28 de juny 2013

Zona màgica


Si fem cas de la programació de les diferents cadenes de televisió, potser sí que alguna cosa està canviant.
Evidentment, continua l’activitat febril d’aquells espais basats en una “contracultura” que ben bé podria confondre’s amb l’“anticultura”. Sobretot a certs canals (per exemple a aquell National Geographic d’espècies irracionals que probablement troben quan pitgen el “5” del seu comandament). Però en general em fa l’efecte que, encara que sigui solament per quedar bé (i perquè ara toca, que dirien alguns), des de fa un temps es posa major èmfasi en un tipus determinat de contingut “blanc”.

És possible que la implantació a la graella d’aquest tipus de programes no hagi vingut dirigit per un convenciment ferm per part dels executius que ho han decidit. Però la societat està demanant un punt d’inflexió ferm i concís; que tots junts anem per fi a una per ajudar-nos i donar-nos suport.
Hem vist (i ara ja ho tenim completament gola avall) que els que ens pensàvem que ens havien de marcar la direcció han fet aigües per tot arreu. No ens en podem refiar. Per tant, no toca cap altra opció que arremangar-nos i, més que mai, facilitar que la unió faci la força.

Per això ara tenim diversos exemples de programes que, amb més o menys fortuna, proven d’incidir en aquest enfocament barreja de components social i d’automotivació.
Així, tenim des dels clàssics programes de reportatges que ens fan espectadors de les desigualtats més terribles de la societat; o emissions d’índole econòmica perquè entenguem aquest daltabaix que ni els experts entenen; o explicacions que miren d’explicar-nos el funcionament de les empreses (a veure si valorem la part de mèrit d’aquells empresaris que donen feina a altra gent, ara que per culpa d’uns quants estan quasi bé demonitzats); o formats que apliquen el coaching a diferents situacions o aptituds personals (joves conflictius, mentoring de negocis, concursos de cuina...) per mirar si podem aprofitar algun dels consells per dur-lo a terreny propi.

És necessari, tot això? El meu pensament és que sí. Ho crec rotundament.
Dit això, també és de justícia reconèixer que el medi televisiu no és el més adequat. L’idoni seria que cadascú anés a cercar l’ajuda/motivació en allò que millor li arribi (de forma personalitzada, amb la lectura, mitjançant l’escolta d’un bon ponent...). Però molta gent, en aquests temps de pressa i velocitat, necessita que les coses els les donin mastegades. I per a aquesta finalitat la immediatesa i vaporositat del medi televisiu resulta insubstituïble.

La crisi econòmica ha suposat una batzegada colossal en molts aspectes de la nostra civilització. No faig cap descobriment, dient això.
I hi ha qui s’ha quedat desubicat, en aquesta nova situació. O simplement qui ara sent d’una forma rutilant que res és per sempre i que cal exercitar la flexibilitat necessària per emmotllar-se als canvis que potser arribaran (o cridarem). O, fins i tot, aquell que se sap perfectament la teoria però li falta l’empenteta per dur a la pràctica l’acte de variació o d’emprendre la ruta imaginada.

Una teoria molt interessant parla que tots nosaltres habitem quotidianament el que s’anomena “zona de confort”: fem el que millor sabem fer o el que estem habituats a realitzar, estem a gust amb la gent coneguda i tractem de fer perenne allò que ens proporciona un mínim de seguretat econòmica-afectiva.
Això no obstant, potser un dia ens sentirem presos en aquest espai reduït de la “zona de confort”; o potser hi caurà un obstacle que la deixarà inoperativa. Per això és útil aprendre a expandir-la.
Evidentment, no serà fàcil. Requerirà anar explorant nous àmbits (el que s’anomena “zona d’aprenentatge”) i, fins i tot, segurament, fer un gran salt al buit (cap a la “zona de pànic”). Prendre grans decisions, llançar-se, atrevir-se... Però si superem aquests temors (i, evidentment, el treball que impliquen), arribarem a l’últim estatge, la “zona màgica”.

