Perenne falsa serenor

Altre cop estem en plena campanya electoral. Una més. Fa la sensació que ens fan triar contínuament... com si hagués de servir d’alguna cosa.

Amb el pessimisme que arrossega la gent sobre els governants, els prejudicis establerts que tant costaran de reparar i, a sobre, l’esforç que aquests hi posen, la truita serà complicada de girar. Per molt que ens vulguin vendre la moto amb propagandes, pamflets, retòrica, intencions o pretensions.

Encara que els temps canviïn i, sobretot, ho facin les circumstàncies, la classe política viu instal·lada en una perenne falsa serenor. Com a exemple només fa falta mirar el debat entre els candidats dels dos partits majoritaris que tingué lloc aquest proppassat dilluns. La cançoneta sempre és la mateixa; previsible, monòtona, caduca i rància. Amb l’afegit que ara la credibilitat dels personatges encara està més sota mínims i el panorama és desolador. Costarà feines i treballs remuntar-lo.

Aquestes eleccions, el que varia significativament pot ser l’intent de mobilització dels votants. Abans de convèncer-los perquè s’afiliïn a una o altra opció política, hauran d’aconseguir que creguin fermament que la representació que triïn, sigui la que sigui la que surti finalment elegida, els tindrà en compte i resoldrà realment els maldecaps de la gent del carrer.

I és que fa tot l’efecte que l’abstenció (o el vot poc convençut dels que, això no obstant, volen fer valdre el seu dret democràtic) pot ser la gran triomfadora dels pròxims comicis.

Tenim tots els ingredients perquè això sigui així: la gent cremada, un partit polític sense arguments després d’haver demostrat la seva total incompetència; l’altre, que no es preocupa ni de tenir programa ni a explicar què farà, l’alternativa solament és qüestió de temps; i la resta de formacions han quedat embrancades en pèrdues de credibilitat (moltes van bescanviar ideologia per poltrona, demostrant quina era la seva prioritat de debò, i ho estan pagant) o prou feina tenen per controlar els seus dirigents o amb les responsabilitats que ja tenen entre mans.

Què ens toca fer, doncs, a nosaltres?

Cadascú farà el que cregui oportú, però segurament anar a votar és la millor opció, encara. Ni que sigui per, posteriorment, tenir dret a queixar-nos.

Amb el Barça passa que té menys socis que no pas gent que parla de l’equip. Doncs exactament el mateix té lloc amb la política: tots ens queixem, però quan arriba el moment de dir-hi la nostra, massa gent es queda a casa.

Només ens queda reclamar quelcom molt semblant a un miracle, i que qui tingui poder de fer-ho il·lumini els futurs ocupants dels escons.

I, sobretot, que no es basteixi amb excuses de mal pagador cap possible inoperància (qui es presenta candidat ja sap en quines condicions ho fa). Que ja sabem que la crisi és implacable, però per aquests casos s’ha de disposar del “pla B” que aquí ens n’hem adonat que ens mancava quan ja era massa tard.

Ara que, ben pensat, potser tornem al mateix punt i qui opta a l’elecció solament ho fa per l’escalf de la cadira. Anar tirant i que la sort entri al terreny de joc com hi càpiga.

Que Déu ens agafi confessats...