31 de gen. 2009

Somni americà


Des del dia vint de gener ja tenim instal·lat al despatx oval de la Casa Blanca el nou inquilí.

Durant la presa de possessió va ser realment emocionant l’espectacle de la gent.

En moments com aquest, amb el món submergit en una necessitat global, es requereixen il·lusions. Estímuls com els que ha provocat en l’ànim de la població l’enlairament d’Obama cap a l’Olimp del poder.
I que s’hagi complert d’una manera tan mediàtica el somni americà ens ha distret de crisis, hipoteques subprime i d’altres cabòries tan i tan familiars darrerament.

Segurament és una excusa que ens han ofert, una cortina de fum. Però en temps com els que vivim no ens podem permetre deixar passar ocasions.

Al capdavall, el somni americà no difereix gaire dels somnis que poden habitar les nits d’arreu del món. La diferència és que des d’aquest país ens han sabut vendre un conte que concorda molt bé amb l’esperit humà.
Com que estem obligats a pertànyer a un territori i a treballar (no tenim gaire opció), què millor que tenir la convicció que aquest lloc on vivim i aquesta feina que tenim ens poden catapultar a escalar posicions fins a ocupar el lloc que creiem què té línia directa amb la felicitat.

Tanmateix, l’hora de la veritat comença ara.
I les expectatives dipositades en el nou president ja des dels inicis de la precampanya fan, necessàriament, que la satisfacció tingui avui unes cotes pretensioses, ben complicades d’assolir.

Ara com ara, i sense pretendre menystenir les capacitats d’Obama, la disjuntiva seria sobre la forma d’actuar durant els primers dies del seu mandat.
Concretament, sobre si és totalment necessari o no anar per feina immediatament.

Sí, ja sé que el que proposo no difereix gaire d’ésser una estafa a tots els votants i a la població en general. Si han triat governants és precisament perquè aquests actuïn i no es quedin parats.
Ara, cal comptar que quan comencin les decisions sempre hi haurà alguna persona a qui aquestes no agradaran o es sentiran decebuts.
I això no justifica, ni molt menys, que es deixi d’actuar. Però és inevitable que quan es faci s’acabi amb la il·lusió d’algú… amb un pessic d’aquesta màgia que tant de bé està fent als americans i a la resta de planeta...

És un dels màxims compromisos a què ha d’arribar la classe política: conèixer on actuar, prioritzant i amb arguments sòlids; i que aquest projecte inclogui en el full de ruta la forma de dur-lo a terme. Les formes són vitals.

Acontentar a tothom és complicat, ja ho sabem. I quan els arguments emprats pels que executen no són suficientment sòlids o tenen llacunes evidents, el descontentament troba fonaments per a la desconfiança (dient això m’ha vingut al cap, no sé per què, el cognom Saura…).

Per tot això, ha estat molt important trobar un personatge com Barack Obama, amb una veu ferma i un discurs que traspuen confiança i seguretat, i amb un missatge implícit d’unió i de superació d’antics errors.

Ara que vénen els fets, tant de bo la música continuï sonant afinada per molt de temps, amortint els sorolls grollers a què la política ens ha anat acostumant fins ara.

23 de gen. 2009

Matusalem



Aquesta última setmana ha estat de gira per Catalunya el Dr. Aubrey de Grey, la cara visible de la Methuselah Foundation.
Aquesta entitat sosté que és possible incrementar els anys de la vida humana pel camí de la ciència. I, ja que s’hi posen, proposen que l’augment no sigui precisament discret, sinó que parlen que seria factible viure fins a mil anys.

Les pautes que marquen aquest exponencial canvi vénen descrites per uns simples set punts.

Segons ells, els danys cel·lulars i moleculars són quasi els únics responsables que el pas dels anys deixi una petjada dràstica en els nostres organismes. I dintre d’aquests, es consideren (els efectes primaris, els anomenen): la pèrdua de cèl·lules i l’atrofia de teixits, les mutacions nuclears –de les quals sols consideren importants les que provoquen càncer-, les mutacions de mitocòndria, les cèl·lules resistents a la mort, el teixit que s’enrigideix, els agregats extracel·lulars i, per últim, els agregats intracel·lulars.
Més enllà d’aquests conceptes, els efectes secundaris que provoquen l’envelliment, com les inflamacions o l’estrès oxidatiu, es poden obviar.

Per tant, “senzillament” atacant els set punts primaris es tallarien de soca-rel els efectes fisiològics que ens acosten a la mort (es considera que les principals causes de mortalitat, com són els càncers i els problemes cardiovasculars, tenen poca incidència en un cos “jove” o “no-envellit”).

