27 de jul. 2012

Il·lusos dins d'una crisi


La sort més segura és una persecució sense treva.
És cert que sense cap mena d’esforç a algú se li poden conjugar les circumstàncies oportunes, ara i aquí, necessàries per complir la seva voluntat d’una forma rutilant i sense espera.
Però això és l’excepció. I amb el treball que hi està posant la majoria de gent, seria injust que no fos l’excepció.

Però de la mateixa manera que és poc probable que una persona compleixi les seves metes per una simple i banal qüestió de sort, les coses dolentes semblen tenir millor ensinistrats els cops de fortuna.

Una bona finalitat requereix planificació, coherència, suor i la injecció de motivació o de decisió necessària per fer brotar efectivament el fet.
Tanmateix, els esdeveniments nocius fan l’efecte d’aparèixer del no-res. Paràsits de les males praxis, les distraccions, una imprudència, les confusions o la inevitable mala fe, troben el seu espai en els àmbits més diversos.
Amb ben poca cosa n’hi ha prou per tenir un accident, perdre una persona important, veure retornar un somni cap a la nit més infinita i més presó, presenciar com actes que s’esperaven quasi bé eterns resulten efímers o arribar a un clot capaç de fer malbé la direcció de qualsevol vehicle, per robust que aquest sigui.

I darrerament es fa aparent que aquesta mala sort està campant amb total llibertat. Tenim una economia desintegrant-se a marxes forçades i, el que és pitjor, arrossegant el poble cap a un declivi accelerat, una pèrdua alarmant del que anomenaven societat del benestar (que tot i que no era ben bé tal, ja era alguna cosa) i un panorama esbossant-se mitjançant el blanc i negre del dol més estricte.
És una deserció en tota regla. Els que, des del seu altell, podrien enfrontar-se amb les grans xifres tenen les mans lligades per la incompetència i un adoctrinament basat en una ideologia d’anada i tornada, de prometences incomplertes i de canvis d’humor i d’ètica preocupants. I entre la resta, les promeses d’aquesta terra s’estan esgotant i solament resta temor i un sòl àrid on no hi creix l’esperança.
Tot ve de cop.

Ara només faltava que els designis del foc s’encapritxessin d’aquesta alteració i volguessin participar-hi amb l’animació del seu guspireig, com ha passat a l’Alt Empordà.
Cada cop que percebem que el vas ja està ple, un nou raig hi és abocat. I les parets del got no paren de créixer, sense aturador per ser capaces de contenir el volum de tanta dissort.

Fins i tot les notícies que haurien d’ésser positives estan vinculades a la foscor i a la pesadesa d’aquest estat d’ànim.
L’altre dia mateix, es feia pública una estadística que deia que els divorcis durant l’any 2011 havien disminuït a Espanya fins a assolir els nivells de fa deu anys (una baixada del 2,3% respecte els valors de 2010).
Ara bé, tots els medis que donaven aquesta informació s’espavilaven a afegir que el motiu era clar: pagar advocats, despeses judicials i dos habitatges és car. Totalment inassumible, immersos en un estat com l’actual.

O sigui que si algú havia tingut la impressió que la gent tenia ara més paciència a l’hora de repensar-se el deixar de conviure amb la persona que un dia havia estimat (o estimava), que baixi del burro.
Aquesta crisi i els experts que l’analitzen eliminen qualsevol possibilitat que ens enganyem, il·lusos de nosaltres, amb notícies que no siguin funestes del tot.

20 de jul. 2012

Temps millors

Una d’aquelles coses que se senten a dir constantment és el lacònic “ja vindran temps millors...”.
Normalment, aquesta expressió està pronunciada amb bona fe, per animar algú que ens narra les seves desgràcies i mirar d’aconseguir que no s’estanqui en una pèrdua de fe provocada per la cruesa de la seva situació present.
Però a vegades aquestes quatre paraules poden esdevenir salvatges. Quan se sap que són una manera de conformar-se poc realista, amb una paret molt alta que distancia la seva teòrica de la pràctica.

Darrerament ho estem sentint molt. Els temps durs que transitem fan que l’espera sigui una pràctica corrent. Confiem que arribi una brisa que bufi en una direcció favorable o, si més no, que amaini aquesta llevantada que ens omple de sorra els ulls.
Així (en moments com els d’ara, enmig de la tempesta en aquest desert), qualsevol horitzó és impossible de distingir.

