Divisió nuclear

Com que fa un temps que a Catalunya s’aprofita qualsevol cosa per aixecar polèmiques i fer fresa, el tema que ara s’oneja com a estendard per alçar la veu és el de la ubicació del futur magatzem nuclear. Concretament, es discuteix si el poble d’Ascó ha de sol·licitar o no ser-ne la seu (per ser més exactes, quan aquest escrit vegi la llum, el sí o el no seran ja un fet).

Ja de per sí, sempre que s’infiltra l’adjectiu nuclear s’acostuma a encendre la metxa del debat aferrissat.
I tot i que el tema de l’energia bé es mereix una reflexió assenyada, prudent i meditativa, em fa l’efecte que ja fa anys que el seu sentit es troba esbiaixat per prejudicis, mites i, per què no dir-ho, certa ignorància.

L’assumpte de l’energia nuclear dóna per molt. Té unes connotacions negatives de perillositat, efectivament, però per arribar al veredicte final cal veure quina és l’alternativa.
El nostre ritme de vida s’ha acostumat a unes necessitats energètiques de les quals no estem disposats a prescindir. Per tant, avui en dia les centrals atòmiques esdevenen segurament imprescindibles, pel fet que si hem de substituir-les amb la tecnologia actual això passa per omplir el paisatge de molins de vent o altres tecnologies clarament insuficients i ineficients, a part que també tenen associats uns riscos mediambientals diferents.
I, és clar, mentre continuï en peu l’última central nuclear, existirà la necessitat de confinar-ne els residus. En algun lloc s’haurà de fer...

I en el debat d’Ascó tothom hi ha pres part. No solament des d’aquelles contrades, de la Ribera d’Ebre i voltants, sinó grups de persones que no són en absolut part interessada en l’assumpte.
Segons la meva opinió, la decisió hauria de sorgir exclusivament de les persones que custodien el territori on hauria de bastir-se el cementiri nuclear (sota la forma d’una interlocució assenyada o d’un referèndum, per exemple).
El problema, repeteixo, és que quan surt la paraula nuclear apareixen uns quants factors (alguns partits polítics, grups ecologistes, etc.) que automàticament salten sense esperar raons ni que se’ls doni la paraula, d’una forma visceral.

En un món “ideal”, segurament els habitants d’Ascó podrien decidir no presentar candidatura a ser seu del magatzem provisional sense remordiments.
Però, malauradament, no viuen en un món “ideal”; i molt menys en un país “ideal” ni en una zona geogràfica especialment afavorida, deixada de la mà de Déu pels mateixos que ara volen imposar-los normes.
I si els habitants de les Terres de l’Ebre porten força temps paint desgràcia laboral rere desgràcia (la marxa de Lear, els expedients de regulació i els acomiadaments d’Ercros...), ara no poden permetre’s el luxe de rebutjar sense meditar-ho un projecte que suposaria un bon nombre de llocs de treball i una forta inversió econòmica a la zona.

Tots plegats estem molt conscienciats, som molt ecologistes i diem entendre perfectament el que és la responsabilitat social. Però quan ens diuen que s’ha de construir una instal·lació del tipus d’una depuradora d’aigües residuals o una incineradora, tots hi estem d’acord sempre que sigui a força quilòmetres de distància.

És clar que l’ideal seria que el negoci que hagués de suposar una ocasió de treball i creixement per la Ribera d’Ebre fos un parc d’atraccions que donés feina a tres-centes persones, un centre cultural de prestigi o un gran centre tecnològic dedicat a la recerca i la innovació...
Tanmateix, hem d’ésser realistes. I ara per ara, l’oportunitat es diu magatzem temporal de residus nuclears.
I mentre la política i els prejudicis no donin pa, s’haurà d’estudiar el tema, amb calma i coherència.

La felicitat

La satisfacció depèn de les expectatives que haguem posat en quelcom, és una fórmula quasi bé intransgredible.
Si aquestes expectatives són altes, ja pot ser elevat el mèrit que la conformitat serà com un rèptil esmunyedís que se’ns escaparà fàcilment de les mans. Contràriament, si esperem ben poquet d’una cosa, hi ha moltes possibilitats que ens faci esbossar un somriure. El blanc sobre negre ressalta de seguida, ja se sap.

I la felicitat, la felicitat sobretot, tampoc escapa d’aquesta norma.
I és que aquest sentiment (que pot considerar-se com la satisfacció màxima) es pot fonamentar sobre les bases de l’aparició d’una gran notícia, d’un esdeveniment transcendental i amb repercussió; o bé sobre un petit fet aïllat que sigui ampliat per la subjectivitat.

Quan fem els nostres plans, tracem rutes més o menys complexes per la trajectòria vital i anomenem a aquests traços projectes o bé somnis, depenent de la proporció de la línia que en dibuixa el perfil.
Malauradament, no sempre el recorregut previst és el que s’acaba concretant. Som mal·leables i ens deixem pertorbar fàcilment pel vent de la desídia, i fins i tot per les pedres i la grava del camí. Però l’avenir que tenim en comú els humans ens obliga a intentar-ho de nou, un i altre cop, contra tots els elements que puguin presentar-se.

