Oracions laiques

El tema de l’oració laica que el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va oferir el primer dijous de febrer a la concurrència present a l’Esmorzar Nacional d’Oració dels Estats Units, m’ha fet encetar una reflexió.
Aquest pensament es basa tant en la teòrica disparitat entre els mots laica i oració, com en tots els enfrontaments passats i actuals per qüestions religioses o en la suposada dependència que tenim dels afers de creença.

Ja és coneguda la coherència del discurs del president espanyol, només superada per la de les seves promeses i la dels seus actes. Però tot i que no sigui novetat i faci ja uns quants dies que tot això està a bastament comentat, no m’he pogut resistir a posar-hi cullerada. No tant per l’interès polític, sinó pel suc que es pot extreure d’algunes de les nocions que apareixien a la informació.

En uns temps que la religió és especialment vista com a base per a l’enfrontament o com a cau d’on sorgeixen els extremismes despietats, s’hauria de parlar molt més sobre què esperen trobar-hi els creients i què té per oferir com a contribució social als que no hi creuen (però no per això han d’anar-hi necessàriament en contra).
Avui el debat és continu, però únicament per a retratar les confrontacions: els minarets suïssos, el tema del vel aixecant polseguera a mitja Europa, els símbols a les escoles, les reivindicacions basades en llibres sagrats d’Al-Qaida que només fan que embolicar més la troca, les hamburgueses halal a França, la integració a casa nostra...

A vegades semblem oblidar que darrere de cadascuna d’aquestes religions (darrere de cadascuna de totes elles) hi ha persones, gent que l’ha triat com a opció per una o diverses raons.
I més enllà de voler comprendre alts coneixements teològics o mirar d’interpretar els respectius llibres sagrats, el que s’hauria de fer és estendre el diàleg cap a tots aquests integrants, d’una manera més o menys individualitzada.
Així ens assegurarem de tenir una visió més actualitzada i, sobretot, personal de les preocupacions, ideals i somnis que les seves ments sostenen. Principalment, una visió menys estereotipada.

Abans de jutjar el veí per la fe que professi, més val acostar-s’hi per mirar de conèixer-lo. I, a partir d’aquí, ja prendrem les consideracions que creguem oportunes.
El que mai es pot fer és caure en l’error de satanitzar un col·lectiu perquè una part d’aquest no té un comportament acceptable o integrador. O el que és pitjor: com que la voluntat és la de tenir una societat completament laica (i blanca, innòcua, incolora i absolutament insípida), acabar caient en l’extrem dràstic d’un agnosticisme excloent.

La fe és quelcom molt personal i, conseqüentment, ningú deu participar d’una religió exactament igual, sinó que aquesta s’ha de subdividir en tantes expressions com gent la concebi; per tal que respongui les preguntes que els turmenten, espanti els fantasmes intransferibles, il·lumini els instants de mancança o guiï les seves relacions amb els altres.

La religió és un llibre obert que dóna apunts a qui ho necessita. Pots agafar notes d’una religió, de dues, fer un tastet de totes elles o, senzillament, prescindir-ne. I pots emprar això com a dogma, apunt filosòfic o per bastir un argument de l’ètica personal.
Però sempre com una opció individual, amb llibertat i fugint dels extremismes que pretenen sacsejar el bon nom de la majoria de corrents de fe.

Tots acabem o acabarem resant en algun moment o altre; només canviarà a qui ens dirigim. A Jahvé, Al·là, Buda, a algun sant o a la nostra pròpia fortalesa interior, tant se val.
I per molt que aquestes converses íntimes ens puguin reconfortar o proporcionar-nos arguments per continuar la lluita, no ens regalaran una solució directa. Aquesta, per força, haurà de venir de l’acció personal o del canvi d’actitud o de l’ajuda d’algú completament terrenal.

