El perdó

La iraniana Ameneh Bahrami perdonà, diumenge passat, l’home que anys enrere li havia desfigurat la cara i l’havia deixat cega. Segons la llei de la qisas, hauria pogut ruixar els ulls d’aquell bàrbar amb el mateix àcid que ell li havia tirat quan va rebutjar la seva petició de matrimoni. Però a última hora considerà que l’amnistia era més important que l’antic dret de l’“ull per ull”.

Ara l’individu passarà encara un temps més a la presó, però amb la faç intacta, això sí. I de ben segur que si li queda un gramet de consciència se n’adonarà que aquella persona a qui ell havia atacat brutalment l’ha deixat ubicat de per vida, visqui els anys que visqui, en una divisió inferior de l’espècie humana; amb una vexació molt més gran que l’aniquilació física que ell un dia havia provocat.

En Mayid Mohavedi, que és com es diu el personatge, va intentar defensar-se dient que havia comès l’aberració ofuscat per l’amor. Que com que l’havia rebutjat per casar-se amb un altre, volia impedir aquesta unió fent-la menys atractiva físicament.

En aquesta situació hi podem veure representats alhora dos tipus de perdó ben diferenciats i particulars.

L’un és el perdó absolut, magnífic, reducte identificatiu d’aquelles peculiaritats que fan gran l’ànima humana. Mentre que l’altre és un perdó covard, que brota com un últim recurs, com a cuirassa final abans de perdre la batalla i haver de reconèixer la derrota definitiva de la moral.

Centrant-nos per començar amb aquesta darrera pretesa absolució, cada cop que sentim declaracions dels monstres quotidians que periòdicament sorgeixen de la selva dels successos en tenim exemples.

En Mohavedi provava d’autoritzar-se l’autojustificació esmentant que la força dels sentiments l’havien conduit per viaranys perversos, embriagant-lo i fent-li perdre qualsevol nord que mai hagués pogut trobar. De la mateixa manera, fa uns dies el noruec Anders Behring Breivik es postulava com a heroi afirmant que la matança d’Oslo i de l’illa d’Utøya eren uns actes, tot i que execrables, totalment necessaris...

La ment és a vegades tan complexa que sorprèn fins i tot a aquell que en rep els mandats (i les mans del qual actuen com a executores). Però això només pot suposar una excusa per a un cervell malalt, ja que precisament aquest òrgan del pensament és el que esdevé més que física per convertir-nos en els individus que som, totalment indestriable de la resta.

És cert que l’entorn d’algú i les seves circumstàncies poden desviar la voluntat humana, però cal establir un marc per vehicular els graus de marge. S’han de desvincular els actes irracionals de les explicacions estereotipades que massa gent dóna per bones.

I no cal que anem a l’extrem d’aquests psicòpates. Els jutjats vessen diàriament de motius normativitzats que sovint tenen repercussió en l’opinió pública i en els veredictes: maltractadors que es refugien en la beguda, lladres que diuen que ho són per culpa d’una situació familiar desestructurada, veïns que es veuen autoritzats a obrir portes d’un cop de peu i ocupar llars que algú altre ha pagat amb suor, ...

Cal fonamentar una base sòlida i lliure de prejudicis (no s’ha d’ésser extremament moralista, però tampoc massa llibertí) per avaluar amb justícia els errors de les persones.

És aquí on intervé el primer tipus de perdó del qual hem parlat. Aquell que pregonen religions i ètiques, però que a la pràctica és tan difícil de concretar.

I és que l’absolució neix directament de la deu de l’ànima humana. Justament en el xoc entre l’espill que no vol reconèixer cap enemic ni cap rancor darrere de la pròpia imatge i les brases de l’instint que reclamen justícia.

El perdó és una contradicció, ni més ni menys. El seu mèrit és vèncer l’impuls amb la voluntat.

I la grandesa de la persona és aportar, quan s’ho proposa, energia pròpia per igualar ambdues forces.