30 de jul. 2010

Que hi ha algú?

Mirem a cantó i cantó… Que hi ha algú?
Però en moments com aquests és quan les respostes són esquives, i el silenci és a vegades quelcom més que un bon aliat. No obtindrem pas fàcilment resposta.

Estem en temps complicats. Hem quedat immersos en plena època de dubtes; de canvis que han vingut i d’altres que queden encara per arribar.
És ara quan ens convindria tastar l’empenta dels que quan les coses rodaven soles s’autoanomenaven líders. Però ara no hi són, emmudits per una incapacitat recentment apareguda o, potser, per la mateixa que havien vestit sempre i havia quedat dissimulada.

Cal un canvi dràstic. Això ho sap tothom i és profecia.
Durant els darrers anys l’economia mundial es limità a deixar-se endur pel tobogan d’una bonança construïda a partir d’un estat d’excepció. Ens havíem acostumat a viure amb unes comoditats i uns luxes inusuals, extraordinaris.
Això no obstant, el més dur no és adquirir alguna cosa (ja sigui quelcom material o un hàbit), sinó mantenir-la. I el sobrecost d’haver assimilat com a corrent un fet que era anormal, sumat al preu addicional d’haver de mantenir el nou ritme de vida, va posar el llistó molt alt. Excessivament alt.

Ara és l’hora de redreçar la situació. Costarà, tanmateix.
Dels nostres estimadíssims polítics i capdavanters per l’estil, ja hem vist que no ens en podem refiar gaire. Només estan interessats per la particular quota de poder i no escolten la veu del poble.
Per tant, les regnes hauran d’ésser preses inexorablement per tots nosaltres, pel públic d’entrada general. Si volem treballar ens haurem de buscar el propi treball...

I refer-nos d’aquesta emboscada del destí comportarà un canvi social, un gir de mentalitat.
Potser ha arribat el punt de trencament en què no podrem seguir arrecerats a la comoditat de l’anonimat, passant passivament les fulles d’un diari tot lamentant-nos de com de malament va tot el món sencer o que no hi surten impreses ni tan sols dignes ofertes de treball.
A partir d’ara és possible que només puguem confiar en nosaltres mateixos (no com a individualitats, sinó com a societat).

Aquest país (sigui quin sigui), fa massa que està aturat esperant les iniciatives de les multinacionals o dels grans empresaris. I amb la nova conjuntura mundial, possiblement un poble que el somni de la seva gent jove sigui esdevenir funcionaris, com és el cas, està oposicionant directament al fracàs.

Si no volem seguir el fil d’un sistema que no ens plau, podem estirar les idees i assumir el risc de l’emprenedoria.
Sense dubte aquest ha d’ésser el camí. Ara que no tenim més pisos a alçar i tampoc som líders ni extremadament competitius en res de res, no posseïm el que ens podria diferenciar o atorgar-nos un forat de mercat. Només queda un trajecte sencer per marcar; ple de possibilitats, probabilitats i temors.

És cert que el fet emprenedor està subjecte a una sèrie de requeriments. A vegades no solament n’hi ha prou amb una bona idea, sinó que també compten els mecanismes de mercat, la sort i, sobretot, conèixer molt bé el que cerca el possible comprador del bé/servei ofert.
Però és un univers obert. Des de la millora de productes ja existents a la creació de nous conceptes. I la inspiració ens ha d’arreplegar mentre estiguem treballant per obtenir fruits.

Hi ha mil exemples de gent que s’ha arriscat i ha obtingut recompensa.
Un és el de l’empresa Swatch, que en un moment que la competència japonesa li feia perdre mercat, va saber adaptar-se i assolir una clara innovació de producte (ús de materials barats que permetien múltiples formes i colors, reducció de components…), de procés (producció a gran escala), de màrqueting (producte fàcilment reconeixible, personalitzable, concebuts com un complement de moda més, amb una cadena de franquícies…) i com a organització (creació de centres de disseny i la instauració d’una cultura de millora contínua).
O l’exemple de la totpoderosa Apple: qui ens hauria dit fa uns anys que un ítem com l’”antic” iPod o el recent iPad serien objectes quotidians i imprescindibles per a tanta i tanta gent? Més que crear una joguina electrònica, han creat una necessitat que no existia pas abans.