Quan una oració esdevindrà laica?
Segurament quan qui la deixi anar amb la mirada posada al cel no tingui l’esperança d’una resposta (d’una solució), i sigui conscient que el prec està destinat a perdre’s inexorablement en el no-res.
D’aquí la maldat de l’adjectiu laica després del substantiu oració.

I en aquests temps que el desconsol comença a ésser malauradament usual, només faltava que en Zapatero vingués a fer-nos patent que aquest aparent contrasentit està més viu que mai.

Quaresma

El carnaval és l’època de l’any que autoritza el desenfrenament, la xerinola despreocupada, el llibertinatge autoritzat…
Fins i tot (encara) més que el que l’anormal normalitat d’aquests temps que corren, sovint permissius fins a la ceguera, ja consenteix de per sí.
Abans de la quaresma, abans de la reflexió i de la penitència, un espai per esbravar-se i entrar en el paper amb l’assossegament que l’ocasió requereix.

Però aquest any han aparegut noves problemàtiques que s’uneixen a les habituals dels menesters carnavalescos. Maldecaps i garbuixos mentals diversos que salpebraran el raciocini.

L’indecís empresari no devia saber de què disfressar-se, aquest 2010…
Fa uns mesos va haver de posar-se l’uniforme de fidel company per calmar les reticències dels seus treballadors, desconfiats davant la situació que amenaçava els seus llocs de treball.
I després d’això, al cap d’un temps, es veié obligat a vestir-se la pell de llop per confirmar les pessimistes expectatives dels seus assalariats i donar-los el passatge per a l’horrible purgatori de l’atur.
En alguns casos amb tota la pena del seu cor, i en altres aprofitant l’avinentesa conjuntural per deixar a córrer sense recança el negoci, ara que els indicadors no el culparien de la pèrdua, sinó que ho considerarien quelcom normal.

I l’estudiant? de què es va disfressar l’estudiant?
Aquest és un gremi especialitzat en transfigurar-se: de buscabregues quan la colla i/o les hormones ho demanden, d’aplicats quan els pares els pregunten per com van els estudis o d’individus super-simpàtics-i-adorables-quasi-divins quan se’ls creua la personeta que els fa saltar els ploms.
Però, i ara què?
Veient com està el món laboral i el futur de catifa esquinçada que se’ls està estenent sota els peus, ja fa temps que van emprovant-se diferents vestits sense trobar-ne cap d’idoni del tot.
Al final, molts han optat per la nuesa pura i dura: ni estudien ni treballen, i encara que continuïn optant per la tan alabada formació, pot ser que es topin amb la motivació d’unes lliçons finals que parlen de fulls en blanc i mai d’un projecte sòlid.

Finalment, qui serà capaç de resoldre el dubte sobre què es devien posar els polítics i altres experts econòmics per rendir tribut al rei Carnestoltes?
L’última moda probablement fou transvestir-se de gurus. Amb això en són avesats experts, i ja se sap que qui té la poltrona no és amant dels canvis.
Ells sempre estan dient com fer les coses als demés, constantment regalant les instruccions per consumar aquelles accions que ells mai han realitzat. I la culpa sempre serà dels altres…
O potser es vestiran de prestidigitadors marejats, sempre confonent l’anar i el venir, el passat i el present, el ja ho vaig dir pel voldria haver dit… Constantment amb jocs de mans que se’ls van de les mans, constatant que la diferència entre truc i trampa és la subtilesa amb què aquesta es realitzi…

Deu ser per tot això que aquest any m’ha fet menys gràcia que mai el carnaval.
Les disfresses han perdut l’encant. Ara la vertadera revolució seria un període en què ningú volgués fingir el que no és i la gent estigués disposada a mostrar-se d’una manera afí al que dictés el seu senderi. Oberta i amb naturalitat.
Prou trasbalsos tenim de la vida corrent, del dia a dia, com per desitjar que se’ns descol•loqui encara més un tros concret de temps amb confusions senyalades al calendari.
Sols queda l’esperança que, en girar més la desviació, retornem a la trajectòria…

I és que durant aquesta quaresma tenim molta cosa a meditar. Penitència, però, que ningú ens en demani més.

