Nadal per a tots els gustos

Com qui no vol la cosa, ja tornem a ser Nadal.

A partir de certa edat, al temps li posen patins i amb ells es llança per la pendent dels anys d’una forma temerària i sorprenentment veloç. Sembla ahir que desàvem el pessebre i avui ja hem de tornar a plantar aquell paisatge menut de figurants, rius de plata, personatges escatològics, camells a càmera lenta i establies.

Potser fer-se gran és justament això: quasi no arribar a desar mai les caixes de les figures.

Aquest període que ara encetem té tant detractors acèrrims com grans admiradors. I tot i que darrerament sembla que estigui de moda ensorrar aquestes Festes o infravalorar-les, fins i tot les persones que més volen fer-se les dures acaben sucumbint en algun dels seus aspectes.

I és que gairebé tothom pot trobar el “seu” Nadal.

Hi ha el dels infants (no solament reservat a aquests); aquell en què els ulls espurnegen fins a coure de tant esforçar-se per albirar nous detalls de la il·lusió regnant.

Els menuts sí que coneixen a la perfecció que l’ocasió és només un cop a l’any, i guarden forces per xuclar amb tota l’energia l’instant, expandint la col·lateralitat del moment als pares i familiars que retroben la innocència a partir d’aquell senzill gest.

També hi ha el dels records i les expectatives.

S’obre la plana de l’àlbum de les fotos viscudes per repassar allò que hem estat; els cims assolits o, si més no, intentats; cares i sons que s’han creuat en el nostre camí i la resposta que hem sabut donar a tot plegat.

Però, igualment, aquests dies som propensos a fer emoció-ficció: proposarem canvis que més tard ens atrevirem o no a transposar a la realitat, i baixarem pel tobogan d’un inventari sentimental i de fets que a vegades pot coure o accelerar-se massa, però que constitueix un exercici necessari (fins i tot balsàmic), de tant en tant.

Una tercera manera de viure el Nadal és a través de la tradició.

La repetició d’accions ens du a aturar el moment arran d’allò que ha esdevingut un clàssic: la conversa arran de la sobretaula d’un àpat (amb una mica de sort) copiós, neules i torrons, el dringar de les copes i el xiuxiueig de les bombolles del cava, nadales repetint-se, cops al tió, felicitacions, crits de pares Noel d’evident estampa farsant, misses del Gall o raïm a ritme salvatge.

I mentre vivim això, som per nosaltres mateixos i som més que mai partícips d’una cultura determinada, d’una manera d’ésser específica entrenada al llarg de generacions.

Primerament ho fem perquè ens plau, però alhora posem una àncora al fons de la història, arrelant-nos a una actitud característica com a poble.

I per últim, i aquest és l’aspecte que frivolitza i fa més criticable aquestes dates, hi ha el consumisme extrem que sovint existeix i s’apodera de la gent. Compres compulsives en benefici propi o per satisfer aquells que ens importen.

Ningú ens força, però la publicitat implacable i la dèria de la societat fan semblar que no ets ningú si no treus la pols de la targeta de crèdit. Aparences i excessos que embriaguen en el mal sentit.

A pesar de tot, que tothom i cadascú trobi la seva celebració. I que l’exprimeixi al màxim, que falta que ens fa.

Que aquestes Festes representin un aixopluc enmig de la tempesta, una pausa.

Des d’aquest Parèntesi els desitjo un parèntesi càlid de Nadal que interrompi el ritme trepidant de tants problemes i desolació. I molta felicitat!