que arribem a sentir-nos pròxims a algú només coneixent les seves accions?
Possiblement l’admiració per la tasca que desenvolupen i la convicció que si al món hi hagués més gent com ells un altre gall cantaria.
I això ens condueix directament a una nova qüestió: si estem convençuts que aquest tipus de gent són els que necessitem, per què no hi ha més voluntaris posicionant-se cap a aquest objectiu?
Però això és un altre tema. Un altre i ben complicat tema. Justament el que els fa especials.

Tanmateix, em resulta certament xocant que en molts àmbits es considerin aquestes activitats o actituds que sobresurten del comú com una mera anècdota. Un raconet de diari o un petit afegitó entremig de la voràgine diària de titulars; i prou. Com una nota simpàtica que alleugi la transcendència de la resta d’esdeveniments que ocupen la nostra rutina.
Possiblement convindria (o un simple “ens aniria bé”) un canvi de mentalitat que ens portés a creure que és tan notícia que algú sigui molt bo com ja ho és que algú sigui molt dolent. Sabem que la maldat pesa perquè va associada a les temudes funestes notícies, de les quals tots ens sentim sovint clients habituals, però per què no creure que també podem fer pesar, fer molt més transcendents, les bones accions?

Alhora, quin do és el que fa que algú sàpiga obrar davant les disjuntives més complicades, en els creuaments on els demés s’aturen sense saber com actuar?
A vegades és més complicat fer una passa endavant allà on tothom sap que convindria fer-la però ningú la fa que allà on tothom fa aquesta passa tot i saber que és una acció que no durà enlloc.

Per últim, què té més mèrit, que algú realitzi un projecte amb la pressa de saber que té un espai limitat de temps per executar-lo o bé algú que ho faci amb la convicció que pot crear quelcom tan fort que sobrevisqui a qualsevol mort?

En Vicenç Ferrer devia tenir resposta a totes aquestes preguntes, ja que en féu ostentació diària amb la seva pràctica.
I va voler que la humanitat sencera fos partícip d’aquest coneixement, tot i que molt a la seva manera. Per tant, de la mateixa forma que no repartia peix entre els necessitats d’Anantapur, sinó canyes perquè n’aprenguessin a pescar per ells mateixos, tampoc a nosaltres ens va deixar un paper escrit amb les respostes a l’enigma de la bondat, sinó una vida com a model per a tots aquells que en vulguin treure conclusions i aprendre.

19 de juny 2009

Individualitats

L’altre dia ens vam trobar amb (ironia on) la decepció majúscula de la baixa participació en les eleccions europees. Topàrem amb la desmotivació de la gent per anar a expressar-se. Una veritable llàstima (ironia off)…

Bé, la veritat és que això pot ser conseqüència directa de dos factors. El primer, que els polítics no han sabut engrescar-nos, no mereix cap mena de comentari, ja que veient l’esperpèntica campanya de tots plegats qualsevol paraula sobra. I un segon factor podria ser el de la individualització de la societat.

Que actualment tothom va una mica per lliure és un fet constatable. Segurament massa cabòries i preocupacions com per afegir a l’estat individual els maldecaps propis de la comunitat. Moltes decisions i moltes (o poques) accions en un temps empès per la pressa.

Aquest sentir que tendeix exponencialment a la individualitat ja comença ben aviat. Fins i tot ha modificat la manera que tenim de socialitzar-nos.
Avui els nens i adolescents es tanquen més que mai en el seu món aïllat, en un regne de llit i pantalla, presoners de la xarxa tramada per PlayStations, Wiis, Messengers o Facebooks. Estem més ben comunicats que mai a nivell global, però suspenem rotundament pel que fa a la comunicació interpersonal.
Els missatges, ja siguin SMS o apunts telemàtics, es construeixen a partir de mitges paraules, de mots amb lletres engolides pels segons. Les noves tècniques epistolars es basteix a partir d’emocions no-descrites, de veritats escarceres, d’interaccions esquinçades…

Encara sort que ara arriba la temporada en què el clima ens estira cap al carrer i contribueix a la nostra socialització real (substituint la virtual). A l’estiu tendim a ocupar platges, places, masos i terrasses per quedar amb tots aquells que durant el fred potser només ens n’havíem ocupat per agregar-los a alguna de les xarxes socials d’Internet.

I ara que ve Sant Joan la joia serà completa i l’apogeu, indescriptible. El foc donarà el tret de sortida oficial a l’estació retrobada i els petards despertaran la nostàlgia d’antics somnis de nits d’estiu que reclamen el dret a reviure.
Trobem, per fi, l’excusa definitiva per a fer un reset que recuperi moviments desacostumats. Vespres a la fresca, concerts, escapades espontànies, balls de festa major i hores donant voltes sota el microones de la calitja per quedar coberts de la crosta que ens ha d’arrastrar la rialla un bon temps.

