30 d’abr. 2010

Instants

Els instants són per trencar-los, per sobrepassar-los.
Alguns seran completament plans i, per tant, el seu trànsit a través serà amic de la planificació i molt rarament comportarà que ens enduguem sorpreses de darrera hora. D’altres, en canvi, estaran fets d’un canvi de rasant que ens nomenarà “aventurers” des del mateix moment que decidim optar a endinsar-nos-hi.

Un instant divideix, al seu torn, dos altres moments. Abans d’una acció trobem el moment d’abans, mentre que en acabar-lo sobrevindrà el moment de després.
Sembla una obvietat (i, efectivament, ho deu ser). Però quantes coses no diferencien el segon anterior a alguna cosa del moment posterior…

El període d’abans està replet de dubtes, d’imaginació, d’esperança, de càlculs i equacions, d’idees, de projectes, de plànols i esborranys, d’agafar carrereta, de sembra, de càmeres lentes, d’aprendre, d’ombres, d’assajos, de somnis i nits sense son, de comptar-hi i de repensar-s’ho...
Mentre que el període de després conviu amb l’obra, amb la finalització, amb l’èxit o el fracàs i tots els matisos que puguin graduar-s’hi entremig, amb l’estudi de no-conformitats, amb l’excusa, amb la crua/dolça realitat, amb els punts sobre les is, amb la reparació, amb la tardor del concepte, amb la creu dins de la casella i la cerca del pròxim objectiu, amb l’excitació de qui ha participat… amb el període anterior al següent intent…

Una mesura molt pràctica és jugar amb el concepte subjectiu del temps per acomodar-lo a les nostres necessitats.
El tot de la vida té un inici i un final, però també tenen principi i conclusió les múltiples subdivisions que puguin repartir-s’hi per entremig. Per què no marcar amb una línia de sortida el punt que volem que suposi un avenç cap a quelcom nou o bé inventar-se una bandera de quadres quan ja estiguem farts d’alguna realitat?

Per naturalesa som somiadors, amb els nostres projectes més o menys confessables i les nostres il·lusions. I una de les conseqüències d’aquesta manera d’ésser és que ens trobem molt sovint fent càbales, imaginant-nos què deuria passar si es complissin els plans més aferrats a la nostra integritat.
Però mai provem de fer conjectures sobre el que deuria ocórrer just en els moments anteriors i posteriors a aquest gran èxit anhelat o a una greu desgràcia. I això que podria ser-nos molt productiu…!

L’Abans d’un fet transcendental és on es recol·lecta el bagatge de tota una vida; on es fan presents les coses vertaderament importants, les persones que veritablement ens importen i que alguna vegada ens han donat un cop de mà, i el profit de l’experiència.
En el Després s’hi afiguren les lliçons apreses, el tast del producte cuinat pel treball, una consciència forjada a base d’actes i tota l’evolució personal.

L’Abans suposa la lliçó dels records i les persones que han marcat en el nostre cor un profund solc per on ragen les emocions; donant-nos ànims per a la lluita…
El Després segella el particular homenatge a les experiències que hem emmarcat com a fotografies d’aquest viatge…
Ambdós conceptes són prou significatius com per ser àmpliament considerats. De fet, tant és el seu protagonisme que es mengen contínuament un Ara de pas, devorat per l’afany d’atorgar tangibilitat a les nostres vivències.

24 d’abr. 2010

Tocant de peus a terra

Quan semblava que ho teníem tot controlat, apareix l’anormalitat que trasbalsa qualsevol previsió.
Nosaltres, tota la nostra tecnologia i l’aval de la ciència que ens és coneguda... Un grapat d’apunts que es queden en això, en teoria, quan és el torn que l’excepcionalitat emeti el cop.

I és que tot i la supèrbia que puguem desprendre, encara hi ha moltes coses que queden fora de l’abast del nostre domini.
Aquests dies mateix, l’erupció d’un volcà ubicat davall una glacera islandesa ha descol·locat el vell continent i, de retruc, el món sencer. Llàstima que el seu impronunciable nom (Eyjafjallajökull) no sigui gaire propens a fer-ne mofa.

Avui donem com a norma habitual fets que fa, no ja uns segles, sinó només uns decennis enrere, eren assumits com a prodigis, com a reptes excelsos, quasi bé miraculosos, a l’abast només de la imaginació dels Jules Vernes de torn.
Reunions de treball d’anada i tornada a milers de quilòmetres; l’hora del te a Londres, les compres a Milà i la “farra” a Amsterdam; xarxes virtuals per fer amics, xarxes aèries per anar-los a conèixer i xarxes de comunicacions per malparlar-ne després; viatges per a conquerir fins l’últim racó de món...
Realment no són coses normals... si no fos perquè la normalitat que hem adoptat així ho fa semblar!

