28 de nov. 2014

Conte de Nadal (just abans de Nadal)


Fa pocs dies va sortir a la premsa una d’aquelles noticies que acaben esdevenint tan substancials com prescindibles. Una d’aquelles informacions que són mera curiositat i, per tant, la pressa de la
quotidianitat prova de convèncer-nos que les obviem; però la nostra fe necessita captar-les, i per això les xuclem àvidament quan apareixen.

Concretament, les línies parlaven d’un part que havia tingut lloc entre vehicles, en ple centre de Barcelona.
Es veu que el dia 11 de novembre uns pares que anaven cap a l’hospital per donar a llum a la Núria, la seva filla, no van ser a temps d’arribar-hi. La mare no tingué altre remei que baixar del cotxe, asseure’s sobre l’asfalt de la Plaça Borràs, amb tota la circulació de la Ronda de Dalt passant pel seu costat, i presenciar com la vida fluïa a través d’un part de només un parell de minuts.

El final de la història fou feliç. Però, sobretot, la crònica enganxa perquè, a part dels tres protagonistes principals del conte (la mare, el pare i la petita Núria), es barregen en la narració un grapat d’espontanis secundaris que ens recorden que, encara que a vegades en tinguem la temptació, mai no podem deixar de creure en la bondat de l’espècie humana.

I és que, al marge de les persones que van aparèixer per tenir un paper en la trama dels fets (la noia que avisà el 112, el noi que es tragué la camiseta per cobrir l’infant; el guàrdia urbà que resguardava els pares i els proporcionà després una manta tèrmica; els tècnics de l’ambulància que tallaren el cordó umbilical i els van portar cap a l’hospital; els transeünts que van fer de mur per proporcionar una mínima intimitat al moment; la noia que sostenia com podia la mare perquè no sentís la fredor de l’asfalt mullat en un jorn de pluja; la infermera que passava per allà i assistí; etc.), el relat parla d’un segon grup de figurants igualment importants.
L’integraven els vianants que es van trobar exercint d’espectadors de l’escena i, acatant l’excepcionalitat del moment (desertant per tant del ritme pautat i pactat amb la rutina), van abraonar-se cap al flux d’aquell cabal emocional.
Es veu que allí molta gent plorava, segons expliquen les cròniques. I segurament no n’hi havia per menys.

Que magnífic... Si com a notícia significa ja una espurna d’ignició enmig de la fosca nit de la uniformitat, imaginin-se que devia representar topar-se en la vida real amb un moment tan excepcional, tan inesperat... i tan íntim però alhora tan generalitzable com un dels instants cabdals en la existència d’una persona!

Realment, es percep talment com un conte de Nadal just abans de Nadal.

I és d’agrair. Perquè precisament ara que comença a funcionar la maquinària més econòmica i consumista de les Festes (als carrers s’encenen els llums que recorden que s’inicia el canvi d’hàbits d’aquesta temporada, la publicitat ens amenaça d’excloure’ns de l’esperit del desembre si no fem a cadascú els regals oportuns, l’esperança es disfressa d’una simple butlleta de loteria, la tradició es construeix a sobre de les bigues d’uns valors materials que semblen més fàcilment adquiribles que els valors morals, etcètera etcètera etcètera), sovint es troba a faltar que el vertader estat d’excepció del Nadal expandeixi les seves dates.
D’aquí uns dies ens prendrem una petita treva. Serem millors persones, ens deixarem contagiar per la innocent il·lusió dels vailets, i fins i tot aconseguirem aparcar una mica les cabòries del dia a dia. Per què no estirar per davant i per darrere la manta d’aquesta màgia i que tapi amb la seva escalfor més dies de l’any?

No tots els contes de Nadal que passin just abans de Nadal seran tan noticiables com un naixement enmig de la Plaça Borràs, però estic convençut que amb una mica d’imaginació tots podríem trobar les excepcionalitats que guarnissin intensament i emocional els pròxims dies.
Feliç abans-de-Nadal!

21 de nov. 2014

L'àrea fosca


La setmana passada tingué lloc un nou punt d’inflexió en la cursa per la conquesta de l’espai (o com a mínim del coneixement sobre allò que hi ha allà fora).

I és que el mòdul de descens robòtic Philae, que viatjava sobre la sonda orbital Rosetta des de feia deu anys, va aterrar per fi sobre el cometa 67P Txuriumov-Guerassimenko.

Per això s’ha d’entendre l’alegria aparent de l’Agència Espacial Europea (ESA), la gestora de la missió.
És el primer cop que l’home té l’oportunitat d’arribar a un cometa. I hi ha l’esperança que l’anàlisi d’aquestes immenses boles fetes de roca, gel i pols pugui proporcionar valuoses informacions sobre l’origen de la vida.
I és que aquests viatgers galàctics solitaris són residus de la nebulosa primitiva, resultat de la formació del sistema solar fa 45.000 milions d’anys. Més concretament, s’escollí aquest cometa 67P perquè encara no ha passat mai pel Sol, on aquests elements pateixen canvis; i, per tant, es tracta d’un cos intacte.