El recorregut és apassionant. Benvingut sigui, doncs, el mitjà que aconsegueixi motivar-nos, inspirar-nos o ventar-nos la curiositat necessària per iniciar-lo. Ja sigui un programa de televisió o qualsevol altre.

21 de juny 2013

Solitud interactiva


De nou han tornat els senyals d’aquest estiu que estem a punt d’encetar oficialment.
S’ha fet esperar, és cert; però més enllà de tendències, estudis i previsions, ja és aquí per imposar la seva llei de calitja i anticiclons per sobre de qualsevol altra imposició, més enllà de qualsevol reivindicació aliena.

Ja arriba, i ho fa carregat d’una maleta amb idèntic equipament que el de les darreres temporades. La seva és una moda sense tendències, variacions cromàtiques o canvis d’estil.
El primer que sortirà de l’embalum que tragina serà la contradicció que permanentment proposa: tot i que el seu clima és previsible, carregós, inexpressiu i avorrit, associem aquesta època amb la diversió i amb allò que és diferent.

Sense dubte, el que provoca aquesta especial consideració és que majoritàriament és durant aquests mesos que els que tenen la sort de tenir feina disposen de vacances per escapar-se’n.
I és que precisament aquest mot, vacances, és el primer que ens ve al cap quan provem de fer una pluja d’idees sobre motius que trenquen la monotonia. D’aquí que s’hagi erigit com a principal icona d’allò que esquinça pel mig pàgines d’agenda i qualsevol obligació.

A part d’aquest descans laboral, hi ha altres motius que contribueixen a la imatge de l’estiu com a escapatòria franca d’una existència repetitiva.
El bon temps, per exemple, afavoreix les nostres ganes de sortir a veure món (ja sigui a l’altra punta de planeta o al carrer del costat). Escapem de les quatre parets de la llar per viatjar i descobrir nous territoris i cultures, o ens apropem a les terrasses i jardins propers a redescobrir amics i coneguts que havíem deixat desemparats la resta d’any.
El sol és l’excusa immillorable que disfressarà l’ambient amb diferències i l’untarà amb el nèctar enganxós que ens atraurà irremeiablement i necessària.

Irrefrenablement ens aboquem a l’exterior, és cert. I ho fem tant per entrar a nous territoris com per sortir del paratge avorrit que ens cansa de tant habitar-lo.
Fins i tot la publicitat s’ha encarregat d’explotar aquesta veta, i ja fa uns quants anys que els anuncis que s’estrenen durant aquestes dates potencien la component lúdica de l’estiu, ensenyant les múltiples possibilitats d’obertura que platja, muntanya o un fred inexistent atorguen. Només cal deixar-se emportar.

Potser és a causa d’aquell misteriós efecte deformador que transforma en superlatius els fets del passat, però tinc la impressió que el rol que exerceix l’estiu en les nostres existències s’ha anat modificant amb el pas del temps.
Encara que la seva funció primogènita d’oxigen necessari per a afrontar la resta de curs resta inalterada, potser avui la seva expectativa està augmentada amb desmesura.
És possible que aquesta necessitat exagerada de quelcom que esmicoli la monotonia vingui condicionada per l’estil de vida que conduïm i alhora ens condueix.

Actualment estudiem, treballem o seguim amb major o menor èmfasi les obligacions que tenim. Com sempre. El que ha canviat són els moments d’oci.
No és cap secret que les relacions socials han realitzat un tomb de 360 graus. En bona part gràcies a les noves tecnologies, establim un contacte instantani però a distància amb les altres persones. Per tant, estarem físicament i mentalment més reclosos entre els marges estrictes d’allò peculiar i recent que podríem anomenar solitud interactiva.

