24 d’abr. 2015

Travessia cap al paradís

Sembla no tenir fi el drama dels centenars de persones que estan perdent en els darrers anys la vida quan tracten d’emigrar cap a una existència millor.
Fa feredat. Fins al punt que la nostra consciència col·lectiva emmalaltida gairebé tolera com quelcom normal, inevitable, el reguitzell de víctimes d’un problema al qual mai ens hem encarat de valent, amb ànims de resoldre’l.
I quan es debat sobre l’afer apareix en incomptables ocasions el mot desesperació com el que propicia l’inici d’una travessia suïcida. Però ben pocs van més endarrere per considerar que aquesta desesperació és fruit d’una injustícia, de quelcom que se’ns escapa perillosament de les mans.

Certament, hi ha molts factors que hauríem de considerar per fer un diagnòstic acurat de la problemàtica.
Entre d’altres i per començar, l’existència dels motius que causen que milers de persones vulguin fugir de les seves terres natals: la fam, les guerres, la manca de recursos o l’explotació forana d’aquests, etc.
Tanmateix aquest és un terreny inhòspit, de mal aixafar. Entre la gent que no actua perquè creuen que per mobilitzar-se davant un gran problema cal ésser un gegant (obviant l’opció que de granet en granet es poden combatre monstres inabastables), i que els governs o grans corporacions que podrien enfocar una gran intensitat sobre l’afer en molt poc temps semblen més interessats en altres àmbits, la cosa continua encallada des de fa massa temps (des del naixement de la humanitat, de fet).

Però hi ha altres factors que, tot i ésser sobrevinguts, si no existissin la injustícia seria evidentment menor.
Per exemple la presència d’un bon grapat d’organitzacions mafioses que, amb la promesa de traslladar les persones que volen emigrar més enllà del limbo que suposa el mar, fan negoci mitjançant la por i l’extorsió.
O el rol dels països teòricament d’acollida, que solament posen adjectius amb connotacions negatives a l’arribada d’aquests immigrants (problemàtica, il·legal, descontrolada...), influint destructivament en la percepció de la població sobre aquest fenomen.

Sembla estrany com el concepte de paradís, aquell espai anhelat on viure de la millor manera possible, canvia tant entre les diferents societats o, fins i tot, a l’interior del grup de les mateixes persones que l’integren.

Aquesta gent que escapa d’una Àfrica que han fet hostil, aspira a trobar un lloc en què la gana sigui l’animal domesticable que es deixarà convèncer amb els aliments que tindran a la vora, i la guerra que els rapta fills i esperances perdrà influx al costat dels somriures d’una supervivència digna.

Però què és per a nosaltres, aquells que els veiem arribar (o intentar arribar), aquesta noció de paradís?
Doncs segurament quelcom altament variable. Per a alguns, tornar a les vaques grasses d’uns anys endarrere; per a uns altres, un habitatge unifamiliar de disseny a primera línia de mar o algun luxe grandiloqüent; per a uns tercers, moure’s al país més llunyà i exòtic que hom es pugui imaginar; encara per a alguns de nous, un paratge on les notícies es poguessin escoltar amb una rialla als llavis; o bé romandre a la riba d’aquell Algú tan especial...
En realitat, infinites opcions; com a mínim tantes com persones.

I s’arriba a la conclusió que assolir en algun moment de la nostra vida una estada més o menys llarga en el recinte d’un dels nostre paradisos imaginats és una cosa més o menys senzilla si hem tingut la sort de néixer en un context relativament afortunat.

Ara bé, quan en aquesta noció de paradís necessitem incloure-hi el nostre entorn i el benestar de les persones que són o volen ésser veïnes nostres, la cosa es complica. I és que de tant en tant apareixen episodis com el naufragi de 800 persones que volien arribar a Europa i, amb ells, la impressió que encara hem de romandre un temps més tots junts al purgatori abans de poder-nos permetre qualsevol cel.

17 d’abr. 2015

Guerra freda

En les últimes jornades s’ha produït un acostament històric entre Cuba i els Estats Units. La trobada a
Panamà entre el president dels USA, Barack Obama, i el seu homòleg de l’illa, Raúl Castro, en el marc de la VII Cimera de les Amèriques constitueix un fet transcendental no únicament per la política internacional, sinó també per tota la (molta) gent que ha realitzat el trànsit entre ambdós països.

A partir d’aquí els gestos benintencionats s’han de dur a la pràctica mitjançant accions, com per exemple l’obertura d’ambaixades en els dominis de l’altre, l’eliminació completa de les restriccions al comerç o als viatges, o l’obertura de portes a la importació de béns i serveis proporcionats per empreses fins ara vetades.
Qualsevol pas serà substancial per muntar un pont sobre unes relacions diplomàtiques que estaven esquinçades ja des de l’any 1961.

