27 de maig 2011

El com d'un perquè justificat

Fa ben poc, un improvisat filòsof portuguès es preguntava des de la seva àgora de flaixos i càmeres: per què?
I pocs dies després, l’altaveu mediàtic ens ha fet arribar el ressò de noves preguntes, de més quimeres. Però aquest cop no han estat pronunciades per una única persona en una sala de premsa d’un camp de futbol, sinó per una multitud en places i carrers; de la mateixa manera que segurament aquests últims són interrogants infinitament més transcendentals.

La passada setmana els “indignats” van prendre l’espai públic per demostrar el seu desencís amb la situació actual i reivindicar unes reformes urgents que, a hores d’ara, semblen prou utòpiques.
Polítics, grans empresaris i banquers són els principals assenyalats pel dit acusatori dels acampats. Però segurament no deuen ésser els únics culpables de tot el que passa.
El que sí està clar és que tenim un sistema malalt. Amb un pronòstic tan compromès que amenaça d’esdevenir un diagnòstic terminal, un coma sense cap mena d’energia per aferrar-se a una hipotètica solució que pogués travessar en un futur proper.
I, evidentment, polítics, grans empresaris i banquers són eixos molt visibles d’aquest mecanisme rovellat, però perquè res no grinyoli cal que fins i tot la peça més petita estigui en unes condicions que actualment no es poden garantir.
Probablement hi ha més culpables del que sembla.

Els congregats a la Plaça de Catalunya de Barcelona i a moltes altres localitzacions catalanes, de l’estat espanyol i d’arreu del món tenen múltiples motius per argumentar l’acció dràstica que han pres. Nombroses justificacions responen els per què s’han decidit a mobilitzar-se i per què ara era el moment.
Tanmateix, és possible que manqui un com es pensa solucionar tot aquest garbuix. Falta descriure específicament els catalitzadors que possibilitarien la transició, des de l’alteració de l’avui fins a la revalorització de tot plegat (i és que aquesta crisi no és únicament econòmica).

És cert que durant les acampades s’han organitzat assemblees, tant generals com sobre temes puntuals, per debatre possibles sortides i mesures que podrien esdevenir solució. I això s’haurà pensat amb la intenció de trobar obertures d’emergència, pedaços provisionals per sortir del pas; però també permetrà, de ben segur, una reflexió profunda que viatjarà més enllà i pot ajudar a no tornar a repetir en un futur els mateixos errors del passat.
Ara bé, perquè aquestes mesures fetes de mots, projectes, ètica o anhels es concretin hauran de topar-se, inevitablement, amb la pura i dura realitat.

Pot ser que de la deu de la indignació col·lectiva n’hagin rajat idees excel·lents, molt vàlides. Però en aquest cas algú haurà de fer de transmissor entre el pensament i la implantació efectiva d’aquest en forma de llei, norma o similar.
Per tant, estem parlant de nou d’un mecanisme polític. I encara que el gestionessin polítics diferents dels que tenim ara, qui ens assegura que tard o d’hora no adquiriran els mateixos (o pitjors) vicis?

La democràcia és, fins que no ens empesquem quelcom que ningú ha trobat encara, el millor sistema de govern possible per a nosaltres. I, com qualsevol altra cosa, ja sigui física o bé immaterial, amb el temps corre el risc d’espatllar-se.
Per tant, la solució d’avui pot ser tan fàcil com trobar un grapat de bons mecànics de democràcies. O esdevenir-ho nosaltres mateixos.

Llàstima que, a vegades, les coses més senzilles són les més complicades de dur a terme.
I és que inconscientment associem els pretensiosos canvis radicals a algú que ens durà a casa el nou aparell, l’instal·larà i s’endurà el vell. Així de còmode (encara que car).
Mentre que, quan del que es tracta és de reparar quelcom ja existent, això pot implicar un tractament continu, una medicació pautada, un compromís perllongat... I això és més barat però implica un esforç i la no-immediatesa.

