31 d’ag. 2010

Àncores sobre la platja de l’avui

Durant aquesta època el temps comença a desdomesticar-se. La tranquil·litat tòrrida d’una calor més o menys perpètua deixa pas a la variabilitat salvatge d’aquest final d’estiu, ple d’alts i baixos, que de tant en tant s’esbrava mitjançant alguna expressió de fúria, alguna mostra del seu geni.

Un exemple d’aquesta reivindicació per a fer ben patent la importància del clima, un dels cops d’estat que la meteorologia ha volgut executar, ha causat a Amsterdam que s’hagi trencat un arbre del qual Anna Frank parlava ja en el seu relat.
Només ha calgut una bufetada dels vendavals que aquests dies han patit els Països Baixos perquè tota una història centenària se n’hagi anat en orris en un instant.

Durant el captiveri narrat en el seu diari, l’Anna seguia el curs de les estacions a través del canvi del fullatge d’aquest exemplar, les branques altes del qual donaven directament a l’única finestra a l’exterior que es podia permetre, a les golfes. Era tot el seu contacte amb l’hostil món de fora. D’aquí la transcendència d’aquesta desaparició (tot i que la mort per sí sola ja du implícita una bona dosi de transcendència).

A part de la implicació podríem dir-ne filosòfico-vital de l’episodi (com és que un arbre que ha suportat tantes tempestes arriba un moment que es deixa tòrcer?), a la ciutat d’Amsterdam ha tingut un gran ressò pel valor simbòlic que l’element tenia.
Representava la resistència d’una persona a no perdre el fil de la lluita; que per moltes banalitats que es pateixin o tota la pendent quasi bé inhumana que pugui alçar l’existència, la supervivència és, definitivament, el nostre lloc. I, més que la supervivència, hauria d’ésser nostre el dret a la vida en l’espectre complet de les seves tonalitats.
Anna Frank va aplicar aquesta esperança, i l’arbre fins els nostres dies en peu així ho testimoniava.

Ara, el consistori de la capital holandesa té el dilema de què ha de fer amb l’escàs metre i mig de tronc que ha quedat dret. Alguns aposten per mantenir-lo allà palplantat (com a guardià inert en el nostre camí, pal de paller d’una història que no podem perdre de vista per no repetir altre cop els mateixos errors del passat), mentre que d’altres recomanen treure’l d’arrel (potser per no fer constatable, un cop més, que no hi ha res del tot imperenne; i que qualsevol cosa, fins i tot la narració mes immortal, pot tenir irremeiablement data de caducitat).

Nosaltres som per naturalesa fetitxistes.
A part de les connotacions mercantilistes que avui en dia té aquest fet (sovint deixem de fer quelcom que ens podria ser més útil per posseir un objecte, i tot pel simple fet de tenir-lo i no sortir perdedors en la comparació amb els altres) i que serien un altre tema ben llarg i complex, requerim uns tòtems que ens pautin les actuacions a realitzar en moments de dubte.
Per això estimem alguns utensilis. I no ho devem fer pels seus materials ni per la seva constitució, sinó perquè ens apropen a indrets de la memòria que temem que es perdin per sempre més en el remolí de les preocupacions del dia a dia o en el tobogan tan esquerp que no admet tornada enrere que és el temps.
Les coses materials perviuen al trànsit, i poden esdevenir l’àncora immillorable que lligui un estímul concret a la platja de l’avui.

La nostra feblesa reclama objectes físics, tangibles, sempre a l’abast de la mà. Confiem més en el mecànic sentit del tacte que en uns productes de la ment que creiem volàtils.
I és que aquests darrers depenen exclusivament de la nostra persona, i la inseguretat humana recela de tot allò de què tinguem exclusivament les claus nosaltres mateixos.

22 d’ag. 2010

Engegar-ho tot a rodar

Avions amunt i avall; esteles blanques dibuixades sobre el fons blau d’un cel d’estiu, entrecreuant-se i teixint un dens entramat que alguns dels que es queden a terra llegeixen com una promesa: la de llibertat del viatge que un dia emprendran; potser demà…

L’estiu es planteja propici per anar a tastar el gust dels terrossos que conformen els paisatges llunyans.
D’aquí justament ve tota la parafernàlia que s’ha muntat arreu al voltant del turisme. I és que ha esdevingut una empresa rodona: infraestructures amb la mínima qualitat imprescindible (al capdavall, el viatger acabarà tornant a casa segurament amb la percepció subjectiva que el seu país és el millor; i a més, alguna dosi de dèficit ajuda sempre a potenciar el tipisme i el folklore…) i un marge de negoci ampli.

