Molta gent s’hi passava més temps de l’habitual. Segurament massa temps.
Aquest canvi ja feia uns quants mesos llargs que havia començat, i no semblava pas tenir aturador.
Des de la seva taula estant foragitaven les hores amb el ventall de la divagació arribant a uns extrems fenomenals.
Devia ésser que la desesperança començava a agafar, tot i la sal que l’expectativa provava d’escampar-la.
I ella s’ho mirava des de darrere de la barra d’aquell bar. Ja feia cinc anys que hi treballava, però mai havia notat a l’ambient un neguit semblant, un estat d’excepció que esquinçava l’ambient amb rialles nervioses i sospirs.
Tot i que la seva era una feina molt rutinària (copes, coles, fum, tapes i dits aixecats), s’hi conformava (a vegades admetia que fins i tot li agradava) pel contacte humà que permetia.
Cada client era un món, i aquest àmbit se li desplegava obertament en les converses que s’expandien durant hores i hores entre aquelles parets.
Quan la gent entrava en un local com aquell no solament hi cercava beguda o alguna cosa per picar. També perseguien compartir, així en general, i l’estona d’esbarjo que els havia de permetre desempallegar-se de l’a vegades carregosa rutina.
Alguns buscaven companyia per explicar-los la vida i les cabòries que els turmentaven; altres, esperaven històries, futbol i entreteniment; i la majoria es conformaven en asseure’s i presenciar l’espectacle de la gent al seu voltant, giravoltant al ritme d’una cullereta del cafè que desfeia alhora sucre i temps.
I sí, quan a ella li pesava la inèrcia de la intranscendència d’aquell treball, es posava a pensar en alguna cosa que pogués fer-lo més suportable, quelcom que l’amanís i el salpebrés.
Se li va acudir, per exemple, que totes i cadascuna d’aquelles persones que diàriament transitaven per la porta d’entrada en ambdues direccions eren vistes per costum simplement com a això, com a passatgers, com a passavolants.
Però, en realitat, cadascun d’aquells individus, aquells episodis aïllats, eren els portadors d’una existència única, indescriptible i meravellosa, al nivell de moltes de les novel·les que s’hauran escrit i que veritablement deurien merèixer ésser conegudes.
El mateix passa en qualsevol dels carrers de totes les ciutats del món: gent creuant-se contínuament amb persones amb qui potser mai més es tornaran a topar, i no pensem en totes les oportunitats per segon que estem perdent de conèixer l’altre; simplement fluïm, immersos com estem en els propis maldecaps i en els nostres egoismes que dibuixem excusables.
Però en els cent metres quadrats d’aquell petit bar les excuses topaven les unes amb les altres i acabaven per destruir-se mútuament.
Per això ella es proposà no contribuir a crear-ne de noves i decidí fer una passa endavant per conèixer alguna de les realitats que de ben segur entrarien avui al local cercant qui les escoltés.
A partir d’aquell dia, procuraria com a mínim ajudar a algú cada dia. Amb això podria créixer, ho sabia.
Ho sabia i ho faria.
Aquest canvi ja feia uns quants mesos llargs que havia començat, i no semblava pas tenir aturador.
Des de la seva taula estant foragitaven les hores amb el ventall de la divagació arribant a uns extrems fenomenals.
Devia ésser que la desesperança començava a agafar, tot i la sal que l’expectativa provava d’escampar-la.
I ella s’ho mirava des de darrere de la barra d’aquell bar. Ja feia cinc anys que hi treballava, però mai havia notat a l’ambient un neguit semblant, un estat d’excepció que esquinçava l’ambient amb rialles nervioses i sospirs.
Tot i que la seva era una feina molt rutinària (copes, coles, fum, tapes i dits aixecats), s’hi conformava (a vegades admetia que fins i tot li agradava) pel contacte humà que permetia.
Cada client era un món, i aquest àmbit se li desplegava obertament en les converses que s’expandien durant hores i hores entre aquelles parets.
Quan la gent entrava en un local com aquell no solament hi cercava beguda o alguna cosa per picar. També perseguien compartir, així en general, i l’estona d’esbarjo que els havia de permetre desempallegar-se de l’a vegades carregosa rutina.
Alguns buscaven companyia per explicar-los la vida i les cabòries que els turmentaven; altres, esperaven històries, futbol i entreteniment; i la majoria es conformaven en asseure’s i presenciar l’espectacle de la gent al seu voltant, giravoltant al ritme d’una cullereta del cafè que desfeia alhora sucre i temps.
I sí, quan a ella li pesava la inèrcia de la intranscendència d’aquell treball, es posava a pensar en alguna cosa que pogués fer-lo més suportable, quelcom que l’amanís i el salpebrés.
Se li va acudir, per exemple, que totes i cadascuna d’aquelles persones que diàriament transitaven per la porta d’entrada en ambdues direccions eren vistes per costum simplement com a això, com a passatgers, com a passavolants.
Però, en realitat, cadascun d’aquells individus, aquells episodis aïllats, eren els portadors d’una existència única, indescriptible i meravellosa, al nivell de moltes de les novel·les que s’hauran escrit i que veritablement deurien merèixer ésser conegudes.
El mateix passa en qualsevol dels carrers de totes les ciutats del món: gent creuant-se contínuament amb persones amb qui potser mai més es tornaran a topar, i no pensem en totes les oportunitats per segon que estem perdent de conèixer l’altre; simplement fluïm, immersos com estem en els propis maldecaps i en els nostres egoismes que dibuixem excusables.
Però en els cent metres quadrats d’aquell petit bar les excuses topaven les unes amb les altres i acabaven per destruir-se mútuament.
Per això ella es proposà no contribuir a crear-ne de noves i decidí fer una passa endavant per conèixer alguna de les realitats que de ben segur entrarien avui al local cercant qui les escoltés.
A partir d’aquell dia, procuraria com a mínim ajudar a algú cada dia. Amb això podria créixer, ho sabia.
Ho sabia i ho faria.