Llengües en coma (o en punt i coma)

L’altre dia, l’apartat de curiositats dels diaris parlava breument de la mort de la senyora Boa Sr.
En els medis de comunicació, coses de vital importància en mode singular com pot ésser la mort apareixen en un requadret minúscul, difuminades per la distància del paper i per l’objectivitat.

Però bé, si es parlava precisament de la mort de la senyora Boa Sr i no de les desaparicions de molta altra gent anònima que de ben segur devien morir aquell dia era perquè aquesta dona era l’últim parlant de l’idioma Bo.
Aquest, una de les llengües més antigues que existien (es creu que podia tenir uns 65.000 anys d’història), s’emprava a les illes Andaman, a 700 milles de la part continental est de l’Índia, al Golf de Bengala.

Justament aquesta zona geogràfica és un privilegiat observatori per filòlegs d’arreu del món, ja que els seus habitants s’havien mantingut fins fa relativament pocs anys al marge de les influències externes, i la seva riquesa dialectal era altament valorada.
Això no obstant, des de fa 150 anys el poder forani ha augmentat, amb gent vinguda de “terra ferma”, i aquest “avenç” els ha proporcionat malalties, vicis com l’alcohol (el seu elevat consum ha esdevingut un greu problema a la zona) i la successiva desaparició d’alguns dels seus idiomes.
Sense anar més lluny, la senyora Boa Sr portava trenta o quaranta anys, des de la mort dels seus pares, sense poder comunicar-se en la seva llengua nativa per falta d’interlocutor, i s’havia vist obligada a aprendre una variant de l’hindi per relacionar-se.

Tot això, el que queda, no té res a veure amb temps pretèrits, quan el grup dels Gran Andamanesos, una de les quatre tribus indígenes d’Andaman i de la qual formava part na Boa Sr, comptava amb més de 5.000 integrants (ara en queden 52) i deu llenguatges diferents; entre ells el Bo, avui ja desaparegut.
És digne de destacar en els jorns que corren, a més, que una altra d’aquestes tribus, els Sentinelesos, han defugit fins avui qualsevol intervenció de l’exterior (van ser notícia per les fotos que un helicòpter de rescat els va fer, després del tsunami del desembre de l’any 2004, mentre aquests li llançaven fletxes per foragitar-lo).

Contínuament observem impassibles com s’obren i es tanquen (la majoria de vegades per interès) debats sobre l’estat de la llengua i, en general, de determinada cultura.
Els arguments per fer això normalment són a mode d’arma llancívola, amb finalitats polítiques o per contraatacar l’avanç de l’(anomenat) adversari. Comentaris recoberts de fal·làcies de fe dubtosa o de pragmatisme estèril (com, per exemple, la disputa inesgotable sobre la retolació dels comerços a Catalunya).
Però la salut d’una llengua és quelcom real, viu, que pateix i evoluciona d’una manera afí a les circumstàncies i raons dels seus parlants. I d’això moltes (massa) vegades ens n’oblidem.

Per fer un símil, és com si els científics que han estat estudiant l’agonia de l’idioma Bo haguessin organitzat al voltant de la senyora Boa Sr un gran institut filològic i una pretensiosa campanya de promoció d’aquest llenguatge.
No per donar cobertura, mitjans i legislació rellançaràs una llengua si les persones que en són potencials usuaris no el veuen com una eina, com quelcom útil.

Com en el cas de l’arxipèlag d’Andaman, el que cal vèncer sobretot són els prejudicis dels de “terra ferma” (sense arribar a l’extrem dels Sentinelesos!) . I que l’idioma serveixi per a integrar, no pas per a dividir.
Que l’illa tingui un pont imaginari per a rebre i per a oferir per sobre de l’oceà; alhora, però, que aquest mar sempre romangui al seu lloc com a marca indeleble per delimitar clarament l’àmbit de la pròpia identitat.

