31 de jul. 2015

Sobre la solidaritat

La paraula solidaritat és com un xiulet provinent de la part exterior del balcó, que l’escoltem i
immediatament tendim a mirar a fora. I és un propòsit noble, que fem amb la millor de les intencions. Constatant totes les faltes, injustícies i dissorts que hi ha allà fora, és difícil mantenir-nos impassibles a l’interior del nostre sojorn (físic o emocional) davant d’un crit d’auxili.

Això no obstant, possiblement hauríem d’ésser conscients de la dualitat que atresora aquesta solidaritat.
En primer lloc estan, evidentment, aquelles necessitats que per humanitat han de ser cobertes si existeix la possibilitat de gestionar-les. Però en un segon marge hi ha, a l’uníson, una necessària meditació sobre les necessitats que ens impulsen al fet d’ajuda i, igualment, a la mesura en la qual aquesta col·laboració ha de donar-se.

Centrant-nos inicialment en el pensament del que està a punt d’iniciar un projecte solidari, s’ha de fer des del primer instant un necessari recalcament en la necessitat d’un compromís sòlid i fonamentat. I no em refereixo a un “simple” compromís temporal de no abandonar la missió a mig camí, sinó també respecte el vincle que es desitja engendrar amb les persones que han de rebre l’ajuda.
A vegades la solidaritat s’assembla a un mercadeig de favors bescanviats per agraïments. I quan l’emissor sent la necessitat de col·leccionar aquestes gratituds o s’acaba convertint en un dependent d’ells, la finalitat primogènita de l’obra es torba.
Llavors és que comença un cercle dramàtic on l’individu que ajuda es converteix en l’ajudat a causa de l’agraïment del que inicialment era receptor. I això esdevé un cercle sens final.

Anàlogament, la persona que projecti un acte col·laboratiu desinteressat ha de ser conscient de fins on ha d’arribar allò que proporcioni.
Com a principi bàsic, sempre ha de fer-se en la mesura oportuna des del punt de vista objectiu de la persona o comunitat ajudada. D’aquí la dificultat de l’empresa, ja que quan ens enfrontem a una necessitat vital present l’objectivitat es veu ennuvolada per la immediatesa.
Per tant, moltes vegades la decisió haurà de provenir irremeiablement de qui ajuda.
I això en base a la visió de proporcionar el cap de la corda que després el receptor podrà anar estirant pels seus propis medis per, al final, quan vegi responsablement que ja no requereix ajuda externa, deixar-la anar.


I és que l’autonomia hauria d’ésser la finalitat última de qualsevol projecte d’aquest tipus. Per tant, no ens podem permetre el luxe de confondre les necessitats del prestador amb les del receptor, ni pretendre un vincle amb els altres que no sigui conscient de la vertadera relació que s’estableix.

24 de jul. 2015

Llista única

Al final, després de marejar durant molt de temps la perdiu, s’ha arribat a l’anomenada “llista única”
per part principalment de Convergència Democràtica, Esquerra Republicana i la batejada com a “societat civil”. Amb aquesta, s’aspira a uns bons resultats a les properes eleccions del 27 de setembre, que aglutinin la major part de l’espectre independentista de votants.

Certament, com a experiment ha resultat interessant. L’exercici que deuen haver hagut d’efectuar els que perseguien aquesta unió bé es mereix un llibre (no s’estranyin que acabi arribant) que expliqui quines tècniques de gestió de grups i de treball en equip han hagut d’aplicar per ombrejar els personalismes (mai esborrar-los del tot) i fer predominar (o com a mínim aparentar) la noció del col·lectiu.

El primer que crida l’atenció és que per aconseguir un cap de llista de consens no s’ha utilitzat el terme mig, que és majoritàriament l’opció que es pren en aquests casos. Sinó que més aviat s’ha anat a cercar una persona que ideològicament és, com a mínim aparentment, més radical en molts termes que la mitjana de partits i entitats representats en aquesta agrupació.
La figura d’en Raül Romeva, però, pot ser encertada pel fet d’ésser un polític de reputada trajectòria que, des que es desvinculà del seu darrer projecte, no havia estat associat a cap altre formació.