Precisament, una porció grossa del pastís del turisme va a parar a la boca de les companyies aèries. I a l’interior d’un dels seus artefactes voladors, hi anava fins no fa gaire el personatge que durant la passada setmana va aixecar una bona polseguera als Estats Units.
Segurament coneixeran el cas. En Steven Slater, l’assistent de vol del trajecte 1052 de la companyia Jet Blue, entre Pittsburgh i l’aeroport JFK de Nova York, va decidir que ja en tenia prou. Va realitzar allò que tots diem que farem algun dia però gairebé ningú gosa: explotar.
Així doncs, Mr. Slater va increpar al final del recorregut una passatgera que li havia donat un cop accidental amb l’equipatge de mà i, segons ell, li havia faltat posteriorment al respecte; i, tot seguit, activà la sortida d’emergència per fer el descens triomfal de l’avió a través del tobogan que es desplega en aquest tipus de situacions.

Moltes de les accions amb què la vida ens prova tenen més d’una sortida. I sovint reneguem de la que li és natural, però generalment acabem acatant-la i serà la que obrirem.

Quantes vegades no haurem pensat en tancar amb estrèpit la porta de l’empresa en la qual treballem darrere nostre, en un episodi que no tindria marxa enrere... o desitgem per instants amb totes les forces engegar a pastar fang aquella persona amb què estem mig obligats a conviure (la veïna, el sogre o algun cap)... o perdre’ns una bona temporada en un país el mes estranger possible...
Però què fem, a l’hora de la veritat? Doncs, al capdavall, el que creiem correcte no per un moment determinat, sinó allò que s’adeqüi millor a l’objectiu final de les nostres vides (en últim terme, subsistència, al cap i a la fi).

S’aprecia clarament que existeixen dos tipus de metes. Fent un símil ciclistic, hi ha les metes volants (aquells punts intermedis que permeten obtenir els punts necessaris per aconseguir una copa o algun premi secundari) i la Meta (on s’agita la bandera de quadres que reflectirà la nostra posició final en la general).
I guanyar una meta volant ens posarà a l’abast de la mà una alegria immensa; però si això ens pot suposar perdre forces de cara a l’arribada definitiva, potser serà millor que ens reservem l’esprint.

El que en Steven Slater va fer va ésser precisament això: anar-se’n cap a casa amb una meta volant (la cara d’estaquirot de la dona que l’havia menyspreat, una alliberació i l’enveja de tots els treballadors frustrats del planeta), però amb una desviació respecte al trajecte previst per arribar a port (es quedà sense feina i, conseqüentment, amb un dèficit en la seva lluita per la subsistència).
Com sempre, cal arribar a un compromís. I valorar tots els pros i els contres abans d’actuar.

13 d’ag. 2010

Economia emocional

La vida és un misteri. Amb això tots hi estem d’acord quan no ens posem d’acord amb les vicissituds de l’existència.
Efectivament, moltes coses ens sobten; i les que ens sobtaran…

Estímuls, experiències, sensacions, pensaments, somnis i expectatives abalançant-se a l’interior de la nostra ment. Esdevenen una constant amb la qual hem de conviure.
Segurament, aquests inputs són els que fabriquen el que anem esdevenint. Una realitat pròpia, personal i intransferible, a la mida dels nostres encerts i fracassos, les nostres pors i aquelles victòries en forma d’atreviment; tot ben amanit pel raig atzarós de la providència, les influències externes, la força de les coartades amb que mirarem d’autoconvèncer-nos que no hi hem pogut fer més i el context que ens acull.

Nosaltres som molt, i molt poc alhora.
Tenim tendència a creure que el pitjor ens passa únicament a nosaltres i que la fortuna sempre mostra la seva dentadura perfecta als demés. I ni l’empenta brusca de les greus desgràcies que ocorren diàriament al món atenua aquesta impressió.
Això s’anomena instint de supervivència: ens col•loca en el lloc preferent de la vinyeta, i tot allò que sigui aliè al nostre entorn, per molt solidaris i bones persones que ens creiem, estarà inexorablement destinat a un paper secundari.
Serà important (vital), per tant, saber relativitzar i prioritzar els fets.

La vida, com la resta de jocs, té unes normes estipulades. Un esborrany bàsic esmenat pel matís dels anys i el toc subjectiu que li vulguem donar.
Normes, això no obstant, al cap i a la fi.
L’aprenentatge, el creixement i la pràctica del mètode assaig-error ens van mostrant el camí a mesura que anem fent trajecte. La rotació des de sobre els propis passos estant serà la més efectiva previsió que ens podem permetre.

