26 de març 2010

Primavera, prima donna

El retrobament amb uns tons verdosos que s’havien extingit, el vol de l’oreneta o la crescuda dels flocs de flors blanques dels ametllers… Són coses que seran normals d’aquí a unes setmanes, però en aquesta, quan hem sentit la pronunciació del mot primavera com una bona nova, esdevenen primícia.
Avui es converteixen en quelcom més que recursos poètics.

I és que tots aquests elements són senyals, indicis d’una transformació que anhelàvem amb força. Per això quan els detectem després d’un període d’absència els passegem d’un cantó de boca a l’altre, delectant els sentits amb el seu gust.
És la parsimònia dels sentits; el tast d’antigues vivències que prometen, a través de la sintonització amb l’experiència, el ressorgiment de noves sensacions.

És per aquest motiu que quan percebem el primer dels símptomes la nostra imaginació comença a fer rutllar la maquinària. El producte serà un percentatge indeterminat (i unipersonal) d’espera, esperança, temor i de tots els destil·lats possibles, producte exponencial de les múltiples barreges que els sentiments poden originar.

Quan hi ha un punt d’inflexió que indica el canvi, mentalment fem una prèvia de la seva influència i del paisatge que el futur ens depara. Per això ens excitem simplement amb una tènue perspectiva.

Som éssers que necessitem aire, aliment i expectativa per sobreviure. Per molt resolta que sigui la nostra vida, no ens és grata l’observança d’una plana immensa fins a la meta. Necessitem girs, canvis de rasant i una successió d’horitzons de diverses tonalitats i velocitats d’aproximació per seguir motivats.

La primavera que arriba ara ens promet un canvi de rutina, l’oportunitat de poder abandonar la closca per explorar l’exterior. És un temps més permeable a les ganes d’experimentar, la sofisticació d’un renaixement que extreu brillantor d’aquells elements que semblaven completament erms, inerts.
La primavera és la prima donna de la funció. La protagonista temperamental que no deixa ningú indiferent quan comença a cantar.

I de la mateixa manera que atorguem llum i ens deixem revitalitzar (la sang altera...) pels primers símptomes de la ben retrobada estació, els indicis d’un munt d’altres coses tenen els mateixos efectes per a nosaltres.
L’auguri d’una trobada, d’una nova opció a afegir a l’interrogant d’una tria, d’una vetllada especial, d’un desenllaç per al problema que arrastrem des de fa temps o una simple intuïció sense fonament augmenten les revolucions del nostre ja de per sí ballarí món.

Abans parlàvem del recurs poètic que han esdevingut en l’imaginari col·lectiu els anuncis de la primavera (la flor, els colors, la hibernació rompuda...). Aquest és un detall molt representatiu.
I és que, si ho pensem bé, la poesia té en general tendència a ocupar-se dels indicis, més que no pas dels fets com a tals.

Això pot ésser per dues raons...
La primera: perquè la realitat (que, implacable, arribarà o bé desplaçarà la il·lusió mitjançant el braç de la impaciència) acabarà esquinçant, per bé o per mal, la màgia del somni. I és que una confirmació negativa conduirà a la decepció, però una confirmació positiva, passat el primer estímul, ens reportarà només la tasca d’haver d’empescar-nos un nou objectiu que ens serveixi d’estímul.
La segona: perquè com a indici acceptem detalls minúsculs (un gest, una mitja paraula, la previsió d’un efecte papallona, un silenci... ), fàcilment mal·leables i que aconseguirem encabir còmodament en l’àmbit de les nostres quimeres. I per nosaltres esdevé molt menys complex bastir una felicitat a partir de les seves peces que no pas dividir el que tenim en petites porcions i reconèixer en cadascuna d’elles un motiu particular de joia.

19 de març 2010

Paisatges inesperats

Una capa que ho transforma tot; una manta blanca que converteix la quotidianitat en l’excepció, la rutina en diversió: la neu.

Fa una setmana que en vam tastar les conseqüències (alguns més que altres, certament). La nevada extraordinària ens va sorprendre, tot i que estava de sobres anunciada. La blancor va organitzar una mobilització general que posà el país de potes amunt.
I la sorpresa que és indubtablement una bona nova per al vailet que podrà rodolar amb joia pel mantell de flocs, esdevé un fet negatiu quan els sorpresos són els que haurien hagut de preveure l’assumpte.

Quan ens enfrontem a una situació que sobresurt del que és habitual, és quan realment tenim l’oportunitat de posar nota a la planificació.
Les teories sempre són bones fins que un mètode inductiu (suportat per l’experiència) o deductiu (basat en la hipòtesi, en què partint d’un enunciat universal s’inferirà un enunciat particular) no en reafirma les bondats.

I la nevada del passat vuit de març va trencar uns quants esquemes i, més que això, va mostrar que cal replantejar molts dels models que teníem fins el moment.
Si no, que ho preguntin a la gent de les comarques gironines que es van quedar aïllats i sense els serveis bàsics fins a sis o set nits; o mirin el trasbals que arribà al nivell de col·lapse a Barcelona. Tot, per quatre flocs que no es poden ni comparar amb les condicions severes que pateixen molts altres països.
S’imaginen què passaria amb les nostres infraestructures sumades a aquesta reacció alentida durant l’hivern noruec?