La Methuselah Foundation assegura tenir ja, fins i tot, el pla de treball adequat per desenvolupar les diverses àrees (anomenat SENS, Strategies for Engineered Negligible Senescence), i anuncien que la utopia es podria fer realitat en uns deu anys.

L’aval científic per una banda va a favor de la idea, ja que les causes tenen un fonament correcte i no es pot negar la gran capacitat de síntesi que aquesta gent han tingut per vendre el somni.
Però per molt que es tingui un guió, el propi text sobrepassa el guionista i escriure un bon final amb l’alfabet de la ciència actual resulta avui per avui improbable.

Al capdavall, els objectius que han marcat el Dr. De Grey i els seus col·laboradors són els mateixos amb els que treballen d’una forma aïllada un percentatge altíssim dels científics que actualment es dediquen a la investigació. I per molt que es vagin obtenint resultats, cal ser prudent. El moment de combinar les tècniques ja llestes per afrontar un mateix objectiu no sembla immediat.

D’altra banda, si l’avenç fructifiqués les conseqüències serien tan irracionals que, per força, el debat moral s’hi hauria de posar per davant i aturar-li els peus; com a mínim provisionalment fins que les implicacions fossin contrastades.

Si aconseguíssim viure més anys, el planeta es veuria superpoblat i els recursos s’esgotarien a passes encara més forçades de les que observem ara.
A més, la transició entre generacions que caracteritza la manera que hem assumit de definir els avenços que la humanitat va bastint, es veuria esquinçada.
L’afany d’anar millorant les coses es podria veure afectat pel fet de la contínua reforma. Avui lluitem per deixar un món millor a les posteriors generacions, però si visquéssim mil anys segurament veuríem com anem deixant enrere transformacions que un dia havíem considerat cabdals i les cames de la motivació es podrien anar afeblint.

Per tot això, ara que, vés qui ho havia de dir, una estúpida guerra d’autobusos ha reobert un debat (més que un debat, El Debat) tan pretensiós com és el de l’existència de Déu, potser hem d’apuntar-nos de forma subjacent a una polèmica prèvia.

Alguns creients potser han de fer l’esforç de reescoltar el missatge de Déu. Que aquest no s’encalli en interpretacions personals de rígids preceptes i de vells textos.
Tant de bo la religió s’usi com una guia moral que no pretengui uniformitzar els individus ni servir d’excusa, sinó simplement donar-los una pauta sobre la qual escriure la pròpia història.

I pel que fa als ateus, que siguin capaços de trobar per la via de l’autoservei el mateix que els creients busquen en la religió.
Al capdavall, per qualsevol personalitat resulta imprescindible un barem que sustenti les decisions més compromeses que haurà d’afrontar.

L’únic que cal és el respecte necessari perquè tothom comprengui i respecti la decisió de l’altre.
Hi ha qui li agradarà comprar-se una casa feta i hi haurà qui preferirà fer-la créixer maó a maó. Cada opció té els seus pros i contres; i moltes respostes sols s’han d’escriure a l’interior de cadascú…

L’important, però, és que tots tinguem uns fonaments que ens sustentin i que ens permetin tenir una base estable per quan arribin preguntes complicades; per exemple, la de si ens interessa o no viure mil anys...

16 de gen. 2009

Excuses


Aquesta setmana han transcendit les brutals agressions que es van produir en un partit de futbol de tercera regional.

Els fets van passar en l’enfrontament (en principi havia d’ésser solament un encontre esportiu, però bé…) entre el Club Atlético Rosario Central de Catalunya (un equip format per jugadors de set nacionalitats diferents) i el Bada Bing (que presumptament integra Boixos Nois i exjugadors d’un equip que l’any 2006 ja va ser expulsat de la Federació Catalana de Futbol).

Per l’“especial configuració” d’ambdós equips es fàcil relacionar l’altercat amb un atac d’arrels xenòfobes.

I, arribats a aquest punt, per molt que el ser políticament correcte que tant s’estila no ho aconselli, de seguida et ve al cap en contemplar la situació la noció de l’excusa.
Uns individus que han estat expulsats del Camp Nou per comportament violents i que acostumen a portar amb ells, com és el cas, pals no participen; mai, en res, ni tan sols en competicions esportives.

Participar és un mot que no entra en el seu diccionari. La ràbia els fa obviar el trànsit. L’únic que els interessa és la seva particular victòria. Guanyar a una quimera fabricada per l’odi i que no és res més que l’eterna derrota d’ells mateixos i d’una societat que adoba comportaments tan mancats de lògica com aquests.