Per culpa de la coherència amb l’estat global deixem de realitzar moltes coses que desitjàvem fer; aparquem projectes, somnis, canvis i motius que per sí sols i per la intensitat amb la que els anhelem bé podrien valdre tota una vida.
Normalment, com dèiem, per culpa directa del context; però moltes vegades també aprofitem l’excusa de recolzar-nos en aquest per aplaçar fets que ja havíem d’haver fet. Necessito una variació en la meva existència, però ara no cal ni que m’ho plantegi perquè no em deixarien, pensem algun cop. I abandonem abans de l’intent. Sense ni tan sols provar-ho.

Quan s’acabarà aquest període de decadència i ens podrem permetre aixecar un xic el cap per reüllar el que ha de venir (i no poder trobar disculpes per mantenir la immobilitat)?
A hores d’ara fa de mal dir. Els factors (ja siguin polítics, mercats, bancs, constructores o serenos) fan l’aparença d’estar totalment girats i no tenir cap tipus de voluntat de virar la posició, ara com ara.
I nosaltres quedem a la seva esquena, havent de mantenir el pas feixuc i últimament fins i tot cap endarrere que ens marquen els que, pesi qui pesi, continuen tenint la paella pel mànec com han tingut sempre.

Per això no sembla que ens puguem permetre el luxe de mantenir-nos a l’expectativa. La cosa va per llarg.
D’aquí que darrerament es parli tant de la innovació i l’emprenedoria com a vies d’escapament de la maleïda crisi.

Innovació no és simplement inventar productes revolucionaris que mai ningú havia gosat imaginar, amb pressupostos molt elevats i mitjans dignes de la NASA. També és realitzar en un moment determinat el que la majoria no s’atreveix a fer, trobar una cosa aparentment prescindible i convertir-la en indispensable o bé canviar una mica el procediment per oferir un servei/producte diferent, a la mida d’aquella persona que potser estava cercant justament això.
Anàlogament, ésser emprenedor tampoc no és tenir un gran capital per invertir o una idea de negoci sinònim d’èxit segur. És tenir l’empenta necessària per començar la travessa sense témer la forta pendent amb què aquesta s‘inicia.

I tot això no només en l’àmbit dels negocis, sinó en el de la vida en general, a l’escala que vulguem.
En instants en què proven de minvar-nos i sembla que pretenguin allunyar les solucions de la riba del nostre ego, pintant-ho tot grandiloqüent i només resoluble a les mans dels poderosos, és més que mai l’hora que agafem el bou per les banyes. Ja n’hi ha prou d’esperes.
Segurament és cert que “ja vindran temps millors”. Però ningú ens tornarà els dies que passin mentre aquests no arriben.

13 de jul. 2012

Higgs


La setmana passada, científics del CERN (Centre Europeu d’Investigació Nuclear) van anunciar haver descobert en el seu col·lisionador de partícules proper a Ginebra una nova partícula subatòmica que per característiques podria correspondre al famós bosó de Higgs.

Per què tant de rebombori per tenir indicis d’haver trobat una cosa tan ínfimament microscòpica? Doncs perquè fa molts anys que es va darrere d’aquest descobriment; i això sense dubte suposaria una ruptura molt important (encara que seria una ruptura continuista) per a la ciència tal i com la coneixem.

La partícula de Higgs era la baula perduda que restava entre el bosc dels postulats del Model Estàndard de la Física de Partícules.
Fins ara, aquest Model permetia donar explicació a l’univers i la matèria d’una forma molt precisa; però mancava la peça del trencaclosques que expliqués l’evidència que les partícules tenen massa.
I aquesta component es pressuposava provisionalment (per poder continuar avançant amb el Model) d’una forma teòrica, sense poder-ho constatar realment. Fins ara, que l’invent de Higgs es pot haver vist per fi.

Com que la confirmació d’aquesta partícula permetria tancar en certa manera el cercle de la matèria, ajuntant-la a les descobertes anteriors hauríem de tenir una explicació raonada i completa de la formació de l’univers. Per això alguns periodistes van batejar el bosó de Higgs com a “partícula de Déu”.

Això no obstant, personalment no trobo adequat aquest sobrenom.

Primerament, perquè és un nom que pot ofendre a molta gent.
Sense caure en els excessos del Creacionisme (amb radicals adeptes a països com per exemple els Estats Units), que trepitja la ciència sense pietat per atorgar tot el mèrit a la divinitat, hem d’ésser conscients (creients i no creients) que la religió és molt important per a molta gent. Perviurà més enllà que intentem trobar un substitut raonat que respongui tots els “per què” que fins ara només se sabien contestar apel·lant amb la mirada en direcció cel amunt.
I és que la religió és una demanda de respostes i el resguard d’una certesa en un percentatge elevat; però també hi ha una bona part de filosofia, de protocol vital.