És clar que em poden contestar que en els països que les condicions meteorològiques són especialment crítiques d’una forma normal, ja tenen uns mecanismes reguladors més adaptats a les circumstàncies. Però és que aquí no estem debatent sobre la preparació a la neu, sinó justament sobre la resposta a un esdeveniment inhabitual.

Un paisatge inesperat representa la descoberta, la sorpresa. És l’esperit que guia l’aventura; allò que posava en marxa els antics descobridors cap a continents desconeguts o fa que alguns muntanyencs estiguin disposats a jugar-se la vida per tenir una visió que molt pocs altres mortals tindran l’ocasió de viure.
Un paisatge inesperat és un moment que quedarà gravat a foc en la memòria.

Però com a bons animals de costums que som, cada nou escenari suposarà sens dubte un repte.
Necessàriament les primeres passes en l’hàbitat recentment encetat seran indecises i feixugues.

El que ens permetrà superar el llast de l’experiència que no hi és, serà potser la dosi extra de confiança que ens ha d’aportar el bagatge previ.
I és que a les portes del camí desconegut, qualsevol creuament que suposi haver de triar trajectòria serà un drama.

Com superar, doncs, la situació? Segurament estirant de la corda del que haurem viscut fins aquell punt de la nostra existència. A vegades potser fins i tot havent de fer ús del mecanisme d’acció-reacció: actuar i veure que hem encertat per seguir endavant, o bé tornar a la casella inicial si veiem que l’elecció no fou la correcta.
La tria, en aquest cas, serà en un principi irremeiablement deductiu. La inducció, si de cas, ja ens farà repensar la hipòtesi.

I això val per a tothom. Des del polític que ha de gestionar una situació d’excepcionalitat en el seu país fins a l’emprenedor que dubta abans de tirar-se a la piscina en un moment d’incertesa econòmica.
La qüestió és haver meditat la situació, i actuar en conseqüència amb la coherència d’un passat a les espatlles.

Ara, quan els actes pretèrits forgin un currículum de despropòsits (i haguem ensopegat massa cops amb la mateixa pedra), costarà que la confiança resisteixi l’envestida del paisatge inesperat.

12 de març 2010

La màquina del temps

El temps és la cinta transportadora per on ens desplacem amb l’ànim que no sigui gaire sovint trapezi.
I és que el temps ens transporta per paisatges modelats per les seves circumstàncies combinant-se amb les nostres; però de tant en tant pot esdevenir l’artilugi pervers que ens ensenyi en primer pla l’abisme d’una velocitat excessivament elevada. És quan ens n’adonem que hem estat perdent detalls pel camí.

Tothom percep el passar dels anys d’una manera personal, a la seva manera. Els instants travessats, les vicissituds superades, les esperes o els dols ressonen amb una oscil·lació característica que modifica en la nostra percepció la llargada de la ruta.
A part d’això, també el sentiment col·lectiu. És cert que quan les dificultats de l’entorn pròxim es fan sentir i som testimonis d’un solc en l’esperit conjunt, la pendent ens alenteix el transcórrer.

Per aquest motiu els mals moments s’eternitzen. Perquè s’han de superar i això costa, però també perquè els emmarquem com a experiències importants mitjançant un monòlit al qual donem voltes a través de l’experiència quan arriben noves complicacions (segur que ho acabaran fent).

I ens anem emmotllant als instants que corren com podem, tant a través de mecanismes individuals (recerca de solucions, motivació, educació, voluntat, persistència…) com de mecanismes d’espècie o evolutius (modes, adquisició de nous coneixements i tècniques, aplicació de tecnologies…).

Per posar un exemple d’aquests darrers elements, fa uns anys la moda dictava que tot havia de sonar a revolucionari. La publicitat mirava de vendre’ns productes com més innovadors i trencadors millor: noves formulacions per als detergents, televisors de cinquena generació, pans de gustos, aigües de colors, formatges sense sabor de formatge…
En canvi, uns anys després la tendència s’ha invertit i es cerca de nou allò que per bé o per mal (massa cops per mal) havíem vist superar-se. Avui es persegueixen els productes “de tota la vida”: verdures ecològiques, minimització de botons en els utensilis electrònics, sopes com les de l’àvia, mètodes de producció tradicionals, modes vintage, gustos d’abans…

Suposo que aquest afany de recuperar característiques de temps pretèrits respon a la voluntat d’alliberar-nos en certa manera d’un present que se’ns presenta carregós, inhòspit i agressiu.
Ja hem vist on ens ha conduït aquest ritme de vida desenfrenat; seria una benedicció tornar de tant en tant a una existència en blanc i negre, sense tants sorolls ni presses.
Però únicament de tant en tant, això sí, que si no encara perdríem els privilegis del progrés!