Per això no ens resta altra cosa que esperar com aigua de maig (o de juny, en aquest cas) l’estiu que ens proporcioni l’excusa per desertar una mica de nosaltres mateixos i sortir de l’ou.

14 de juny 2013

Si ho hagués de sentir


Aquests últims dies ha pres un dels llocs de privilegi de les grans noticies l’afer del programa massiu d’espionatge de trucades i correus realitzat pel govern dels Estats Units.
El president Obama s’ha afanyat a aclarir que els ciutadans del seu país podien estar tranquils, ja que únicament s’havien estat espiant persones a l’exterior de les fronteres del seu país. Tot un detall.
Tot i així, la “recollida d’informació” que ha estat practicant la National Security Agency (NSA) a les nou companyies d’internet més grans del país (incloent-hi Microsoft, Apple, Facebook o Google), exposada a l’opinió pública per Edward Snowden, és quelcom extremadament delicat.

Amb la seva novel·la 1984, George Orwell va donar a llum un personatge enigmàtic i totalitari anomenat Gran Germà. Aquest, controlava a través de càmeres tots els moviments de la seva població (que pràcticament es poden considerar súbdits, en el punt en què els situa l’obra), i coaccionava les llibertats d’aquests ciutadans tot recordant-los constantment la frase “El Gran Germà us vigila”.

Amb els anys, aquest nom propi s’ha incorporat a l’imaginari col·lectiu per definir la vigilància extrema i deslleial que els estaments més poderosos realitzen sobre el poble pla.
Governs que amb històries laborals i dades fiscals ho saben tot de nosaltres, grans corporacions que rastregen les cerques telemàtiques per venir-nos a oferir per casualitat allò que serà del nostre interès, targetes de crèdit espietes que conten als bancs el trànsit dels nostres bitllets... Tant se val el medi, el que compta de debò és alçar-se amb la vareta de comandament de la dictadura de la informació que s’ha convertit en l’escenari de joc.
En tenim un darrer exemple amb el que s’està descobrint als Estats Units. Imaginin-se però, per un moment, tot el que es deu escapar del nostre coneixement!

L’explicació ha estat que esperaven descobrir amb aquesta actuació possibles cèl·lules terroristes per poder evitar atemptats potencials. Per tant, és d’esperar que si han trobat algun text o algun context considerat inadequat en els missatges rastrejats, hagin pres mesures contra els emissors.
I és que ja sabem tots els inconvenients que pot provocar que la vista d’algú es faci seves unes línies que no li anaven destinades.

Tanmateix, llegint la notícia, m’ha vingut al cap la idea de les interessants possibilitats que obriria una hipotètica situació en què sabéssim que algú no autoritzat que es creu ocult està llegint els nostres escrits, sempre que això no hagués de comportar represàlies.
En un context com aquest, seríem lliures per a dir el que directament, sense la transmissió de la mentida aparent, no ens atrevim a esbombar.

Imaginin-s’ho. Com de satisfactori seria explicar-li a un company de feina els fonaments d’un bon lideratge i les virtuts d’un bon ambient laboral (si sabéssim que el nostre cap ens està escoltant d’amagat); o explicar-li al ministre de torn aquelles mesures que els que no hi entenem proposem i el carrer en va ple, no fos el cas que les hagués obviat per simples (si fóssim conscients que aquest ministre ens espia); o narrar-li al nostre millor amic tot l’amor dissimulat que mantenim no-compartit, i aquest clam intern ens eixorda el cor i, el que és pitjor, ens crema l’expectativa (si Ella ho pogués sentir... Ai, si Ella ho pogués sentir!); o comentar com qui no vol la cosa que és lamentable cometre il·legalitats contra els ciutadans que t’han votat, però encara és més roí realitzar-les contra aquells d’uns països que no n’han tingut oportunitat (si ho hagués d’espiar algú dels serveis secrets nord-americans)...

Ara que això últim, vist el que hem vist, és ben possible i encara m’arribaran les conseqüències. Serà millor que ho deixem així!