L’horitzó és llunyà; i això és un impediment (hi ha moltes passes a recórrer), però també una oportunitat (en la distància hi caben tots els somnis).
I ara, qui és el pròxim que s’anima?

27 de jul. 2010

Gratis

Fa uns dies, a França, seguint el fil d’un petit incident de trànsit, es descobrí un cas que, si més no, ens hauria de cridar l’atenció a tots.
El passat abril, el senyor Lies Hebbadj convocà una roda de premsa per denunciar que la seva parella havia estat injustament multada per conduir amb el niqab posat. Quan la policia va decidir seguir el fil de la denúncia, descobrí que l’home en qüestió duia una quàdruple vida consentida, amb quatre famílies simultànies que, per més inri, gairebé convivien en quatre cases adossades, una al costat de l’altra.

Ara bé, la poligàmia no és el que hauria de fer-nos posar el crit el cel. Com a mínim des de l’instant que les autoritats es van assabentar que aquest home rebia mensualment en concepte d’ajudes familiars una autèntica fortuna de l’Estat francès (concretament, 175.000 euros en tres anys).

Amb l’actual crisi molts països han hagut de retallar en conceptes socials (per exemple, la tant comentada estisorada d’en Zapatero). I des d’aquella utopia que ens venien com a Estat del Benestar (terme només superat per l’encara més abstracta Aliança de Civilitzacions) és una vertadera llàstima haver de prescindir de privilegis per als menys afavorits (una nova denominació rebuscada!).
Però benvingut sigui el fet si ha de servir-nos de reflexió, per parar-nos a pensar un moment abans de reemprendre de nou el camí. L’error no és un mal, sinó una oportunitat de millora.

En els temps de “bonança” vam exercir de “nous rics”. Ens pensàvem que aquella situació irreal, inflada, de préstecs fàcils i de totxanes d’or, havia de durar per sempre més.
I els governs es van omplir d’aquest optimisme per mostrar l’ajuda social com un dret de qui la rebia, en comptes d’un deure del que la donava.
Amb això van començar els malentesos, la petició nerviosa i el fal·laç argument de si no em donen l’ajuda, hauré de robar.
Gent que tenia la solidaritat com a mode de supervivència, que ni tan sols li passava pel cap treballar perquè ja existia qui solucionava la vida seva i de la seva família.
I si no estaves d’acord amb alguns dels postulats radicals d’aquestes polítiques “neocomunistes” estaves condemnat a esdevenir un abominable i insolidari capitalista.

Si el món fos ideal, tot això estaria molt bé. Però recents estudis científics i circenses demostren que no ho és. Ni tan sols la seva òrbita gira amb la precisió integral que crèiem.
Quan les coses van mal dades, cal arribar a un compromís entre el luxe i una existència de mínims. I els espècimens paràsits que han sorgit i continuaran sorgint han fet fallar el sistema. Això és un fet i cal reflexionar-hi.

Ara, per solucionar-ho, no solament s’han hagut d’eliminar moltes d’aquestes prestacions, sinó que els nous afegitons monetaris (increments d’IVA, electricitat, etc.) faran que tots en paguem els plats trencats. I, per acabar-ho d’adobar, contínuament sorgeixen els rumors d’encara nous possibles inputs econòmics per a curar els errors de l’Administració (per exemple, el debat interminable del copagament sanitari).

Ajudar els demés i actuar conjuntament els uns amb els altres com la societat que som ha d’ésser indubtablement un dels pilars de la raça humana. Això és innegociable. Però sempre amb la responsabilitat per endavant, tant la pròpia com la responsabilitat compartida del Bé Comú.
Tanmateix, no hi ha d’haver res gratuït. Si no, no estem fent altra cosa que organitzar un decorat irreal que ofrenarà un instant d’alegria al desvalgut. Però serà fugaç. Quan la fira es desmunti quedarà el mateix paisatge erm i desolador d’abans.
Es tracta de donar una canya a qui ho necessiti; no pas un peix.