El que cerquem és una pausa, una tornada a la natura i als orígens per esborrar del mapa, principalment, alguns comportaments que havíem anat adquirint mentre ens deixàvem endur per la corrent de la rutina. Sense ni tan sols arribar-nos a preguntar per què.

Abans de declarar-se oficialment aquesta crisi, estàvem arribant a uns extrems alarmants de competitivitat (entre nosaltres; no pas competitivitat de la que seria oportuna). Escoltàvem els cants de sirena del sistema (i de les entitats financeres), prometent-nos enormes facilitats per disposar d’allò que sobrepassava el nostre poder adquisitiu real. Per tant, si el veí havia comprat allò tan car sense merèixer-s’ho tant com nosaltres, per què jo me n’havia d’estar?
I aquesta actitud s’havia anat filtrant d’estranquis des de l’economia a molts altres àmbits de la nostra quotidianitat.

Ja que en el temps hem trobat un enemic rotundament invencible, només ens resta matisar-lo perquè esdevingui un territori més afí a la perspectiva, més acollidor.
Juguem amb la dualitat per, com a mínim, maquillar l’espai.
Per això les modes van canviant, per contraatacar la parsimònia accelerada dels anys amb tons que n’apaivaguin l’agressivitat o bé per escalfar-ne la monotonia amb lleus frivolitats generalitzades.
Són l’única màquina del temps que la tecnologia ens permet, per ara.

5 de març 2010

Negociadors

Gent al voltant d’una taula, amb una conversa encesa que els fa intercanviar mots, sons i gestos amb la intenció d’arribar el més aviat possible a un punt comú, a la coordenada que tothom pugui anomenar a la seva manera èxit.

Aquesta és una imatge habitual a les nostres vides. Com a éssers socials que som, necessitem comunicar-nos.
I en un graó encara un xic més elevat que la pròpia i simple comunicació, hi habita la negociació. Aquesta és un tàctica que ha esdevingut més que bàsica, imprescindible, en la quotidianitat humana.

La negociació és també un intercanvi de missatges, però amb la particularitat que entren en joc altres paràmetres; com per exemple la captació dels sentiments de l’interlocutor i el d’haver de posar sobre la balança dos pesos: el de l’ambició pròpia i el de saber ser flexible amb els requeriments de l’altre.

Darrerament aquestes situacions d’haver-se d’asseure amb una altra persona per decidir quelcom que afecta ambdues parts s’han fet més que mai presents (o públiques, per ser més exactes).
Tot i que la cultura comunicativa que tenen la majoria de les nostres organitzacions deixa bastant a desitjar, en situacions de crisi (econòmica, social o de qualsevol altre tipus) les alarmes fan que aquesta s’hagi d’esprémer al màxim.

Avui són el pa de cada dia les imatges de taules amb persones rodejant-les que cerquen una sortida: els que negocien canvis en les condicions de treball davant un empresari amb l’aigua al coll, els pares asseguts amb un fill que sospesa els dubtosos pros de l’amarga responsabilitat d’haver d’exercir d’ambaixador de la generació ni-ni, famílies buscant un canvi de rumb que els desenganxarà d’allò que havien fet fins ara (i potser de l’escullera que se’ls apropava tant), converses per un crèdit que no arriba, govern i oposició que diuen buscar solucions amb la inoperància que els caracteritza o les avaluacions de les oportunitats que ens depara el nou cicle econòmic (bastit a partir de la iniciativa personal) que s’ha d’obrir a partir d’ara. I molts més…
Molts i variats motius.

Saber negociar és tot un art. I qui el domini tindrà molts punts a favor per desenvolupar-se, tant a nivell de negocis com a títol personal.
Històricament, en cercles professionals la negociació ha avançat des de la teoria del guanyar-perdre (basat en l’arquetip que teníem fins fa poc dels negociadors com a individus sense escrúpols que cercaven un acord, per irrespectuós que aquest fos) fins a la del guanyar-guanyar (en què les dues parts han de sortir beneficiades de la transacció). Deu ser per gràcia de les polítiques de responsabilitat social corporativa que fan onejar les institucions que són o volen aparentar ser de confiança.

Això no obstant, tot i que les tendències semblin recolzar la hipòtesi que a nivell de col·lectivitats anem mirant cada cop més per l’altre (tant en una negociació com en moltes altres coses), no és ben bé cert del tot.
I és que en el món empresarial hi habiten una sèrie de normes i normalitzacions, més o menys obligatòries, que provoquen que la feina ben feta no tingui tant de mèrit com sembla (tot i que tampoc es pot desmerèixer).

En el terreny personal, allà on actuem d’una forma voluntària i atenent-nos a la pròpia consciència, ens traiem la careta i encara hi continuen pervivint actituds que no han rebut la influència de cap evolució.
No serà fins que en aquest àmbit unipersonal haguem après a expressar la nostra voluntat tot respectant la del congènere, a posar-nos en el lloc de l’altre, i a notar una certa responsabilitat en el sentir dels que comparteixen espai amb nosaltres, que tindrem molt de guanyat.

No guanyarem fins que no sapiguem negociar sense pretendre fer sempre negoci.