30 d’oct. 2010

Interès

En els cercles econòmics reals (és a dir, la microescala dels experts, l’economia del dia a dia), aquests dies és tema de conversa habitual l’emissió de bons que ha efectuat la Generalitat de Catalunya.

Tots aquells que han trobat bona la idea de confiar-hi els seus estalvis, és possible que s’hagin posat a remenar sota les pedres per trobar aquells dinerets que estan convençuts que hi han de ser, han d’existir (“no pot pas ser que s’esfumin així com així, els calés…!”).
La conclusió resultant serà, en el millor dels casos, la troballa; però també pot ésser que es topin amb la crua realitat que han estat gastant en excés; o potser fins i tot hi haurà qui se n’adonarà ara que estem immersos en quelcom molt semblant a una crisi…

A part de les connotacions personals de cadascú a l’hora de decidir treure o no profit de l’oportunitat (o de deixar-se o no lligar, segons el criteri), haurà estat, si més no, una jugada peculiar per part del Govern.
Deixant de banda els inescrutables camins de les teories econòmiques, és cert que en Montilla i companyia s’asseguren una bona i immediata entrada de líquid. Ara bé, quin serà el preu a pagar pel préstec?
Tot i que també és possible que des del tripartit s’ensumin que el problema serà deixat en herència als successors de legislatura i no els tregui ara mateix gaire la son. Qui dies passa, anys empeny.

A aquests polítics el tipus d’interès que ofereixen no sembla conformar precisament el seu principal tema d’interès actual. Deuen ja estar pensant més aviat en les properes eleccions i confiant que suposin un reset per a tots plegats.
O potser ni tan sols amb això, i el que cavil·len són pensaments que orbiten al voltant d’una galàxia inesperada, més que extraterrestre.

I és que tots tenim els nostres particulars i intransferibles interessos. Coses que ens mantenen ben atents i amatents; fets que hem nomenat objectiu i que constitueixen un repte o la possibilitat de millorar un present maldestre.

Per un cantó, ambicionem a un nivell personal. La voluntat és incapaç d’esventar allò que s’ha fet fort en la nostra convicció. Somnis de nits de desperta inspiració, ganes de créixer, perseverances encara incomplertes, el seguiment d’un ídol o d’un equip de futbol, tènues transcendències o greus llevetats, problemes aliens…
Però la societat de la qual formem part ens imposa o ens proposa, per la seva part, uns reptes col•lectius. Ens topem amb ganes de tenir un món millor; hem d’endur-nos a casa els problemes de la feina; contínuament ens apareixen paranys domesticats i se’ns declaren trencaclosques universals sense data de caducitat, que no esperen ja que ningú els resolgui, però que esdevindran irremeiablement una espina, …
No cal ni dir que amb aquests segons sempre podem fingir. El primer tipus, el dels reptes personals, és el cabdal.

Quan repassem afanys als quals ens hem aferrat amb constància durant algun període, un somriure (entre irònic i satisfet) ens brota dels llavis. És llavors que declarem sense ruboritzar-nos que aquelles coses signifiquen per a nosaltres mitja vida.

Deu ésser que tenim tantes existències com parells d’interessos a encabir-hi. I no és descartable: amb el desig l’atenció es multiplica, cridant a files aquelles parts de nosaltres que semblaven adormides o, directament, haver desertat.

Els nostres són uns interessos incomptables, tan ambiciosos com qui els proposa. No es deixen etiquetar per un 4,75% ni per cap altra freda xifra. I, encara menys, no esperen que qui no n’espera rebre el tribut en faci la contribució (precisament, conèixer l’esforç que aquesta ha suposat pot ésser part del guany final).

I és que una cosa és buscar l’interès en el que ens envolta i l’altre, saber distingir allò amb interès… Qüestió de matisos.

22 d’oct. 2010

Superherois

Els records, a vegades, ens fan males passades... o jugades inesperades.
D’una banda, poden retornar-nos a la ment la pols d’aquells esdeveniments funestos que ens van marcar per sempre més; i, alhora, poden dur-nos a la memòria aquelles trivialitats i petites subtileses que ens fan avinent que ja no som tant joves com havíem estat.

Recordar és reviure. I, talment com quan vivim no som amos del nostre destí, quan recordem no aspirem a gaire cosa més que els instants que les neurones ens projecten interfereixin el menys possible en la nostra rutina (avesats a la pressa com estem, això fóra un drama).

