20 de juny 2014

Abdicar


El temps passat era una rua inesgotable d’imatges i paraules oferint al present el descrèdit de la comparació. A l’ara també li hauria agradat tastar aquell prestigi, el respecte, anar-se’n a dormir amb la impressió d’haver complert durant aquell jorn algun objectiu... Però en algun moment (no sabia ben bé quan) s’havia produït un sisme que havia esquinçat pel mig i d’arrel l’estructura de qualsevol continuïtat. Ja res era allò que un cop havia estat.

Últimament, tenia la sensació que el transitar havia esdevingut fer la menys nosa possible als altres, a aquells que sí tenien quelcom a realitzar. Per tant, havia hagut de readaptar els seus moviments perquè el conduïssin cap a les zones més innòcues, menys atapeïdes; aquelles en les quals no passava absolutament res, per bé i per mal. Absolutament res.
S’havia acabat intentar cercar el centre; o com a mínim allò que ell havia anomenat “centre”. Avui, els projectes que no s’havien assolit continuarien en el seu ostracisme, arraconats a la part més alta de l’armari que abans havia estat el de la il·lusió i avui havia esdevingut, per obra de la salvatge ombra que hi havia fet niu a sobre, el de la pura i dura frustració.

Ja no serveix. No serveix o l’han convençut que ja no servia. Tant se val.
La qüestió és que ha hagut de reemmotlar les seves rutines a aquesta exasperant no-pressa. La impaciència per tantes coses no fetes i dies que no aconseguien encabir l’avidesa de les idees arremolinant-se a l’àxon de cadascuna de les seves neurones ha deixat camí al buit més absolut.
No cal ni dir que encara li costa acostumar-se a un xiuxiueig del silenci que oïdes neòfites podrien confondre amb l’eco de la mort. Un so semblant al d’una flauta celta muda simbolitza en el seu cervell la presència de la companyia que no hi és, de la missió que no es pronuncia, de l’anti-bullici dels afores, dels mots amables que s’han esfumat...
Ell sap que segurament no n’hi ha per tant (tot i que s’hi assembla força). Simplement i senzilla ha arribat l’hora de baixar del tren en aquesta estació que no sap ni tan sols si és la seva.

No té pas perquè ser traumàtic. Només es tracta de posar l’intermitent i fer-se a un costat del viarany. Que a partir d’ara remin uns altres.

Per tant, li travessa per la ment una declaració inesperada que pronuncia amb un to decidit i contundent:

Avui decideixo abdicar del que he estat realitzant fins aquest moment.

Dit això, hi haurà qui ho lamentarà, qui se n’alegrarà o fins i tot qui, impassible, es deixarà embolicar per la indiferència més absoluta. Tant li fa.
Però ell ja ha dit allò que sempre havia volgut articular.
Des de ben petit els contes li havien narrat que alguns personatges es podien permetre la llibertat de desertar de la seva missió amb tots els honors i una extrema solemnitat. Per exemple, aquells reis que engalanaven el camí cap al tron dels seus gentils fills en nom d’un majestàtic romanticisme.

Tanmateix, a mesura que el seu cap es va fent a la idea de la seva estranya proclamació tot just pronunciada, es va adonant de la irrealitat que aquesta pregona.
Dels temes vertaderament importants, de les tasques cabdals, decisives, ningú en pot abdicar. Tenen adscrita una responsabilitat (envers nosaltres mateixos i els altres) massa potent com per ignorar-la.
Només els reis poden abdicar de quelcom.

14 de juny 2014

A l'ull de l'huracà


Fa quinze dies a l’Alt Camp hi va haver un tornado. La característica inusual del fenomen causà que se’n parlés en algun medi de comunicació, però res més enllà de la simple anècdota, de la curiositat.

Encara que deixem de banda el fet suficientment important que hi va haver danys materials (afortunadament no pas de personals), l’episodi segurament hauria tingut una consideració ben diferent si s’hagués produït en alguna altra contrada del nostre (diuen, perquè a vegades sempre que s’escapa de les mans de tots plegats) país.

Si en comptes d’haver afectat Vilabella o haver-se vist des del Pla de Santa Maria o des de Puigpelat s’hagués albirat des de l’àrea metropolitana de Barcelona, m’hi apostaria alguna cosa que hauria tingut algun minut més de telenotícies i hauria escalat pàgines dels diaris fins abastar quelcom més que aquelles breus línies fetes per produir la perplexitat amb segons de caducitat d’allò inesperat.
I és que algunes vegades fa l’efecte que allò que sobrepassa amb escreix els límits dels deltes de Besós i Llobregat és una mica menys Catalunya, com uns ciutadans de segona divisió.

