22 de febr. 2013

Espietes


Suposo que s’hauran fixat amb quina rapidesa s’estan posant de moda certes coses, en aquest país últimament. Primer van ser els casos de corrupció, i ara els espionatges. Episodis que estan creixent com bolets, passatges de la millor novel·la negra que salten del paper literari per ocupar el de les rotatives diàries.
Hi ha algú que es deu pensar que ens falten motius per estar fins al capdamunt del que ens rodeja, que encara proven d’entaforar-nos més porqueria en els temes quotidians de conversa i en l’imaginari col·lectiu sobre aquells que pretesament representen la nostra nació.

Tot plegat fa bastanta ferum...

En primer lloc, si en aquests moments es disparen els retrets i les denúncies per tants i tants actes semblants, o hi ha una component de casualitat molt difícil d’acceptar o bé és que molts d’aquests afers s’han estat guardant fins ara a la recambra.
Pel que sembla, fins aquest punt algú havia callat més del compte; potser per conveniència o com a barroer pagament de favors (“tu no diguis això meu i jo oblidaré allò teu”).

Una segona opció és que, com han deixat anar algunes formacions polítiques, ara que fa més que mai l’efecte que Catalunya va endavant (sense una direcció clara o més aviat gairebé tan immobilista com sempre, però endavant...) en el seu procés sobiranista, s’intentin posar com més pals millor a les rodes.
Però això és potser ésser encara més malpensat que en el cas anterior...

És clar que l’ofensiva anticatalana existeix, sense dubte. Amb una actitud descarada o disfressada, que pretén la confrontació o que ho fa per un pur costum viciat; sigui com sigui, però indubtablement és present.
Si no, com es pot entendre que totes les lleis que no fan el pes als nostres veïns siguin anul·lades emprant alguna argúcia externa, fora de l’àmbit d’una decisió que ens hauria estrictament de pertànyer als ciutadans d’aquest país i a ningú més?
Ja fa massa temps que les decisions importants que surten del Parlament català o són declarades anticonstitucionals o bé es veuen aixafades per una regulació espanyola que juga amb la justícia per fer trampes (estranya contradicció que deu passar únicament a països que encara no tenen gaire clara la noció de Democràcia). Com a últim exemple d’això hi ha l’intent de declarar les matances de braus com a “bien de interès cultural” per foragitar la seva prohibició a Catalunya. No fa falta afegir res més.

El que no és permissible és que fa tot l’efecte que a Catalunya en els darrers temps les coses dolentes viuen en un habitacle semblant a la cabina dels Germans Marx a la pel·lícula “Una nit a l’òpera”. Entra en escena un problema i al cap d’un moment s’ha multiplicat exponencialment i ja no hi cabem.
Per la qual cosa, s’entreveu com a totalment necessari esbrinar finalment un detall: a què es deu aquesta corrent? hem de cercar culpables a l’ombra o bé aquesta és la tendència natural i no la podrem contrarestar?
Aquí sí que seran benvinguts tots els detectius que ens puguin proporcionar escoltes de converses alienes, fotografies comprometedores i proves de delictes fefaents.

Ara que, mirant-ho bé, potser precisament l’error és espiar massa en comptes d’anar de cara.
I és que hem de poder treure profit de les dots comunicatives que diferencien les persones civilitzades dels protozous. A vegades és preferible conèixer els ulls que t’estan dient una mentida que no pas sentir una veritat sense cara.

15 de febr. 2013

Dit acusador


El dit de l’opinió pública senyala constantment culpables, aquests dies. Amb tots els episodis que han aparegut als medis de comunicació de corruptes, estafadors, lladres i altres espècimens forjadors de delinqüència, cada moment ens estan proposant el joc de fer de jurat i repartir sentència.

Massa cops no podem per més que reconèixer en acusacions transmeses per tercers l’ombra del dubte. Evidentment, hem d’ésser conscients que qui vol abocar porqueria sobre d’algú té moltes maneres de fer-ho, i que hem d’anar amb peus de plom abans de donar per certes algunes afirmacions malintencionades. Però hi ha vegades que les evidències són tan clares que ens hauríem d’esforçar massa per no tenir prejudicis sobre una presumpta culpabilitat.
A més, sovint percebem abans que es llanci una acusació que aquesta ja tardava a arribar. Hi ha coses que fan un tuf tan fenomenal que ens estranya que no s’haguessin denunciat abans. Aquesta és la constatació més fefaent que hi ha episodis que no demanden proves per escrit per marcar amb foc el greuge comès.