Calçots + castells

Diumenge passat va ésser de nou tot un èxit, com cada any. Un triomf garantit.
Amb la calçotada els vallencs tenim el ple de la ciutat assegurat.

Abans que arribi el jorn ja sabem que tindrem una gernació rondant carrers i places, amb aquella olor inconfusible de ceba coent-se que inundarà tots els racons.
I la gent avesada es deixarà astorar com si veiés tot allò per primera vegada, mentre que els turistes de cap de setmana trobaran el motiu per vincular-se a la nostra tradició socarrimada (i contínuament ressorgint de les cendres, fent la metàfora fàcil) i oblidar-se així per uns moments del dilluns.

Una mica és com aquell “Groundhog day” en què Bill Murray es veia immers un dia rere l’altre sense poder fugir-ne, en la pel·lícula que aquí es va traduir com “Atrapat en el temps”. Un déjà vu que, tot i així, no cansa.
I és que no trobarem pràcticament diferències entre la diada de la Calçotada d’un any respecte la de l’any anterior. Però l’espectacle no és simplement el motiu culinari ni, fins i tot, la festa en sí. L’interessant és veure la gent i aquell “orgull patriòtic” que ens toca als d’aquestes comarques quan podem alçar l’estendard d’una de les coses que ens fan reconeguts arreu.

No hi ha dubte que Valls i la comarca de l’Alt Camp s’han promocionat a l’exterior en base als seus dos vaixells insígnia: calçots i castells.
I això és per una banda (i majoritàriament) positiu, ja que juguem sobre segur en una cosa que hem testat que té els favors del públic, però també té connotacions negatives.
Aquest regust amarg ve pel cantó que correm el risc d’encasellar-nos en aquests aspectes concrets, i que ens podem trobar que això apantalli els demés mèrits que puguem anar oferint o puguin anar sorgint.
O el que és encara pitjor: que com que tenim quelcom segur, això ens provoqui deixadesa i que deixem d’empescar-nos nous productes o noves solucions.

Si per alguna cosa ens ha servit aquesta crisi econòmica impertinent que s’ha creuat amb nosaltres, és per donar-nos lliçons i identificar errors que estàvem executant com la cosa més normal del món.
A Espanya, per exemple, com que tenien el negoci de la totxana que anava tapant els forats reals que sorgien de la façana de l’economia, donaven per bo l’estat en què estaven i no provaven res de nou. Ans el contrari, van abandonar al voral tot el que no fos la construcció.
Resultat, que ara que el doll immobiliari s’ha esgotat no es té d’on extreure recursos. Són anys perduts; anys que han deixat el llegat d’una I+D nul·la, d’un projecte científic més que limitat i d’una innovació coixa, sense habitat on desenvolupar-se.

Què té a veure això amb la nostra Calçotada? Doncs la conclusió que constitueix un bon reclam, però això ha d’ésser només el punt de partida des d’on desenvolupar noves apostes.
Que la gent que ens visiti per gaudir del nostre àpat més típic o de les fantàstiques torres humanes es trobi amb l’efecte sorpresa d’una oferta complementària, basada en la cultura, en les idees aportades pel teixit associatiu de la ciutat, la qualitat i l’aprofitament de tot el llegat que avui resta ocult.
En definitiva, és vital tenir un projecte.

Esdevindrem el que oferim. Sense dubte. I les coses bones s’han de prendre com a motivació per repetir el moment de glòria, no pas com a èxtasi final.
Si només volem créixer fins aquí, així ens quedarem; i, llavors, amb l’esperit d’evolució mutilat, com ens podrem sentir realitzats?

Fa uns anys, un partit polític vallenc advocava per “plantar Valls al món”.
Però la realitat és que a Valls només es continuen plantant calçots i folres (i la culpa no és pas només dels polítics). La resta són paraules i projectes d’arrels finíssimes, incapaços de repoblar una ciutat d’identitat cada dia menys convincent.