Problemes invisibles

L’altre dia llegia al diari que l’Ajuntament de Sabadell vol que es retiri una de les estacions de vigilància i previsió de la contaminació atmosfèrica que hi ha al municipi. El motiu? Doncs que supera repetidament els límits legals d’immissió establerts de diòxid de nitrogen.

L’equip de govern ho justifica afirmant que la instal·lació està en una confluència de vies molt transitades, i que els seus resultats distorsionen la realitat de la contaminació a la ciutat, en absolut tan desproporcionada.

Naturalment, des del Departament de Territori i Sostenibilitat s’han fet de moment els sords a la retirada. També el regidor Carles Rossinyol, de CiU, ha declarat que apartar del servei l’estació seria “fer política d’estruç: amagar el problema”.

Recau sobre Sabadell el dubtós honor d’ésser, dades a la mà, la ciutat més contaminada de l’estat espanyol. I als seus governants no se’ls acut millor solució que eliminar les xifres que els ubiquen en tan compromesa tessitura. En comptes de cercar una solució i mirar d’atacar la pol·lució.

No els sona la rebequeria? No serà que ens estem malacostumant a fugir d’estudi i a no saber abraçar cap responsabilitat?

Malauradament, en massa àmbits estem assumint com quelcom normal aquest comportament d’espolsar-nos les puces. Tant, que ja ni resulta un greuge per al perpetrador, sinó una rutina sense més, autoritzada per omissió.

En l’àmbit de la gestió empresarial és un pas bàsic, crític, establir els indicadors que han de permetre realitzar el seguiment dels processos que conformen la realització d’un producte o servei.

Amb aquesta caracterització resultarà ben factible conèixer si millorem o empitjorem en qualsevol dels aspectes visualitzats (per exemple, comptant la proporció d’elements defectuosos detectats o de queixes rebudes), ésser partícips de la responsabilitat de la companyia vers el medi ambient (mesurant el consum de matèries primeres o d’energies) o a la seguretat dels treballadors (mantenint estadístiques d’accidentabilitat o de dies de baixa), posem per cas.

D’altra banda, una de les grans utilitats dels indicadors és que ens permetran dur al terreny de la realitat elements sovint eteris i inconcrets com són els objectius.

No n’hi ha prou de posar per escrit unes bones intencions; cal que, a part d’això, es treballi diàriament per avançar cap a la pretensió. I això implica necessàriament saber en cada moment en quin punt quedem del trajecte; conèixer com de lluny estem per accelerar, si cal, el ritme i arribar abans que s’esgoti el termini planificat.

En el cas de Sabadell que ens servia com a introducció, l’objectiu hauria d’ésser clar: disminuir la concentració d’elements contaminants.

I per acomplir-lo, és necessari refermar uns indicadors clars que compassin l’evolució. En l’exemple, sense dubte aquests hauran de ser precisament les mesures contínues de les concentracions dels diversos gasos contaminants. Per tant, a ningú hauria d’interessar tant que les lectures fossin nombroses, precises i en les màximes localitzacions possibles com al consistori sabadellenc. Però en comptes d’això pretenen eliminar aquella realitat que no els fa el pes.

I és que ja se sap que els problemes no ho són tant si la mirada es desvia i no els veu.

Com a mínim els polítics i la forma de treballar que massa gent té per aquestes contrades confirma que ho sabem.

Els objectius demanden uns responsables; però les responsabilitats pesen massa i ningú les vol.