Però l’experiència és un grau, i les imatges d’antics passatges ens fan més coneguda la travessa futura. Fins al punt que decidir ensopegar un segon o tercer cop esdevé un afer totalment optatiu…
A més, amb el sac de les reminiscències sobreeixint, serà més fàcil que ragi la fina pluja sorpresiva que ens deturarà d’allò esperable i ens gratificarà amb un gràcil somriure, una passatgera cara o aquella idea que un dia havia estat inseparable amiga.
Tot plegat tan màgic com el propi fet de transposar passat dins d’un present que contínuament hi ha de competir.

Per tot això, sovint idealitzem els personatges que durant la infantesa compartien hores amb nosaltres.
La remembrança, per exemple, dels còmics o dels dibuixos animats que apareixien alhora que aquells berenars de pa amb xocolata o aquells aliments prefabricats amb enganxina, se’ns mostra com una dolça aparició, com una benedicció o com una treva.

Deu ésser per això que s’ha escrit tant sobre els superherois, que s’han col·locat per mèrit propi en les pàgines de la literatura més universal, s’han endinsat en el cinema més taquiller i, sobretot, s’han apropiat dels anhels de semblança dels infants del planeta.
Tant se val si són gent de carn i ossos o bé inventats, humanitzats o bé fets de filferro, alts o diminuts… Superman, Batman, Spiderman i altres individus de cognom man, Robocop, Harry Potter o Harry El Brut, el futbolista de moda, Gandhi, la cantant que actualment està trencant, Tintín i Massagrans, homes i dones més o menys anònims, cooperants internacionals, pastors de barri o un Shin-Chan qualsevol…
Posem en un pedestal allò que mai podrem ser; però també allò que ens crida l’atenció i que, per comparació, no ens deixa malparats del tot.

I molta gent somia fer-se un lloc en el hall of fame dels il·lustres, delitosos per vampiritzar un mos d’admiració.

Sobre aquest tema, l’actualitat ens aporta dos apunts:
Primer. M’ha cridat l’atenció la darrera campanya de les Joventuts Socialistes, on es mostra en Montilla com el superheroi que tots els catalans ens mereixem. Concretament, li han atorgat el títol honorífic de Supernormal.
Segon. El cas a bastament cobert en els medis de comunicació d’en Jesús Neira, el ciutadà que va aconseguir un alt reconeixement social quan quedà malferit després d’intentar evitar un maltractament i que posteriorment, quan tenia fins i tot a la butxaca un alt càrrec de la Comunidad de Madrid, va caure al pis inferior dels inferns després d’ésser enxampat mentre conduïa begut.

Reflexió de tot plegat: improvisar herois no ha resultat mai fàcil, ja que la vida real posa a tothom a prova, i per molt de Bé que hagi fet algú, sempre corre el risc que aparegui la taca que emmascari una existència quasi bé impol·luta.

Per això els millors superherois són els de la infantesa: el temps doblega els petits defectes i dilueix la kryptonita; fins al punt que un superheroi no és solament gran per ell mateix, sinó que es fa majúscul a mesura que hi hagi algú que en guardi la inspiració i vulgui assemblar-s’hi o continuar la seva obra.
I a hores d’ara, els models van molt i molt buscats…

15 d’oct. 2010

Estímuls

A l’hora d’escriure aquest article, sembla que ja està força més a prop l’alliberament dels miners xilens que es troben reclosos en el lloc de treball que estava predestinat a una espera des que li van posar el nom de mina Esperanza.

L’episodi ha tingut tots els ingredients necessaris per captar l’atenció mundial: emoció, sentiments a flor de pell, un pessic de promeses polítiques, placebo, tocs d’experiment sociològic, investigacions de possibles causes amb les conseqüents ofuscacions i un bon raig de la por dels familiars retransmesa en directe.

Durant el captiveri a l’interior de les urpes del sòl, el seu contacte amb el món exterior (el que anomenem el Món, en definitiva) ha estat ínfim. Els miners s’han vist obligats a tastar un nou mode relacional i sensorial, a escala i amb unes connotacions certament extraordinàries.
El magnànim escenari farcit de paraules, anuncis, clàxons, repics de petjades i estímuls diversos ha estat substituït per un attrezzo vital escurçat, a la mida d’una civilització de pocs integrants.
La convivència amb els companys d’empresonament haurà estat per unes setmanes el leit motiv i el far. L’Altre no solament haurà esdevingut companyia i col·laboració, sinó que, a més, s’haurà alçat mitjançant el pedestal de l’objectiu compartit.

Deu haver estat una situació molt dura per a tots aquests homes, sense dubte. Amb l’agreujant, a més, que en aquest cas no n’hi havia prou en confiar en les seves aptituds o en el seu treball, sinó que no quedava altre remei que resar i fer perviure la fe en la capacitat dels éssers invisibles de l’altra banda de mantell terrestre.