Tot val i tot costa. No seria de justícia que, en igualtat de context geogràfic i social, tinguessin exactament el mateix una persona que ha hagut de treballar de sol a sol tota la vida que una que no ha donat mai un sol cop; per molt que hagi estat partícip d’un estat que patrocina les desigualtats.

16 de jul. 2010

Anhels col·lectius

Tots tenim anhels. Alguns són perfectament confessables; altres, més que això, poden ésser considerats gairebé universals (tenir salut, una família feliç, comoditat econòmica...); i també n’hi ha que ens els hem de guardar sota clau i formen part de l’àmbit dels secrets, ja sigui perquè la rauxa supera la racionalitat que fa que ens n’avergonyim o perquè involucren altres persones.

En tots els casos, això no obstant, aquests afanys esdevindran diana, un punt en el camí que ens senyali cap on hem de dirigir-nos, l’objectiu final cap a on expressar els nostres esforços.
Quan els abastem, si és que ho acabem fent, justificarem moltes de les nostres accions mitjançant la recompensa de l’èxit.

Una altra de les classificacions en què podem subdividir, al seu torn, els somnis és en si són individuals (personals i intransferibles) o bé són col·lectius (els participants són un poble, un país o una agrupació de persones).

Precisament d’aquestes ambicions grupals n’hem tingut aquests últims dies dos exemples.
A pesar de la calor regnant, la gent ha sortit al carrer o s’ha reunit en locals públics per viure’ls.
Em refereixo al Mundial de futbol que diumenge passat s’acabà a Sud-àfrica i a la manifestació del dia 10 a Barcelona per contestar a l’absurditat de la relació actual entre Catalunya i Espanya.

I és que els somnis compartits tenen una particularitat excepcional. Si a nivell individual demanden el nostre esforç per poder-se complir, quan és el torn dels desitjos col·lectius les coses canvien enormement. Existeix un mecanisme original que els regula.
I els dos casos que hem esmentat anteriorment no fan res més que confirmar aquest extrem.

En l’exemple futbolístic, el paper dels aficionats de qualsevol selecció és totalment secundari, passiu (bàsicament, seure al sofà amb el got a la mà i cridar) ; però la motivació que hi posen i la il·lusió sumada de tota una considerable població els empeny fins a autoconvèncer-los que són el dotzè jugador.
És una forma bona com una altra de descarregar adrenalina, encara que la recompensa (en aquest cas, la copa del món) acabarà passant irremeiablement de llarg de les seves mans, hagin guanyat o hagin perdut, i s’hauran de conformar amb un estadi d’eufòria passatgera, amb data de caducitat.
Sense dubte, fins i tot el premi més elevat serà de consolació.

Pel que fa a la manifestació contra la decisió del Tribunal Constitucional espanyol que tingué lloc dissabte passat a Barcelona, es pot veure igualment (tot i que a alguns no els faci el pes) com una voluntat cooperativa. I com a tal, té un segell característic, per bé que amb un matís diferent que en el cas del futbol.
En aquest episodi, es fa patent la voluntat d’un poble de canviar les coses. I l’afer s’expressa d’una manera que, encara que podria ser indubtablement més productiva que la personalització/alienació en un equip esportiu (aquí no hi ha 11 actors principals i molts de secundaris, sinó que teòricament tots són protagonistes), tampoc no es pot considerar ben bé treballar d’una forma completa ni avançar amb pas ferm cap a l’objectiu proposat.
Dissabte la gent va dir-hi la seva, però els que els havien d’escoltar resulta que anaven encapçalant la marxa; i són els mateixos que ara es faran els indignats i demà negociaran a la baixa la part del pastís que la resta de catalans els haurem deixat en préstec.
Per això a data d’avui és un interrogant si el crit de la gent arribà correctament a destinació. Tant de bo tingui la transcendència que es mereix!

Per motius com aquests el món de les aspiracions col·lectives és tan complex.
Quan el desig es compleix no omple ni deixa un rastre personal, més enllà del record d’una situació segurament compartida; però quan no es compleix deixa una angúnia comparable a la de no haver aconseguit fer realitat un anhel personal.

