28 de març 2014

Celtic tiger


Fa ben poc, el passat dia 17 de març, es celebrà Sant Patrici. Per les nostres contrades, aquest fet passa bastant desapercebut (a no ser que coneguem algú que s’ho digui, fet no excessivament probable si mirem la incidència estadística d’aquest nom); però a Irlanda, d’on és patró, es fa una festassa.

En ocasió d’aquesta celebració, el Ministeri d’Afers Exteriors irlandès i el Fáilte Ireland –l’autoritat de promoció del turisme- prepararen una ambiciosa campanya publicitària per reafirmar la moral dels ciutadans d’aquest bell país.
Sota el hashtag #IrelandInspires es promogueren una sèrie d’actes i materials promocionals amb la intenció que les irlandeses i els irlandesos fossin conscients de tot el bo que la seva nació té per oferir-los a ells i al món.

El que aconseguí major popularitat fou un vídeo (que tenen adjunt) que, amb el marc incomparable de paisatges de la verda Irlanda i el seu folklore, llança missatges sobre les notables personalitats –i cognoms- que han donat al món, que han estat el primer país de l’Eurozona que ha sortit amb èxit d’un programa d’ajuda econòmica externa, sobre la bonança d’algunes de les seves manufactures i activitats econòmiques, que actualment estan creant 1.200 llocs de treball a la setmana, que són els més solidaris, sobre la música i la cultura que fan i ofereixen...
El missatge final ve a dir que cal que els ciutadans d’Irlanda estiguin orgullosos del seu país, que estan fent les coses bé!

El que m’ha cridat l’atenció sobre aquest assumpte no és pròpiament la campanya del govern local. Tot i que aquesta no és precisament innovadora, ja que com la majoria d’accions publicitàries d’aquest tipus apel·la constantment a una component sentimental per reforçar les dades que proposa, la considero correcta i adequada a allò que suposo que intenta.

Vertaderament, allò que va captar el meu interès en veure el vídeo fou que automàticament se’m disparà el pensament de fer un exercici comparatiu entre allò que havia fet Irlanda i el que passaria si per aquí provéssim de fer quelcom semblant.
El nostre país (cadascú que ompli “el nostre país” amb el mot que prengui sentit en el seu marc geogràfic o sentimental; aquest no és l’objectiu d’aquest escrit) seria capaç de motivar la seva gent amb una estratègia com la que reflecteixen els irlandesos?

Aquesta qüestió m’ha ressonat una bona estona, però he estat incapaç de donar-li resposta. El primer impuls ha estat el de contestar, senzillament i plana, “NO”; però he preferit mantenir la cautela i admetre tranquil·lament que el dubte a vegades també val com a resposta.

Irlanda supura en aquesta publicitat el missatge que són un país pobre que un dia va viure un somni fugaç, el del Celtic Tiger, del qual el despertaren de cop (els sona?); i ara el fet de tornar a saber-se pobres no ha de suposar pas un cop baix, ja que els resta l’orgull de la seva història i, a més, de pitjors s’han aixecat.
A l’illa maragda els van fallar les institucions, els bancs, una bombolla immobiliària dèspota, etc. (els torna a sonar?), però els queda la gent.

Per aquí, ja no estic en absolut convençut d’aquest extrem.
Catalunya està gatejant entre dos propòsits per saber el punt on algun dia potser podrà començar a aixecar-se, mentre que Espanya no fa cap intent sensat d'alçar el cap però acusa els altres d’empentar-la i impedir-li l’ascens.
I molts ciutadans senten que els noms d’aquests països són mots, simples mots, que identifiquen problemes, embarbussament i institucions que no els han ajudat mai ni hi ha visos que ho facin.

Tinc la impressió que si avui Catalunya o Espanya volguessin realitzar una campanya d’autoafirmació nacional necessitarien uns publicistes molt imaginatius, però podrien realitzar-la.
Ara bé, qualsevol intent de concretar una acció d’autoafirmació ciutadana trobaria encara molts menys motius on aferrar-se.
Aquí el dubte torna a acudir-se’m, de nou, com l’única possible resposta; i és que a hores d’ara és pràcticament el solitari argument que ens manté cohesionats com a població, potser.

21 de març 2014

Ulleres de colors


A hores d’ara, suposo que ja hauran sentit a parlar a bastament de la misteriosa desaparició del vol MH370 de Malaysia Airlines.
Per si de cas, els en faré un resum (com a mínim d’allò que ha passat fins a la data d’escriure aquest article; és possible que quan llegeixin això més coses hagin transcendit)...