L’únic que trencava la monotonia de semitenebra i aïllament dels nostres protagonistes devia ésser el que se’ls enviava a través dels estrets tubs que els enllaçaven amb la superfície.
Em cridà especialment l’atenció els vídeos que els familiars els trametien per aquell tobogan improvisat, en els quals explicaven coses vertaderament importants (el naixement d’un fill, per exemple), el grau majúscul del seu enyor o aquelles petites trivialitats que constitueixen el percentatge prevalent de l’existència de la majoria d’individus.
Devia suposar un autèntic repte de síntesi i concreció, aquell haver de comprimir les mil coses que els passaven pel cap, en una situació de tant d’estrès i tants records fent cua, en uns breus minuts d’imatges. Què dir a una persona que hi és però amb la qual no podem interaccionar d’una forma directa?

Amb tot això, se m’acut que potser els temps actuals ens condueixen a trivialitzar la informació.
Avui rebem constantment una allau d’estímuls que obliguen els esforçats cervells a exercir de coladors xinesos per deixar penetrar únicament una minúcia d’allò que se’ns diu que podríem sentir. Embogiríem si haguéssim de prestar atenció a totes les propostes que ens assetgen, ja sigui de forma directa com indirectament.

Ara, Facebook, Twitter o Messenger ens proposen que esbombem fins i tot la més mínima aclucada d’ulls que realitzem. I hi ha qui aprofita el context per bastir un relat per als seus amics en què ell o ella són els protagonistes.
Però el missatge pot ésser tan pobre, tan trist, com la definició que les xarxes socials fan d’amic.

És una llàstima que moltes vegades haguem de caure en una vertadera incomunicació, en la cova dels nostres miners, per conèixer allò important de debò i percebre que moltes paraules buides tampoc són sempre solució.
I que la reclusió pot començar a camp obert i amb un sol brillant sobre els nostres caps. Per exemple, quan ens sabem sols entre tanta gent que mira una pantalla.

8 d’oct. 2010

En un mocador

El món és petit, quasi bé diminut.
En sentir això no ens diuen res de nou. Ja n’érem ben conscients, a causa que contínuament les casualitats més inesperades s’amunteguen a les portes de la nostra percepció.
Però ara, més que mai, aquesta sentència pren un sentit magnificat, gairebé literal: vivim en un mocador.

El darrer exemple el tenim en el famós cas del pastor nord-americà que volia cremar exemplars del Corà el passat onze de setembre.
A l’home ningú el coneixia, solament els veïns que segurament deuen estar acostumats a aguantar els estirabots del peculiar personatge. Però es convertí d’un dia per l’altre en una figura mediàtica, capaç d’aglutinar l’atenció de portades i espais preferents d’arreu del planeta.

És digne d’estudi el trajecte que aquest cas en particular va tenir dintre de les xarxes de comunicació internacionals.
Tot començà com una anècdota sense més transcendència (un producte més dels múltiples il•luminats que poblen la faç de la Terra) retransmesa pels medis locals de la zona. Però quan el que sembla lògic és que la cadena de la repercussió hagués continuat en direcció als periodistes veïns de la resta del país, resulta que la història féu un salt i la bola es va anar engreixant quan captà l’atenció dels centres afins a la religió musulmana que deien veure’s amenaçats.
Curiosament, l’amplificació de l’assumpte que es realitzà en una zona tan allunyada del continent americà va ser la causant de l’entrada de l’episodi als mass media del país de les barres i les estrelles i la conseqüent cobertura global a nivell planetari en què aquest acabà.

Això ens dóna una idea del curosos que hem d’ésser tots plegats a l’hora de pronunciar quelcom. Sobretot els medis de comunicació.
Qualsevol cosa que diem pot ser motiu per part d’algú altre de confrontació o bé servir per reforçar els motius que un individu té per disparar (metafòricament, en el millor dels casos) la seva particular i malaltissa bala enverinada.
I no cal que l’emissor sigui algú particularment qualificat per emetre alguna valoració (un polític o algú del cos diplomàtic, per dir alguna cosa). Mentre sigui útil com a excusa per encetar un debat estèril o alguna polèmica, servirà tota persona.
Sense anar més lluny, el cas del desconegut pastor nord-americà, el nom del qual tothom ha oblidat ja, però que causà durant unes hores un perillós estat d’excepció.
Si jo visc a l’Equador i tinc alguna cosa en contra dels hondurenys, algun diari d’aquest país amb ànsies de brega podrà utilitzar la meva declaració per afirmar que els equatorians no poden veure ni en pintura els habitants d’Hondures (i què us he d’explicar quan algun ciutadà català malparla d’Espanya...). I aquestes generalitzacions acostumen a ésser molt perjudicials.

