Poca cosa

Alarma! El so penetrant de l’excepcionalitat ressona a l’interior de les nostres oïdes.

Alarma! Alarma! Gent excitada i nerviosa corre pels carrers, reüllant a banda i banda per cercar indicis del perill.

Alarma! Alarma! Alarma! Ja res tornarà a ser el mateix.

Quan té lloc un fet extraordinari que capgira el nostre món o la manera que tenim de percebre’l, inevitablement es produeix un daltabaix a les nostres vides; un terratrèmol que posa a prova els fonaments més rígids del nostre ésser (tant l’individual com a nivell de col·lectivitat).

Això és el que ha passat en la darrera onada d’atemptats de París.

No han estat simplement (en aquell sentit que simplement és el negre més absolut que, això no obstant, veiem com a gris per la comparació amb la por del que pot venir) les morts que hi ha hagut a la capital francesa. Aquestes, evidentment, resten molt presents; com les guardianes que testimonien la empremta que un plor pot deixar.

Però res s’acaba aquí. Després ve l’estat de neguit, palplantat a l’ara-i-aquí i amb una mirada amenaçadora clavant-se sobre tota la gent de bé.

Coneixem la nostra vulnerabilitat. S’han encarregat de fer-nos-la patent tots aquests desgraciats que aprofiten qualsevol excusa per alliberar el seu odi i la set de sang.

El missatge és que som tan poca cosa que quatre energúmens aconsegueixen sacsejar la rutina i postrar-nos en la inseguretat més absoluta. Hem hagut de canviar hàbits, interessos i reconsiderar-ho gairebé tot per mirar que la nostra existència no coincideixi en una mala hora amb els actes d’aquests ombrívols personatges.

Que trist! Trist que qui ens hàgim de moure siguem els milions de persones de bona fe que només cerquem tranquil·litat... i trist que la història no ens hagi ensenyat encara a fer desaparèixer aquests comportaments i aquestes malvolences del mapa dels successos que cíclicament es van repetint.

Des d’aquella maleïda nit de divendres a la vora del Sena, hem hagut d’obrir els ulls a una realitat diferent, que segurament ja existia però que ens passava desapercebuda.

La part negativa de tot plegat (si és que hi ha res mínimament positiu) és que a partir d’aquell moment hem hagut de gastar uns recursos que haurien d’ésser innecessaris: els governs han de gastar més en seguretat i en previsió; i a les persones a nivell individual ens crema un temor que foragita actes i projectes. La injustícia en la seva màxima esplendor.

A l’altra banda, la part positiva del tema (si és que hi ha res mínimament positiu) és que se’ns han fet visibles coses que el fet que no veiéssim no significava que no existissin.

És totalment lloable el Je suis Paris. Però la nostra empatia i els recursos per acabar amb la maldat han de repartir-se per tots aquells punts del planeta (encara que no pertanyin a allò que els interessos econòmics han batejat com a primer món) que pateixen atacs, terror i temor. Com París, efectivament, però també Bamako, Damasc, Bagdad o Bangui.

I l’altra cosa positiva és que, com deia abans, som tan poca cosa que quatre energúmens aconsegueixen sacsejar la nostra rutina.

Mentre tinguem aquest poder que la maldat ens afebleixi, hi haurà esperança. I és que això denota que la malícia no és el nostre estat natural.

Cavant por

La por és una de les emocions bàsiques que els humans manegem. Concretament, alguns estudis

apunten que és la segona que de mitjana més vegades experimentem cada dia, només per darrere de la ràbia i per davant de tristesa, fàstic, sorpresa i alegria. D’aquí la seva importància majúscula.

Com totes les emocions, la seva és una finalitat positiva. Actua d’aquesta manera perquè experimentem una sensació negativa que ens mantingui allunyats d’allò que ens pot fer mal; i si mai creiem que podem tornar a topar amb això que ha desencadenat la reacció, ja n’escapem de primeres.

Aquesta por ens ensenya a través de dos mecanismes. El primer és l’experimentació; i el segon, la transmissió.

