Esforç

Les eleccions ja han passat, els pronòstics s’han complert i la transició del poder, amarga per uns i dolça pels altres, està en dansa.

Però en una situació com l’actual, que hi ha al darrera tot Europa expectant, no s’hi val a allargar el canvi. Les mesures han d’ésser d’aplicació immediata, rotunda.

Això sempre que n’hi hagi de previstes, ja que durant la campanya el partit guanyador dels comicis no ha deixat veure gaire cap tipus de programa.

La primera conclusió que es pot extreure de tot plegat justament es refereix a aquest tema: la lliçó que estem donant a les noves generacions que pugen és que l’immobilisme també dóna resultats, i bons.

El Partit Popular haurà recuperat la poltrona per omissió, pràcticament sense mostrar una alternativa clara ni tenir un projecte de futur lluminós (o, com a mínim, sense ensenyar-lo).

Ara, que el mèrit de tant de benefici per tant poca obra tampoc és seu, sinó del desastre majúscul i de la pèssima gestió orquestrada pels socialistes.

En un moment que ens queixem dels ni-nis fitxats (els joves que ni estudien ni treballen) i dels ni-nis camuflats (aquelles persones que sobreviuen de baixa en baixa, exhaurint qualsevol ajuda social per no treballar o que, tot i estar en atur, rebutgen les feines que no els plauen), haurà quedat palès que sense suor també es pot fer el cim. I aquesta no és precisament la millor ensenyança.

Tant de bo que s’estiguessin reservant esforços i, a partir d’ara, posin tota l’energia que els ha d’haver quedat en reserva. I, sobretot, que aquesta sigui aplicada en la direcció correcta (si no, més val que se la continuïn estalviant).

Els que ara arriben estan en el punt crític en què molts de nosaltres, en altres àmbits, ens hem trobat algun cop: trobar-nos en disposició de desenvolupar allò que durant tant de temps hem lluitat per fer.

És aquell instant en què els somnis s’immisceixen en la realitat, originant una frontera gasosa que barreja oportunitat i desig, dia adormit i nit desperta. Una transició que, ubicada encara en la letargia vaporosa de l’embriaguesa, exigeix deixar de banda ràpidament la novetat de la variació per aferrar la nova responsabilitat sense perdre més pistonada.

I és que a vegades ens refugiem en els somnis per tenir una porta de sortida a l’horitzó, per tenir present el dibuix recordatori de la visió de la nostra existència, allò que volem esdevenir.

I que la missió del dia s’alimenti d’aquesta visió. Talment com el pilot automàtic que ha de corregir les petites variacions de rumb que puguin succeir per no fer-nos perdre l’objectiu final.

Això no obstant, a vegades passa que quan assolim la meta, el després de la línia d’arribada ens apareix buit.

D’aquí la importància, primerament, de no defugir de les responsabilitats i, un cop arribats al punt, saber actuar amb la mateixa coherència i diligència que havia planejat el desig.

Posteriorment, també, serà vital aprendre a renovar contínuament els objectius, plantant-los com diferents estacions d’una mateixa via. Sempre avançant i amb l’ambició necessària per no baixar en el primer destí que ens sembli mitjanament còmode.