Fins que de sobte una fumera volcànica posa frontera als territoris connexos i el guió s’esquinça completament.
Aquesta serà (creuem els dits) una situació puntual que no tindrà més transcendència que les molèsties a qui haurà tocat. Però amb la imaginació podem fer ciència-ficció i fabular sobre la situació que esdevindria si l’estat d’excepció s’allargués.
Per començar, inevitables problemes de logística, tant a nivell de passatgers com de mercaderies i provisions. Cadascú aïllat a la seva porció de continent o confinat per la relativa lentitud dels medis de transport sense ales.
Però, a la llarga, segurament hi hauria (per força) una redistribució de factors econòmics que tornaria tot el que avui està barrejat i sacsejat al seu estat natural.

No malparlaré d’aquesta globalització que actualment gairebé tot el món sencer palpa directament. I no ho faré perquè en un sistema de lliure mercat com el que afortunadament tenim tots som partícips, per bé o per mal, del que consumim o deixem de consumir (la teòrica lliure competència fa que la no-compra sigui el sistema que pot abolir el producte/servei/marca que no ens satisfà).
Ara bé, potser sí que ens hem complicat tots plegats una mica la vida i la lògica il·lògica de l’economia (ja em perdonaran els economistes) ens ha dut per uns viaranys si més no especials.

Que la distància no sigui un inconvenient és positiu. Però algunes coses que passen “gràcies” a això (com que tinguem béns produïts a la Xina que una distribuïdora danesa emmagatzema a Algèria per vendre’ls finalment al Japó) són, si més no, surrealistes.

Per això, com en el cas del nostre amic Eyjafjallajökull que ens ha prohibit enlairar durant uns jorns, si de tant en tant ens veiéssim obligats a prescindir d’algunes coses rutinàries (amb poc temps ja n’hi hauria prou, eh...), el replantejament podria ser-nos profitós.
Si es trenqués la cadena d’interessos que han provocat algunes peculiars ramificacions i féssim un “reset”, potser fets que actualment estan passant es retrobarien amb la lògica.
I tocant de peus a terra apreciaríem més el valor que té poder volar...

16 d’abr. 2010

Sostenint la sostenibilitat

El proper mes de maig ha de tenir lloc a Madrid l’anomenat “Saló de l’Automòbil Ecològic i de la Mobilitat Sostenible”.
La proposta, arriscada segons alguns, no sembla altra cosa que l’enèsim intent de rellançar un certamen que quan es basava en els mitjans d’automoció “tradicionals” havia tingut greus dificultats per aixecar el vol. Ara, amb el mot ecològic se’ls ha obert la llum de l’esperança.

I és que els ideals “verds” han atorgat moltes noves possibilitats a un bon grapat d’àmbits, negocis, personatges i oportunitats.
És el que ara es porta, i si vols estar in has de fer bandera dels postulats que afirmen agermanar-se amb les seves tesis.
Naturalment, tal i com és costum, darrere d’aquesta tendència/moda hi han trobat refugi grans idees; però també els típics paràsits que s’involucren amb el seu mal nom a qualsevol oportunitat de fer calé i que, dissortadament, generalitzen el dubte a tota l’espècie.

És innegable que la recerca de la sostenibilitat és conseqüència directa de l’evolució. Massa indicis (canvi climàtic, efecte hivernacle, ...) ens han donat el toc d’alerta com per menysprear-los. Necessitem urgentment mitjans que ens ajudin a reduir la pol·lució i a disminuir la petjada ecològica dels nostres actes quotidians.
Però la meva impressió és que tota la “ciència” que treballa en aquest assumpte ho fa sobre la improvisació, com si es tractés de tapar forats, sense un projecte clar i estable, i amb molt de debat però poca solució. O, el que és pitjor, s’usa més del que convindria l’etiqueta verda amb l’única finalitat de la publicitat, com a simple reclam corporatiu o com a marge comercial.

Seguint amb l’exemple del saló madrileny, està previst que s’hi donin cita un bon nombre d’automòbils de nova generació. Cotxes híbrids, elèctrics o amb pila d’hidrogen per satisfer els conductors més conscienciats.
En realitat, però, l’únic que tenim són prototipus de moment inoperatius, vehicles que resulten molt complicats d’amortitzar a causa del sobrepreu de l’etiqueta híbrida o cotxes que cal recarregar cada menys de dos-cents quilòmetres a causa de la seva autonomia limitada.