Tot plegat és una successió de pèrdues i guanys…
En créixer el nen perdem la innocència; quan abandonem l’adolescència s’evapora el creure’ns immortals i hem d’aprendre ja a gestionar projectes i risc; i posteriorment aniran caient pel recorregut frescor, lleugeresa, despreocupacions, un cor íntegre, un xic de salut, irresponsabilitats, somnis de grandesa, somnis personals, somnis de coses materials, i tantes i tantes altres coses extraviades…
A canvi, però, anem cobrant molts altres elements. Anirem recollint en el cabàs de l’edat experiències, amistats, paisatges, moments, família, sorpreses, motivacions i canvis de rumb inesperats que ens proporcionaran aquell aire fresc petant a la cara que hem descobert ser tan anhelat.

La parafernàlia de l’existència no és, al capdavall, res més que economia, doncs… Economia de les emocions.
Un balanç basat en guanys i deutes. I l’important no serà el benefici final, sinó l’actiu que la suma d’operacions pugui dibuixar durant el transcórrer en la nostra consciència.

9 d’ag. 2010

Faig, per tant existeixo

La major riquesa dels jorns actuals possiblement deu ésser el temps.
Tant perquè és una de les poques coses que no poden comprar els diners com perquè ens obsessionem a fer-ne bandera (principalment, i per contradictori que sigui, semblem voler fer ben patent la seva absència) com a símbol d’estatus.

Ara que tot just comença un nou agost a càmera lenta, somnífer i redemptor, estendrem sobre la taula els plans d’oci que la rutina del cada dia ha anat dictant a l’infant adult que durant els darrers mesos ha esperat un semàfor en el camí. Un semàfor vermell que marqués l’aturada necessària perquè la llum verda pogués expressar-se en tota la seva magnífica proporció.

Lluny queden les vacances de repòs i esbarjo, consagrades a alleugerir l’estrès acumulat. Abans la millor medecina era un res que anàvem respirant amb parsimònia i dignitat, i que anava desplaçant de l’interior del nostre organisme tota la densa saturació que ens ofegava i oprimia el pit.
Avui dediquem la pausa estiuenca bàsicament a mantenir l’agenda amb tant pocs forats lliures com ens permetem la resta de l’any. No sigui el cas que, per contrast, se’ns posés després travessera la síndrome post-vacacional.

Nens amb una llista extensíssima d’activitats: casals, repassos, ludoteques i colònies (no de les perfumades, sinó de les altres). Qualsevol cosa per guanyar-se el setè cel d’una estona de saber-se pares però no exercir-ne.
I adults que no es volen quedar retrassats i encabeixen, en ics estones, ics més una coses a fer. Es tracta de realitzar tot allò que ens ha quedat a la columna dels deutes i tenim pendent, ja sigui per una il·lusió real o bé perquè algú ha dictat que és inexcusable que no haguem posat la marca de realitzat sobre quelcom.
El compromís és un estat intermedi entre allò que els anhels personals han esbossat i els punts premarcats de l’estigma comunitari.

Una de les coses a les quals de forma més habitual acostumem a destinar un bon percentatge dels nostres recursos estivals és a viatjar.
Però excepte en un tipus molt concret d’escapada (les de balneari o a una platja remota), fent això no cerquem el descans, ni tan sols desconnectar. Ans el contrari, acabem adoptant en el lloc de destí un ritme desenfrenat i enèrgic, amb molt a fer en pocs dies, consistent a emmagatzemar imatges, vivències i records que hauran d’ésser benzina per al dur hivern.

Tot això exemplifica el canvi de mentalitat rotund, i a vegades sarcàstic, que hem anat duent a terme a mesura que la història avança.

Hem esdevingut col·leccionistes de temps. Però la nostra no és una col·lecció que busqui fer muntets d’instants per tenir-los ordenats en un prestatge per si mai ens fan falta.
El que pretenem és, senzillament (i grandiloqüentment), arreplegar moments per vestir-los amb un uniforme determinat, després jugar a classificar-los i, finalment, posar-los en una vitrina per exposar-los a les mirades dels altres.

Som polaroids i currículum. Tot allò que ens conforma es limita a les instantànies que puguem mostrar com a comprovant que hem estat i als mèrits sobre paper que siguem capaços de demostrar.
Per això el nostre temps està destinat a realitzar, constantment! A fer coses, com més millor, i a poder-ne donar testimoni com a mèrit de vida.
Ara, fins i tot el relax planeja rendiments. I si els antics filòsofs plantejaven el Sóc, per tant existeixo, ara la nova moda és el Faig, per tant existeixo.