Relativa gravetat

L’any 1687 Sir Isaac Newton postulà la Llei de la Gravitació Universal en la seva obra Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Gràcies a l’atac indiscriminat d’una poma suïcida se n’adonà que tot el que és a dalt acaba baixant, i que si això és així per força hi ha d’haver un mecanisme que ho reguli.

La troballa va permetre explicar alguns comportaments anòmals. Bé, segurament no devien ser considerats precisament anòmals, en aquells temps: i és que no resulta desconegut allò que no sabem ni que existeix.
A partir de llavors, la massa (allò que normalment coneixem com a pes, tot i que en aquest concepte també hi intervé la força gravitacional) va esdevenir quelcom més que la mesura d’una compra o la dificultat de traginar un sac. En aquell moment la naturalesa va passar a ésser apreciada com un conjunt de vectors que permetien la predicció del moviment d’un mòbil o la resposta d’una empenta tant per qui havia rebut el sotrac com per l’executor.

Més tard, un altre dels grans científics que ens han il·luminat, Albert Einstein, aquest cop amb més ajuda del guix i la pissarra que de cap fruita saltadora, donà a llum entre 1905 i 1916 la Teoria de la Relativitat.
I amb ella, tot i ser una colossal troballa que va permetre saber molt més de l’energia, va venir un efecte colateral: conèixer que hi ha partícules que poden estar en dos llocs alhora i moviments exactes narrables mitjançant l’estadística, facilita arribar a la conclusió que sempre existirà quelcom que se’ns escaparà, algunes veritats universalment variables.

La conjunció d’ambdues teories se m’ha fet present en llegir sobre el cop que ha suposat per a Estats Units la rebaixa de la qualificació del seu deute. La decisió de l’agència Standard & Poor’s ha provocat un sacseig monstruós en l’ego del país acostumat a ser la referència, el melic del planeta.

I per què barrejar teories científiques amb les cabòries d’Obama?
Doncs perquè el cas barreja la gravetat (allò que semblava perpetu, inalterable, fet d’una graduació ferma i constant. Com l’hegemonia aclaparadora de la nació de les barres i les estrelles) amb la relativitat (de cara a elaborar la graduació de la que abans parlàvem, hem establert uns punts que ens serveixen per a la comparació. Però lluny d’ésser sòlida certesa, la seva caducitat es fa patent).

No hi ha res que duri cent anys, diuen algunes veus. Tot té la tardor que la farà caure de l’estat que semblava impermutable, com la fulla que es vesteix de marró per reivindicar l’autodol.
Això no obstant, qualsevol rei mort té el seu successor. Els llocs de privilegi mai queden vacants (els llocs plens de desgràcia, malauradament, tampoc). Som un trencaclosques: moltes peces, però un sol possible dibuix. Tot plegat, però, en perpetu moviment.

Els models predefinits són una opció; mai han de ser una obligació. Es tracta d’escollir voluntàriament a què o a qui desitgem assemblar-nos, tot i ésser en tot moment conscients que la infal·libilitat no és comuna. La cosa o la persona que sigui assumida com la ratlla que mirarem de superar posant-nos de puntetes haurà de veure’s supervisat per una crítica contínua.
I és que quasi bé tot el que puja, baixa. I si no ho fa, potser és que ho estàvem contemplant acotxats i, en realitat, no n’hi havia pas per tant.