Pot ser per simplement per desconeixement del circuit legal o perquè volem imposar un ritme que res té a veure amb el de jutges i fiscals; però la veritat és que molt sovint no som capaços d’entendre per què certes culpes resten impunes, per què el pes de la justícia no cau sobre tothom de la mateixa manera o per què sobreviu sobre un episodi el dubte si masses evidències ja li han disparat i hauria d’estar de sobres mort.
Deu ser que les Lleis estan bastides sobre uns arguments poc lògics, amb massa artificis, clàusules i una burocràcia associada que ho complica enormement tot.
I el fet evidentment positiu que un sistema legal ha de contenir tots els recursos necessaris per cobrir d’una forma planificada i delimitada totes les accepcions que es puguin plantejar, pot arribar a esdevenir negatiu. Per exemple quan, per a un mateix delicte, el fet que algú es pugui pagar un bon advocat pot demorar extraordinàriament la sentència (o fins i tot canviar-ne el sentit).

És possible que el problema vingui de més lluny. Potser abans d’investigar les contradiccions de la Justícia que tenim o ens mereixem hauríem d’anar a raure en una meditació més personal sobre què està passant amb el nostre judici de valors.
I és que hi ha indicis que estàvem patint ja des de fa temps una davallada en l’avaluació ètica dels nostres actes. Això abans de la crisi; però evidentment aquesta no és solament econòmica, sinó que té efectes en molts altres àmbits (possiblement, i per estrany que sembli, encara més vitals). Ara que les coses van mal dades, la tendència encara decau amb un ritme més vertiginós.

En situacions complicades, la gent pren mesures desesperades. No hi ha com trobar-se en una creuada perillosa per arribar a desenvolupar decisions que mai hauríem cregut que podrien sortir del nostre raciocini.
Però això no vol dir que haguem de normalitzar aquests actes. Coses que fa uns anys ningú hauria dubtat que eren un clar delicte, avui troben veus que posen en dubte aquest extrem i miren de justificar-les.
Potser robar una barra de pa per alimentar un fill no és tan greu com robar un rellotge d’or en una joieria. Probablement. Però el motiu no pot eliminar el fet que continua essent delicte. I que, en canvi, hi ha coses que poden ser immorals (els desnonaments dels bancs, per exemple, o el comportament d’alguns empresaris) però no són delicte.
Cal diferenciar Llei i Ètica i, si correspon, equiparar-ne els criteris quan aquests difereixin. Però, ara com ara, no confondre’ls.

Primerament, doncs, cal que tinguem ben clar, primer com a individus i després com a societat, què està bé i què no. I després exigir al sistema legal i judicial que penalitzi allò que no pot estar permès, i que en canvi afavoreixi el que cal afavorir.

8 de febr. 2013

Indignats per tants sense dignitat


Fa poc temps estàvem parlant de la presa de carrers i places per part d’uns col·lectius més o menys organitzats que s’autodenominaven indignats.
Val a dir que en el seu moment, tot i reconèixer la bona fe d’alguns dels seus membres, vaig expressar la meva crítica respecte el fenomen, ja que el que llavors mancaven (i ho continuen fent) eren solucions, propostes fermes; i no crits, disbauxa o teories tant ben intencionades com utòpiques.

Ha passat el temps. Les coses no han millorat gens per aquesta àrea, més aviat el contrari. L’economia continua tocant successius fons; cada cop hi ha una major tibantor social produïda per desigualtats accentuant-se i retallades; l’atur continua escalant el buit tot i haver-se acabat fa mesos l’alçada coneguda de la muntanya; Europa es manté amenaçant o salvant el cul, segons la perspectiva amb la que es vulgui mirar... En definitiva, sort que existeix el Barça, que si no...
Les persones que estaven acampades en espais públics resten aquestes nits, en general, sota sostre. De totes maneres, tampoc no hi hauria manera humana de veure les estrelles. Els núvols, prominents i densos, tapen qualsevol possibilitat de redempció immediata. Ens queda encara un bon tram de camí pedregós...

De fet, es podria ben bé dir que la indignació s’ha generalitzat (encara més). Si fos imprescindible demostrar el neguit i angúnia que ens provoca la situació sortint al carrer, ara segurament ens mancaria asfalt sobre el qual expressar amb passes enèrgiques aquesta frustració.
Els casos de corrupció no deixen d’augmentar. N’hi ha ració per qualsevol dels colors polítics majoritaris (Bárcenas, Lloret, Pallerols, Palau, ITV, Mercuri...), i fins i tot per aquelles famílies que no són votades (Nóos).
Qui no entengui, tal i com està el panorama, per què a les ciutadanes i ciutadans se’ns fa molt complicat combregar amb aquells que haurien d’ésser els nostres representants, se li ha de receptar urgentment una bona dosi de realitat i fins i tot, per què no dir-ho, d’empatia.

Sembla impossible que aquelles persones que tenen com algunes de les seves missions generar legislació i fer-la complir, siguin els primers a, amb l’agreujant del lloc privilegiat que ocupen, obviar-la i menysprear-la.
Només aquest ja hauria d’ésser suficient motiu per no malmetre la seva imatge. Per no anomenar la tasca exemplificant que haurien de projectar per a la resta de societat; o la dignitat humana que, pel que l’experiència va ensenyant a base de cops, és quelcom que hi ha persones que consideren totalment i pura opcional.