Sembla com si s’haguessin deixat les regnes d’un desenvolupament tan vital a una competició entre marques, que ens ofereixen en comptagotes fragments del seu talent dosificats en base a interessos purament comptables.
De fet, els productes de consum que aviat seran als concessionaris no difereixen gaire dels prototipus de fa uns quants anys, i la tecnologia tampoc ha donat un salt tan impressionant com per abaratir massa els costos. Per tant, per què ara sí veu la llum una onada d’aquests vehicles? Doncs es veu que ara surten perquè toca, simplement.
Una companyia d’automòbils que avui no tingui o planegi un producte de marcada línia ecològica té un llast de competitivitat; no per l’aspecte de vendes o per cobrir un nou nínxol de mercat (com semblaria lògic), sinó a l’hora d’oferir una acurada imatge corporativa.
I el que passa en el sector del motor és extrapolable a la majoria de cercles econòmics i comercials.

En realitat hi ha moltes empreses veritablement preocupades pel medi ambient; marques que han apostat voluntàriament per seguir els dictats de normes reconegudes (com l’ISO 14001 o l’EMAS) o que testen el cicle de vida de les seves activitats i productes per garantir-ne el mínim impacte ecològic.
Però moltes altres, simplement empren una pretesa ecologia com a publicitat. Des de vegetals més cars per dur una etiqueta (encara que molts pagesos els facin pagar a un preu molt menor perquè desconeixen que el mètode que ells han estat usant tota la vida també és “ecològic”) a productes imperfectes que són venuts com a “netejaconsciències”, passant entremig per hipòcrites polítiques “de cara a la galeria”.
Si no, fixin-se en tots els anuncis que diàriament ens empassem (mentre gastem milers de kilowatts en termes fútils i pensem en tot el que no necessitem però consumirem demà) de productes que prometen fer-nos persones més responsables, compromeses i justes.

9 d’abr. 2010

Agents del canvi

La setmana passada, les autoritats senegaleses van inaugurar a la seva capital, Dakar, un monument que els ha costat ferotges crítiques.

La figura en qüestió, de 52 metres d’alçada, mostra l’estampa d’un home, una dona i un nen mirant cap al mar, cap a l’horitzó que dibuixa l’Atlàntic.
La seva intenció, diuen, és commemorar el cinquantè aniversari de la independència del país, el “renaixement africà”.
Però els contraris al president Abdoulaye Wade que són cristians li han retret unes manifestacions que aquest ha fet comparant el monument amb Jesucrist, mentre que als contraris musulmans (majoria al país) se’ls ha posat malament el que ells consideren una indecència i una forma d’idolatria.
A més, el senyor Wade ha caldejat encara més els ànims proposant que, ja que la brillant idea d’alçar la figura ha estat seva, seria una bona pensada que ell personalment gestionés el 35% dels guanys generats pel que es preveu que sigui la nova icona turística de Dakar.

Però el vertader debat no està aquí. Com a mínim per la resta del món fora de Senegal, el que ha crispat més els nervis és l’anunci del que ha costat finalment l’estàtua de bronze: ni més ni menys que gairebé 20 milions de dòlars.
Que un país que té un producte interior brut (PIB) per a l’any 2009 d’uns 20.000 milions de dòlars (i un rati d’atur del 48%, i un 54% de la població sota del límit de pobresa… i les dades descoratjadores podrien seguir) es gasti aquesta quantitat en un “luxe”, no pot deixar indiferent a ningú.

Això m’ha conduït a l’etern debat sobre com els països “desenvolupats” han d’actuar a l’hora d’oferir ajuda als països de l’anomenat “tercer món”.

Existeixen moltes organitzacions no governamentals (i algunes governamentals) fent un treball envejable en zones desafavorides. Però aquesta tasca es veu compromesa en molts casos pel mal cap d’uns governants corruptes, a anys de distància del sentit de democràcia i que no pensen amb qui representen, sinó tan sols en què representen.

Sovint s’acostuma a dir que no s’ha de donar peix als que no tenen recursos, sinó una xarxa i instruir-los en els mètodes de pesca.
Llavors, qui millor que els governs de cada regió per fer l’aprovisionament correcte de l’ajuda (ni que sigui únicament la logística)? Ells haurien d’ésser els màxims coneixedors d’on hi ha els punts crítics i de les vies per fer-hi arribar la solidaritat a través d’inputs materials perennes, però també d’eines estratègiques que quedin per sempre, com per exemple la formació.
Si aquests governs no hi posen de la seva part (sense una voluntat real ni un pla estratègic per al seu país que adreci el tronc d’un creixement responsable cap a la dignitat), el missatge es perdrà juntament amb el missatger.
Ens trobarem contínuament perdent el temps tot mirant de trencar l’olla d’un avenir millor amb els ulls tapats i un pal massa curt, sobre terrenys erms condemnats a continuar així.