L’experimentació, com el seu nom indica, funciona de manera que ens assabentem en primera persona que a partir d’aquell moment hem de témer quelcom. El coneixement se’ns inocula gràcies a haver viscut aquella situació tràgica o estressant de ben a prop.

Per exemple, serà difícil convèncer que els gossos de la raça Dàlmata poden ser tranquils i pacífics si algun cop te n’ha mossegat un.

Tot i ésser important, són minoria les ocasions en què comencem a tenir paüra de quelcom a partir d’aquest mecanisme. Per sort.

D’altra banda, existeix la transmissió de la por.

Com si d’una malaltia altament infecciosa es tractés, som vulnerables a l’explicació per part d’altres de quelcom que els ha fet néixer aquesta emoció. Restem amatents al que conten, per si mai ens hi poguéssim trobar, i en prenem nota mentalment.

Evidentment, la funció positiva d’aquesta transmissió és manifesta: aprendre de l’experiència d’altra gent per reconèixer la pedra abans que ens acabi tombant.

Això no obstant, la precaució (el tradicional “més val prevenir que curar”) fa que allarguem bé les orelles davant d’un rumor que ens expliqui que algun perill està a l’aguait per aferrar-nos. I això provoca que sovint tinguem poc criteri a l’hora de validar o censurar una advertència.

I els temors infundats poden provocar nosa, alentiment, abandons, problemes, odis i ressentiments.

Malauradament, ho hem vist recentment en les reaccions que han seguit els atemptats de París.

Aquests han despertat molts motius, reals, de temença. Estem exposats que el que allà ocorregué passi aquí o en qualsevol part del món, ja que la bogeria no té fronteres ni els despietats conceben pausa.

Ara bé, hi ha qui ha aprofitat el desafortunat context per escampar l’horror i l’odi sobre testes que no s’ho mereixien, convertint-los en portadors indiscriminats de la barbàrie en base al vaporitzador injust de la generalització.

I és que terrorista no ho és només aquell que posa bombes, tira trets i prova d’escapçar vides alienes, sinó també el que cava por amb traïdoria perquè alguns innocents s’enfonsin.

Involució

La Teoria de l’Evolució va marcar un abans i un després a l’existència humana, és indiscutible. El coneixement que Charles Darwin va parar sobre la taula (amanit per troballes com les de Wallace, Mendel o de la genètica posterior) va constituir un cop d’efecte que va fer irreconciliable el moment posterior a la descoberta respecte l’anterior. S’havia produït una completa escissió. 

La principal diferència devia ésser constatar que (al marge de les constitucions purament biològiques del tema) moltes de les coses que fins aquell moment havien realitzat no havien estat pas per casualitat, sinó que es devien a un pla estratègic redactat per l’espècie humana.

Per tant, l’única qüestió que restava ignota era qui l’havia escrit i qui caram guardava aquest preuat guió. Però per a la resta, moltes coses s’havien aclarit (o si més no, emfatitzat) definitivament.

D’aquesta manera, la població humana va passar a embolcallar amb les mans un diamant caríssim, el greal definitiu. Allò que contenia el poder d’afirmar que cada cop, passet a passet, ens aniríem tornant una mica millors.

I que aquest avenç no tindria lloc d’una forma aleatòria, sinó que vindria com a conseqüència del treball conjunt de totes les persones d’aquest món, que a base de la suma d’esforços, la conjunció d’intel·ligències i el passar del temps esdevindrien demà més potents que avui.

Ha d’ésser fantàstic aquest pensament que el món que deixaràs als teus fills serà, indubtablement, millor que l’actual.

És clar que hi va haver un moment que aquesta seguretat va esfumar-se. Per diverses raons...

Primer va ser per la consciència que, tot i que l’àmplia majoria de gent volia el bé, els quatre desgraciats de torn que no tenien aquest objectiu eren molt poderosos i feien molt de soroll (i originaven crisis, malbarataven la suor dels honrats, aclucaven els ulls davant la fam aliena... fins i tot ens duien a les guerres). Posteriorment va ser la contemplació que mediambientalment les coses no rutllaven com ho havien de fer, i ni els recursos ni l’attrezzo que anàvem deixant a l’esquena no eren els idonis.