Els fets són que el passat dia 8 de març aquest avió, un Boeing 777-200ER amb 12 membres de tripulació i 227 passatgers, va desaparèixer mentre feia la ruta de Kuala Lumpur a Beijing.
L’últim que se’n sabé fou gràcies a una comunicació que tingué lloc amb el control de trànsit aeri quan encara no feia ni una hora que l’aparell havia aixecat el vol. Des de llavors, el silenci més absolut.
Posteriorment, els investigadors establiren que el sistema automàtic de comunicacions de l’aeronau havia estat desconnectat d’una forma voluntària; tanmateix, els satèl·lits havien estat rebent senyals de l’avió quatre hores després que se’n perdés qualsevol notificació (gràcies als reports que els motors Rolls-Royce enviaven a la seu britànica d’aquesta companyia).
En el moment en què s’estan teclejant aquestes línies, hi ha més de vint-i-cinc països participant en la cerca, focalitzant-se sobretot en el corredor existent entre la zona fronterera entre Kazakhstan i Turkmenistan i el nord de Tailàndia (al nord), així com entre Indonèsia i l’Oceà Índic (a la part sud). Sense rastre.

A partir d’aquí començaren els comentaris i les parleries diverses.
La primera vegada que s’aixecà la llebre de l’alerta fou quan s’identificaren un parell de passatgers iranians que viatjaven amb passaports extraviats de la Unió Europea que les autoritats malàisies no havien detectat (tot i que, finalment, sembla que aquests passatgers no eren terroristes, sinó que cercaven asil polític).
Però en veure que aquest primer avís no havia donat resultat, es començaren a investigar la resta de passatgers i de tripulació (especialment el pilot i el copilot de l’aeronau). S’ha rumorejat des que els pilots poguessin ser fanàtics polítics suïcides fins a la hipòtesi d’un segrest.
De moment, però, tots els intents han resultat totalment infructuosos.

Els experts coincideixen que és un cas estranyíssim, ja que els avions estan constantment monitoritzats per sistemes redundants via satèl·lit. Fins als extrems que diuen que caldria remuntar-se als anys 1940s (en ple auge de la llegenda del “Triangle de les Bermudes”) per trobar casos semblants d’aparells “volatilitzats”.

Dins de l’evident desgràcia de l’esdeveniment (ha d’ésser colpidora l’experiència dels familiars dels desapareguts, que quasi bé amb total certesa els hauran perdut però, a més, no coneixen  ni on són els cadàvers), dóna peu a observar la capacitat que tenim els humans per posar en marxa la maquinària de les elucubracions quan quelcom tràgic passa.
Aquest cop han sortit a la llum tot tipus d’hipòtesis sobre allò que podria haver passat (massa condicionals); versions oficials, no-oficials i d’altres encara molt més enrevessades que esdevenen un guió escrit per veus dramàtiques que l’imaginari col·lectiu ha acabat comprant.

Tant de bo sabéssim extreure tants recursos de les coses positives.
Imaginin-se que aconseguíssim veure la felicitat de l’Altre i, a partir d’aquesta visió, posar en marxa l’engranatge per dur a la ment possibles motius pels quals aquella persona avui lluu un somriure tan radiant... i des del punt d’inici d’aquesta suposició decidir dur-ho nosaltres a la pràctica per demà sortir de casa també amb aquella feliç determinació.

Però a vegades sembla com si d’això no en fóssim capaços. Com si solament tinguéssim la imaginació receptiva als mals presagis, a les funestes expressions.
I és que fins i tot aquells que s’autoproclamen optimistes veuen flaquejar massa sovint els seus pilars.
Deu ser que els temps que corren desprenen una pols de carbó que ho acaba untant tot.
Però no menyspreem mai del tot el poder del cervell per posar ulleres de colors a una realitat monocromàtica!

14 de març 2014

Rauxa / Seny


Albert Costa, un investigador Icrea de la Universitat Pompeu Fabra, ha realitzat un estudi en què han participat més de 700 voluntaris (per tant, de certa envergadura) i que ha desprès uns resultats sorprenents.
Aquest treball, publicat a la revista científica Cognition, afirma que l’idioma amb el qual discutim sobre una decisió a prendre o en la qual se’ns planteja un problema tindrà una influència decisiva en el resultat final escollit.
Concretament, quan emprem una llengua estrangera actuem de manera més racional, mentre que quan ho fem amb l’idioma matern, passem a l’acció d’una forma més intuïtiva.

El que es pretenia fer era seguir una línia d’investigació oberta pel psicòleg i economista israelià de nacionalitat nord-americana Daniel Kahneman (Premi Nobel d’Economia l’any 2002), que demostrà que el cervell humà utilitza de forma complementària dues estratègies a l’hora de prendre decisions: l’anomenat Sistema 1 (actiu quan cal reaccionar amb celeritat; per exemple davant d’un perill –o en situacions més innòcues, val a dir-ho; per exemple quan realitzem un esport-) i el Sistema 2 (més lent i reflexiu, que arriba allà on no pot fer-ho el primer mecanisme).

Doncs com dèiem, els resultats de la investigació han desprès que el cervell no “mira” igual un mateix problema segons si l’articulem en la llengua materna o en una llengua estrangera. La informació és processada diferent i, conseqüentment al diferent camí pres, la conclusió pot ser ben diferent.
Això s’explica perquè el processament previ del llenguatge al qual ens obliga l’ús de la llengua estrangera fa que haguem de reflexionar amb lentitud (usant el Sistema 2), mentre que la familiaritat de la llengua materna –en el sentit que la tenim més per la mà i que, a més, ens hi uneix un vincle emocional- causa que ens disparem veloços cap a l’entrellat (a través del Sistema 1).

