28 de febr. 2009

And the Oscar goes to...


Aquesta setmana s’han repartit al capdavall de la catifa vermella més famosa de l’actualitat els premis Oscar. I, entre molts d’altres, s’han premiat els millors actors i actrius, tant a nivell principal com secundari.

I se m’ha acudit: quines qualitats ha de tenir un bon actor o una bona actriu?
Segurament dominar les tècniques escèniques, l’art postural, tenir un mínim de memòria, saber comunicar, captar l’atenció, ésser capaç d’entrar en papers i modes d’actuar que potser diferiran notablement dels seus com a persona, conviure durant una bona temporada amb una “doble vida”, poder fer fluir naturalitat de situacions artificials i que aquestes resultin creïbles…

Moltes virtuts que fan que sols uns quants elegits es guanyin el prestigi (i ja no diguem la vida) amb aquest treball. Fins al punt que més que una feina sembla poder considerar-se gairebé un estil de vida.

Precisament la peculiaritat de les característiques dels que dominen l’escena (l’escenari o el pla cinematogràfic) poden dur a dubte.
És aquesta funció únicament pròpia dels que es dediquen al negoci de l’entreteniment i de la cultura o bé hi ha actors i actrius que han bescanviat plató i teatre per qualssevol dels altres àmbits físics de la vida?

Mentre Penn, Cruz, Winslet o Ledger recollien els seus guardons a Hollywood, molta altra gent estava actuant, provant de fer versemblants altres mentides o les seves mitges-veritats.
Persones que mai optaran al reconeixement de l’Acadèmia perquè el seu cercle és tan recargolat que resulten presoners d’un guió que es va reescrivint contínuament en la clandestinitat; artistes autistes incapaços d’interaccionar amb la realitat a causa d’una virtualitat enfiladissa que els tapa els ulls i lliga les mans.

Un actor és a la vora de l’abisme quan entra tant en el seu paper que és incapaç de sortir-ne, i ni tan sols d’ésser conscient que és un actor.

I dies com els que l’ara ens ofereix, en què tothom està a l’expectativa per les ànsies de sentir bones notícies o que saber-ne de dolentes li confirmi que n’hi ha d’altres que estan encara pitjor, són propicis perquè surtin personatges amb unes ànsies irracionals de protagonisme.

Per exemple, durant les últimes setmanes hem sentit d’un jutge que per una voluntat egòlatra posa gairebé en escac la necessària independència judicial.
Com si la situació no estigués ja suficientment fotuda, ja que segons l’Informe de Competitivitat Global editat pel Fòrum Econòmic Mundial (The Global Competitiveness Report 2008-2009; World Economic Forum; 2008), Espanya ocupa només el lloc 56 del rànquing d’independència judicial, al costat de països amb el “prestigi legal” de Nigèria, Sri Lanka o Síria…

I, a sobre, l’assumpte involucra una cacera compartida entre aquest jutge i un dimissionari ministre de Justícia (amant també de sortir a la foto) il·legal sense permís de caça; així com els d’un altre partit polític autofagocitant-se, cinquanta per cent per una campanya orquestrada (per la justícia o potser amb la planificació de la cacera anterior, això el temps ho dirà) i l’altre cinquanta per cent per culpa d’egos (de nou la fam de protagonisme) en el seu interior.

I com aquest, cent casos més.
Com es pot comprovar, arreu protagonistes que ho són o s’ho creuen; papers principals i secundaris que volen ascendir; pallassos i bufons, germans Marx i sheriffs d’italo-westerns barats...

La matinada de diumenge passat vam sentir repetidament des del Kodak Theatre de Hollywood l’apel·lació: “and the Oscar goes to…” (i l’Oscar és per a…). I sona perfecte per a les actrius i actors professionals; quan professional vol dir que cobren per actuar intencionadament.
Però quan és el cas de personatges que representen un paper des de la platea estant pel simple fet de sobresortir de la resta de públic, l’Oscar, el paper, s’hi pot tornar i anar en contra de qui l’interpreta (“and the Oscar goes against the actor”).