7 de juny 2013

Titulars a peu de pàgina


Fins que la realitat arriba a la nostra percepció, travessa per nombrosos filtres, sedassos que atorguen a allò que ens atrapa un gust modificat.

El primer pas és que la informació ens arribi. És evident, però a vegades ni les coses més manifestes són sempre valorades com a tal.
I és que en algunes ocasions el fet que sapiguem una notícia dependrà que aquesta hagi estat considerada per algun medi de comunicació com a digne d’ésser conegut.

Aquesta deliberació que sembla un detall sense més, pren una consideració transcendental davant d’algunes circumstàncies.

Per exemple, ja en alguna anterior ocasió m’he queixat en aquest mateix espai que no tot l’àmbit geogràfic està igualment cobert per premsa i mitjans audiovisuals. El que passa a Gurb no té la mateixa repercussió que el que passa a Barcelona (d’aquí la importància dels medis locals).

Això si parlem en un àmbit “microgeogràfic”. Si ho expandim cap a la “macrogeografia”, també trobaríem que l’atenció no és la mateixa sigui quina sigui la zona del planeta en què es localitza l’acció: dos morts a causa d’un atemptat ocorregut a Estats Units tenen una cobertura que res té a veure amb la de dos-cents assassinats per culpa d’un bombardeig a l’Afganistan.
Però ja hauríem d’estar acostumats que el passaport d’una persona faci cotitzar la seva ànima a la borsa, fent-la digna d’una quantitat de plors variable davant de la pèrdua per part d’aquells que no la coneixien.

Si seguim avançant, sempre suposant que l’esdeveniment hagi aconseguit la meta de la nostra coneixença, en un altre estadi ens toparem amb el fet d’haver d’aportar inevitablement un component subjectiu a la informació.
I és que no tot ens toca de la mateixa manera, ni tots sabem jutjar del mateix mode la tangibilitat.

Evidentment, quan un episodi té una repercussió personal, que interactua amb les nostres circumstàncies o les d’algú que coneixem i/o ens importa, desprendrà una substància que inhibirà una part de racionalitat i ho conduirà tot més a l’extrem, intensificant la ira, la negació i l’exaltació.

Addicionalment, hi ha un factor de protecció que causa que veiem els mals dels altres (o les males notícies, i fins i tot els grans cops de sort...) com episodis integrants d’un guió literari, com quelcom projectat sobre una pantalla de cinema que ho reté fortament i mai permetrà que es barregi amb el nostre modus vivendi. És quan acut aquell lacònic “aquí aquestes coses no passen”.
Però i tant si passen, a vegades. Lamentablement i certa.

La setmana passada, per exemple, les notícies parlaven de Valls donant una notícia d’aquelles grandiloqüents i aterradores que mai voldríem sentir: la mort d’una persona a la nostra localitat presumptament assassinada d’una forma despietada.
Sempre ens fan mal, aquestes coses, però ens hem acostumat tant a sentir-les (com si acostumar fos un verb que es pogués conjugar en aquestes circumstàncies... però ho fem!) que un lleu aixecament de cap segella la nostra indignació. I un segon més tard ens n’hem pràcticament oblidat.
El gel de la desídia ja ha aconseguit una part del seu objectiu de convertir la selva en què les preocupacions podien travessar la humanitat de punta a punta (tot i que algun clar sempre hi ha hagut, naturalment) saltant de persona en persona en un vertader Pol que ens fa perdre el nord.

Per això, dintre de la desgràcia, quan ocorren a prop nostre episodis funestos ens permeten aquell exercici macabre però necessari de contemplar la resta de coses que passen en la seva justa mesura, tant immenses o completament innòcues.
Al capdavall, els fets que prenen realitat durant la vida i aquells als quals atorguem el mèrit d’ésser noticiables són els pilars que basteixen les persones que som i serem o la societat que entre tots estem engendrant.