Per tant, en aquelles situacions que hi hagi el risc de reaccionar de manera excessivament impulsiva i de dir coses de les quals després ens puguem penedir, pot ser útil emprar un idioma estranger, ja que afavorirà l’accés a la racionalitat més sentida.

Ara, això sempre que ens interessi aquesta sensatesa. En d’altres ocasions més valdrà no analitzar tant. Per exemple, quan hi hagi per entremig qüestions purament emocionals (ens casem o no?), o bé quan una decisió tingui tantes variables en joc que esdevingui quasi bé impossible realitzar-ne una anàlisi assenyada (comprem aquesta casa? m’ho puc permetre? l’altra és millor? em concediran la hipoteca? i si me la quedo i després  m’acomiaden de la feina?).

En conclusió, que ara resulta que tant d’estar parlant tota la vida dels típics seny i rauxa catalans com quelcom una mica eteri, i ara es veu que això és demostrable i científicament visible mitjançant uns mecanismes cerebrals (la rauxa és molt similar al Sistema 1 i el seny, al Sistema 2). I a més no solament existeix a Catalunya, sinó que és un fet universal!

I a part, també constata una cosa que ja sabíem: que el vincle emocional amb la llengua materna ens fa sortir un comportament més impulsiu, espontani, afectiu...
Ara que per això no necessitàvem un experiment amb més de 700 voluntaris. En Wert ja ens ho demostra ell solet dia sí i dia també amb el seu assetjament lingüístic.

7 de març 2014

Traques


Ja fa massa dies que el món està amb la mirada girada, per desafortunats motius, cap a Ucraïna. Primerament per les revoltes populars contra la política del govern d’en Víktor Ianukóvitx; i ara per l’ofensiva del sector prorús del país, especialment a la península de Crimea, i l’amenaça d’en Putin ben expectant.

Del tema és curiós observar com s’ha anat estirant la corda. Partint d’un país que, com a mínim des de la distància geogràfica i informativa des de la qual la percebem, habitava una relativa normalitat, a esdevenir una contrada amb successius fronts oberts i a la riba d’un terror que adverteix d’enquistar-se.

Fets com aquest són els que condueixen a preguntar-nos quins són els mecanismes a través dels quals ha evolucionat l’afer: ha estat la cadena d’esdeveniments que ha anat creant nous interrogants que han provocat l’enfrontament? o bé que han entrat en escena els carronyaires de torn per aprofitar l’agitació de cara a uns seus propòsits que romanien latents?

Malauradament, aquests dos detonadors són universals, i els podem trobar esperant-nos d’amagatotis a la canonada de qualsevol aspecte de la nostra vida. Des dels elevats temes d’estat fins a les relacions humanes més pròximes i quotidianes.

En primer lloc, respecte la rua indeterminada de conseqüències que pot assolir un fet concret, sobretot remarcar que és vital detectar-ho a temps.
Hi ha episodis que són com una traca de coets: abans d’iniciar la ignició és imprescindible saber la càrrega explosiva que contenen, la pólvora que hi havia prèviament a l’ambient i cap on va el fil que lliga els diferents petards. Així sempre es podrà tallar la connexió quan no desitgem que vagi a més, o bé percebem que el que per a nosaltres és positiu pugui afectar o molestar a d’altres.
Però no tot és tan fàcil. A vegades no som conscients de com una acció nostra, o una paraula que deixem anar, acabarà ressonant a la paret de l’Altre. I allò que s’ha dit sense pensar en futures conseqüències, sense malícia o sense notar que aquell moviment de mà podia esdevenir carícia o bufetada, esdevé una arma que va de ple a la diana de l’altra persona.

Pel que fa a l’altre argument, aquell que diu que existeixen aprofitats que esperen l’excusa d’un esdeveniment que causi certa crispació per acabar d’incendiar-ho tot afegint-hi benzina, ja és més incontrolable.
Aquella àmplia majoria que mai no ho faríem, no podem fer res més que sorprendre’ns davant de la diversitat humana, per dir-ho finament. Som conscients que hi ha gent per a tot; fins i tot aquells que no dubten a l’hora de treure urpes i dents quan veuen l’anyell ferit o engresquen una baralla aliena talment com ho faria aquell marrec inconscient que a l’hora del pati xiuxiuejava “uala, què ha dit!” a l’orella d’un dels que s’enfrontava a un altre.
Més o menys això és el que està fent Rússia a Crimea: aprofita la “moguda” per promoure que la gent que els és afí doni en part la cara per ells i mirar de recuperar així un territori que veuen com un saborós pastís.

La pena és que cap d’aquests dos arguments té tant de pes (o hauria de tenir tant de pes) com les greus repercussions de gent d’una mateixa zona enfrontant-se les unes amb les altres.
Res mereix tant la pena (ni banderes, ni religions, ni races... RES) com per provocar una lluita incivilitzada i alienant entre persones veïnes.