Tanmateix, no podem perdre de vista que l’objectiu final no és canviar per canviar, sinó solucionar allò que falla.
I ja hem fet un primer pas, que era amplificar els símptomes per qui encara no els hagués detectat. Però ens continua faltant la part difícil: manquen els coms, reals i efectius, que puguin esdevenir remei.

20 de maig 2011

Autoregulació

Aquesta setmana, igual que l’anterior, m’agradaria parlar d’una dualitat. I és que algunes vegades, encara que el tema sigui ben diferent, el fons de dos temes fa que s’acostin perillosament i que hi puguem establir inexorablement un paral·lelisme entre ells.

Per començar, l’altre dia escoltava a través d’Internet l’speaking d’un senyor que s’anomena Ric Elias.
Aquest nord-americà, cofundador i màxim executiu d’una empresa de màrqueting d’èxit, era viatger del vol 1549 d’US Airways que el gener de l’any 2009 efectuà un aterratge d’emergència al mig del riu Hudson, a l’alçada de Nova York.
Doncs bé, en aquesta xerrada Mr. Elias pretén compartir amb els oients tres coses que ell va aprendre durant els pocs minuts que durà l’operació que amenaçava d’anul•lar-li la vida.

El primer pensament fou que tot pot canviar en un únic instant, i que no hi ha temps per perdre ni per posposar projectes o experiències. Ell resumeix el punt de vista que assolí sobre això dient que, a partir d’ara, vol convertir-se en un “col•leccionista de vins dolents”: si hi ha l’ampolla i la persona, per què no encetar en aquell mateix instant l’experiència del tast?
En segon lloc, meditava sobre el temps que havia malgastat fent coses sense transcendència amb gent que sí que l’importaven de debò. I arribà a la conclusió que calia minvar l’excés d’ego i les males energies per veure l’existència d’una manera més complerta, més sana.
I, per finalitzar, en aquell moment que va percebre que la mort era una probabilitat ben factible, Ric Elias se n’adonà de la preuada riquesa de la vida. És el joc dels contraris: res com la visió d’una completa negror per valorar el blanc. I també es consciencià que, per moltes coses que tinguem al cap, una o un parell són les que concentren la missió real del nostre camí (en el seu cas, veure créixer i exercir de pare de la seva filla), únicament. Per tant, per moltes accions que ens interessin, cal focalitzar un interès “real” en aquesta o aquest parell de coses.

M’agradaria enllaçar això amb la campanya electoral d’aquests dies.
Res de nou sota el sol: els nostres polítics s’han encaparrat un cop més a embrancar-se en debats estèrils i a avantposar els seus interessos o els del partit als de la ciutadania durant l’acció propagandística que han realitzat (fet que no atorga gaire bones expectatives a l’acció de govern que realitzaran si en tenen oportunitat).
En l’exemple concret del debat entre candidats vallencs que es va realitzar el dia 11 de maig al Centre Cultural Municipal, els projectes van brillar per la seva absència. La major part del contingut es dedicà a atacar l’altre o a defensar-se, deixant els votants potencials en un rol d’espectadors de les grandiloqüents coses dels polítics; de nou en un exasperant i absolut segon pla. Quan aprendran que a l’inrevés el profit comú es veuria més recompensat?

El quid de la qüestió és adonar-se d’allò que realment importa.
En Ric Elias feia prevaldre aquelles coses a les quals la vida ens porta respecte allò que ell realment desitjava. Popularitat, promeses d’èxit, béns materials o estàndards socials prefixats giraven l’eix del seu món abans que la visió sobrecollidora del sol existencial sobre la fulla de la daga de la Negra Dama el fes recapacitar.
Anàlogament, els polítics avantposen sovint allò que els farà guanyar (o el que farà perdre als altres) als projectes reals que haurien de fer avançar una comunitat durant els propers quatre anys.