Hi ha una clara confrontació, per tant, entre el protagonisme mediàtic que els negocis econòmics que mouen el periodisme actual reclamen i el sentit comú que hauria de prevaldre.
La globalització esdevindrà clarament paupèrrima si es tracta d’encomanar al llarg de l’esfera els mals usos i costums.

El món és, avui més que mai, un mocador. I si hi brodem amb punt de creu un missatge tenebrós i aspre, esdevindrà un centre d’enfrontament en comptes d’un punt de trobada.
No ens podem permetre tanta boira...

1 d’oct. 2010

Panda

Dues històries.
Dos temes enllaçats pel nexe comú del nom d’un animaló en blanc i negre…

El primer tema:
Les autoritats xineses s’han posat a investigar la mort d’un ós panda gegant que residia en el zoològic Oji de la ciutat japonesa de Kobe.

Tot indica que en Long Long, que és com es deia l’adorable protagonista, patí una aturada cardíaca que li fulminà l’existència en no recuperar-se de l’anestèsia que li havien administrat per extreure-li semen.
Però els xinesos, que no volen que els enganyin com a ídems, s’han entestat a arribar fins al final de la qüestió. I és que aquesta espècie animal constitueix un dels símbols de la política de relacions externes del país. Ja en els temps de Mao es va encetar la diplomàcia del panda, consistent en enviar una parella d’aquests óssos com a senyal de bona voluntat enfront d’un futurible o confirmat aliat exterior.

Per tant, com que en l’assumpte de la mort de Long Long hi havia fets que no quadraven del tot i detalls contradictoris, des de la Xina pretenen aclarir què li ha passat al seu regal, si ha estat una mort accidental o bé els japonesos l’han dut intencionadament al racó dels malendreços perquè no fos visible.
Ja se sap que qualsevol incident entra els dos gegants asiàtics per antonomàsia és sistemàticament magnificat i genera agres polèmiques. Hi ha temes que couen sense necessitat d’arribar al tacte.

El segon tema:
La jornada de vaga general que s’ha dut a terme el proppassat dimecres.

Tot i que a l’hora de tancar aquest article encara no se’n poden fer valoracions, a priori ja sorgeixen unes reflexions que ens condueixen tant a la pròpia naturalesa de la convocatòria com a l’actitud que ha adoptat el govern espanyol durant la crisi (i per crisi em refereixo ara a l’afer puntual d’aquesta vaga).

Primerament, dues qüestions: era necessari que, si es creia oportuna una aturada, se li atorgués una data posterior al tancament (mitjançant aprovació d’un text legislatiu) de la resolució que es dóna com a excusa per a la convocatòria? I no hauria estat més lògic que l’haguessin convocat abans de l’aprovació de la darrera reforma laboral, si era aquest el principal punt a combatre?

De la mateixa manera, hi ha clares contradiccions en la forma d’actuar de l’executiu espanyol.
Per exemple, el darrer contraatac del PSOE en front de la plantada sindical (quan s’escriu això encara està per veure si haurà estat la de la gent) ha significat l’enèsima pujada d’impostos. Encara que aquesta afecta únicament a rendes elevades, no deixa d’ésser un increment més.
I per acabar-ho d’adobar, ara ens volen pintar que aquest pagar més als ciutadans no ens farà tant de mal, ja que aquest cop és una pujada d’esquerres i disfressada d’ajust fiscal, tal i com en diuen ells.

Aquests polítics que avui en dia governen l’estat espanyol fan bandera d’una teòrica sensibilitat social per justificar les seves decisions. Tot i que moltes vegades no s’apreciï la relació i més aviat acaba semblant tot plegat una simple contradicció, la tirania de l’eufemisme o, senzillament, que ens prenen per tontos.

Els del govern diuen perseguir la igualtat. Però de quina igualtat parlen?
Igualtat tant pot ser que tothom pugui permetre’s un Mercedes nou de trinca com a medi de transport, o bé que es reguli per llei que tots ens desplacem amb un vell i atrotinat Seat Panda.
I al pas que anem, la disminució de poder adquisitiu potser sí que acabarà fent que ens assemblem tots plegats; tanmateix, en aquest cas això no serà gens ni mica positiu i dirà molt poc del país, però potser dissimularà les mancances dels dirigents que tenim.

Eus aquí la representativitat d’una bestiola o d’un cotxe (d’un mot, en últim terme) tan simpàtic com és un panda.
I és que, al capdavall, tot és simbologia...