Suposo que s’hauran fixat amb quina rapidesa s’estan posant de moda
certes coses, en aquest país últimament. Primer van ser els casos de corrupció,
i ara els espionatges. Episodis que estan creixent com bolets, passatges de la
millor novel·la negra que salten del paper literari per ocupar el de les
rotatives diàries.
Hi ha algú que es deu pensar que ens falten motius per estar fins al
capdamunt del que ens rodeja, que encara proven d’entaforar-nos més porqueria
en els temes quotidians de conversa i en l’imaginari col·lectiu sobre aquells
que pretesament representen la nostra nació.
Tot plegat fa bastanta ferum...
En primer lloc, si en aquests moments es disparen els retrets i les denúncies
per tants i tants actes semblants, o hi ha una component de casualitat molt
difícil d’acceptar o bé és que molts d’aquests afers s’han estat guardant fins
ara a la recambra.
Pel que sembla, fins aquest punt algú havia callat més del compte; potser
per conveniència o com a barroer pagament de favors (“tu no diguis això meu i
jo oblidaré allò teu”).
Una segona opció és que, com han deixat anar algunes formacions
polítiques, ara que fa més que mai l’efecte que Catalunya va endavant (sense
una direcció clara o més aviat gairebé tan immobilista com sempre, però
endavant...) en el seu procés sobiranista, s’intentin posar com més pals millor
a les rodes.
Però això és potser ésser encara més malpensat que en el cas
anterior...
És clar que l’ofensiva anticatalana existeix, sense dubte. Amb una
actitud descarada o disfressada, que pretén la confrontació o que ho fa per un
pur costum viciat; sigui com sigui, però indubtablement és present.
Si no, com es pot entendre que totes les lleis que no fan el pes als
nostres veïns siguin anul·lades emprant alguna argúcia externa, fora de l’àmbit
d’una decisió que ens hauria estrictament de pertànyer als ciutadans d’aquest
país i a ningú més?
Ja fa massa temps que les decisions importants que surten del Parlament
català o són declarades anticonstitucionals o bé es veuen aixafades per una
regulació espanyola que juga amb la justícia per fer trampes (estranya
contradicció que deu passar únicament a països que encara no tenen gaire clara
la noció de Democràcia). Com a últim
exemple d’això hi ha l’intent de declarar les matances de braus com a “bien de
interès cultural” per foragitar la seva prohibició a Catalunya. No fa falta
afegir res més.
El que no és permissible és que fa tot l’efecte que a Catalunya en els
darrers temps les coses dolentes viuen en un habitacle semblant a la cabina
dels Germans Marx a la pel·lícula “Una nit a l’òpera”. Entra en escena un
problema i al cap d’un moment s’ha multiplicat exponencialment i ja no hi
cabem.
Per la qual cosa, s’entreveu com a totalment necessari esbrinar
finalment un detall: a què es deu aquesta corrent? hem de cercar culpables a
l’ombra o bé aquesta és la tendència natural i no la podrem contrarestar?
Aquí sí que seran benvinguts tots els detectius que ens puguin
proporcionar escoltes de converses alienes, fotografies comprometedores i
proves de delictes fefaents.
Ara que, mirant-ho bé, potser precisament l’error és espiar massa en
comptes d’anar de cara.
I és que hem de poder treure profit de les dots comunicatives que diferencien
les persones civilitzades dels protozous. A vegades és preferible conèixer els
ulls que t’estan dient una mentida que no pas sentir una veritat sense cara.