Tot plegat seria tan senzill (o tan senzillament complicat) com esquinçar les modes i atrevir-se a complir únicament els dictats d’una consciència que ens fa ésser de forma natural bones persones, però a la qual algunes vegades ens girem d’esquena.
Si som totalment purs potser serem de tant en tant vistos com estranys, desconcertants. Però, a la llarga, si engreixéssim els mecanismes de l’autoregulació, cada cop el pensament aniria més fi i el planeta esdevindria, al capdavall, segurament menys inhòspit.

13 de maig 2011

Màscares

La vessant social dels humans ens aporta indubtablement moltes coses positives. I, més que això, és una de les característiques que ens diferencia de la resta d’animals i ens atorga bona part de l’adjectiu aquest a vegades tan pretensiós de racionals.
No solament treballem per al conjunt que som o representem amb ànims d’obtenir-ne recompensa (protecció, infraestructura, la compartició de recursos per abaratir costos, etc.), sinó que, quan estem de bones, algú fins i tot gasta recursos sense ànims d’obtenir-ne altre premi que no sigui el plaer d’haver fet el que la consciència li dictava que havia d’ésser realitzat.
Però a vegades aquesta part social ens fa cometre autèntics disbarats; fins i tot allunyar-nos de la persona que som i representar papers que no ens escauen gaire. Fer coses de cara a la galeria.

Aquests dies mateix m’ha semblat trobar a l’actualitat dos exemples d’aquesta careta sobreposada...

Punt número ú: La setmana passada el govern espanyol aprovà un reial decret que té per objectiu fomentar la compra de vehicles elèctrics. Mitjançant aquest text, tot aquell que compri un d’aquests vehicles veurà directament subvencionat un vint-i-cinc per cent del seu preu total.
I és que tot i que sembla que les subvencions mai hagin d’ésser negatives (ningú regala res, diem sovint), algunes vegades no tot està tan clar.
Per un cantó ens parlen que les retallades són necessàries i que en un moment tan complicat com aquest els ciutadans ens hem d’estrènyer el cinturó, però per l’altre s’enceten noves despeses. I el que és més greu, la seva utilitat sembla poca o potser nul·la.
Comprar-se avui en dia un cotxe de mida petita, amb un acabat bàsic, que té una autonomia d’un màxim de cent cinquanta quilòmetres i que supera com a mínim els trenta mil euros no sembla pas una actitud d’activisme ecològic, ni tan sols una acció de responsabilitat, sinó un simple caprici. I que haguem de veure com un govern que deu diners als catalans pagui aquests utensilis que d’aquí a un parell d’anys hauran quedat probablement totalment desfasats o valdran una quarta part del que costen avui, doncs no sé, no fa gaire gràcia (per dir-ho d’una manera fina).
Ara, així aconsegueixen posar-se la disfressa de verds, d’ambientalment responsables. O del que toqui segons l’ocasió (dient això em ve al cap la sucosa subvenció del govern català a una “Feria de Abril” que res té a veure amb Catalunya; però això és un altre tema)...
Una màscara.

Punt número dos: També aquests dies s’inicia la campanya electoral per a les properes municipals. I en aquests esdeveniments (sobretot en els poble més petits, en què tothom coneix tothom), quan els diversos candidats han de vendre promeses de canvi la cosa a vegades grinyola. Gent que intenta ser allò que tothom sap que no són o, com a mínim, semblar-ho i que els altres girin el cap per uns dies i facin veure que s’ho creuen. O, si més no, simplement realçar-se les virtuts perquè sobresurtin.
Un altre ball de màscares, de nou.

Tant de bo que l’única careta que ens autoritzéssim a portar fos una repetició de la nostra pròpia cara.
Potser així, si ens la poguéssim treure i mirar-nos als ulls sense un mirall al mig que faci de broker d’emocions, arribaríem a reconèixer les vertaderes fesomies, les veritables emocions; i restar a gust amb allò que hem decidit ésser.
Amb totes les conseqüències. I que mai més ens calgués fingir.