És llavors quan la sobreactuació resulta excessiva, profundament embafadora.

21 de febr. 2009

ERO

Fa uns mesos era gairebé una desconeguda, restringida a l’àmbit etimològic del teixit empresarial i a situacions molt concretes. Avui, però, la sigla ERO ens és prou familiar, per desgràcia.

Per aclarir-ho, amb la denominació d’Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) es recullen les actuacions que l’empresari pot adoptar respecte dels contractes de treball quan l’empresa es troba en situació de crisi, ja sigui per causes econòmiques, tècniques, organitzatives, de producció o d’alguna altra força major. Els efectes? La suspensió o l’extinció de les relacions laborals.

Darrerament les pàgines dels diaris van plenes d’aquestes tres lletres que, seguides i amb aquest ordre, conformen una macabra realitat.

Normalment ens deixem intimidar per les grans xifres: 20 acomiadaments per aquí, 450 per allí, 300 que reduiran jornada…
Però hi ha aspectes en què no hi ha número major que l’1. I és que darrere del dany col·lectiu hi ha el dany personal (i intransferible); la conseqüència final, l’abast real, és l’individu, l’1.

Ens hem refugiat en el mot global crisi per suavitzar coses que trenquen els esquemes de la societat que amb penes i treballs havíem aixecat (i quan falla el treball pot quedar només la pena…).
Darrere d’una situació que afecta les condicions laborals de 200 persones hi ha, convé no oblidar-ho i per obvi que sembli, 200 persones! Un munt de gent que hauran de modificar dràsticament les seves condicions de vida i que arrossegaran les respectives famílies, i alhora els empresaris que els proveeixen, i l’economia de la regió i…

Però per deshumanitzar-ho (quan deshumanitzar pren un sentit no del tot negatiu…) i que pensar en tantes vides que poden esdevenir drama no se’ns faci tant costa amunt, hem canviat el punt de vista.

Prou que ens resultarà impossible fer-nos els cecs i no veure la crescuda de la cua de l’atur; com tampoc podrem evitar escoltar la remor de la desesperació de persones atrapades per la hipoteca i el tot-terreny desproporcionats que venien amb el pack del conte idíl·lic que un dia, quan li havia convingut, el sistema els havia venut.

Però ara pronunciem ERO o crisi econòmica i disfressem l’assumpte de “problema tècnic”, de situació passatgera i inevitable. I li atorguem característiques i termes que no semblin del terreny sociològic, sinó del jurídic i de l’econòmic; així sembla que minvi la seva rellevància en el dia a dia de les famílies.

La recessió actual ve representada pels expedients de regulació.
Però de la mateixa manera que les empreses han de fer net amb un lleixiu agressiu que no respecta esmalts ni dermis, els particulars podem aprofitar el penós context per posar en pràctica mesures extraordinàries; o, si més no, tornar l’ordre a les nostres vides.

Ara que sabem que la Disneylandia que trepitjàvem era un miratge, potser aprendrem a no refiar-nos de nou dels que ens prometien una felicitat a base de talonari, un benestar bastit a base d’afegir maons perquè la nostra torre fos més alta que la del veí; una alternativa que potser no era la nostra, feta d’aparences i artifici…

Se’ns fa més que mai evident que tot roman sempre a la corda fluixa. Tant de bo això serveixi (si és que pot servir per alguna cosa) perquè sapiguem prioritzar.

La felicitat és que no falti allò bàsic (els menesters primaris de la piràmide que Maslow usà per il·lustrar la seva teoria de les Necessitats), dirà el pragmàtic.
Però sense arribar a aquests extrems, crec fermament que la felicitat és una llista de mínims, simplement.

No tenir dubtes sobre quins són els punts que formen aquest llistat i poder dir que es tenen tots coberts és el veritable luxe.
Tot el que ho sobrepassi seran coses sobreposades que només facilitaran que ens puguin degollar sentits com el de la paraula crisi (com més necessitem, més fàcil serà que trobem a faltar quelcom).

