31 de des. 2014

Rua entre llambordes


Assegut a la vora del camí tot es veia més fàcil, menys indòmit, tranquil...

Aquella paret de pedra seca proporcionava l’alçada suficient per disposar de la mínima llunyania necessària per tenir certa perspectiva. Amb l’ajuda del seu recer, era fàcil sentir-se més valent.
Les inclemències baixaven del cel amb la mateixa gravetat que ho havien fet sempre, però encara que igualment el toquessin, el fet del recorregut que encara els quedava per fer fins arribar al sòl feia semblar que el seu objectiu no era pas ell i, per tant, no les apreciava tan agressives.
Fins i tot el fred era mal·leable i servicial, des d’aquí: es deixava sentir en el grau just perquè congelés rutina i presses, però no resultava en absolut incòmode ni arribava a ofendre.

Quan arribaven aquestes dates li agradava seguir aquest ritual. Cercar la seva riba apartada, sempre ben al marge del món, i posar-se a pensar sobre què suposava per a ell el rastre que l’any que estaven abandonant havia deixat.
Certament, no era fàcil. Les emocions s’entrelligaven d’una forma inevitable amb el que eren pròpiament els fets i acabaven tenyint-los d’un to de subjectivitat que constantment li recordava com podia influir ell en allò que li havia ocorregut o bé en el futur ho faria.
I era ben bé veritat que, segons com estigués el seu humor als voltants del dia trenta-ú de desembre, batejava l’any a punt de finir amb adjectius molt diferents.
Si en aquell moment estava en una posició incòmoda, tot se li feia costa amunt i fins i tot les oportunitats semblaven desafiaments mirant-lo fixament, amb els ullals afilats trets; en canvi, si estava en un instant optimista creia que qualsevol cosa era possible i ja desitjava que viressin les xifres del calendari per començar a demostrar de tot el que era capaç.

Això no obstant, ara s’esforçava per romandre el més serè possible, sense que els sentiments s’interposessin gaire en el judici just que mirava de perpetrar.
I veia desfilar per sota seu una rua d’imatges que descrivien el que els darrers dotze mesos havien ofert. Amb pas pausat, avançaven per sobre les llambordes mig trencades d’una calçada irregular; però, simultàniament, també ho feien per la visió a vegades plorosa, expectant o riallera d’aquell que cercava respostes a través de la contemplació.

Les vinyetes mòbils d’aquest conte breu titulat “2mil14” anaven passant, una a una; una darrere l’altra...
No es fixà gaire bé en l’ordre exacte d’aparició, ja que la percussió eixordadora dels instants transformava un ordre aparent en pur caos, però hi veié aparèixer, entre d’altres...
Un virus arribat de no se sap ben bé on que entre interrogants plovia sobre les esperances ja mullades d’un continent amb molts llasts i poca ajuda...
I molts dubtes, de tots els tipus i formes, però representats per la careta d’un misteri majúscul com el del desaparegut vol MH370 de Malaysia Airlines...
També hi caminaven milers de persones amb rostres de sofriment extrem, forçades a escapar d’un rastre d’odi, intolerància i conflictes oberts que (sense excepció de l’excusa que duien a l’etiqueta) tenien l’únic objectiu final de la por...
O braços plegats (tones i tones de braços plegats), incapaços de reaccionar davant l’estímul de crits d’ajuda, boques passant fam, braços massa prims treballant, estats que asfixien, injustícies de gènere o del que sigui, símbols que colpegen, i un llarg etcètera...
També persones que perseguien canvis. Ja sigui el retorn d’uns drets, tenir un ofici (i, si pot ser, un mínim benefici), canviar un model d’Estat (o d’Estat directament) o introduir noves tendències polítiques; entre d’altres...
I fins i tot episodis que demostren que res està del tot perdut encara. Es veien transitar els cursos de múltiples investigacions biomèdiques; dones i homes que encara es perceben en un marc que justifica que romanguin lluitant pels Altres; un enginy fabricat per la humanitat que aconsegueix viatjar 6.500 milions de quilòmetres per esbrinar coses sobre els cometes i l’origen de l’univers; herois o heroïnes que, apart d’anomenar-s’ho, fan vertaderes heroïcitats (res a veure amb jugadors de futbol o altres succedanis); la melodia que aquest any ens haurà fet fantasiar, una aparició sobtada al bell mig d’una existència desganada, aquell amor...