Sobre aquest tema, trobo molt rellevants unes declaracions de Barack Obama en què afirmava que “la guerra freda va acabar ja fa temps”, i que el seu país havia de “mirar cap al futur”.

Res a afegir-hi. Això seria l’ideal. Però malauradament dubto que tothom ho entengui així.
En la política d’arreu del planeta trobem incomptables exemples que les arts d’aquella batalla covarda que s’oculta darrere una màscara és més viva que mai.
La protagonitzen governants que prometen ajudar fins el punt exacte que convingui als seus interessos, per tot seguit no dubtar a fer la traveta (amb el millor dels somriures, això sí); o aquells que es dediquen a barrejar temes perquè el llard untós cobreixi les certeses que no interessen; o els que difamant planten la por que quan creixi els proporcionarà l’ombra que tant els convé...
En els últims dies n’hem tingut un exemple per les nostres contrades amb un ministre fosc que es dedica a vincular terrorisme amb el tipus de nacionalisme que li interessa desacreditar. Així no li calen més arguments que el no-argument, ni més aliats que la ignorància.

D’altra banda, tornant al tema de la relació entre els Estats Units i Cuba, cal veure com reaccionaran totes les veus.
I és que és molt comú que a un gran nombre de persones els costi acceptar que la situació d’un enfrontament variï (per millorar) amb el temps. Si els nord-americans havien declarat la lluita al règim d’en Fidel Castro, qui és ningú per modificar-ho?

Això es deu segurament a què no sabem gestionar correctament les crisis ni els enfrontaments.
Quan ens saturem resulta molt complicat fer ús de l’empatia per valorar amb justícia i equitat els arguments dels altres. I contraposar-los amb els nostres d’una manera assenyada per mirar d’arribar a un compromís que satisfaci ambdues parts.

A més, sovint aquell acte de “fer les paus” que hauria d’ésser tan anhelat és percebut com un abaixar-se els pantalons, una rendició, una derrota en tota regla. Com si s’hagués perdut quelcom pel camí i un greuge hagués de perpetuar-se a través de les diferents generacions.

El perdó de tot cor és encara un bé massa escàs i, a sobre, d’esbiaixada percepció.

10 d’abr. 2015

Les emocions dels grans temes

La tragèdia aèria del vol Barcelona-Düsseldorf de Germanwings del passat dia 24 de març ha tornat a
encetar el debat sobre el tractament que entre tots, medis de comunicació i societat, fem d’aquest tipus de notícies.

El primer tema a pujar a l’escenari fou el necessari respecte que s’ha de tenir als familiars de les víctimes, i acudí de nou la interminable discussió referent a on acaba el dret d’informació de la gent en general i on comença aquesta consideració particular als afectats.
Tot i que no entenc massa que hi hagi qui considera noticiable saber del sofriment aliè. En una situació així es pressuposa, i per tant no es percep la novetat enlloc en el fet que hi sigui present. I de quelcom corrent no té transcendència advertir-ne.

Tanmateix, un cop esgotats els arguments d’aquest primer episodi, es continuà en la direcció d’intentar ubicar en la palestra pública la indagació sobre els motius que podien haver portat al copilot Andreas Lubitz a executar l’execrable acció.
Llavors, premsa, ràdio i televisió van començar a parlar sobre el fet que l’individu estava de baixa i ho havia ocultat a l’empresa; sobre els procediments formatius i de selecció de les companyies aèries; sobre les portes de les cabines de les aeronaus, els seus mecanismes d’apertura i qui els havia inventat; i un llarg etcètera.

Però és que al final, àvids de quelcom sucós i com més morbós millor, s’acabà indagant en la trajectòria vital del personatge: que si havia interromput la seva formació a causa d’una greu depressió; que si havia estat tractat de tendències suïcides en el passat; que ara patia símptomes que l’havien fet buscar l’opinió de diferents facultatius; altres deien que tenia casa, xicota i família i, per tant, no s’entreveien motius per declarar-lo “no-feliç”... Moltes suposicions.

És curiós com quan es dóna inici a un tema de conversa que té o pot tenir a veure amb aquelles expressions més interiors de la persona (judicis, valors, creences, ...) se’n parla amb una naturalitat xocant.
I és que no és sorprenent pel fet que es comentin obertament emocions (ans el contrari, això hauria d’ésser la cosa més corrent del món), sinó perquè quan les que cal exterioritzar són les nostres pròpies costa Déu i ajuda, i en canvi quan ens referim a les dels altres la cosa surt molt més fluïda.

