28 de maig 2010

Bar

Molta gent s’hi passava més temps de l’habitual. Segurament massa temps.
Aquest canvi ja feia uns quants mesos llargs que havia començat, i no semblava pas tenir aturador.

Des de la seva taula estant foragitaven les hores amb el ventall de la divagació arribant a uns extrems fenomenals.
Devia ésser que la desesperança començava a agafar, tot i la sal que l’expectativa provava d’escampar-la.

I ella s’ho mirava des de darrere de la barra d’aquell bar. Ja feia cinc anys que hi treballava, però mai havia notat a l’ambient un neguit semblant, un estat d’excepció que esquinçava l’ambient amb rialles nervioses i sospirs.

Tot i que la seva era una feina molt rutinària (copes, coles, fum, tapes i dits aixecats), s’hi conformava (a vegades admetia que fins i tot li agradava) pel contacte humà que permetia.
Cada client era un món, i aquest àmbit se li desplegava obertament en les converses que s’expandien durant hores i hores entre aquelles parets.

Quan la gent entrava en un local com aquell no solament hi cercava beguda o alguna cosa per picar. També perseguien compartir, així en general, i l’estona d’esbarjo que els havia de permetre desempallegar-se de l’a vegades carregosa rutina.
Alguns buscaven companyia per explicar-los la vida i les cabòries que els turmentaven; altres, esperaven històries, futbol i entreteniment; i la majoria es conformaven en asseure’s i presenciar l’espectacle de la gent al seu voltant, giravoltant al ritme d’una cullereta del cafè que desfeia alhora sucre i temps.

I sí, quan a ella li pesava la inèrcia de la intranscendència d’aquell treball, es posava a pensar en alguna cosa que pogués fer-lo més suportable, quelcom que l’amanís i el salpebrés.
Se li va acudir, per exemple, que totes i cadascuna d’aquelles persones que diàriament transitaven per la porta d’entrada en ambdues direccions eren vistes per costum simplement com a això, com a passatgers, com a passavolants.
Però, en realitat, cadascun d’aquells individus, aquells episodis aïllats, eren els portadors d’una existència única, indescriptible i meravellosa, al nivell de moltes de les novel·les que s’hauran escrit i que veritablement deurien merèixer ésser conegudes.

El mateix passa en qualsevol dels carrers de totes les ciutats del món: gent creuant-se contínuament amb persones amb qui potser mai més es tornaran a topar, i no pensem en totes les oportunitats per segon que estem perdent de conèixer l’altre; simplement fluïm, immersos com estem en els propis maldecaps i en els nostres egoismes que dibuixem excusables.

Però en els cent metres quadrats d’aquell petit bar les excuses topaven les unes amb les altres i acabaven per destruir-se mútuament.
Per això ella es proposà no contribuir a crear-ne de noves i decidí fer una passa endavant per conèixer alguna de les realitats que de ben segur entrarien avui al local cercant qui les escoltés.
A partir d’aquell dia, procuraria com a mínim ajudar a algú cada dia. Amb això podria créixer, ho sabia.
Ho sabia i ho faria.

21 de maig 2010

El vigilant

Què ho farà que perquè esdevinguem més responsables ens han d’estar vigilant constantment? Com pot ser que no hi hagi manera que els anys ens curin la rebequeria infantil?

La setmana passada vam haver d’assistir impassibles a la presentació de les polèmiques mesures d’estalvi del govern espanyol.
Sense entrar en el terreny de la valoració econòmico-política-social (aquí sol ja hi ha quatre o cinc articles que em guardaré a la màniga per si de cas), el que s’ha destacat des d’alguns àmbits és el fet que en Zapatero i companyia han necessitat que els piquessin el crostó des de fora per representar el seu paper de l’auca.
Fins que l’amic Obama i les altes instàncies del Banc Europeu no van aixecar el que s’entreveia com un ultimàtum, l’actuació dels nostres representants es desenvolupava entre el passotisme i una matisació del problema real que quasi bé vorejava la cega negació.

Que uns governants que han d’exercir un tipus tal de representació actuïn d’aquesta manera no té excusa, sembla obvi; ara bé, i els mortals “normals i corrents”? nosaltres ens ho hauríem de poder permetre?

Certament, molta gent (segurament massa) són uns experts en l’art de desentendre’s de les coses. Tendim a acceptar les obligacions d’una forma molt més convençuda quan ens penja del clatell una mirada vigilant.
Per posar un exemple, gairebé tots conduïm amb més cura quan ens ve darrere una patrulla dels Mossos. I això no vol dir que normalment ho fem malament o d’una forma irresponsable, però sí que hi posem un major èmfasi.