Al final, i d’això més val no dubtar-ne mai, la recompensa acabarà arribant.
Segons com, ho farà sota la forma d’un esdeveniment superb, d’una gran xifra… quelcom que cridi l’atenció. Però segurament aquesta alegria no serà més alegria que el petit fet que trasbalsa la vida d’algú a nivell particular, potser fins i tot quotidià, d’una manera molt més íntima i reservada.

Com és natural, si la percepció vincula la nostra felicitat a alguna cosa amb tan poques probabilitats com que ens toqui la grossa de Nadal o que rebem un Nobel, tenim molts números per acabar totalment frustrats.
Ara bé, si anem bastint les il·lusions sobre detalls menys pretensiosos, complirem un doble objectiu: el primer, la bellesa intrínseca d’aquelles escenes efímeres que nosaltres i només nosaltres som capaços de valorar, com una característica única i personal de la nostra persona, com un segell identitari o un codi de barres que ens descriu (aquella mirada, aquell capvespre, la companyia, un adéu que és preludi del Retorn, l’alè, una paraula o la lliçó...); el segon objectiu, que aquests petits premis que anem obtenint durant els jorns seran l’indicador que estem conduint la nostra ruta pels viaranys correctes. En definitiva, que som allò que volíem ser (o que vivim el que desitjàvem viure).

Seguint aquesta argumentació s’extreu com a epíleg que la felicitat no deu existir, sinó que no pot ser altra cosa que una invenció, quelcom relatiu, una fal·làcia resultant de l’escenari per on ens movem i de les expectatives dipositades.

Un català (o un francès, un alemany o un australià) pot necessitar per sentir-se ple i realitzat una democràcia autèntica, una feina millor, les mínimes factures per mantenir el rumb que ha triat, no tenir esgarrips a la vora, un cotxe nou, el premi del petó de bona nit del seu fill o mil coses més.
Mentrestant, per a la majoria d’habitants d’Haití la felicitat era senzillament menjar de tant en tant i tenir una fràgil coberta que poguessin anomenar llar. I tot i així els passa un terratrèmol que desentenent-se de tot els sacseja el seu món d’una forma terrible i inhumana.

Potser la felicitat és simplement que ningú et censuri els plans ni els somnis, per mantenir la flama encesa i creure que tot és possible encara.

Llaurar

La cultura referent a temes agrícoles ha anat minvant durant els darrers anys, segurament a causa de l’injust descrèdit que l’opinió pública està atorgant a la pagesia i a la seva vital tasca per a la conservació del territori i de la producció tradicional.
I una de les coses que comporta el distanciament entre aquesta disciplina i la societat és el creixent desconeixement de les tasques que els treballadors del camp realitzen en la seva rutina.

A poder ser, l’idoni seria conèixer el funcionament de totes les professions. Això segurament ens ajudaria a valorar la feina dels seus treballadors i a saber quan els podem exigir quelcom i quan no. Però com que tenir un detall tan alt de sapiència és summament complicat, ens hem de limitar a saber únicament sobre un percentatge ínfim de coses.

Però si haguéssim de triar una professió a conèixer, una ferma candidata hauria d’ésser la d’agricultor. Per diversos motius.
Primerament, per saber d’on venim: l’agricultura va ser un dels passos que va marcar els nostres avantpassats més llunyans, obligant el cuidatge de les zones cultivades al sedentarisme, i d’aquí a la cadena d’esdeveniments que ens ha dut on actualment som.
En segon lloc, perquè aquest coneixement és una bona metàfora de la vida: al capdavall, a tots ens sembren, ens reguen mitjançant unes idees i una educació, creixem i anem repartint fruits durant el trajecte (més o menys saludables, indigestos o verinosos; això ja depèn de l’espècimen…).
I d’altra banda, a partir d’aquesta coneixença podem abraçar el respecte a la naturalesa: si se la cuida, la terra (la Terra) ens bescanvia treball per aliment. Anys d’història que han comportat uns canvis que no afecten pas els principis bàsics.

Per exemple, de tota la vida un dels processos bàsics per obtenir una bona collita ha estat el llaurar. Llaurar per eliminar les males herbes, esponjar la terra per facilitar la sembra i acumular aigua en el sòl.
El primer propòsit és el més dràstic i actualment s’està aconseguint a través d’herbicides o dalladores, mètodes menys contundents. Però els altres dos són plenament vigents, tant en l’àmbit purament agrícola com en d’altres terrenys menys abonats a aquests mots (mai més oportuna la metàfora).