Quan s’acaba la filera el terra queda impol·lut, silenciós, sense petjades... La quietud torna a posseir-ho tot com fa una estona.
Ja és hora que tots els que fins ara hem exercit de mers espectadors hi tirem confeti per deixar ben clar que tot allò que hem fet ha d’haver deixat per força un rastre. I a partir d’aquestes conseqüències gravades al paviment, matisar-les o bé tombar-les 180 graus.
I és que els nostres somnis deuen encaixar perfectament entre aquestes llambordes que l’any vinent algú potser també contemplarà.

Feliç any.

24 de des. 2014

Pintant amb un to daurat


El vint-i-dos de desembre de 2011 la Grossa de la Loteria de Nadal va caure en un petit poble d’Osca anomenat Sodeto. I ho va fer d’una forma tal que la pluja de milions va mullar a tot el poble de forma generalitzada, amb premis que anaven des dels 100.000 euros fins als dos milions.


Bé, a tothom no li tocà. A un sol habitant de les aproximadament setanta-cinc famílies que hi vivien no li va quedar altra opció que veure passar els divuit milions que aterraren.
Però en comptes d’abatre’s, maleir la seva mala sort, agafar mania a la resta del personal o entrar en un estat depressiu semblant al del Manuel de l’anunci del qual parlàvem fa un parell de setmanes, no es deixà tòrcer. Al contrari, en va saber treure un rèdit fenomenal.

Aquesta persona es diu Kostas Mitsotakis, i és un cineasta grec que viu als afores d’aquesta població (per això l’agrupació que havia de repartir la sort no arribà a la seva porta).

El mèrit d’aquest home és que, apart de no desanimar-se, fou capaç de reaccionar extremadament ràpid, posar-se la càmera a l’espatlla ja aquell mateix dia 22 de fa tres anys i anar a gravar la felicitat dels afortunats.
El resultat és un llargmetratge documental anomenat “Cuando tocó”, que s’estrenarà durant l’any 2015. Aquest, retrata no només aquella històrica data per la localitat, sinó també els dies que la seguiren, de forma que resulta un testimoni social d’un inqüestionable valor.

Segons el mateix cineasta explica, la vida en aquest poble no ha canviat gaire, a pesar dels milions. Ni cotxes de luxe, ni grans cases noves, ni tan sols l’obertura de cap tenda Dior a l’artèria principal del municipi...
Sembla que s’ha fet bona aquella màxima tan gastada del “tapar forats”, i disposar d’un raconet per tot allò que pugui succeir en un futur.

La història de Sodeto capta l’atenció, però en concret la d’en Kostas Mitsotakis és un vertader conte de Nadal. Sobretot per l’esperit que demostrà de no veure en l’episodi una mala passada del destí, sinó una oportunitat; i estirar-la mentre passava sense demora i amb energia.

Hem d’aprendre de bones lliçons com aquesta.

Per aquest motiu, ara que estem en una època que predisposa a molts de nosaltres a realitzar una introspecció sentimental que sovint provoca que fem balanços, val la pena considerar les diferents opcions que tenim de recomptar.
És allò tan típic del got mig ple o mig buit.
Al capdavall, ens porta al mateix reialme (el de l’amor) pensar en aquells que aquestes Festes no seran a taula amb tristesa, o bé fer-ho imaginant tot el que podem fer per ésser millors i així honorar-los; de la mateixa manera que podem autoflagelar-nos per alimentar els dimonis que ens diuen que no podrem fer quelcom, o bé asseure’ns per fer una llista dels passos necessaris per començar a intentar-ho (només això ja debilitarà els fantasmes que tapen moltes de les nostres expectatives amb el seu llençol).
I com aquests, tants i tants exemples.