Una altra cosa que té una gran influència és si l’activitat sobre la qual hem de dipositar la nostra garantia és realitzada d’una forma individual o bé col·lectivament.
I és que el benestar propi (o familiar) sovint és suficient motivació per actuar d’una manera ferma i decidida. Així, qui més o qui menys té la casa neta, ja que l’escombra perquè és conscient que s’hi juga el benestar i la higiene que suposarà les bones condicions de salut per als fills.
Però, en canvi, en els nostres llocs de treball no sempre tenim aquest sentit comú. A vegades deixem d’ordenar perquè ja ho farà “el que ve darrere meu” o no tenim cura del material laboral a emprar.
Aquesta trista perspectiva ha causat que fins i tot el món empresarial s’hagi hagut d’inventar metodologies de gestió com l’anomenada 5S (conformant del Lean Management), que no fan res més que donar pautes perquè el treballador actuï a l’oficina amb la mateixa sensatesa que ho faria al rebedor de casa seva.

Tot i que les tendències actuals de gestió atorguen un pes majúscul a la noció de responsabilitat, aquest mot sembla no viure un moment de bonança fora dels ambients professionals.
I el que és pitjor: la joventut que puja està preocupada majoritàriament per temes fútils, sobreprotegida com està per nous termes (bullying, drets sexuals, llibertat per prescindir de l’opinió adulta als 16 anys, línia estreta entre càstig i maltractament, ...) que pot ésser necessari que existeixin, però als quals els adolescents s’aferren amb desmesura per foragitar qualsevol traça de responsabilitat.

La conseqüència són situacions tan paradoxals com que l’actual govern espanyol s’està gastant preuats recursos en ministeris d’Igualtat que pretenen alliçonar per tenir adolescents que creixin amb la impressió de tenir molts drets i poc deures; però llavors la Unió Europea els ha de cridar a ells (que ja no poden excusar-se darrere de la cuirassa de la inexperiència) l’atenció en temes econòmics d’extrema gravetat.
Dues maneres diferents però convergents d’atacar els principis d’una responsabilitat a hores d’ara en perill d’extinció.

14 de maig 2010

La caverna

Poc es devien imaginar els habitants de l’esplendorosa Grècia que el seu país, segles després, arrossegaria el deute (econòmic i de reputació) que avui està assolint.
Si Anaximandre, Heràclit, Parmènides, Anaxàgores, Sòcrates, Plató o Aristòtil aixequessin el cap, potser pretendrien reformular els seus postulats en un atac d’ansietat, víctimes de la “desacceleració” d’autoestima de l’actual país hel·lènic.

Parlant justament de Plató, aquest sostenia en la seva Teoria de les Idees que els objectes del món real no eren més que les ombres de les formes eternes o idees. Així, el veritable coneixement serà el que tractarà aquestes idees immutables, fora del nostre abast, mentre que la percepció de les ombres (o sigui, el món tal i com l’observem) consistiria en una simple i barroera opinió.
A aquestes alçades, segurament el guió es veuria sobtat per una foscor encara més acusada cobrint-ho tot: la del dubte infinit sobre les peculiars circumstàncies que envolten l’acció.

Per fer didàctica de la seva idea, Plató proposava el Mite de la Caverna.
Resumint, aquest descriu un grup de persones encadenades al fons d’una caverna, de cara a la paret. Des d’aquesta posició, tenen la visió limitada. Tant, que l’únic que la seva vista arriba a percebre són els reflexos sobre la paret de la caverna dels objectes i animals que passen per davant d’una foguera encesa que els queda a l’esquena.
Amb el temps, un dels personatges empresonats aconsegueix fugir i surt a la llum del dia. Quan aquest torna al forat fosc on resten els seus companys, els explica la nova realitat i que el que havien estat veient fins aquell moment no eren més que ombres, remors de les presències reals.

Amb aquest mite, el gran filòsof pretenia representar la dualitat realitat-percepció, veritat i aparences.
Una dualitat, per cert, que té molta consonància amb la situació actual, tant a Grècia com a molts altres llocs (principalment els països on, veient les decisions d’Atenes, comencem a posar les barbes en remull).

Des dels sectors polítics, d’influència econòmico-corporativa i d’altres centres de poder s’actua com si es pretengués tenir reclosos els ciutadans talment en una caverna mediàtica. Que únicament els arribi el que interessa en una versió més o menys unificada, aquells reflexos que despullin la mitja veritat d’interès públic (cosa que no deixa d’ésser una mitja mentida més).

