L'atracció de la morbositat

Deu ser perquè quan fan una exhibició de focs artificials tothom aixeca la mirada i perd de vista allò que passa a la Terra; o perquè els agrada la situació alienant de la cortina de fum; o simplement perquè alguns polítics creuen que tenir la capacitat de fer aixecar la veu del poble és sinònim de poder.

Sigui com sigui, triem el motiu o l’excusa que triem, la qüestió és que ens van sorprenent dia sí i dia també amb nous excessos, salts impossibles sobre dels nostres caps sense cascos que els protegeixin amb una intencionalitat dubtosa, que s’aproxima força a un discurs on l’única racionalitat sigui la mala fe.

Amb tots els problemes que assolen els nostres territoris geogràfics, físics i mentals, i alguns encara s’obstinen a marejar la perdiu amb solucions inventades destinades a problemes que no hi eren. Atiar el foc de la discòrdia és una tàctica malauradament habitual per a molts dels nostres representants de les altes cambres, entre d’altres. Deu ser que darrere hi oculten ineptituds, omissions o una manca de criteri alarmant.

L’última ocasió que hem tingut de comprovar aquest joc de timbals exasperant ha estat en motiu de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió lingüística.

Efectivament, la situació no hauria pogut ésser més propicia per fabricar una polèmica artificial. Ens pesen deu mil coses i fins i tot estem perdent característiques d’aquell estat del benestar que ens havien venut que teníem perfectament assentat, i a uns quants il·luminats no se’ls ocorre millor opció que cercar de nou la confrontació, l’odi, les comparacions de mala fe...

Fa un parell de setmanes, en aquest mateix espai sortia el tema de les competències difuses en matèria d’educació i de tots els problemes que feien que el futur de les noves generacions no es percebi avui precisament com un horitzó planer. Doncs ara imaginin-se si li hem de posar un nou entrebanc. Plou sobre mullat.

Probablement els mateixos que han embolicat la troca, ara que percebran que s’han sortit amb la seva, faran intents per fer veure que la sentència no suposarà pas un trasbals, sinó només un procés natural per solucionar la injustícia que ells pensaven que es donava. Potser fins i tot ni s’esperaven aquesta decisió, sinó que l’única intencionalitat era fer el numerat i obtenir el crèdit electoral que és tot el seu únic leitmotiv.

Però la jugada ja està feta i solament resta la rèplica. I aquesta pot venir sota la forma d’un contraatac o bé esperar el minut noranta per certificar una nova derrota.

En el cas del conflicte Catalunya-Espanya dels últims temps (pesi a qui pesi, el motiu final de tot l’enrenou és aquest), hi ha una topada molt intensa entre la teoria i la pràctica.

Tot allò que alguns personatges i medis de comunicació venen sobre la realitat catalana, ben poc o res té a veure amb el que passa de debò. Ni tenim un castellà marginat, ni els nostres infants deixen l’escola desconeixent l’idioma de l’imperi. Només cal sortir a donar un tomb per qualsevol localitat catalana per adonar-se d’aquesta veritat i apreciar quin dels dos diccionaris està més amenaçat per la manca d’ús (i de recolzament social, i de medis de comunicació que l’emprin, etcètera).

Però mentre hi hagi els individus que es dediquen a crear incendis i aprofiten la repercussió de la resposta per vendre que els excessos provenen del nostre cantó, no fugirem del bucle on estem ubicats.

Tenim aquesta opció passiva d’anar aguantant; o bé la de donar-los la raó i anar a cercar l’energia extra que venci l’atracció de la morbositat que ens proposen periòdicament, per anar a cercar una nova òrbita.