La pega de l’assumpte ha estat que el descens era complicadíssim, i encara que s’ha aconseguit, ha tingut lloc en una zona no desitjada del cometa. Per ser més precisos, ha caigut en una àrea rocosa i fosca, on les bateries solars de l’aparell no aconsegueixen recarregar-se. Això ha provocat que l’artefacte s’hagi hagut de posar en mode repòs fins no se sap ben bé quan (si és que acaba despertant mai).

Des de l’Agència Espacial Europea continuen afirmant que la missió no es pot considerar d’altra forma que un èxit rotund. És evident que la informació que aconseguí enviar abans de quedar-se adormida pot ser molt profitosa; això no es pot negar.

Ara bé, aquí entrem en el terreny relliscós d’haver d’avaluar com de profitós pot arribar a ésser un “fracàs”.
I és que, probablement, si la sonda de la que parlem hagués estat de la NASA nord-americana, ningú hauria negat el mot “fracàs”; però tractant-se d’una empresa europea tothom evitarà la parauleta.

Això és així perquè ja fa anys que no només els melodrames hollywoodians es creuen la màxima que dels errors se n’aprèn, i molt. També els empresaris, els emprenedors, el sistema educatiu i la gent en general dels USA pensen que a l’interior d’una experiència, sigui quina sigui la naturalesa d’aquesta, hi ha una quantitat valuosíssima de suc.
I justament un dels mèrits de l’explorador serà saber exprimir aquest líquid per obtenir-ne totes les vitamines possibles. Per disposar de la màxima força quan hagi d’arribar el següent intent.

Pel contrari, a Europa covem la noció que un fracàs és quelcom radicalment dolent. Per això mirem d’ocultar-lo de totes totes.
I gràcies a això arriben inexorablement les sorres movedisses de les justificacions. Intentem fer bona l’acció que tot just hem acabat, costi el que costi.
I estructurem aquestes justificacions basant-nos en la impossibilitat total de l’empresa que havíem iniciat, en què hi ha hagut algú altre que ens ha posat traves (sigui aquest persona o l’atzar capriciós que conspira cofoi per bufar en contra nostre), o bé intentant convèncer els espectadors que el “final alternatiu” al qual hem arribat és millor que l’inicialment previst...

La diferència cabdal, en el meu punt de vista, per saber si aquestes justificacions són o no admissibles és a qui es dirigeixin: si pretenen convèncer a algú altre, poden arribar a autoritzar-se; però a partir del moment que ens les diem a nosaltres mateixos, correm el risc de no creure en res més que en l’alternativa, el segon plat... I deixar els somnis o els grans projectes totalment orfes, ben abandonats.

14 de nov. 2014

10N


Sembla que fos ahir que ens havien anunciat que el nou de novembre de 2014 tothom qui volgués podria opinar sobre el futur polític de Catalunya.
Però en realitat han passat des de llavors uns mesos plens d’una mica de tot.


I com en moltes altres coses, aquí hem de diferenciar entre el que ha ocorregut entre la classe política i el que ha esdevingut al carrer.
Entre els polítics, hi ha hagut missatges de justícia i la voluntat de proporcionar al poble un dret que segurament ja hauria d’haver caigut pel seu propi pes sense necessitat de donar-hi tantes voltes. És cert. Però també multitud de crits, dissonàncies, rancors, estirabots, indecisions, canvis d’opinió...; i, sobretot a mesura que s’acostava la data final, un ridícul majúscul del govern espanyol en emprar el poder judicial com a coartada pels dèficits democràtics que acumula. I, el que és pitjor, missatges que provaven de tensar les relacions entre veïns o atemorir basant-se en repercussions aïrades de la cita.
Mentre que entre la ciutadania en general les coses han estat molt diferents. Allà s’han obviat les “qüestions tècniques” que des d’altres estaments es donaven com a justificació pel sí o pel no, i el clam majoritari era el de la simple reclamació d’un dret; com aquella cosa que hauria d’ésser la més normal del món, encara que hi hagi qui ho pretengui emmascarar. Per tant, aquesta naturalitat no provoca enfrontaments ni nervis, simplement esperança i il·lusió.

Però, com deia, finalment el 9N ja ha passat. I pot considerar-se, pesi qui pesi, tot un èxit.
És cert que segurament no fou el 9N que molta gent hagués desitjat, descafeïnat per l’estaca de les imposicions dels de sempre, però tot i així serví perquè les catalanes i catalans poguéssim exercir la modesta voluntat de deixar-nos sentir de tant en tant. I, si pot ser, que això s’acabi convertint en quelcom rutinari, no extraordinari... i que algú ens escolti!

Aquest passat dilluns, però, fou deu de novembre (10N). El primer dels dies que han seguit i seguiran el 9N, i que han de donar-li continuïtat o bé la completa escissió amb tot allò que s’ha portat a la palestra fins a arribar a aquest jorn.
Portem molts mesos parlant a bastament del poder d’un dia concret. Però cal ser crítics i reconèixer que ningú ens ha dit quasi res d’allò que preveien que passaria a partir de l’endemà.