Ara bé, el que impacta més és la introducció en la candidatura de “Junts pel Sí” de personatges no vinculats a l’activitat política.
En certa manera, això pot fer l’efecte que s’acudeix a una cita importantíssima, que exigeix la màxima preparació i habilitats, amb integrants que no són professionals de l’assumpte, sinó més aviat amateurs.
És com si el Barça jugués els partits importants amb una persona del públic en el lloc de porter o de davanter centre per representar el paper vital que té l’afició en la seva idiosincràsia.
Seria maco, però no necessàriament efectiu.

Així, a nivell d’opinió pública pot tenir un significat molt potent el fet que un objectiu que se’ns diu que no és estrictament polític sigui participat per diversos conformants de la societat. Ja se sap que el concepte de participar és sempre agraït, lluminós i reforça la moral.
Però possiblement a nivell efectiu no sigui el més idoni. Ja de primeres, el simple fet que els polítics hagin decidit que pot anar millor si no tothom a la llista és polític no fa cap bé a la ja minvada percepció de la població respecte aquest col·lectiu.
A més, el saber que si aquesta agrupació guanya les eleccions qui prendrà el poder seran de nou, com sempre, els polítics “professionals” deixa a l’ambient un lleuger tuf que es tracta d’una simple operació d’estètica, una capa de maquillatge que s’esvairà a la primera rentada.

Màrqueting, en efecte. Però no una lliçó qualsevol, sinó en realitat una de les més grans campanyes de màrqueting que s’han desenvolupat a Catalunya, possiblement.
I és que, de fet, no passa cada dia que el mateix país sigui, a més del receptor, el producted'una operació d'aquest tipus.

17 de jul. 2015

Vacances transcendents

A aquestes alçades de l’any, ja gairebé tothom està gaudint de les vacances o bé les té al cap, planejant com gastarà els dies de merescut respir.


Quan la calor esprem, com està essent el cas, és un dels indicadors que fa que el nostre cervell reclami un canvi, un gir. L’anomenem descans, encara que la majoria de vegades acaba sent tant o més estressant que la resta de quotidianitat.
El que en realitat cridem és quelcom que ens sacsegi. Que per molt que gaudim de la nostra feina, la família, els amics i el nostre de 8 a 17 hores habitual, sempre anirà bé girar pàgina per uns jorns i trobar-hi un contingut fresc i desacostumat; una fulla repleta de colors estridents que maregi les nostres perspectives i ens obligui a cercar un punt de vista incoherent amb l’existència “usual”. Que estant un pèl del revés obtindrem aire fresc d’allà on habitualment no ho fem.

És clar que tothom s’organitza a la seva manera l’època de vacances de la que disposa. I per aquest motiu acaba resultant gairebé única per cada persona.
Hi té molt a dir la “filosofia” amb què cadascú s’agafi aquest parèntesi enmig de la corrua dels fets habituals.

Una de les primeres distincions que podem trobar és en la preparació...
Hi ha aquells que, metòdics i extremadament organitzats, comencen a planejar el que faran a l’estiu pràcticament a un any vista. Un cop desempaquetades les maletes d’un curs, ja es reuneixen per preparar el següent. I és que tot ha d’estar sota el més estricte control.
La seva antítesi són els que es decideixen a l’últim moment, o bé surten a la carretera sense un itinerari fix. Una mica a veure-les venir, amb la càrrega d’adrenalina que suposa estar més obert a les sorpreses (tant positives com negatives, naturalment).

També hi ha una possible diferenciació en base al ritme que es desitja que adquireixin les vacances...
Alguns cerquen un moviment extrem, no parar ni un moment. Viatges a indrets feréstecs que exigeixin al màxim o una agenda que posi a prova el cos i la capacitat d’adaptació de la ment per no sobresaturar-se.
D’altres, en canvi, desitjaran ancorar-se en un “no fer res” continu, perenne durant les jornades que duri la bonança. Si pot ser, una hamaca en una platja paradisíaca i anar deixant que el sol els pessigollegi lentament cadascun dels porus de la pell, a volta i volta.