Penso que hauríem de ser capaços d’expressar d’una forma menys encarcarada allò que cadascú sent en cada moment. Donar nom a les sensacions i no témer que la persona que tenim al davant pugui reconèixer-les. Talment com fem quan opinem sobre les dels altres.

Possiblement per una qüestió d’educació, de com ens van pujar, estem avesats a ocultar les emocions darrere de la màscara de la persona impàvida que pot amb tot. Com si aquestes emocions fossin un rastre de feblesa.
I això val especialment per als homes (dels quals encara perdura, encara que estigui una mica silenciat, aquell mandat que diu que “no ploren”), però també per a les dones (que moltes vegades substitueixen per expressions secundàries o símptomes les vertaderes emocions que voldrien donar a conèixer).

Per tant, si som capaços de reconèixer en els “grans temes” la importància d’allò que hom sent, perquè ens entestem majoritàriament a fer callar el que aquella veueta interior crida (per motivar-nos o bé per fer-nos ensopegar) quan es tracta d’aquell “gran tema” que som nosaltres mateixos?

Simplement es tracta d’escoltar, gestionar i conviure amb les petites pors i seguretats. Certament, tan fàcil però tan complicat alhora...

2 d’abr. 2015

La passió segons... cadascú

Ja estem en plena Setmana Santa, un temps molt divers, amb múltiples interpretacions a gust de cadascú per omplir l’espai que ens ofereix amb unes o altres activitats. Des de les persones que aprofiten per fer milers de quilometres anant a cercar experiències i paisatges ignots, fins a qui opta aquests dies per reduir el món als breus metres quadrats de la seva llar, quedant-se a soles amb ell mateix, amb els seus o amb la treva que feia dies que estava buscant.

Si anem a trobar l’origen religiós de la commemoració, recordarem que l’objectiu d’aquestes dates és celebrar la mort i posterior resurrecció de Jesucrist.
Amb aquest motiu, processons, misses i viacrucis donen veu a la història del Nou Testament perquè els creients que desitgin reforçar el seu sentiment tinguin ben a mà els instruments de fe per fer-ho.

Tanmateix, aquells que no contemplen la Setmana Santa des de la mateixa perspectiva religiosa, també poden usar-la, si així ho desitgen, estirant el fil de la narració d’aquells fets com una exemplificació de la vulnerabilitat humana.

Tot i que és cert que, si s’agafa en aquest sentit, possiblement convindria eliminar-ne aquelles parts de la història referents al sacrifici (ja sabem que de vegades ens toca, però des del punt de vista de la majoria mai pot ésser una virtut ni molt menys un plaer) i a la recompensa de les bones obres en una altra vida o estadi (tant de bo que recollim el premi de les bones accions contínuament i immediata en la interacció amb aquells que ens envolten).

Malauradament, no cal que retrocedim dos mil anys endarrere per poder exemplificar aquella Passió que il·lustren des del Catolicisme i altres religions. Dia a dia ens colpegen amb exemples d’amics, coneguts o fins i tot desconeguts que aprofiten els altaveus dels medis de comunicació per fer-nos arribar a les oïdes històries de dolor, mort, malaltia, patiment o desolació.
I evidentment és inevitable que una punxa roent se’ns clavi a l’ànima amb el furgar d’aquests testimonis. Però lluny de càstigs divins i altres invents que en temps pretèrits ens colaven per controlar-nos (de la mateixa manera que avui ens controlen amb altres arguments, tot sigui dit), hem de veure aquestes desgràcies com accidents que malauradament gairebé tots acabarem sofrint en major o menor mesura a través del transitar per l’existència.
Però no hem de fer d’aquestes excepcions a la norma d’una vida tranquil·la les vies principals del transcórrer. Haurien d’ésser pedres; traïdores, però simples deformitats puntuals d’un avançar generalment amable i il·lusionant.

Per tant, encara que el pes del mal sembli més feixuc que el de les coses positives, aprofitant el símil d’aquestes dates hauríem de substituir les planyívoles estacions del Via Crucis per les estacions de totes aquelles etapes per les quals volem que la nostra ruta vital acabi passant. I fer allò que desitgem de debò sense esperar gaire més.
Tal i com deia Steve Jobs: “Si avui fos el darrer dia de la meva vida, voldria fer el que faré avui? I si la resposta era no durant massa dies seguits, sabia que necessitava canviar alguna cosa”.

Al capdavall, per “avançar feina” d’aquesta manera i no deixar per demà allò que puguem fer avui, no cal que convisquem amb el temor que algun mal averany pot fer-se realitat.
Simplement cal pensar que com abans fem les coses que anhelem, més accions d’aquest tipus aconseguirem encabir a la màgica butxaca acumulativa de les experiències.