Diuen que el Nadal és un oasi on el paisatge de la resta de l’any varia un xic. Tanmateix, no podem demanar-li que desapareguin tots els problemes del camí.
Per tant, ja que és segur que ara o adés ens toparem de nou amb pedres, que la meditació d’aquestes dates les pinti amb un to daurat.
I si hi ensopeguem, que la caiguda serveixi per recordar-nos que el fet d’aixecar-nos significarà una doble oportunitat: la de percebre la davallada com una ensenyança,  i la de reconèixer l’alçament posterior com allò que ens proporcionarà la inèrcia per tenir una energia addicional de cara a tot el que està per venir.

19 de des. 2014

Natàlia


La nit queia sobre la seva habitació.

Després de cada vespre. Absolutament cada nit.
I no es tractava simplement de la foscor estenent la seva cortina sobre tot allò que durant el regnat del sol semblava menys inhòspit. Hi havia més, i d’aspecte encara més ferotge.

El pitjor era aquell fred calamitós que no respectava ni tan sols la treva de les flassades del llit, i que es dedicava a rosegar amb parsimònia i traïdoria tots els óssos del cos, fins i tot alguns que ni sabia que tenia ni perquè servien.

Quan s’apagaven els llums, provava d’arraulir-se, amb el llençol ben aferrat a la seva galta, mirant de passar el més dissimulada possible, invisible. A veure si així aquell mal destí cíclic que sabia que es repetiria acabava passant de llarg, encara que fos per un sol jorn.
Però això mai ocorria. I tocava passar un fred tan dèspota que, com la tortura més inclement, li impedia tancar els ulls; just fins aquell punt, ja ben entrada la matinada, en què la son adquiria amb el cansament tant de pes com per desequilibrar la balança.
Per tant, la petita Natàlia tenia molt de temps de pensar.

I en aquests pensaments no podia evitar culpar els seus pares de la desgràcia que quotidianament habitava.
Quan els explicava (abans cada dia i amb el temps, menys freqüentment) tot el que patia per culpa de la fredor que feia en aquella casa quan arribava l’hivern, ells solament se sabien mirar i alliberar un deix de tristesa que esborrava d’arrel qualsevol intent de resposta.
Abans, quan insistia molt i el pare acabava cridant, li deien que no hi havia diners per pagar el gasoil de la calefacció i que calia aguantar, resistir...  Fins al cap d’una estona quan, sistemàticament, la mare anava a veure-la i solament xiuxiuejava amb un to que intentava ésser tranquil·litzador tres paraules: “Vindran temps millors”. I rabent es girava. Sempre molt ràpid.

De totes maneres, tot i que el pare es volia fer el fort, ella sabia que tampoc ho era tant. Ho va entendre el dia que, després d’una d’aquestes discussions, el va sorprendre amb els ulls humits i una mirada cel amunt que, tot i que ella era menuda, va entendre que no aconseguiria el seu objectiu d’obtenir cap resposta.
Des d’aquest moment va deixar d’apretar tant amb les seves queixes.

En aquella monotonia de jerseis sempre massa prims, ja feia temps que havia deixat definitivament de banda la possibilitat de convidar amigues a fer els deures a casa. Hauria passat massa vergonya havent-se d’inventar excuses per justificar aquell menjador on només faltava un pingüí per fer honor a l’atmosfera gèlida imperant.
I com aquesta, moltes altres coses de la seva infantesa que s’havien quedat pel camí per culpa de la situació.

Però ara els pares l’hi havien fet massa grossa.
S’acostava un nou Nadal, i com havia passat l’any anterior, segurament de nou tant el Pare Noel com els Reis d’Orient tornarien a passar de llarg.

“Hem de menjar”, es justificaven els grans quan, amb una insinuació que cauria en un pou perdut, la Natàlia els descrivia aquella joguina tan fantàstica que li havien comprat a una companya de classe.
I ara que tenia l’oportunitat de rebre regals (algun canvi per a bé per fi), els pares tampoc no estaven disposats a fer l’esforç d’encendre per un sol dia aquella maleïda calefacció.
Així és normal que ningú, per personatges molt extraordinaris que siguin, vulgui aturar-se en aquesta condemnada casa.