I és que la crisi que ens ha esquinçat tantes il·lusions s’inicià com una conseqüència econòmica, però en aquests moments ja suposa molt més que això, és un punt d’inflexió davant de la monotonia d’injustícies i ineptituds que estàvem patint des de fa massa temps.
Per això la revolta violenta del poble grec o els cops de volant que s’estan donant a alguns altres països en què els ciutadans tenen l’ocasió de dir-hi la seva mitjançant uns comicis.

Ja estem farts de personatges que avui diguin blanc i demà negre; de gent que promet sense ànims de complir-ho o que s’excusen en una culpa que sempre serà dels altres; d’individus que “democràticament” difonen opcions A i B de referèndums que també tenen una opció C; de mandataris que volen tenir un control sobre fins i tot allò que sobrepassa el seu àmbit...

Actualment hi ha moltes persones que veuen en les busques del seu rellotge que és l’hora de sortir de la cova.
En un primer moment sentirem arran de pell les inclemències del temps, la pluja i el vent. Però com que s’ha comprovat que des del resguard de la caverna els missatgers ens esbiaixen el missatge i no ens donen marge per ambicionar futurs diferents, no tenim altre remei.

La inclemència suposarà un esforç; alhora, però, les respostes, la certesa i la primera persona que poden esdevenir consol.

7 de maig 2010

El teatret del temps

Televisió de Catalunya va dedicar la setmana passada a la gestió del temps. I és que aquest tema és un dels que ens turmenta quotidianament, però ho fa d’una forma anònima, callada, discreta.

Moltes vegades no som conscients de la problemàtica, malgrat que sovint reconeixem patir-la. Gairebé tothom ha sabut en algun moment o altre que el que li falten són hores, però potser és justament per no gastar-ne més que quasi mai pensem en la forma de solucionar-ho, de tallar d’arrel l’embolic.
I és que la noció de gestionar els nostres horaris és percebuda encara com quelcom frívol, innecessari; com una d’aquelles propostes de l’àmbit marginat de l’autoajuda a què tan sols s’han d’acollir els que realment no es vegin en cor de superar-ho de cap altra forma.

En realitat, però, això tan pretensiós de “gestionar el temps” no es tracta de gran cosa més que fer el que hem estat fent sempre, però amb una consciència plena d’estar-ho executant.
Si de cas, l’única diferència és que prenguem més cura en la planificació, realitzant si cal taules horàries per escrit o meditant amb certa profunditat els pros i contres de gastar temps fent algunes accions que a vegades duem a terme simplement per inèrcia.
En definitiva, ésser coneixedors de l’immens valor que tenen cadascun dels instants d’aquesta vida, i apreciar-los!

Quan es fa la pregunta sobre què compraríem si tinguéssim ocasió de fer-ho, recurrentment surt com a resposta que adquiriríem temps.
Justament aquí deu raure la importància d’aquest ens: que no admet transaccions de cap mena, universal, igualitari i insubornable com és.

Estem condemnats a seguir la batuta de les hores, compassant el nostre ritme de vida a l’estrofa de la seva tornada.
Irremeiablement, acabarà arribant en algun moment o altre l’allegro de la pressa, arremolinant les nostres accions al voltant de la giravolta asfixiant de la tardança.
Tots dalt de l’escenari del mateix teatret.

En el dia a dia intentem encabir-hi un munt d’activitats, conseqüència natural de l’acceleració imposada per la societat.
Però, per l’altre cantó, provem de rebaixar les exigències temporals o bé aplaçar-les, ja sigui mitjançant la delegació d’algunes de les tasques que hauríem de realitzar personalment o havent de fer ús de l’eina de la priorització.

Avui deixem els nostres infants en guarderies, recorrem a familiars que facin de mainaderes i contractem mans que supleixin les nostres.
Tot i això, estem a la feina durant un grapat d’hores (sovint a mig gas), amb un sistema laboral que prima la quantitat a la qualitat, i una conciliació laboral-familiar que brilla encara per la seva absència.

Potser ja seria l’hora de canviar el sistema. Els empresaris haurien de mostrar-se oberts a la possibilitat d’atorgar-nos més llibertat horària; però nosaltres, al nostre torn, hauríem d’estar disposats a canviar el xip i a rendir contínuament, no pas limitar-nos simplement a justificar la presència.