Efectivament, a nivell informatiu no tothom és igual. És més, persisteixen diferències que ni les noves tendències han aconseguit apaivagar o minvar en absolut.
És innegable que les comunicacions s’han democratitzat amb la irrupció contundent dels medis socials. Avui, Facebook, Twitter, Instagram, Pinterest, Youtube i moltes altres plataformes han originat que a cada cantonada hi pugui haver un exèrcit de corresponsals disposats a fer una crònica o oferir el testimoni en primera persona d’allò ocorregut.
Això, però, ha originat un circuit alternatiu en què tothom pot triar a la carta allò sobre què vol emfatitzar la seva atenció. Normalment, el seu àmbit local o territorial d’influència i aquelles informacions sectorials molt específiques i concretes.
Tanmateix, els grans medis, aquells transversals que posseeixen les grans audiències i decreten amb el seu veredicte allò que és vertaderament “important”, es continuen referint als mateixos termes i formats de tota la vida.
És més, amb l’excusa que ara hi ha disponibles altres canals alternatius per ampliar les informacions cap al cantó anhelat, cada mitjà es veu en cor de centrar amb total impunitat els seus esforços sobre allò que el seu “llibre d’estil” (en dir això, vegi’s normalment “llibre d’interessos”) dicta.

Actualment ens omplim molt la boca de l’alfabetització digital. Parlem de l’objectiu que tothom acabi tenint unes competències mínimes en l’ús de les noves tecnologies, alhora que els nostres infants assoleixin un nivell uniformitzat en el seu ús, com a bons nadius digitals que són.
Això no obstant, què hi ha de l’alfabetització informativa? Què se n’ha fet del dret que hauria d’estandarditzar la consulta d’aquest tipus, de forma que tothom sabés on trobar (i pogués) allò que vol conèixer, quines n’han estat les fonts i altres informacions complementàries (incloent el color de l’opinió que tenyeix l’“objectivitat” de la notícia?
I aconseguir que un tornado sobre l’Alt Camp acabi tenint per fi el mateix valor que un que transiti sobre l’horitzó de la costa barcelonina!

6 de juny 2014

Queixa


Els últims fets al barri barceloní de Sants han salpebrat l’actualitat, deixant fins i tot en un incòmode segon pla a una notícia tan important (o que en principi hauria d’haver-ho esdevingut) com són les conseqüències de les eleccions europees (o fins i tot la recent abdicació).

Suposo que ja coneixeran l’episodi... La setmana passada, coincidint amb la desocupació i posterior esfondrament de l’edifici “okupat” de Can Vies, s’inicià una preocupant espiral de manifestacions i d’enfrontaments al carrer.
És cert que el procés començà ja fa set anys, quan l’entitat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), propietària de l’immoble, denuncià l’estada il·legal. I posteriorment, a primers d’any, el Tribunal Suprem ordenà un desallotjament que tenia com a data límit per executar-se el 30 de maig.

Un primer efecte de l’assumpte (tot i que aquest cop no tinc intenció de fixar-m’hi excessivament) és el seguiment que de la qüestió han realitzat els mitjans de comunicació.
Alguns han criminalitzat una posició i els altres, l’oposada. És clar que això no ve de nou, ja que depenent de la posició ideològica des de la qual s’apreciï una vista el cromatisme és molt diferent.
El més estrany és que aquesta divisió s’estén fins i tot entre la població més pròxima als fets: entre els propis veïns de Sants hi ha avui qui exposa que des de Can Vies es duia a terme una missió social encomiable, i qui afirma que no s’hi podia viure a prop; o la dualitat dels que comuniquen que no n’hi ha per tant sobre el que diuen les notícies en referència a la violència de les darreres nits, i aquells que ho pinten com un vertader infern.
L’objectivitat ja les té, aquestes coses...

Tanmateix, el que a l’hora d’escriure aquest article considero digne de reflexionar és la manera que entre tots hem bastit d’expressar les queixes.

Primerament, deixar constància que els fets de Can Vies m’han fet encetar aquest debat, tot i que penso que en aquest assumpte hi pot haver altres motius barrejats (temes polítics, de descrèdit, etcètera), i conseqüentment no n’és representatiu.
Dit això, torno al que m’interessa...

Crec sincerament que tenim un problema a l’hora d’emetre qualsevol queixa. Tot i que també és cert que no sabria pas per on començar a solucionar-ho, ja que a l’actualitat el problema tant pot ser de l’emissor com del receptor...

Un manual d’intel·ligència emocional podria il·lustrar-nos sobre els passos a mantenir si toca queixar-nos: primerament cal cercar l’interlocutor apropiat, exposar amb detall allò que ens fa sentir així de malament, dir què es podria fer per solucionar-ho (que ha d’ésser quelcom que estigui a l’abast de l’altre) i quines serien les nostres condicions de satisfacció concretes, trobar o organitzar un context, i rebuscar el punt d’emocionalitat adequat.
Aquesta és la responsabilitat de l’emissor.

Això no obstant, encara que aquest missatge surti en condicions òptimes, pot ser que topi amb la disfunció per l’altra banda, la del receptor.
I és que, malauradament, estem massa acostumats a persones, institucions o governs (sobretot aquests... ai els governs!) que es fan els sords. I ja se sap que quan veiem que no s’escolta una crítica que fem la pressió s’acumula fins que el medi diu prou!