A sobre, per acabar d’embolicar la troca, nosaltres, a més, continuarem de moment sense ni tan sols una selecció nacional per desfogar-nos.
I així, anant veient passar oportunitats...

9 de jul. 2010

Paraules sordes, orelles nècies

Per fi el Tribunal Constitucional es dignà a emetre la setmana passada la tan esperada (i desesperant) sentència sobre l’Estatut.
He dit sentència, però segurament en aquest cas el mot castellà fallo descriu millor i fa més justícia al que ha emès el tribunal en qüestió...

L’episodi ha estat un cúmul de despropòsits, ja des del seu origen fins a l’estat de perplexitat actual: les ja habituals lluites de mandataris en un començament, promeses cíniques de falsos aliats de cella estirada després, la pau d’un acord desigual en el penúltim creuament de camí, un text validant-se en un referèndum de mínims, i tot plegat finalitzant quatre anys més tard en la vergonya de la qual som espectadors a data d’avui.

Mira que demanàvem poc! Però ni així han desaprofitat l’ocasió d’infligir-nos una nova humiliació, d’ensenyar-nos un cop més com preval la seva sistemàtica negació als nostres anhels de créixer.
I això que les pàgines del que havia d’esdevenir l’actualitzat full de ruta no van ser pas escrites com un conte, amb elements massa fantasiosos o que parlessin de tresors amagats, massa ostentosos per cabre en aquesta petita illa. Simplement s’hi va plasmar un assaig, amb el que una majoria creien que havia d’ésser dit.
I no feia volar precisament massa coloms. Ans el contrari, molts dels que hi van votar en contra el juny del 2006 ho van fer precisament perquè el creien insuficient, massa poc ambiciós i conformista.
Mira que demanàvem poc!

Ara la situació és complicada. La relació amb Espanya és complicada...
Ha arribat el punt que ens obliguen a ésser transcendents. I aquesta transcendència tant pot consistir en un violent cop de timó com en prendre’ns un potent protector gàstric que minimitzi la cremor d’estómac de tirar gola avall una altra derrota. Total, ja hi estem acostumats...

Demà dissabte és l’hora de la manifestació que ha de donar imatge i repercussió a la demanda.
Com sempre, després de mil batalletes i de cinquanta estira-i-arronses. Això mai pot faltar, a casa nostra. I per aquí perdem bona part de l’honor, en disputes estúpides.
Catalunya és una empresa a mans dels polítics que en tenen el control. Pur marxandatge, trànsit entre comptes corrents i fredes transaccions. Res més.
Ara mateix, el motiu que ha tocat per a la guerra ha estat el lema de la pancarta que ha d’encapçalar la reivindicació. Des de la senyera “constitucional” d’uns fins a les frases més punyents que pretenien afegir-hi els altres. La qüestió és embolicar constantment la troca i desunir.

Avui la política no simplement no ens soluciona els problemes, sinó que ens en crea de nous.
A fora de les nostres fronteres, algunes parts interessades proclamen pestes dels catalans. I, naturalment, no podem caure en l’error d’autoflagelar-nos dient que això és únicament culpa nostra. Però sí que ho és en part pel fet que no ens sabem explicar i esdevenim uns vertaders incompresos.

Amb aquestes lluites estèrils dels que haurien d’exercir de líders, més preocupats per la seva quota de poder i el llegat que puguin deixar als llibres d’història (en comptes del llegat que puguin deixar als fills dels contribuents, que aquest sí que seria interessant), alimenten les males llengües dels que ens volen desprestigiar.
L’opinió és volàtil, fàcilment intercanviable. Ara puc pensar una cosa, però tot és negociable si veig factible un pessic suplementari de negoci... I tot i que no hi ha ningú més català que jo, em dec a Madrid i a què el seu grau d’incomoditat sigui un intermig entre la paciència mesetària i el grau de rebel·lia que he de representar davant els meus conciutadans...
Això diuen, i això fan.