I actualment és un tot plegat però multiplicat per mil. O com a mínim és l’efecte que fa (és clar que suposo que totes les generacions deuen haver tingut aquesta impressió que totes les calamitats els passen a ells).

Indubtablement, però, a aquest pas moltes coses canviaran durant els pròxims anys cap a pitjor, si ningú hi posa remei.

Per exemple, les darreres dècades el món era més que mai un mocador. Es podia anar d’una banda a l’altra del planeta (físicament o descobrint-la a distància) en un instant. Això no obstant, avui contemplem com malauradament les llibertats es redueixen, els espais aeris s’acoten (com el d’Ucraïna o recentment el del Sinaí) i augmenten els països que són ja impossibles de visitar (per culpa d’Estats Islàmics o terroristes d’aquesta o d’altra mena).

De la mateixa manera que la Teoria de l’Evolució ens va impactar com a espècie, ara potser haurem de replantejar-nos la creació (i el que és pitjor, assumir-la) d’una Teoria de la Involució. Ben bé suposarà l’esforç d’una nova readaptació.

Bona lletra

En la política catalana continua l’impàs d'espera. Quan ja fa més d'un mes de les eleccions, no
simplement encara no tenim president de la Generalitat, sinó que tot sembla tan enquistat que fa l'efecte que va per llarg.

De fet, ja fa molt de temps que el Parlament de Catalunya i la societat d'aquí en general es mouen amb un ritme extremadament pausat.

Certament, el repte és molt ambiciós i tampoc es pot fer volant. El “poc a poc i bona lletra” pren avui més sentit que mai.

Però el problema, segons el meu parer, és que els que conduïen el timó de la nau (a qui tant agraden les metàfores marineres) fins ara s'havien dignat a explicar al poble (o com a mínim a l'estrat de població que li interessés) quin era el pròxim pas. Tanmateix, ara que estem en un pic d'interès, el canvi de rasant es presenta brusc, sorprenent, més inesperat que mai. Què hi deu haver al pendent que vindrà? O millor dit, seran molt abruptes les pròximes muntanyes que, no ho dubtin, arribaran? No tenim manera de saber-ho fins que ens diguin si el pròxim moviment és dreta, esquerre, o tot recte cap avall.

En aquest moment el que pitjor podria anar seria que tot se n’anés en orris. Serien tres o quatre legislatures perdudes i els corresponents anys llençats per la borda (aquest és l'únic símil mariner que en Mas encara no ha expressat).

Els darrers governs catalans (i tota l'oposició, aquí no se'n deslliura ningú!) han basat tota l'acció en acostar-se a l'estat propi (o en criticar el procés), deixant al marge moltes de les necessitats quotidianes de la gent d'aquest país.

Però és que, des d'Espanya, el govern del Partit Popular (i a l'oposició també li ha anat perfecte) ha disfressat la seva ineptitud i la manca de respostes als problemes que no els ha resolt la millora general de la conjectura econòmica global amb una ofensiva despietada i antidemocràtica contra el "problema català". I amb aquesta cortina de fum han ocupat l'agenda de quasi bé tot el mandat.

Definitivament, quan es té la sort de trobar algú que faci de malvat, n’hi ha prou amb renegar-ne i insultar-lo per quedar com tot un senyor.

Un altre tema a discutir és per què un bon dia vam decidir que necessitàvem un estat nou.

Molta gent va ésser per una qüestió sentimental, patriòtica. Però moltes altres persones es van apuntar a desitjar la construcció d'una Catalunya independent per trencar amb tots aquells vicis perversos que havia anat adquirint la democràcia espanyola.

I resulta que abans d'aconseguir-ho ja tenim una formació de les que pretesament estan a favor de la República Catalana que posa traves perquè no accepta com a president la persona que ha estat ratificada per tres eleccions en pocs anys.

Si el país nou ha de ser com el vell, amb idèntics fantasmes i quimeres, potser no val la pena tanta feina...