Lamentablement, aquestes excuses han pol·linitzat en el nostre món i són més que habituals.
Amaguem mitjançant un fet relativament corrent o acceptat socialment una segona intenció més obscura.
I no m’estic referint a les tapadores que ja vénen d’antic. Aquestes com a mínim estaven fetes amb la gràcia de saber que havien d’ocultar totalment el fet delictiu o si més no discutible.
Les excuses a les quals faig esment són aquelles que tothom veu perfectament a la seva rereguarda l’intenció que intenten tapar. Però ja ens hi hem acostumat, i aquest “mal costum” les ha fet gairebé totalment prescindibles, però resten vigents per una falsa moralitat.

Si uns que es vesteixen de futbolistes insulten des del primer minut de joc els rivals i vénen de casa “previnguts” amb objectes contundents, no tenen com a intenció primogènita jugar a futbol.
De la mateixa manera (en situacions menys greus, és clar) que moltes empreses fan obres de caritat per desgravar impostos o que els polítics que ens mereixem es disfressen de treballadors per al país per satisfer fams personals i lluites supèrflues…

Parlant d’excuses polítiques, menció especial per a l’estimada ministra Magdalena Álvarez.
Amb els problemes d’aquests dies a l’aeroport de Barajas ha tornat a donar mostres del seu do de delegar les responsabilitats a tercers (a posteriori, això sí…), tot demanant dimissions sempre alienes, i de la gràcia andalusa que té per presumir de ministeri a les inauguracions i alhora dir que ella només passava per allà quan es tracta de respondre d’algun dels seus evidents dèficits de professionalitat.

Però bé… les excuses serveixen també perquè els que som espectadors d’incapacitats com aquesta o de fets deplorables com els de violència xenòfoba puguem fer veure que ens han enganyat i continuar com si res; despreocupats i com si la cosa no anés amb nosaltres…

9 de gen. 2009

Després de la pausa...


Ara sí que comencem de debò l’any. Després de la pausa per la publicitat de les festes nadalenques, on tots plegats intentem vendre una mica millor la reputació humana fent-nos semblar una mica més bons, arriba l’inici real.

Per molt que ens vulguin vendre l’alleujament de les rebaixes, la pujada de gener no tindrà descans. Serà tempestuosa, amb cotes de salvatge inclinació i sense descans possible.
No és una amenaça. Ans el contrari: serà bo, amb tot el que ens ha vingut a sobre els darrers mesos, posar-nos de mans a l’obra.

Fins ara ha estat el torn dels plànings, dels plànols i de les propostes. Ara cal passar a ocupar-se, però, dels terminis, de les immediateses i de les prioritzacions.

Tots els temes que han quedat pendents del darrer any o que ja arrastrem en el peculiar històric han de trobar solució.

Què ha canviat respecte fa unes setmanes, quan el problema estava ja en un punt àlgid però en passàvem com si res?
Doncs el propòsit que la bonança del Nadal i el canvi de xifra en el calendari han gravat en les nostres consciències!

Vam decidir que seríem millors o que acabaríem donant el do de pit definitiu per solventar maldecaps i mancances.
I hem trobat en l’any 9 l’excusa definitiva per marcar una data límit que al final s’acabarà complint o no. Si cal, ja trobarem alguna excusa per justificar la manca de perspicàcia…

La llista d’assumptes que arrastrem és llarga i variada.
Des de recordatoris que s’hauran d’anar distribuint a través de tota l’agenda (o fins i tot d’any a any) per anar-se conformant engruna a engruna a llarg termini amb dedicació i tenacitat, fins a afers que l’eradicació sols depèn d’un instant saturat de decisió i empenta.

Quan i com tanquem temes és cosa nostra. Ara bé, cal prendre consciència de no agafar mals exemples.

Sobretot, tal i com pinten les coses, és aconsellable no emmirallar-se pel que fa a la resolució de conflictes en el que té tots els números de ser un dels temes a tancar de l’any: el malson inacabable d’Israel-Gaza.

Quan l’odi és una espessa nevada que tapa el verd d’un diàleg que no troba primavera, poca cosa hi ha a pelar.

També serà bo que deixem de banda les actituds que pregonen una voluntat de solució però només ho fan de paraula (vegi’s l’exemple dels ministres i consellers que actuen a la pantomima carregosa que han batejat Finançament).

Per molt que es digui, la voluntat no és el que compta.
I encara que potser és cert que qui fa el que pot no està obligat a més, amb un panorama com el que se’ns presenta no podem fer altra cosa que trobar solucions. I ja!