Alhora, la impressió que projecten aquests personatges difereix enormement de la sensatesa, dots de control, retòrica i visió de futur que s’esperen d’un bon líder.
A vegades arriben al nivell de caricatura. Sembla que, més que una acció de govern o de representació, estiguin participant en una marató en què l’única meta arriba cada quatre anys amb les eleccions.
Fan bona la famosa frase d’en Groucho Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”. Tots critiquen els corruptes i demanen caps; però quan els troben al seu partit demanen presumpció d’innocència i delimiten molt estrictament les responsabilitats perquè no esquitxin.

I el que resulta encara pitjor, és que un té la sensació que tots aquests casos només surten a la palestra de l’opinió pública quan interessa. Si no, ja m’explicaran si pot ser fruit únicament de la casualitat que hagin aparegut tants episodis diferents en tant poc de temps.
O bé ha canviat la situació dels polítics i aquests no arriben a final de mes amb el sou estàndard que tenen, o bé s’encobreixen penosament les misèries els uns als altres mentre els convé (“si tu treus els meus draps bruts, jo els explicaré allò que ahir vas fer”). Lamentable.

3 de febr. 2013

Calçots hongaresos


Aquest passat cap de setmana començà oficialment la temporada de calçots, amb el tret de sortida que anualment representa la Festa que en el seu honor (i el dels estómacs dels comensals) es realitza a Valls.

Sort en tenim, a la nostra comarca, que la capital de l’Alt Camp sigui considerada, per mèrits propis, la ciutat bressol d’aquest event gastronòmic. A part d’atorgar-li el reconeixement efectiu que cap campanya publicitària seria capaç de proporcionar, les xifres de negoci que representa són considerables (amb unes previsions que parlen de 300.000 visitants i 15 milions d’euros de benefici econòmic durant la temporada).

Però cal anar amb peus de plom. I és que fa ben poc s’ha fet una troballa arqueològica que posa en dubte la primacia d’en Xat de Benaiges com a inventor, al segle XIX, de la menja de la nostra internacional ceba.
I és que a la ciutat hongaresa de Brigetio hi han trobat una pintura romana del segle III que representa un home (que pel vestit segurament és un esclau) que menja quelcom que per forma i per la típica posició d’engolida amb la mà alçada ben bé podria ser un calçot. Encara per major coincidència, amb la mà lliure sosté una safata amb més cebes.
Addicionalment, es veu que certs textos d’autors de l’època, com Marcial o Apicius, ja parlen d’un àpat anomenat porrus capitatus, que ben bé es podria correspondre amb l’actual menú insígnia vallenc.

Evidentment, aquesta descoberta no ha de canviar res. No estem parlant de cap dret històric a reconquerir i, ni que així fos, els restaurants d’aquesta zona ben poca competència tenen a fer als d’aquí.
Ara bé, sí que pot servir per fer una mica d’història-ficció i imaginar-nos què hauria passat si per aquestes contrades no haguéssim tingut notícies de la Calçotada.

Primera opció: la nostra seria una comarca amb ben poc al·licient turístic, que amb prou feines viuria de les diades castelleres i, amb una mica de sort, dels encara incipients visitants culturals de la ruta del Cister o d’itineraris enològics, o de les escorrialles de Port Aventura.

Segona possibilitat: la necessitat hauria generat que haguéssim cercat un motiu per atreure forans a visitar-nos.
Si aquest hagués estat el cas, potser hauríem potenciat els altres béns que ja tenim actualment, promocionant-los per acostar-los al gran públic o innovant amb propostes imaginatives perquè el seu cap sobresortís sobre els de la competència. O bé hauríem hagut d’inventar-nos del no-res alguna recepta que enganxés gent arran dels nostres pobles.

Aquest és un handicap general d’aquesta societat. No disposem de la cultura necessària per començar a buscar noves coses a oferir fins que veiem que les que tenim no funcionen o, directament, s’han trencat.
Des de fa relativament poc temps, precisament del bracet de la necessitat, no s’ha començat a parlar d’una forma més o menys seriosa de termes com ara I+D, disseny de nous productes, diversificació de mercat, etcètera.
Segurament hem estat presoners d’un sistema d’oferta de productes/serveis caduc, amb una planificació que es limitava, com a molt, als aspectes econòmics.  La visió (allò que una organització vol arribar a ésser) era una clara utopia, en un àmbit en què el resultadisme a curt termini era el que manava.
I a Valls ja fa molts anys que estem vivint d’una renda històrica, sense buscar-nos la “posició al món” que un dia ens havien promès.

Tant de bo les patacades que tothom en algun moment s’emporta serveixin per veure de ben a prop el sòl que trepitgem i totes les irregularitats que hi ha. Per ser conscients que podem caure de nou, i anar preparats.
És cert que tenim actius molt importants que altres llocs ja desitjarien per a ells; però els temps pitgen fort des de darrere i més val no adormir-se sobre allò que ja es té, sinó anar a cercar cara a cara el sostre que ens ha de resguardar demà.