6 de maig 2011

Models

Des de fa unes setmanes que anem estressats per culpa del futbol. Tant se val si som aficionats o no, es parla tant i tan a tot arreu d’aquesta col·lecció de Barça-Madrids o Madrid-Barces que per força estem condemnats a barrejar-nos en la tònica d’excessos regnant.

Això no obstant, entre els uns i els altres estan bastint una representació grollera i dantesca del món del futbol (aquí, per no repetir la paraula futbol que ja havia emprat abans he pensat utilitzar el mot esport; però no estic segur de fins a quin punt l’esport es tracta exactament d’això, per tant ho deixaré així).
D’una banda hi ha els excessos verbals i el joc violent; i de l’altra, haver entrat en la provocació amb rebequeries infantils. El resultat, però, ha estat que s’ha accelerat una confrontació més, com si no en tinguéssim prou amb el que ja teníem, per un tema que un cop un dels dos equips (o un tercer) hagi aixecat la copa esdevindrà totalment estèril i caduc.
El que queda d’aquesta mena d’actes és el fons, les maneres. I aquestes no resulten precisament exemplificants ni educatives, gràcies al camí recargolat pel qual ha transcorregut tot plegat.

Moltes vegades s’ha obert el debat sobre els continguts televisius que miraven els nostres fills. I quants cops no s’haurà maleït una sèrie de dibuixos animats perquè es deia que no transmetia els valors adequats o s’haurà posat en dubte la validesa d’un programa per estar en l’anomenat horari protegit.
Alhora, gent tota exaltada posa el crit al cel perquè la formació que es dóna a les escoles no fa créixer d’una manera prou íntegra els infants. I en una part aquesta preocupació pot ésser fonamentada, però també s’ha de tenir en compte que l’educació no és una tasca exclusiva dels mestres, sinó que l’entorn familiar també hi té molt a dir i a fer.

Per tant, què deuen pensar els nens i nenes de l’espectacle de rabietes, insults i desqualificacions que els grans organitzen per un simple partit de futbol?
Segurament, la protecció instintiva que els més menuts construeixen i que els fa preocupar-se solament de les coses més immediates i senzilles causa que obviïn temes dramàtics (també de causa adulta) com per exemple les guerres (o que fins i tot els contraris de la pena de mort celebrin alguna mort). Però inevitablement sí que es fixaran en un xou pretesament per a tots els públics i que els crida l’atenció com pot ésser un Barça-Madrid.

I quan s’asseguin davant del televisor veuran un entrenador fatxenda que excusarà les seves derrotes (seves, perquè el col·lectiu serà el de menys) en les intervencions de tercers, uns jugadors marcant territori amb mètodes expeditius que res tenen a veure amb el joc net, uns altres que exageraran algunes accions com el company que diu mentides a la senyoreta perquè castiguin el pesat que sempre li fa la guitza, denúncies mútues i, a sobre, mentrestant tindran assegut al mateix sofà un pare o una mare proclamant per ordre rigorosament alfabètic tot aquell reguitzell de renecs i insults que a ells sempre els hauran dit que una persona educada mai ha de pronunciar.

Per això és més que important, vital, que els joves pugin amb un esperit crític forjat fermament. Perquè disposin de l’eina que els permetrà decidir en cada situació i en cada context si allò és més o menys correcte i matisar les contradiccions aparents. I és que els anys ensenyen que el Bé i el Mal són a vegades relatius; com relativa esdevé la vida quan s’extravia per metàfores i viaranys.
Els models absoluts, si és que n’hi havia, fa temps que són caducs. Ni esportistes, ni herois, ni artistes, ni polítics, ni moralines de conte… I tot i que pot ésser bo emmirallar-se puntualment en l’acció d’algú o en les paraules de l’altre, serà imprescindible disposar d’un llibre d’estil propi, d’una unitat de mesura entrenada per l’educació i l’experiència que ens permeti graduar els pensaments i els esdeveniments. Tots els pensaments i cadascun dels esdeveniments.