Per tant, quin és el paper d’aquestes ONGs que aporten entusiasme, energia i un projecte ben meditat a la il·lusió de fer un món millor?
Doncs, personalment, crec que avui en dia el que fan són tres coses:
En primer lloc, cobrir aquelles necessitats que n’haurien d’haver adoptat el compromís els potents organismes internacionals que lluiten per l’equiparació (però es veu que allà on no hi ha petroli no interessa buscar sota l’estora).
En segon lloc, solucionar problemes concrets de zones concretes durant uns períodes determinats (allà on es perllonga la supervisió del projecte in situ).
I, en tercer lloc, per cru que soni, atorgar als que hi col·laborem un bonus de “bona consciència” (“sóc tan bona persona, que només donant això al mes ajudo a arreglar el món…”).

I ja és molt! Però per ampliar l’experiència més enllà d’accions puntuals cal reformular el projecte, cercant la implicació dels agents que realment tinguin la potestat de marcar uns rotunds i necessaris 360 graus a la roda del canvi.
Si no ho aconseguim, el treball de tantes i tantes persones de bona fe ens permetrà continuar creient en la Humanitat. Però amb això no n’hi ha prou per canviar-la...

1 d’abr. 2010

Temps afegit

La matinada de dissabte a diumenge passat, s’executà un cop d’estat a les dues en punt. En aquest instant, l’hora legítima fou desnonada del seu àmbit i obligada a cedir el pas a una orgullosa agulla petita del rellotge amb ànsies de trepitjar ostentosament i nerviosa el número tres.

Estem acostumats que ens prenguin coses en base a uns drets superiors. Impostos, decrets que hom considera a nivell subjectiu injustos o opinions poc contrastades a les quals ens aferrem com a un ferro roent… Però d’aquí a que ens robin seixanta preciosos minuts!
Amb tots els esdeveniments que hauríem sabut encabir en aquest preuat habitacle temporal i que ara es veuran condemnats, com moltes altres accions, a l’enèsima propera ocasió…!
Aquesta és l’excusa.

En realitat, però, és certament qüestionable la utilitat vertadera de l’horari d’estiu.
El DST (Daylight Saving Time), que és la denominació completa de l’invent, pretén prioritàriament reduir la despesa energètica (i, per tant, les emissions contaminants) associada a l’ús de llum artificial, fent que la gent habiti amb un major percentatge les hores que estan sota la influència de l’astre rei.
Per tant, pot ser que hi hagi repercussió pel que fa al comerç i algunes localitzacions concretes, però poca cosa es pot esperar.

Segons la Generalitat de Catalunya, aquest canvi comportarà un estalvi de 19 milions d’euros (uns 6-7 euros per llar catalana). És possible; però també hi ha el contrapunt d’una alteració del son que ens trasbalsa, com a mínim els primers dies d’aclimatació, tot el cicle biològic.
A més, hi ha un estudi desenvolupat a la Universitat de Califòrnia que contradiu aquesta teoria per afirmar que l’efecte és justament el contrari. Ho expliquen argumentant que els primers jorns de primavera, en fer-se de dia més tard, es posen en marxa els termòstats de les calefaccions; a més, en anar avançant l’estació, l’hora suplementària de sol al final del dia causa que els aires condicionats romanguin en marxa una hora més.

I és que avui en dia preval un modus vivendi, amb totes les seves comoditats, que ens hem muntat artificialment. Els rellotges de sol han perdut la partida amb els moderns aparells digitals, més exactes però depenents de la corda que una força suplementària els pugui donar.
Fa uns anys la despesa energètica important a nivell domèstic era a causa de la calefacció. Ara tenim calefacció, aire condicionat, aparells audiovisuals diversos, llums decoratius i funcionals, ordinadors, mp3’s, mil carregadors diferents, etc. És a dir, tots els endolls ocupats. És el preu del confort.

Per això estan sorgint veus que reclamen un relaxament d’aquesta “modernitat”. Saber arrecerar-se a alguna mesura realment eficient per combatre el sobrepreu ecològic i econòmic de l’energia que, de pas, ens permeti reemprendre un mínim contacte amb els principis d’uns orígens que, de ben segur, sabríem valorar.

Cada dia són més nombrosos els partidaris d’un decreixement organitzat i responsable.
Abolir d’un cop aquest excés consumista i aprendre a viure amb la mesura justa de les coses, sense acabar d’esgotar els limitats recursos naturals (entre els quals s’hi inclou la nostra paciència!) que ens queden.
És un pas enrere per agafar carrera. Una inversió de futur que potser suposarà perdre diners, però no pas malgastar aquest temps que ara estem regalant, hora a hora, en cabòries i arguments que no són pas els nostres.