En segon lloc, perquè usant això de “partícula de Déu” és com passar l’última pàgina, donar-ho tot per fet, the end... La realitat, però, és que la ciència té molta feina encara per davant.
Per exemple, la Física no sap gairebé res de la conformació de la matèria negra (la dels famosos forats negres), que només intuïm gràcies a la interacció que té amb allò que sí que es pot veure i mesurar. També ens falta molt a conèixer sobre el Big Bang primari; de com s’originà tot plegat i del caldo de partícules enmig del no-res que causaren la deflagració de l’existència.

Per tot això i molt més requerirem encara durant una bona temporada considerables dosis de fe.
Fe en un ésser superior a nosaltres o fe en el treball d’una humanitat unida que, per molts interrogants que vagi eliminant, mai perdi la fam de descobertes.
Sigui quin sigui el cas (o ambdós), el que es desprèn és que mai avançarem si no és en comunitat.
Tots necessitem l’Altre que, com el bosó de Higgs, proporcioni massa a les nostres descobertes mitjançant el seu coneixement.

8 de jul. 2012

Opinadors


La setmana passada, em cridà profundament l’atenció la carta d’opinió que sota el títol “Limitat en intel·ligència” va publicar al setmanari El Vallenc l’amic Josep Maria Inglés.
En ella, explicava que algú l’havia criticat perquè escrivia regularment a aquest mitjà sense, segons aquest algú, tenir prou coneixements o estudis per fer-ho.

No puc estar-me’n de contestar.

Primerament, considero que el senyor Inglés no desmereix en absolut a cap de les altres persones que donem la nostra opinió en aquest mitjà. La seva és una explicació vertadera, motivada, afectiva, basada en l’experiència d’una persona coneguda i estimada en els amplis cercles vallencs i comarcals en què es mou.

L’escriptura és, molts cops, un percentatge determinat de tècnica i un altre percentatge d’emocions, de subjectivitat.
La primera part l’han de valorar els entesos (de debò) o bé el gust de cadascú per una forma determinada d’expressar-se.
La segona part, però, és tan sincera que no admet altre mèrit que aplaudir l’obertura de l’emissor. Les vivències escrites en primera persona són el millor reflex d’aquesta component. I d’això el senyor Inglés en fa ús perfectament.

I és que som molts els que n’estem fins més amunt d’especialistes “en general”. Gent que es creu en el dret de jutjar sobre qualsevol tema (ja sigui sobre la capacitat d’algú per escriure en un setmanari, sobre l’intel·lecte de l’altre, sobre qui ha d’ésser elevat en l’escala del mèrit social, sobre el zel de les formigues faraones o bé del tigre siberià, sobre política equatoriana o sobre enginyeria nuclear), per allunyats que n’estiguin de les bases reguladores.
Si ho fessin amb fonament, cap problema. Però es dediquen a emetre deliberadament crítiques de tot, ja sigui per desestabilitzar (en el grau que puguin) o bé simplement per alliberar la seva ràbia o les seves frustracions a través del dard de verí que escupen.
Habitualment, aquestes persones són les mateixes que, després de tirar la pedra, amaguen la mà o reüllen cap al costat. La culpa sempre serà de l’altre i l’autocrítica esdevindrà el camp minat pels artefactes que si detonessin podrien obligar-los a actuar. Res més lluny de la seva intenció.
Per això s’està millor a un marge, des de la barrera, a veure-les venir sense immiscir-se per res més que no sigui l’abocament a distància d’uns fems que no abonen pas.

Ja fa anys que corre un acudit gràfic en què es plasma l’estereotip espanyol d’organització del treball: consisteix en una persona que està amb la pala cavant i, envoltant-la, un coordinador, un director general, un gerent, dos enginyers, l’advocat, un encarregat de màrqueting i un cap de projecte que se la miren i dirigeixen.
Doncs com això, també és usual que en aquest país tinguem quinze individus (o més) que critiquen per cada un que actua.
Així és molt complicat aixecar una societat que se’n surti amb eficiència.

Per acabar, permetin-me dos modestos consells (de cara, això sempre).
Per als senyors i senyores que tenen el vici de xerrar amb malícia: abans d’alliberar acusacions sobreres o rumors (que són el contaminant més perillós que hi pot haver en un ambient), posin-se en el lloc de l’altre. Si pensen que farien quelcom millor, facin-ho; si creuen que l’altre és pitjor, il·luminin-lo amb el seu exemple.
I per a l’amic Josep Maria Inglés: continuï donant la seva opinió amable i entusiasta, al marge de comentaris forassenyats de personatges llestos en excés. I és que l’escriptor polonès Stanislaw Jerzy Lec ja deia que “la primera obligació de la intel·ligència és desconfiar d’ella mateixa”.