12 de des. 2014

Pluja perillosa


A Filipines l’avís que ja arriba el Nadal no ve en forma d’anuncis de grans superfícies, ni amb
l’arribada de mercats parats per les placetes, ni perquè es detecten senyors grassos, amb barba i vestits de vermell dringant una campana.
Allà la realitat ja fa anys que decideix actuar d’una forma molt més contundent, i quan arriba el desembre la naturalesa, farta de penjar al firmament estranys estels que potser avui no s’entendrien ni ningú seguiria, anuncia la nova amb el crit aspre i cruel d’un tifó.

L’any 2011 va ésser el torn del Washi (1.268 morts); el 2012, del Bopha (1.900 persones); i l’any passat la bestialitat del Haiyan (amb un rastre de 6.300 morts i més de mil desapareguts).
I com que a les portes d’aquest Nadal també l’últim tifó de la temporada havia de sembrar la por entre els habitants de les illes, ara ha entrat en escena el Hagupit, que els filipins han anomenat Ruby (millor mirar directament els ulls de l’enemic anomenant-lo pel seu nom de pila).

Aquest cop, entre la menor magnitud del fenomen i les mesures preventives que s’havien imposat a conseqüència de l’escarment de l’any anterior (s’havien evacuat unes 500.000 persones només a la regió central de Samar Oriental i Leyte, que es preveia que fossin les més damnificades), afortunadament sembla que els danys a lamentar han estat molt menors.
Els habitants, que fins ara havien estat molt reticents a qualsevol moviment forçat per uns efectes meteorològics als quals malauradament ja estan molt acostumats, tenien gravades amb foc a la retina les colpidores imatges de fa dotze mesos. Evidentment, no deu haver costat convèncer-los sobre la necessitat de prendre actuacions que minimitzessin els possibles mals.
Fins al punt que diuen que ara la majoria de famílies tenen sempre preparada una bossa amb tot allò imprescindible (documentació, aliments, mantes, etc.), llesta per si aquest maleit temps apressa de nou.

Això no obstant, el govern del país i les organitzacions no-governamentals que hi han anat a intentar donar un cop de mà (la majoria encara hi són des del Hayian, ja que un milió de persones viuen des de llavors desplaçades, sense res i en una situació de total provisionalitat) són testimonis del temor de la població.
El tifó de l’any passat els deixà el cop d’un trauma psicològic massa ben arrelat als seus caps i a les seves vides. Moltes famílies que hi van perdre membres resten en el present totalment bloquejades (fins al punt que algunes mares van descuidar les necessitats biològiques dels fills que havien sobreviscut). No n’hi ha per menys.
I encara avui, cada cop que plou o fa vent moltes persones expressen símptomes crítics d’ansietat.

S’imaginen que terrible deu ser témer una cosa tan corrent com la pluja? que existeixi quelcom rutinari capaç de trasbalsar-nos l’existència i arrastrar-nos fins a la més profunda de les opacitats?

Afortunadament, la majoria dels que estem llegint aquest article no ens en podem fer la idea. I per molts anys.
Però tenim una manera d’acostar-nos-hi (encara que sigui discretament) si pensem en totes aquelles idees preconcebudes que tenim a la ment i que intenten allunyar-nos d’allò que realment volem amb manipulacions, autosabotatges i argúcies diverses que ens esborren projectes sense ni tan sols un intent.
Segurament que en reconeixeran algun. Normalment vénen a dir coses semblants a “No seré capaç”, “Mai seré prou bo”, “No tinc temps”, “Fallaré”, “Deixem-ho per demà”, “Sóc massa gran”, i un llarg etcètera.
Són aquells processos mentals i sentiments que en Coaching s’anomenen sabotejadors (o gremlins, ja que com els animalets de la pel·lícula també proven de fer-nos por i que ens quedem quiets allà on estem).

L’important en aquests casos és identificar les creences i les pors que ens impedeixen avançar.
Això serà en un primer moment com estar sota la pluja sense paraigua, però gràcies a mullar-nos aprendrem que no tota l’aigua que cau del cel és perillosa com la d’un tifó. I descobrirem que potser el paraigua ens estava tapant la fenomenal perspectiva de l’arc de Sant Martí allà al fons...