2 de gen. 2009

Manifestos estrangers


La setmana passada, el diari The New York Times ens va sorprendre (és un dir) amb un article que lloava la trajectòria esportiva del F. C. Barcelona i remarcava el canvi que hi havia hagut entre aquesta temporada i les anteriors.

Es pot ben dir que res de nou. Des de que ha començat la temporada futbolística que els diaris d’aquí (i els de Madrid, que això ja costa més…!) repeteixen el mateix; i no per això cada nou escrit es torna un esdeveniment.
Ara bé, quan es diu des de fora sembla que tot canviï…

I el clímax de l’episodi arriba quan, a la part final del reportatge, es fa una repassada a la història del club i s’apel·la al More than a club, a la representativitat catalana i al tret diferencial.
Ara sí, Laporta i els barcelonistes de pro a punt de la llàgrima…

Per un país tan mancat d’autoestima com aquest té un immens valor que els estrangers ens dediquin alguna lloança.

Podem buscar un paral·lelisme a aquesta situació a la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall!.
Posaria la mà al foc que la majoria de nosaltres la trobem extremament rància i representant d’un comportament acomplexat de tercer món.
Això no obstant, quan sentim de veus llunyanes que alguna cosa o algú amb la mínima referència catalana és bo en el seu àmbit, la nostra caiguda de baba no difereix gaire de la pandereta i pompa que retratava el film. Fins i tot en els moderns temps actuals.

Qualsevol eco que provingui de més enllà de les esquifides fronteres s’amplifica.

I això que no sempre aquests comentaris ens deixen del tot ben parats. Valgui com a exemple l’article (i posteriors reafirmacions per part de la mateixa publicació) del setmanari britànic The Economist.
Aquest, presentava (snif) als seus lectors la problemàtica (snif snif) que patia l’estat espanyol, on, segons ells, els separatistes (snif snif snif) catalans i bascos eren els portadors de tots els mals haguts i per haver, i els desestabilitzadors de la situació d’aquest racó d’Europa; i fins i tot s’arribava a acusar de cacic algun expresident català.

Però això, com en el cas de les alabances, també ha estat magnificat. Com si ens obstinéssim a haver de justificar una situació irreal que ningú deu conèixer com els que la vivim.


Ara que l’any s’acaba, és el moment de fer llistats. I aquí també hem de mirar si ens convé que ens els dictin o no des de fora.

Per una banda, hi haurà la llista de les coses que ens han passat durant aquests dotze mesos.
Segurament escrita a títol col·lectiu en paper de carbó, serà un conte fosc i tenyit de la crisi implacable que ens han (hem) buscat en molts àmbits (i també l’econòmic).

Redacció, però, que no podem permetre de cap de les maneres que teixeixin sense comptar amb nosaltres.
Ningú com la pròpia persona per conèixer els mil matisos que han sobrevolat cada paisatge i saber destil·lar la fel de les pròpies derrotes o la mel d’aquells benaurats petits instants de glòria.

Per un altre cantó, hi ha un segon manifest a posar sobre lletra. Es tracta del dels desitjos personals que clavem en la diana del 2009.
I aquest cop, tot i requerir igualment la cal·ligrafia de l’individu, segurament es bo que es basin amb una opinió estrangera que els doni un plus.

Si els nostres desitjos per a l’any pròxim són compartits per algú altre (o, millor encara, que s’entrellacin amb els d’algú altre), deu ser que tenen doble valor.

Restarà el desig que tinguem punteria i els encertem de ple en el blanc impol·lut que el calendari tot just avui comença a representar.
Feliç 2009.

PRESENTACIÓ

Benvinguts.


En aquest espai que ara comença hi trobareu un recull dels articles publicats al setmanari El Vallenc, editat per a la comarca de l'Alt Camp.



La intenció és que siguin petites dosis de reflexió a notícies que la societat que ens venen s'empassa sense assaborir-les o passar-les pel sedàs de la crítica.



També es pretén reconèixer aquells petits instants als quals no atorguem suficient mèrit... Reconstruir la felicitat a partir de somriures inesperats o gestos aïllats o assumir tristeses des de la fel d'aquelles coses a les quals no ens volem acostumar ni tenim per què.


A part d'aquests articles, hi cabrà el que vosaltres vulgueu amb els vostres comentaris o allò que el capritxós guionista dels esdeveniments porti amb el seu relat.


Moltes gràcies i, si us ve de gust, preneu-vos aquest Parèntesi que proposo.

Destil·lat que raja sols per qui sap que l'està catant... que parla de la vida des d'un marge del camí estant...