Igualment, darrere de qualsevol planning o projecte de temps de lleure hi ha una motivació subjacent...
El primer i més important, per contradictori que sembli, és aquell pla en què el motiu és un complet “sense motiu”. És a dir, plantejar un seguit d’accions que s’escindeixin totalment d’aquell fer les coses perquè toca de la resta d’existència, driblant als pesats per què. Són aquelles decisions en què voluntàriament deixem que el dimoniet que està sobre la nostra espatlla dreta venci l’angelet de l’altre cantó. Sense voler rumiar-nos-ho, però tan a gust!
També hi ha les persones que organitzen les vacances recolzant-se en un factor emocional o en la cura d’una relació: anirem allà perquè Ella ho vol... necessitem estar sols i aquest any ho farem sense nens...  aquí els vailets s’ho passaran bé... o vull pensar i aquí ho podré fer amb tranquil·litat...
Un altre motiu potent, molt vinculat a l’anterior i cada cop en més auge, és el de l’autorealització. Per exemple, dedicar el permís laboral per a l’autoconeixença, per formar-se en certa àrea, cercar un viatge responsable amb el territori visitat i la seva gent, o fins i tot col·laborar amb alguna ONG o organització semblant per millorar les condicions d’algun altre ésser.
I mil finalitats més...

És estrany quanta informació es pot extreure de les decisions que prenem per planificar l’època en teoria més innòcua de l’any.

Per això els animo que, primer de tot, gaudeixin molt aquest estiu de les estones de temps lliure que puguin recopilar. I, tot seguit, que meditin sobre el perquè van decidir fer allò i no una altra cosa. Estic convençut que serà una eina potent per entendre millor el que haurà de succeir durant la resta de l’any.

10 de jul. 2015

Dilemes de tragèdia grega

Amb el no rotund que oferiren els grecs a Europa a través de la consulta del passat cap de setmana, un núvol d’incertesa s’ha col·locat a l’atmosfera de la Unió.

Realment, el tema donarà molt a parlar.
A la troika li continuarà sense fer gens de gràcia la negació a mantenir els pactes acordats del govern hel·lènic (ara, a més, recolzat per la veu del poble); fins aquí tot normal.
Però és que fins i tot si ens posem a l’altre cantó, el d’aquells que han aplaudit la plantada grega, el problema és inevitable. És la implacable veritat de l’economia més primitiva o, si ho prefereixen (que el mot economia sovint fa una mica de basarda), del joc dels cistells: si has deixat X a l’altre i no t’ho torna, algun recipient està més buit del que hauria d’estar-ho.
I si són dels que consideren que el d’en Tsipras, Varoufakis i companyia ha estat un acte de valentia per haver-se oposat a unes condicions imposades indignes o massa extremes per part comunitària, aplaudeixin fins aquí. Però quan s’acabi l’aplaudiment romandrà encara la dificultat del deute. I d’alguna manera s’haurà de resoldre.

I és que hi ha cert tipus de problemes que van estretament vinculats a qüestions ideològiques. En aquests casos, podem posar-nos tot el forts que vulguem en aquesta segona part del dilema, però quan haguem acabat no ens en tocarà d’altra que anar a atacar la porció pràctica del maldecap. Si no, de debò no haurem resolt res.
Tanmateix, està d’actualitat que surtin uns corrents que es basin exclusivament en la part ideològica, però llavors abandonin a la seva sort l’altre tros de l’afer; sense veure que aquesta omissió té a vegades unes conseqüències ètiques tan o més greus que les del problema original (si hi ha persones sense habitatge està ben vist que ocupin la casa que algú altre ha pagat amb tota una vida d’esforços; o si hi ha gana es fa una acció per entrar en un supermercat i agafar aliments sense pagar... hi ha nombrosos i preocupants exemples).
El compromís real és treballar una preocupació partint d’uns supòsits morals sòlids i ben assentats. El que no s’hi val és a dir no estic d’acord amb el que em proposes i no vull saber res més de tu, quan en realitat hi ha un deute pel mig i unes condicions que davant la imminència de la necessitat prèviament van ser acceptades. Que la protesta sense solucions és molt fàcil!

De totes maneres, caldrà estar molt atents per veure per on va transitant el problema que ha ocupat les primeres línies.
De moment, de primeres, fa tot l’efecte d’aquells dilemes que tots hem tingut alguna vegada que ens consumeixen molta energia pensant-los i repensant-los i, tot i així, sabem ja abans de prendre una decisió entre les alternatives que proposa que no donarà resultat.