Les paraules sense sentit no mereixen qui les escolti, diuen. Vinguin d’on vinguin.
En la mediocritat, la malícia o la feina mal feta no existeixen els límits. Poden ésser arreu. Per això hem de saber col·locar fronteres més altes allà on calgui.
De noses n’hi ha i n’hi haurà a dins i a fora de Catalunya. Pel nostre bé, haurien de quedar-ne fora.
I el mateix passa amb les intoxicacions que constantment proven de sotmetre’ns: a paraules sordes, orelles nècies...
I unes barreres de delimitació que es vagin fent més amples en proporció al grau d’absurditat d’allò proclamat.

2 de jul. 2010

Additius

Un i un no sempre són dos.
Aquesta igualtat numèrica pot ser sempre certa quan parlem de síndries o de fórmules matemàtiques, però quan ens referim a persones ha d’entrar en joc el pes de la individualitat. I dos éssers humans que van junts o els ha passat alguna cosa plegats són massa diferents, per iguals que siguin, a l’hora de conferir-los la propietat additiva.

La passada revetlla de Sant Joan, els esdeveniments de Castelldefels ens van tocar l’ànima a tots plegats. Va ser el veritable petard, l’estrèpit que ens despertà d’aquell somni d’una nit d’estiu.
Per molt que constantment rebem estímuls exteriors que ens entren als sentits parlant-nos de desgràcies i mals aliens, no ens hi acostumem (i malament el dia que ho fem!) i ens continuen fregant la pell amb aquella coïssor tan característica, barreja de proximitat, solidaritat i empatia.
Quan ens parlen d’un esdeveniment que ha sacsejat de cop tantes famílies, ens commovem i l’efecte s’amplifica.

Ara bé, quan presenciem un accident “aïllat”, encara que aquest tingui l’alt cost d’alguna vida humana, no som ben bé conscients de la seva importància.
La prova és que cada cap de setmana tenim notícies d’un inesgotable degoteig de morts a les nostres carreteres, però la informació ens passa desapercebuda, com una nota estadística més.
No sabem donar la mateixa transcendència a deu accidents ferroviaris amb una víctima cadascun que a un accident ferroviari que hagi causat deu víctimes.
I és que el valor absolutista de les xifres a vegades ens mareja.

A què es deu aquest fet? Doncs suposo que som fràgils davant la imatge desoladora de la vulnerabilitat humana.
Quan algú, en singular, té una desgràcia diem que és víctima de les probabilitats, d’un comportament irresponsable, d’una incapacitat per dirigir allò que duia entre mans o d’alguna combinació d’aquests tres elements. Que allò ens passi a nosaltres es veu com una possibilitat remota.
Ara bé, quan els afectats són una col·lectivitat i a la televisió apareixen ànimes retratades com a cossos, amuntegables i esmicoladissos, prenem consciència de la indiscutible igualtat de tots plegats davant l’infortuni més recalcitrant.
És complicat que en un grup d’un sol individu hi poguéssim estar inclosos nosaltres o un dels nostres familiars o coneguts; però en un grup ja més nombrós les probabilitats augmenten de forma proporcional.

Quasi tot és perfectament reduïble. I nosaltres, per molts sofisticats que ens pensem, productes privilegiats d’una evolució que ens ha ofrenat la cúspide de la piràmide, també som al capdavall reduïbles i simplistes.
Ens mouen els instints: l’instint de supervivència, l’egoisme de la pervivència... En enfrontar-nos amb els “grans” temes (que bàsicament es redueixen a un: la mort) podem prescindir de Freud, ja que les primitives ensenyances extrapolables a qualsevol espècie animal de Darwin ja ens basten.

Sort en tenim que ens diferencien els detalls. La humanitat que ens desvia del viarany comú es basteix d’afers que algunes vegades creiem superflus, però que de veritat poden ésser els veritablement importants.

Mentre romanguin les expressions que durant el camí hem sabut fer senyal d’identitat estarem vius com a reis de l’evolució.
Cal que ens exigim una autocomplaença basada en saber posar-nos en el lloc dels altres i saber-los bé, que contraresti l’egoisme natural que ens marca el crit de la supervivència. I tenir la capacitat d’apreciar en la visió d’una desgràcia aliena quelcom més que una alerta, sinó també les oportunitats de la millora i de la solidaritat.
Sobretot, no permetre mai que un i un siguin dos...