És hora de deixar les tres ves dobles connectades amb la indiferència i anar a cercar el vertader entreteniment. Buscar mitjançant mirades en lloc de fer-ho amb comptes de correu electrònic i que el que hagi de quedar gravat ho faci sobre la memòria d’algú altre, no pas en un disc dur.
Estic convençut que aquest Sant Joan obrirà l’aixeta d’un gran estiu. Tant de bo ens doni moltes coses a explicar, ni que sigui a través de lletres desordenades en SMS inconcrets.

12 de juny 2009

Progrés estàtic

Els nostres paisatges estan canviant, i ens hi hem d’acostumar. A mida que el present tiba la corda tot expandint-se cap al futur, sorgeixen una sèrie d’alteracions pintades amb cromatismes desacostumats.
I no parlo en clau metafòrica (que també), sinó que en referir-me a paisatges vaig precisament a això, a les transformacions que els nostres camps, turons i prats estan patint. Concretament, a les causades per un motiu ben particular.
Ho tenim ben a prop, només cal sortir de Montblanc en direcció a Tàrrega per trobar una diferència notable respecte a fa pocs anys. A banda i banda de carretera, monumentals aerogeneradors ens veuen passar.

És clar que hem d’aconseguir l’electricitat d’alguna manera, però potser s’està obviant un debat que fóra necessari haver encetat abans de començar a actuar, a implantar; molts cops sense solta ni volta.
El tema de l’energia ha estat històricament controvertit. De fet, algunes mogudes sonades i perillosos enfrontaments entre superpotències han estat encesos per assumptes que hi estan vinculats. Però actualment fa l’efecte com si una part de la discussió estigués ben vista d’avantmà mentre que l’altra part fos tabú, condemnada sistemàticament pel judici previ d’aquells que creuen tenir una veritat absoluta.
Per exemple, per què no s’està fent una deliberació seriosa, en termes i amb arguments científics, de l’opció nuclear i, en canvi, altres mètodes duen una etiqueta d’“energia verda” que els tapa qualssevol de les mancances i els beneeix?

Aquests dies la possible pròrroga d’explotació de la central nuclear de Santa Maria de Garoña ens dóna una nova excusa per a parlar-ne.
No vull postular-me com a defensor de l’energia nuclear, ja que no és la panacea, naturalment; però el que tampoc m’agrada és ésser espectador d’una manipulació com la que s’està duent a terme en aquest àmbit. S’està bastint un debat a partir de tòpics i d’una preocupant manca de criteri propi, tant per part de molts dels que hi tenen quelcom a decidir com pel que fa a la societat en general.

L’origen nuclear té com a principal inconvenient la disposició final dels residus radioactius produïts en les centrals. Haver de tenir sota custòdia elements de rebuig amb períodes de semidesintegració tan elevats és, certament, una gran responsabilitat i suposa un preu elevat.
En contraprestació, l’anàlisi de cicle de vida del producte obtingut resulta quasi òptim en termes de CO2 equivalent (uns 7,8 g CO2-Eq/kWh electricitat), fet que tira per terra la convicció inicial de molta gent que es tracta de quelcom intrínsicament danyí.

A més, la realitat és que, avui per avui, aquesta font produeix aproximadament un 20% de l’electricitat consumida a Espanya i del mix energètic global espanyol.
Quina és l’alternativa? I, si la tenim, hi ha algun pla que la recolzi? O és senzillament anar omplint el territori de molins de vent fins que es trobi una sortida coherent?

I és que és lògic que es qüestioni l’energia eòlica, també. En primer lloc, perquè actualment aquesta s’obté d’aerogeneradors amb baixos rendiments; quan s’aconsegueixi tenir-los més perfeccionats, potser serà ja tard i tindrem els camps infestats d’aparells ineficients amb els quals ens haurem gastat el pressupost destinat al canvi de model energètic. A més, quants quilòmetres de paratges naturals s’han hagut i s’hauran de disfressar per tenir els quilovats equivalents als obtinguts diàriament per una sola central nuclear? quanta contaminació visual? Quants ocells morts per les pales d’aquell ferro girant veloç?

Molts interrogants. Ara bé, cal que ens hi posem i, meditadament i amb cautela, fem una llista de pros i contres de l’energia eòlica, de la nuclear i de qualsevol alternativa, que serà benvinguda. Sense prejudicis ni coaccions.
No es tracta de ser pro-nuclear ni de creure que alabant l’eòlica incondicionalment serem més protectors de la natura. Primer de tot, es tracta de construir una opinió, tractar les diverses posicions per igual i, si no és massa demanar, engreixar la maquinària de la I+D per ser capaços d’ampliar de mica en mica la llista de possibilitats.