Per tant, el benestar deu estar fet d’aquests mínims que personalment estipulem més les mesures purament “organitzatives” de reconèixer allò prescindible.
I potser calen cops com els que etziba l’avui perquè apreciem què ens és realment imprescindible.

13 de febr. 2009

Visc(a) la poca-solta

Una coneguda campanya de publicitat ha agafat el lema Visc(a) Barcelona per cantar les excel·lències del Cap i Casal, de la capital, de l’única ciutat que existeix pels senyors i senyores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió… estic parlant de Barcelona!

Sota aquest lema s’amaga la intenció del seu ajuntament de fer una oda a les bondats de la metròpoli.
Mirant la pàgina web de la campanya he vist que la frase principal s’acompanya de proclames secundàries com ara Visc(a) una ciutat que té tot el que necessito, que em fa feliç, que m’estima, que mai dorm

Realment entendridor. Desconec si un anunci pot augmentar l’autoestima d’una ciutat i, tanmateix, si això durà els barcelonins a algun avenç; però no tinc res a dir respecte la suposada bona intenció des de la qual s’ha plantejat la iniciativa.

Ara bé (sí, ara ve!), aquest enginyós lema se m’ha posat travesser quan ha coincidit en el temps amb un seguit de polèmiques d’idèntica índole protagonitzats molts d’ells per ciutadans d’aquesta Visc(a) Barcelona.

I és que els darrers dies els medis han fet més famós que mai el terme mobbing rural.
La moda porta a què, jorn rere jorn, apareguin nous exemples d’urbanites que cerquen mitjançant una segona residència al camp la tranquil·litat de la qual són privats a la gran ciutat. Però aquest senyors, descontents amb el que es troben, proven de fer lleis per disfressar el medi natural d’attrezzo ideal i, de pas, minvar els drets dels que porten generacions essent els guardians del territori.

Alguns exemples els trobem a Vilademuls, on els propietaris d’una casa es van queixar que el cant del gall del veí els despertava; o a Camprodon, on un pastor ha tingut que fermar amb cinta aïllant les esquelles de les poltres perquè feien nosa; o a Calonge i a Sant Mori, on fins i tot els campanars han estat denunciats per repicar massa alegrement…
I més coses: tifes que no estan precisament fetes de Chanel número 5, tractors que van lents, granges rònegues que no es deixen fondre instantàniament per l’especulació, bolets que no surten sofregits i a sobre els has de buscar entre herbotes, bars menys animats que el de Ventdelplà… res a fer…

Tots aquests Visc(a) barcelonins volen fer un espai a la seva mida, com si cadascú tingués dret a fer dissabte a un territori al seu gust.
Un paisatge bonic i res de soroll de cotxes és perfecte; ara, fora tot allò que és lògic i natural però el seu somni bucòlic no havia planejat.
I s’obliden dels que habiten des de sempre els camps. Dels valents sobrevivents que allarguen l’agonia d’un sector primari que combregarem i ben plorarem quan sigui mort.

Potser hi ha coses que no combaten ni els segles.
Fa uns anys, quan les distàncies encara eren un obstacle, els de poble anaven a capital un cop a la vida i eren carn d’escarni.
És clar, la tranquil·litat de comarques no atipa tant com la fressa de la ciutat. Als de poble els espantava el guirigall d’aquell trànsit eixordador i el fum amenaçador; en canvi, els de ciutat no trobaven a comarques res que no haguessin vist abans, i, si ho veien, eren coses gentils que no feien paüra (una flor, una posta de sol, una plaça en silenci…).

Però ara, principalment gràcies als moderns medis de comunicació i de transport, s’ha girat la truita.
Avui, els de ciutat continuen anant poc a poble perquè creuen que no se’ls hi ha perdut res; en canvi, la burocràcia obliga als de poble a visitar contínuament la ciutat.
A més, un de Vilademuls sap tot el que passa a Visc(a) Barcelona per la televisió i per Internet, mentre que aquests medis no ensenyen pas ni què passa ni què hi ha a Vilademuls.

