El retrobament amb uns tons verdosos que s’havien extingit, el vol de l’oreneta o la crescuda dels flocs de flors blanques dels ametllers… Són coses que seran normals d’aquí a unes setmanes, però en aquesta, quan hem sentit la pronunciació del mot primavera com una bona nova, esdevenen primícia.
Avui es converteixen en quelcom més que recursos poètics.
I és que tots aquests elements són senyals, indicis d’una transformació que anhelàvem amb força. Per això quan els detectem després d’un període d’absència els passegem d’un cantó de boca a l’altre, delectant els sentits amb el seu gust.
És la parsimònia dels sentits; el tast d’antigues vivències que prometen, a través de la sintonització amb l’experiència, el ressorgiment de noves sensacions.
És per aquest motiu que quan percebem el primer dels símptomes la nostra imaginació comença a fer rutllar la maquinària. El producte serà un percentatge indeterminat (i unipersonal) d’espera, esperança, temor i de tots els destil·lats possibles, producte exponencial de les múltiples barreges que els sentiments poden originar.
Quan hi ha un punt d’inflexió que indica el canvi, mentalment fem una prèvia de la seva influència i del paisatge que el futur ens depara. Per això ens excitem simplement amb una tènue perspectiva.
Som éssers que necessitem aire, aliment i expectativa per sobreviure. Per molt resolta que sigui la nostra vida, no ens és grata l’observança d’una plana immensa fins a la meta. Necessitem girs, canvis de rasant i una successió d’horitzons de diverses tonalitats i velocitats d’aproximació per seguir motivats.
La primavera que arriba ara ens promet un canvi de rutina, l’oportunitat de poder abandonar la closca per explorar l’exterior. És un temps més permeable a les ganes d’experimentar, la sofisticació d’un renaixement que extreu brillantor d’aquells elements que semblaven completament erms, inerts.
La primavera és la prima donna de la funció. La protagonista temperamental que no deixa ningú indiferent quan comença a cantar.
I de la mateixa manera que atorguem llum i ens deixem revitalitzar (la sang altera...) pels primers símptomes de la ben retrobada estació, els indicis d’un munt d’altres coses tenen els mateixos efectes per a nosaltres.
L’auguri d’una trobada, d’una nova opció a afegir a l’interrogant d’una tria, d’una vetllada especial, d’un desenllaç per al problema que arrastrem des de fa temps o una simple intuïció sense fonament augmenten les revolucions del nostre ja de per sí ballarí món.
Abans parlàvem del recurs poètic que han esdevingut en l’imaginari col·lectiu els anuncis de la primavera (la flor, els colors, la hibernació rompuda...). Aquest és un detall molt representatiu.
I és que, si ho pensem bé, la poesia té en general tendència a ocupar-se dels indicis, més que no pas dels fets com a tals.
Això pot ésser per dues raons...
La primera: perquè la realitat (que, implacable, arribarà o bé desplaçarà la il·lusió mitjançant el braç de la impaciència) acabarà esquinçant, per bé o per mal, la màgia del somni. I és que una confirmació negativa conduirà a la decepció, però una confirmació positiva, passat el primer estímul, ens reportarà només la tasca d’haver d’empescar-nos un nou objectiu que ens serveixi d’estímul.
La segona: perquè com a indici acceptem detalls minúsculs (un gest, una mitja paraula, la previsió d’un efecte papallona, un silenci... ), fàcilment mal·leables i que aconseguirem encabir còmodament en l’àmbit de les nostres quimeres. I per nosaltres esdevé molt menys complex bastir una felicitat a partir de les seves peces que no pas dividir el que tenim en petites porcions i reconèixer en cadascuna d’elles un motiu particular de joia.
Avui es converteixen en quelcom més que recursos poètics.
I és que tots aquests elements són senyals, indicis d’una transformació que anhelàvem amb força. Per això quan els detectem després d’un període d’absència els passegem d’un cantó de boca a l’altre, delectant els sentits amb el seu gust.
És la parsimònia dels sentits; el tast d’antigues vivències que prometen, a través de la sintonització amb l’experiència, el ressorgiment de noves sensacions.
És per aquest motiu que quan percebem el primer dels símptomes la nostra imaginació comença a fer rutllar la maquinària. El producte serà un percentatge indeterminat (i unipersonal) d’espera, esperança, temor i de tots els destil·lats possibles, producte exponencial de les múltiples barreges que els sentiments poden originar.
Quan hi ha un punt d’inflexió que indica el canvi, mentalment fem una prèvia de la seva influència i del paisatge que el futur ens depara. Per això ens excitem simplement amb una tènue perspectiva.
Som éssers que necessitem aire, aliment i expectativa per sobreviure. Per molt resolta que sigui la nostra vida, no ens és grata l’observança d’una plana immensa fins a la meta. Necessitem girs, canvis de rasant i una successió d’horitzons de diverses tonalitats i velocitats d’aproximació per seguir motivats.
La primavera que arriba ara ens promet un canvi de rutina, l’oportunitat de poder abandonar la closca per explorar l’exterior. És un temps més permeable a les ganes d’experimentar, la sofisticació d’un renaixement que extreu brillantor d’aquells elements que semblaven completament erms, inerts.
La primavera és la prima donna de la funció. La protagonista temperamental que no deixa ningú indiferent quan comença a cantar.
I de la mateixa manera que atorguem llum i ens deixem revitalitzar (la sang altera...) pels primers símptomes de la ben retrobada estació, els indicis d’un munt d’altres coses tenen els mateixos efectes per a nosaltres.
L’auguri d’una trobada, d’una nova opció a afegir a l’interrogant d’una tria, d’una vetllada especial, d’un desenllaç per al problema que arrastrem des de fa temps o una simple intuïció sense fonament augmenten les revolucions del nostre ja de per sí ballarí món.
Abans parlàvem del recurs poètic que han esdevingut en l’imaginari col·lectiu els anuncis de la primavera (la flor, els colors, la hibernació rompuda...). Aquest és un detall molt representatiu.
I és que, si ho pensem bé, la poesia té en general tendència a ocupar-se dels indicis, més que no pas dels fets com a tals.
Això pot ésser per dues raons...
La primera: perquè la realitat (que, implacable, arribarà o bé desplaçarà la il·lusió mitjançant el braç de la impaciència) acabarà esquinçant, per bé o per mal, la màgia del somni. I és que una confirmació negativa conduirà a la decepció, però una confirmació positiva, passat el primer estímul, ens reportarà només la tasca d’haver d’empescar-nos un nou objectiu que ens serveixi d’estímul.
La segona: perquè com a indici acceptem detalls minúsculs (un gest, una mitja paraula, la previsió d’un efecte papallona, un silenci... ), fàcilment mal·leables i que aconseguirem encabir còmodament en l’àmbit de les nostres quimeres. I per nosaltres esdevé molt menys complex bastir una felicitat a partir de les seves peces que no pas dividir el que tenim en petites porcions i reconèixer en cadascuna d’elles un motiu particular de joia.