Si continuem simplement anant fent com fins ara, d’aquí a uns anys serem tots molt ecologistes, però a l’ombra de molins brillants, bufant desesperadament com nous Quixots per apropar-nos a un progrés estàtic i immerescut.
Neo-Quixots resant amb fe perquè apareguin els gegants. Però, definitivament, qui no busca amb èmfasi la bogeria mai potser serà del tot un boig.

6 de juny 2009

Desemparats

Les victòries del Barça estan molt bé. Primer pel valor esportiu en si i, alhora, perquè aixequen la moral a molta gent d’aquest país. I això falta que ens fa.
Llàstima, però (la prova que hi ha com a mínim dos tipus de persones és que sempre hi ha algú que crea algun però), de les actuacions incíviques que alguns brètols van argumentar en la celebració del títol de l’equip culé. Els incidents, principalment a Barcelona però també a Valls, amb cotxes cremats inclosos, van ésser de consideració.

Les conseqüències de tot això encara cuegen. I és que, a part del típic partit de ping-pong que en aquests casos s’acostuma a fer amb les responsabilitats (la pilota, si pot ser, sempre al camp de l’altre), un bon grup de gent implicada ha presentat denúncia contra els Mossos d’Esquadra pels danys físics que aquests presumptament els els havien infligit durant la nit del vint-i-set de maig.
Com a mínim sembla a ser que ja hi ha quatre denúncies presentades en ferm, algunes d’elles per lesions oculars causades segons asseguren per pilotes de goma llançades per un grup d’antiavalots; i algunes fonts apunten que aquestes podrien no ser les úniques reclamacions efectuades per l’actuació policial.

El fonament d’aquestes reivindicacions és que, segons alguns testimonis, el cos de seguretat no respectà la normativa exigible. Tot pot ser. Però permetin-me que em faci meu el càrrec d’advocat del diable...

Quines són les causes que la nostra policia acumuli tantes acusacions en tant poc temps? La primera explicació és que realment hi hagi una mala praxi tan generalitzada que els episodis es succeeixin.
La segona, és que es tracti d’una alarmant pèrdua de confiança de la societat respecte a aquells que l’haurien de protegir. Quan els rumors es fan tan forts que criden a la malfiança, creixen com bolets les veus d’aquells que creuen que el victimisme també és un dret.

Sigui quina sigui la resposta, seria d’agrair (tant pels professionals dels Mossos d’Esquadra com per la pròpia societat) un aclariment clar i contundent per part dels estaments superiors de tots aquests expedients oberts.
La conselleria d’Interior, amb el senyor Saura al capdavant, no ha sabut donar una imatge que contribuís a tallar el problema. Més aviat els han caigut encenalls de les butxaques cada cop que han intentat apagar algun foc.

Sincerament, la imatge que em ve al cap és la d’algú que ha de respondre per uns fills no desitjats que li fan més nosa que amor li desperten. La d’uns fills desemparats que no saben sota quines faldilles amagar-se perquè són conscients que davant del més mínim rumor els mancarà la mà que els salvi d’una inquisició contundent i sense aturador.
Potser és perquè la imatge d’aquest polític que ara els mana havia anat sempre associada (per voluntat pròpia) als moviments anti (antiglobalització, antisistema, antipropietat privada-per-tot-allò-que-no-sigui-meu, antipenalització-de-quasi-tot-el-penalitzable...); i ja se sap que entre aquests grups la tasca policial no és precisament gaire admirada.

La moralitat de l’afer és que possiblement la individualitat que guia els temps que corren fa que desemparem coses i persones amb qui es pressuposa que hauríem d’establir un vincle fort i impermutable. Coses i persones que hauríem de Guiar i tutoritzar.
Avui, però, ens topem constantment amb fotografies de caps que abandonen els treballadors quan la pendent del benefici topa amb un punt d’inflexió, amics desatenent parents quan no hi ha interessos entremig o pares que descuren els fills perquè únicament l’escola carregui amb el llast de la desgana d’un futur que fan que sempre sigui demà.

D’aquesta manera, quan presenciem un cara a cara entre Mossos i manifestants potser estem assistint a la metàfora d’un camp de batalla on dos es barallen i qui ha començat la gresca s’amaga vilment.

Uns (Mossos), resten inermes perquè estan duent a terme una acció que ells creuen un bé, però que qui l’hauria d’aplaudir la penalitza amb una sonora no-resposta, deixant la seva tasca en un interrogant i una completa desmotivació.
Els altres (manifestants), han estat abocats a la lluita per promeses inconcretes o incomplertes d’aquells que saben parlar més que actuar o respondre, de manera que la reclamació és a vegades la manera més directa de saber si existia el dret.
Al capdavall, però, tots estem ben desemparats.