De primeres, fa tot l’efecte que res ha canviat.
Com les hores posteriors a una gran festa, contemplem l’espai remogut, amb gots, confeti i el sòl tot tacat de beguda vessada. També persones que es belluguen silencioses, mig embriagues encara de la disbauxa i la ressaca posterior. Per això no alcem gaire la veu, perquè sabem que el despertar darrere d’unes hores extraordinàries sempre costa i no volem fer venir mal de cap als altres.
Però irremeiablement acabarà arribant l’amargor colpidora d’un cafè ben carregat i, amb ella, el retorn a una rutina a la qual haurem d’enfilar-nos-hi al vol perquè mai fa parada per ningú.
I, sobretot, amb el pes afegit de saber que aquesta quotidianitat fa avui pujada i presenta unes enormes dificultats per al país en general però, sobretot, per a molta gent en particular.

Està iniciant-se l’hora dels balanços i, ja tot seguit, el moment de saber de forma decidida què hem de fer amb aquests resultats, amb aquestes xifres.
Els pròxims passos seran els que marcaran no només l’èxit o, al contrari, la intranscendència d’aquest 9N, sinó també conèixer si ens han fet perdre el temps a tots plegats o bé podem continuar mantenint la fe en què de tant en tant podem ser partícips d’algun canvi.

7 de nov. 2014

Objectius que domestiquen la bellesa


Fins al dia 8 de febrer de 2015 es pot contemplar al CaixaForum de Barcelona una interessant exposició titulada Génesis, del fotògraf brasiler Sebastião Salgado.


És, evidentment, una cita que els recomano. Però encara que no tinguin ocasió de fer una escapada fins a la Ciutat Comtal per presenciar-la in situ, com a mínim teclegin “Génesis Sebastião Salgado” a la caixeta d’aquest fantàstic invent que és el Google i deixin-se endur per la màgia d’unes imatges colpidorament tendres o dolçament aspres, d’una bellesa feréstega i quasi bé indomesticable si no és per objectius privilegiats com el de l’autor que ens ocupa.

Amb les exposicions de fotografia, com passa amb l’art en general, costa trobar una descripció íntegra i precisa mitjançant paraules d’allò que s’hi veurà. Certament hi ha molta gent que s’hi arrisca, però fins que els propis ulls han reposat sobre l’obra es corre el risc que molts detalls d’importància es perdin pel camí. I és que la subjectivitat, el bagatge cultural o l’experiència pròpia, i la sensibilitat d’hom són una part fonamental del revelat d’una instantània per transformar-la en sentiment.

Tanmateix, per fer-los quatre cèntims sobre què és el que trobaran en aquesta exposició, em basaré en el seu fullet per dir-los que la mostra està concebuda com un al·legat mediambiental enfocat a la denúncia de tots aquells espais naturals únics que estem deixant desaparèixer (o que directament estem contribuint decisivament a aquesta extinció). I per activar aquesta consciència el que l’autor fa és precisament anar al cantó contrari per mostrar-nos paisatges, ecosistemes i comunitats humanes que han aconseguit mantenir-se intactes. Segurament amb la intenció que apreciem tot el que ens estem deixant perdre...

Veritablement, tenim un planeta que ens ofereix escenaris privilegiats, que serien l’immillorable colofó per emmarcar-hi aquelles vivències daurades que de tant en tant (sempre menys del que voldríem, però possiblement més sovint del que apreciem) travessen per la nostra existència i anomenem Felicitat. L’attrezzo d’aquesta obra que representem és digne de la millor de les funcions.
Això no obstant, malgrat la perfecció del que tenim a fora, és necessari saber-ho captar per portar-ho amb tota la frescor i l’encant a aquells ulls que la distància o les presses iracundes d’un temps que no se sap desaprofitat impedeixen fitar-ho en primera persona. I això requereix un do teixit com a mínim de tècnica i sensibilitat per dur-ho a terme.

Però n’hi ha prou amb aquests dos ingredients per aconseguir una gran representació en forma de fotografia?
Precisament una de les crítiques que des d’alguns sectors es fan al senyor Salgado és que afirmen que “col·loca” els seus models per obtenir una instantània captivadora i modelada al seu gust. Però, evidentment, ni als animals ni als paisatges que són part fonamental de la seva obra no els pot fer posar per la foto. Per tant, canviaria alguna cosa que indiqués a les persones que hi surten el lloc on posar-se per obtenir una bona composició?
Ara bé, el que indubtablement sí és un factor decisiu perquè el senyor Salgado (o qui sigui) obtingui una fotografia fantàstica és aquell toc de probabilitat (hi ha gent que l’anomenen atzar, i altres prefereixen dir que és quelcom provocat per l’esforç i la constància) d’estar en el lloc correcte en el moment oportú.

I és que al capdavall això és com la vida mateixa: podem condicionar, rebre l’ajuda o bé les traves de les persones del voltant; però si no ens agrada la foto que resultarà, només el fotògraf té el poder de canviar l’escenari o l’orientació, i esperar tot mirant cap al cantó on creu que poden passar les coses que vol que apareguin a la imatge de la seva història.