És possible que l’expressió “fer el pagès” avui hagi virat el sentit, i la ignorància amenaça més als de capital que als de poble.

Finalment, un aclariment: no confondre els Visc(a) barcelonins amb els barcelonins.
El lema publicitari m’ha servit d’excusa per representar aquells individus de capital (Barcelona o qualsevol altra) que van amb prepotència i suficiència quasi històrica a conquerir móns desconeguts per ells; ni molt menys a la totalitat de la població.

Gent que, com diu la campanya, viu a una ciutat que té tot el que necessita i que el fa feliç (per això en marxa els cap de setmana per ser infeliç i fer infeliç a d’altres) i que mai dorm (per això quan necessiten dormir han d’anar al camp a fer callar campanars i esquelles).

7 de febr. 2009

Allò que el vent no s'endugué


L’any 1936 Margaret Mitchell va acabar d’escriure una novel·la que l’havia portat deu anys de cap. A part dels seus inqüestionables mèrits literaris, aquesta es popularitzà per la pel·lícula amb la qual, l’any 1939, el director Victor Fleming la va adaptar.

Es tracta, com segurament hauran endevinat, d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the wind).

A Catalunya, fa un parell de setmanes, l’efecte meteorològic que dóna nom a aquesta peça també en va protagonitzar una de sonada a casa nostra.

Un vent aterrador, viu com mai, que arrasava les coses que fins aquell moment havien gosat restar en peu, desafiants i finalment vençudes.
El rastre era un homenatge pòstum, una agonia d’allò material escampat cap al no-res, amb un himne de fons que versava sobre la caducitat del que l’espècie humana construeix creient fort i impermutable.

Fins i tot, i encara és més greu, es va haver de pagar el preu desmesurat de vides humanes.
Hi ha coses que no tindrien que poder entrar en els plans ni tan sols de les coses inesperades.

Les lectures que es poden fer de l’episodi són variades (fins al punt de la pròpia consideració des de la qual se’l defineix: des d’incident fins a catàstrofe…)...

Hi ha qui en treu com a conseqüència els errors d’infraestructura que hi podria haver hagut i que haurien permès un dany tan considerable.
Realment, hem d’estar preparats per enfrontar-nos a fenòmens que ens atacaran molt de tant en tant? Els hem de considerar extraordinaris o bé hem de comptar plenament amb ells?

Una noció estretament relacionada amb aquest fet és la de canvi climàtic.
Que alguna cosa està canviant és indubtable. Hi ha observacions com la del desgel dels Pols que així ho sentencien.
Ara bé, les repercussions a les nostres latituds no estan tan clares. Creiem observar fets anormals; però també és cert que la darrera patacada sempre ens colpeja amb més força pel mecanisme selectiu de la ment.

Si es constatés que aquesta serà la tònica habitual a partir d’ara, sens dubte que hauríem de començar a pensar de canviar tots els hàbits i normes tècniques emprades fins ara en el nostre urbanisme i en les rutines assumides.

I, entremig d’excuses polítiques per part d’uns i de petició d’explicacions per part dels altres (responsabilitats de mal voler), quan el mal s’ha fet comencen les reparacions.
Arreglar allò material i posar en ordre les mesures per prevenir allò que aquest cop ha fallat o millorar el que no pot fallar.

Què s’ha de fer a partir d’ara?

Quan les ràfegues fortes han passat, és el torn del recompte d’allò que el vent s’ha endut; però, a més, és vital apuntar tot allò amb què el vent no ha pogut…

Allò que el vent s’endugué són les coses a les quals hem de prestar una gran atenció perquè ens poden fallar.
Allò que el vent no s’endugué són les coses a les quals hem de prestar una atenció immensa perquè hem après que no ens fallaran…