I és que llaurar és precisament el que fem molts cops rutinàriament sense ni tan sols adonar-nos-en.
És possible que mai s’hagin parat a pensar-ho, però quantes vegades no hem “preparat el terreny” quan les veiem venir? Qui no ha cercat una excusa que l’exculpi del fracàs que tenim com a ben possible o fins i tot imminent? Qui no ha tantejat mai el terreny amb insinuacions i indirectes abans de deixar caure una notícia o una petició?

Tot això no difereix gaire dels camins que traça l’arada en el sòl, dibuixant el mapa que ha d’eliminar futurs destorbs per a les llavors que encara estan per plantar.

En el fet de llaurar hi ha ben present tota l’ànima de la previsió, aquest sentiment tan racional.
I tot i que al marge del camí de tant en tant hi floriran roselles silvestres d’una bellesa colossal, per un mateix res lluirà tant com una espiga de blat estirada de la terra mitjançant la corda de l’esforç.

Construint tres reis

Si no arriben a llegir mai aquest article estan totalment disculpats: sé que tot just Ses Majestats d’Orient acaben de passar i que han deixat un bon nombre de deures pendents.
Aquests dies, toca muntar joguines pels menuts (la típica actitud d’alguns pares de “frustrar” els seus fills “robant-los” el joguet amb l’excusa d’arreglar-lo o ensenyar-los com funciona), llegir enciclopèdies d’instruccions per posar en marxa l’utensili més innecessari o veure on emmagatzemem les noves coses en els indecents metres quadrats de les nostres minúscules llars.

I sí; vet aquí un gos, vet aquí un gat, però aquest Nadal ja s’ha fos. A l’horitzó, una tremenda pendent que promet allargar-se més enllà del gener i fins i tot del febrer o el maig.
També és cert que vindran multitud d’excuses que provaran de distreure la nostra incessant monotonia. Per començar, unes rebaixes ja a la cantonada que ens ajudaran a foragitar la rutina amb l’impuls de l’estrena, amb l’energia de la nova possessió. És clar que tot té un preu i, ni que sigui rebaixat, aquest s’acabarà pagant.

No serà el mateix. El ball d’aquests últims dies ens ha encomanat el ritme i la cantarella de l’estat d’excepció de les Festes. La bateria és probable que se’ns hagi carregat força i que sigui de gran ajuda per iniciar l’any nou i els maldecaps que successivament i irremeiablement aniran arribant. La marxa no s’atura, mai ho fa.

Tot just fa un parell de setmanes estàvem ocupats fent la carta als Reis Mags. Somnis i il·lusions per fi a tir de pedra, amb la dolça espera de la confiança en aquells que ens estimen tant que poden tornar-ho tot possible… Una enumeració, una simple enumeració de coses capaç de transportar-nos a indrets d’infantesa, en aquell estat d’excitació permanent del qui desconeix el significat del mot impossible…

I ara que la llum del matí del dia de Reis ha convertit la incògnita en un despertar revelador, tenim dues opcions. La primera: alegrar-nos d’haver estat tan bons que ens han portat tot el que ens han regalat (molts cops aquesta ofrena vindrà sota l’aparença de l’alegria dels que reben). La segona: mantenir intacte l’alè fins l’any vinent, bescanviant el valor material d’allò que no ens han dut per l’oportunitat d’esforçar-nos per aconseguir-ho o de millorar per tornar-ho a provar d’aquí a dotze mesos.

Tant de bo fantàstics personatges com els tres que il·luminen el sis de gener es quedessin amb nosaltres tot l’any. Però com que les seves obligacions els faran retornar inexorablement al seu país per preparar la propera gran operació de logística, seria positiu cercar-ne substitutius (mai substituts), persones capaces de retornar-nos quotidianament la fantasia, la lluïssor d’ulls, la joia...

Com haurien d’ésser aquests individus dignes de despertar-nos el que tenim adormit?
Podem tendir a creure que seria molt complicat trobar algú capaç de retenir un do tan preuat, i deixar-ho córrer; o bé podem triar l’altre cantó per disposar la nostra fe a fons perdut i afirmar que aquest objectiu seria tan fàcil com que algú personifiqués les característiques que més trobem a faltar darrerament en aquesta societat o en les nostres vides.
No seria pas res descabellat: simplement algú que confiés en les persones, de la mateixa manera que l’infant confia en la monarquia que li regalarà un somriure; algú que s’assegués al banc de l’andana amb la seguretat que mil trens interessants estan per venir encara i algú que s’agafés els problemes com el pretext que realça l’alegria que de segur vindrà després.

Sense anar més lluny, si nosaltres fóssim capaços de reunir aquestes tres característiques ja seria un bon començament.

De reis només n’hi ha tres, que per aquest any ja han passat; però amb una mica d’entrenament podríem arribar a esdevenir uns patges dignes, més enllà d’Orient i Occident, més enllà del treball temporal... Persones amb la il·lusió sempre preparada per desembolicar el regal del dia a dia, la veritable sorpresa que ens posa a l’abast de la mà el tresor de l’eterna infantesa.