Fem el que fem la cosa no acabarà bé o, com a mínim, amb les millors condicions per totes les parts afectades. Triem allò que triem, ens quedarà el mal regust de creure que ho podíem haver fet millor.

3 de jul. 2015

Uns quants

Aquesta darrera setmana ha estat negra, d’un fosc colpidor, per culpa dels diferents atemptats
terroristes que hi ha hagut al nostre voltant. Com a més destacats, la massacre a la platja de Susa (Tunísia), el cop a la mesquita xiïta de Kuwait o la decapitació (i encara sort que la resta de pla fallà) de Saint-Quentin-Fallavier (França).

Tots els països, el món sencer, s’han posat en estat d’alerta en rebre aquesta nova sacsejada. Ningú està segur en cap lloc; n’és l’enèsima constatació definitiva, diuen les cròniques.

“El terror gihadista està provocant estralls”, és alhora el gran titular emmarcat en paper per una banda i en cares de preocupació dels lectors per l’altra.
I, certament, es demostra (també de nou) que qualsevol radicalisme esdevé el pitjor enemic de la racionalitat humana i de la convivència.

Ara bé, som especialistes en posar etiquetes. Ja sigui perquè fa l’efecte que en tenir-ho tot ben classificat les sorpreses siguin menors, com segurament també per una qüestió de modes.
I ara aquesta etiqueta “gihadista” s’usa pel broc gros, per definir qualsevol acció menyspreable que pugui tenir origen en la ment pertorbada d’una persona que tingui l’Islamisme com a creença. Però no s’hi val a oblidar que perquè un terrorista cometi un acte semblant, primer de tot s’ha de donar la primera circumstància exposada (que és tenir un cervell totalment ennegrit per la ràbia i l’odi). Mai s’ha de perdre de vista.

De la mateixa manera que quan hi ha una d’aquelles matances que es donen de tant en tant i són igualment execrables en algun High school d’Estats Units no parlem de “terror americà”, cal que no etiquetem a la lleugera.
L’horror ens posa a tots al mateix lloc i, per tant, no té cap mena de sentit acompanyar-lo d’un adjectiu que denoti la procedència de qui el rep o qui el causa. De totes formes només ens conduirà a una derrota personal i col·lectiva.

Tanmateix, dit això, també és cert que existeix un problema que no es pot passar per alt amb tota aquesta gent que entén malament la religió i l’empra com a bandera per fer barbaritats.
Cap credo no sol·licitarà al seu creient que agafi les armes i se’n vagi a conquerir terreny a Síria o que talli el cap del seu veí. L’idioma universal de les religions, sigui quina sigui (els punts de connexió entre elles són tants que sorprenen si ens posem a resseguir-los), es basa en la comunió i en atorgar a qui ho requereixi i vulgui unes normes bàsiques que li dictin què és allò que s’ha de fer i què no. Com una “etiqueta moral” que mai atacaria cap dels principis de la dignitat humana (un altre tema és si aquests preceptes són massa limitatius en certs casos; però això són figues d’un altre paner).

La solució a aquests problemes, però, ha de venir indissolublement de l’interior de la pròpia comunitat. Pel cas concret del que parlàvem, per exemple, dels mateixos musulmans.
Ningú més pot allunyar del nom del seu déu i dels postulats que segueixen a tots aquells farsants que s’aprofiten de quelcom tan noble per vomitar malícia i còlera. Abans que la justícia els detingui per tot aquell mal que cometran, els vertaders creients els han d’expulsar de la riba protectora de la religió, no permetent que es faci ús de les ensenyances que proposen per, desviant-les segons els foscos propòsits d’alguns, fer anar a pobres desgraciats pel camí de la perdició.

El mal interessa a uns quants. I és que sempre n’hi ha uns quants amb algun propòsit particular, encara que aquest vagi en detriment de la resta de persones o suposi aixafar-les. Són els que s’han d’aïllar.
És clar que també són uns quants els interessats en fer créixer la temença o el rancor davant certs col·lectius a base de posar etiquetes. I a vegades això s’oblida.